Roca del Corb, Sant Honorat, Diagonal del Corb i la Rampa.

Avui toca parlar d'escalades senzilles, senzilles però en un entorn magnífic: les roques de Sant Honorat. Avui que ens trobem amb el Pep i amb la Queralt, que només escala molt de tant en tant, era el dia ideal per conèixer aquesta paret tant tombada.

Nosaltres vam fer l'aproximació des de Mas Torrent, una caminada curta i agradable. I vam tenir alguns dubtes per trobar el peu de via, i és que no cal agafar el camí de la via normal des de la pista, si no un altre que surt uns centenars de metres abans.

Arribats al peu de la via ja vam veure que no estàvem sols i que hauríem de competir amb aquests altres escaladors....

Res, que per no haver-nos d'esperar vam triar començar per la vora i avançar-les....

El primer llarg consta d'aquest primer mur, i d'un llarg flanqueig fàcil cap a la dreta fins arribar a la reunió.

El pas més difícil de la via és a l'inici del segon llarg. Després ja se surt a les rampes tombades on la major dificultat està en trobar les assegurances.

A partir d'aquí i fins el cim, la via consisteix en buscar el millor recorregut entremig del mar de còdols.

Dos llargs, el tercer i el quart, amb 4-5 parabolts per llarg, i diuen que hi ha un premi per a la cordada que sigui capaç de trobar-los tots!

Com que l'arribada a dalt és prou ràpida tot i ser tres, ens plantegem què fer, i veiem que la via de la Rampa arriba aquí mateix i que amb un parell de ràpels ens podem posar a peu de via. així que cap avall.

La via de la Rampa puja més directa que l'anterior, però el nom ja ho diu tot, es tracta de negociar rampes prou tombades com per no haver de patir massa.

La principal dificultat també és la mateixa: trobar les assegurances. Mentre puja el Pep, m'enfilo un tros a la roca del davant per mirar bé la via i poder indicar-li on hi ha la reunió... Que no és el mateix trobar-la de baixada que de pujada.

Per sort els dos darrers llargs són més verticals. El segon fa un gest cap a la dreta per arribar sota d'una balma seguint la lògica de la roca.

El tercer, en canvi, ataca directament una balma amb bona roca i prou equipada com per no haver de patir massa. Després ja ve la rampa final que tant ens ha fet patir a l'hora de baixar rapelant...

Aquests dos darrers llargs tenen també 4-5 parabolts per llarg, posats sempre als trams més verticals.

Dalt altra vegada, ens fem la foto i tirem avall seguint la carena i les fites que ens ajuden a trobar els millors passos per arribar de nou a la pista.

Cingle de la To. Esperonet utopia.

Al Cingle de la To és un lloc on s'hi ha d'anar de tant en tant, tot i que ara feia uns quants mesos que el tenia abandonat. Així que, tot i que la carretera de la Nou està tallada per obres i cal fer un accés més llarg (per Malanyeu o per Vilada), amb el Pep ens hi hem tornat a acostar.

El lloc segueix tan tranquil i bonic com sempre, però si que hi ha alguns canvis. Primer a la via, des de que vam fer la primera repetició fins ara, els aperturistes van partir el segon llarg en dos. Així que a sota us deixo la ressenya actual treta del blog "Fent vies".

La via segueix sent la mateixa, amb la mateixa roca (jo la trobo molt bona, tot i que a vegades salta alguna cosa...), però amb més herba. 

Tot i alguns parabolts, cal portar flotants pels llargs trams d'entremig, però es posen molt bé, sobretot els aliens o similars.

Mentre pujo no trec la vista de la paret principal, on caldrà tornar-hi aviat a recuperar les sensacions de quan obria aquelles vies i era força més jove...

El dia és radiant, escalem amb màniga curta i ben aviat som a la segona reunió. Ara arriba el pas més dur de la via, que tampoc ho és tant. Un petit desplom amb un parabolt al mig i unes grans preses de ma.

Després ja comença a tombar i un tram més senzill ens deixa a la carena.

Després de la foto del cim, i de gaudir de les vistes tant cap a la coma de la To com cap al Pedraforca, al nord, busquem el camí de baixada que veig que ara està força embrossat.

Al final el més pràctic és tirar cap avall per l'obaga, en diagonal a la dreta, fins trobar el bon camí que ens portarà al coll. Allà hi trobarem una pista oberta fa poc, que ens tornarà al cotxe.

Una volta per l'alta Garrotxa: Beuda-Oix-Beuda

L'Alta Garrotxa és un lloc on des del Berguedà no hi solem tenir massa tirada, suposo que és un tema de costums. Però això no vol dir que no valgui la pena, només cal fer l'esforç!

Així que l'hivern passat vaig anar-hi a fer una volta, va ser un cap de setmana complet, fent parada a Oix.

El primer dia vaig sortir de Beuda, un bon lloc on deixar el cotxe, per pujar cap a la Mare de Déu del Mont. Un camí molt fressat que no té pèrdua possible, i on vaig trobar-hi prou gent.

