Cingle de la To. Esperonet utopia.

Al Cingle de la To és un lloc on s'hi ha d'anar de tant en tant, tot i que ara feia uns quants mesos que el tenia abandonat. Així que, tot i que la carretera de la Nou està tallada per obres i cal fer un accés més llarg (per Malanyeu o per Vilada), amb el Pep ens hi hem tornat a acostar.

El lloc segueix tan tranquil i bonic com sempre, però si que hi ha alguns canvis. Primer a la via, des de que vam fer la primera repetició fins ara, els aperturistes van partir el segon llarg en dos. Així que a sota us deixo la ressenya actual treta del blog "Fent vies".

La via segueix sent la mateixa, amb la mateixa roca (jo la trobo molt bona, tot i que a vegades salta alguna cosa...), però amb més herba. 

Tot i alguns parabolts, cal portar flotants pels llargs trams d'entremig, però es posen molt bé, sobretot els aliens o similars.

Mentre pujo no trec la vista de la paret principal, on caldrà tornar-hi aviat a recuperar les sensacions de quan obria aquelles vies i era força més jove...

El dia és radiant, escalem amb màniga curta i ben aviat som a la segona reunió. Ara arriba el pas més dur de la via, que tampoc ho és tant. Un petit desplom amb un parabolt al mig i unes grans preses de ma.

Després ja comença a tombar i un tram més senzill ens deixa a la carena.

Després de la foto del cim, i de gaudir de les vistes tant cap a la coma de la To com cap al Pedraforca, al nord, busquem el camí de baixada que veig que ara està força embrossat.

Al final el més pràctic és tirar cap avall per l'obaga, en diagonal a la dreta, fins trobar el bon camí que ens portarà al coll. Allà hi trobarem una pista oberta fa poc, que ens tornarà al cotxe.

Una volta per l'alta Garrotxa: Beuda-Oix-Beuda

L'Alta Garrotxa és un lloc on des del Berguedà no hi solem tenir massa tirada, suposo que és un tema de costums. Però això no vol dir que no valgui la pena, només cal fer l'esforç!

Així que l'hivern passat vaig anar-hi a fer una volta, va ser un cap de setmana complet, fent parada a Oix.

El primer dia vaig sortir de Beuda, un bon lloc on deixar el cotxe, per pujar cap a la Mare de Déu del Mont. Un camí molt fressat que no té pèrdua possible, i on vaig trobar-hi prou gent.

El camí s'enfila per entremig de l'alzinar i ben aviat deixo Beuda ben avall. 

Arribat al santuari, aprofito per fer un bon esmorzar, que el dia serà prou llarg.

El santuari està estratègicament situat, així que té una bona vista de tot el Pirineu oriental, començant pel Pedraforca... 

A partir d'aquí el camí baixa pel vessant nord, pel mig de la fageda. Una tònica que aniré trobant durant tot el camí, alzina a la solana, fageda a l'obaga.

Volto el Puig de Torroella i acabo arribant a Lliurona, Allà em sorprèn un petit tancat amb cèrvols, de la poca fauna que trobaré durant el camí.

Passo pel refugi de Bassegoda i encaro la forta pujada fins al coll homònim (a sobre, a la dreta). Des d'allà tinc el puig de Bassegoda ben a prop, però avui el temps no em dóna per arribar fins al cim. 

Així que baixo cap al coll Roig i a Sant Aniol d'Aguja. Aquí el cansament ja es comença a notar.... 

Ara el camí flanqueja per damunt de la riera de Sant Aniol en direcció sud, fins que acaba fent la darrera pujada fins a Talaixà. Només en aquests refugis hi trobo gent, la resta del camí és ben solitari!

Finalment baixo fins Hormoier, travesso el grau d'Escales i arribo a Oix. Només han estat 37 km i 2.100 m de desnivell, però el recorregut ha valgut molt la pena!

L'endemà, toca tornar. Surto d'Oix seguint el GR1, però al coll de Palomeres marxo cap al nord per pujar a Santa Bàrbara de Pruneres.

El camí és ben bonic tot aquest primer tram. Després baixo fins a Sadernes i allà ja perdo molta alçada baixant fins al Pont de Llierca, on retrobo el GR1. 

Ara cal anar a travessar primer Tortellà i després Sales de Llierca, seguint la falda de les muntanyes calcàries de l'alta Garrotxa. 

Mica a mica em vaig acostant a Beuda, i al fons ja s'endevina la silueta de la Mare de Déu del Mont. Ara només caldrà travessar la carena de can Terrades per entrar dins el domini dels guixos de Beuda, senyal de que el final és ben a prop.

Una segona jornada més relaxada que la primera, amb 30 km de recorregut i un desnivell de 800 m.

Aquí i aquí us deixo els tracks dels dos dies.

Uy, ay, uf sortint per Sordenes mon guef, al Pic de Castellàs

Aquests dies he tornat el blog a l'activitat. Una activitat que feia mesos que tenia aturada per una sèrie de raons, entre les quals una baixada de les ganes i una manca de temps estarien al capdamunt de la llista. 

Però la meva activitat si que ha seguit, així que ara mica a mica aprofito per recordar els bons moment passats a la muntanya aquest darrer mig any i torno a escriure i a penjar imatges per a qui les pugui aprofitar. Entre altres, aqusta divertida combinació de vies d'Alòs de Balaguer. A sobre us deixo la ressenya del Col·leccionista de vies.

Una combinació que ha fet molta gent, i que no m'estranya, perquè nosaltres també la vam gaudir de valent.

L'aproximació és força evident, només cal seguir el camí que puja a la dreta poc després de l'aparcament i que porta al peu de la paret, i flanquejar cap a lesquerra fins trobar un UY gravat a la roca. Des d'allà ja es veuen els parabolts.

Els dos primers llargs són molt semblants, només cal anar encadenant plaques d'aquesta calcària gresosa tan característica de tot el congost de Mu, amb una dificultat que no sobrepassa el IV+.

I després d'un tram senzill i una curta caminada, amb una curta desgrimpada fins un arbre on farem reunió, arribem a les tirades més estètiques de la via, les del gran díedre. Un díedre genial, molt bonic, dividit en dos llargs.

En el primer es tracta d'anar pujant i anar augmentant la dificultat, amb un flanqueig divertit per arribar a la reunió, situada en un replà a la dreta.

El segon és lleugerament més vertical i també té el pas clau a la part final, en un petit desplom on un arbre salvador ens ajuda a arribar a la reunió.

Aquesta reunió és al mig de la via Sordenes mon guef, que seguirem a partir d'ara. Hem vist que hi ha gent que baixa des d'aquí en un parell de ràpels fins un camí que et torna a peu de via, però si tenim l'oportunitat d'allargar la via, no la desaprofitarem!

Ara seguim per l'aresta, combinant bones plaques amb trams d'aresta més trencats, fins arribar dalt de tot en un parell de llargs. La darrera reunió està en una mena de bretxa molt ventilada.

Des de dalt, el gran plec anticlinal del congost de Mu es fa molt evident. 

Per baixar fem un ràpel de 20 m fins un replà, i just al davant, ens enfilem per fer-ne un altre que ens deixa al camí de baixada, que ens tornarà a la pista.

La Croix de Toulouse, pilier Gris

L'endemà de la Grande Ruine no ens llevem gaire d'hora, i el temps ja no té la lluminositat del dia d'ahir, així que busquem algun objectiu interessant però proper. I tot ens porta al pilier Gris de la Croix de Toulouse, un cim situat just damunt de Briançon.

Així que a mig matí sortim de l'apartament que tenim al casc antic per tirar cap a la base de la paret, seguint les indicacions de la via ferrada.

El pilier Gris és la gran clàssica de la paret i, com podeu imaginar, bastant ensabonada. Una via que ara es creua amb la més moderna via Splash.

Seguim les indicacions de la ressenya de Camptocamp i arribem sense gaires complicacions al peu de la via. Aquest cop el sorteig em depara els dos primers llargs, així que em preparo i tiro cap amunt.

El primer llarg comença fort, és allò que passa a tot arreu, inclòs casa nostra. La via ha pujat clarament de grau degut a l'estat patinós de les preses, però ningú s'atreveix a pujar el grau de les ressenyes!