El camí s'enfila per entremig de l'alzinar i ben aviat deixo Beuda ben avall. 

Arribat al santuari, aprofito per fer un bon esmorzar, que el dia serà prou llarg.

El santuari està estratègicament situat, així que té una bona vista de tot el Pirineu oriental, començant pel Pedraforca... 

A partir d'aquí el camí baixa pel vessant nord, pel mig de la fageda. Una tònica que aniré trobant durant tot el camí, alzina a la solana, fageda a l'obaga.

Volto el Puig de Torroella i acabo arribant a Lliurona, Allà em sorprèn un petit tancat amb cèrvols, de la poca fauna que trobaré durant el camí.

Passo pel refugi de Bassegoda i encaro la forta pujada fins al coll homònim (a sobre, a la dreta). Des d'allà tinc el puig de Bassegoda ben a prop, però avui el temps no em dóna per arribar fins al cim. 

Així que baixo cap al coll Roig i a Sant Aniol d'Aguja. Aquí el cansament ja es comença a notar.... 

Ara el camí flanqueja per damunt de la riera de Sant Aniol en direcció sud, fins que acaba fent la darrera pujada fins a Talaixà. Només en aquests refugis hi trobo gent, la resta del camí és ben solitari!

Finalment baixo fins Hormoier, travesso el grau d'Escales i arribo a Oix. Només han estat 37 km i 2.100 m de desnivell, però el recorregut ha valgut molt la pena!

L'endemà, toca tornar. Surto d'Oix seguint el GR1, però al coll de Palomeres marxo cap al nord per pujar a Santa Bàrbara de Pruneres.

El camí és ben bonic tot aquest primer tram. Després baixo fins a Sadernes i allà ja perdo molta alçada baixant fins al Pont de Llierca, on retrobo el GR1. 

Ara cal anar a travessar primer Tortellà i després Sales de Llierca, seguint la falda de les muntanyes calcàries de l'alta Garrotxa. 

Mica a mica em vaig acostant a Beuda, i al fons ja s'endevina la silueta de la Mare de Déu del Mont. Ara només caldrà travessar la carena de can Terrades per entrar dins el domini dels guixos de Beuda, senyal de que el final és ben a prop.

Una segona jornada més relaxada que la primera, amb 30 km de recorregut i un desnivell de 800 m.

Aquí i aquí us deixo els tracks dels dos dies.

Uy, ay, uf sortint per Sordenes mon guef, al Pic de Castellàs

Aquests dies he tornat el blog a l'activitat. Una activitat que feia mesos que tenia aturada per una sèrie de raons, entre les quals una baixada de les ganes i una manca de temps estarien al capdamunt de la llista. 

Però la meva activitat si que ha seguit, així que ara mica a mica aprofito per recordar els bons moment passats a la muntanya aquest darrer mig any i torno a escriure i a penjar imatges per a qui les pugui aprofitar. Entre altres, aqusta divertida combinació de vies d'Alòs de Balaguer. A sobre us deixo la ressenya del Col·leccionista de vies.

Una combinació que ha fet molta gent, i que no m'estranya, perquè nosaltres també la vam gaudir de valent.

L'aproximació és força evident, només cal seguir el camí que puja a la dreta poc després de l'aparcament i que porta al peu de la paret, i flanquejar cap a lesquerra fins trobar un UY gravat a la roca. Des d'allà ja es veuen els parabolts.

Els dos primers llargs són molt semblants, només cal anar encadenant plaques d'aquesta calcària gresosa tan característica de tot el congost de Mu, amb una dificultat que no sobrepassa el IV+.

I després d'un tram senzill i una curta caminada, amb una curta desgrimpada fins un arbre on farem reunió, arribem a les tirades més estètiques de la via, les del gran díedre. Un díedre genial, molt bonic, dividit en dos llargs.

En el primer es tracta d'anar pujant i anar augmentant la dificultat, amb un flanqueig divertit per arribar a la reunió, situada en un replà a la dreta.

El segon és lleugerament més vertical i també té el pas clau a la part final, en un petit desplom on un arbre salvador ens ajuda a arribar a la reunió.

Aquesta reunió és al mig de la via Sordenes mon guef, que seguirem a partir d'ara. Hem vist que hi ha gent que baixa des d'aquí en un parell de ràpels fins un camí que et torna a peu de via, però si tenim l'oportunitat d'allargar la via, no la desaprofitarem!

Ara seguim per l'aresta, combinant bones plaques amb trams d'aresta més trencats, fins arribar dalt de tot en un parell de llargs. La darrera reunió està en una mena de bretxa molt ventilada.

Des de dalt, el gran plec anticlinal del congost de Mu es fa molt evident. 

Per baixar fem un ràpel de 20 m fins un replà, i just al davant, ens enfilem per fer-ne un altre que ens deixa al camí de baixada, que ens tornarà a la pista.