En tot cas, les preses són grosses i, tot i la verticalitat del primer tram, la via es deixa pujar. Després s'ajeu i s'arriba a una còmoda reunió gairebé caminant.

El segon llarg és molt més aeri, però la roca continua sent molt bona, clar que sovint cal buscar preses més petites però menys sobades....

Ara el dia ja s'ha obert i el fred del matí s'ha convertit en calor de debò!

El tercer llarg li toca al Moi, i aquí el tenim, jutament amb el Celdoni, fent aquest pas tan fotogènic. Segurament aquest és el tram més dur de la via.

Mica a mica anem agafant alçada sobre Briançon i cada cop hi ha més ambient. 

La quarta tirada és un petit mur senzilla i una llarga travessa de cresta fins a l'inici de la cinquena. Ara li toca al Celdoni que s'hi agafa decidit. Un llarg d'anar fent tret d'un tram en teoria de 5c, però que fem en A0 perquè les preses patinen de mala manera i costa d'afrontar en lliure.

Afortunadament el darrer llarg és una meravella, un goig dels que no voldries que s'acabés mai. Una tirada de IV+ sostingut durant tot el llarg, vertical però amb bona presa. No ens podem queixar!

Per baixar, caldrà pujar un tram brut amb algun pas de grimpada i seguir després un petit senderol cap a la dreta marcat per fites. El camí se segueix bé, però quan comença a baixar veiem que és una autèntica merda. Brut i trencat, i amb dos ràpels pel mig d'una canal molt relliscosa...

Per sort arribem al peu de la via i retrobem el camí de l'anada.

I per tancar aquests 4 dies a Briançon, res millor que una passejada per la ciutat i un bon sopar de comiat, que l'endemà tornem cap a casa (això si, després de fer una bona caminada matinal, perquè no podem parar quiets de cap manera!)

Grande Ruine, punta Brevoort

La Grande Ruine és un dels grans cims dels Ecrins, una muntanya complexa, més un massís amb moltes puntes, entre les quals la Brevoort és la més alta. La base sol ser el refugi Adele Planchart, un refugi situat prou lluny del cotxe com perquè sigui imprescindible passar-hi la nit.

Són 5 hores del cotxe al refugi.

Enguany el refugi estava tancat per obres, així que ens vam atrevir a fer un puja i baixa directament des del cotxe. Una bona botifarra sabent la gran distància que hi ha, sumada al gran desnivell. Al mapa de sota es pot veure la gran distància que hi ha abans no comences a pujar seriosament cap al refugi.

Res, qüestió d'aixecar-se ben aviat i fer un parell d'hores de nit per guanyar temps i agafar el camí que finalment comença a pujar cap al refugi. 

Almenys es tracta de bons camins, ben marcats i de bon fer. Mentre ens hi acostem ja veiem que el rastre de les darreres nevades encara és ben viu.

Mica a mica ens acostem al refugi, on hi regna una gran activitat perquè han d'enllestir les obres abans de l'hivern de veritat. Ens van assegurar que a la primavera ja estarà al servei dels esquiadors! I ens ho vam apuntar.

La ruta des del refugi és més o menys evident, es tracta de flanquejar fins la gelera, tirar gelera amunt i acabar d'arribar fins al cim per un corredor que hi ha a la vora esquerra de la paret final.

A sobre he deixat la imatge de la ressenya de Camptocamp, però allà hi trobareu totes les dades. Ara no hi ha ni de bon tros tanta neu, el flanqueig el fem per roques molt polides seguint les fites, però finalment ens podem posar els grampons i tirar cap amunt.

Tot i les nevades recents, la neu es troba en condicions prou bones per anar pujant, I el dia es manté fantàstic!

Al final, un tram de corredor prou pendent i en condicions més justes que la gelera, permet l'arribada al cim!

Un cim situat estratègicament entre la Barra dels Ecrins (a sobre) i la Meije (a sota), i una vista impressionant sobre aquest racó sud-occidental dels Alps.

Sense perdre massa temps, baixem per la carena fins un petit salt on cal fer un ràpel fins a la gelera.

Allà només caldrà baixar pel mateix lloc de pujada fins tornar al refugi, i d'allà al cotxe. 

Una llarguíssima tirada de més de 30 km i de 2.100 m de desnivell!