246.- La gola

.

Esperitada, miro enrere... Què dimonis hi faig al merder? Sospito d’algú més? El món conegut? La gola del llop!

Tremolors que no permeten encaixar la clau, aire exhalat com l’últim bri d’alè. Obro la porta mentre miro racons coneguts, inconeguts. Tanco amb totes les forces aterrada, espantada, exhausta, suada. No puc pensar amb claredat.

Crec estar salvada quan sento la música i l’olor d’encens de casa, casa meva. ELL, amb el davantal, cuina. No en sap res, segur. No vull que em vegi així. L’olor s’hibrida amb la música mentre m’allunyo de la porta i entro a l’habitació, coneguda i familiar.

Aquell joc perillós porta la mort escrita a les instruccions. ALLÒ s’ha d’acabar. ELL corre perill. Maleïnt-me, estripo la roba xopa i pudenta. Sota els raigs d’aigua, intento renàixer com un fènix.

Surto del bany i veig ALLÒ a la tauleta de nit. ALLÒ que m’ha obert tant els ulls i canviat la vida, engolint-me.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.

232.- Àfrica

.

No sé com però, de sobte, em vaig trobar vestida amb quatre plomalls, envoltada de dones de pell fosca, nues, amb quatre robes de vestit, cridant i mirant l’horitzó sec de la sabana mentre uns homes venien cavalcant. A mi em van posar un mocador al cap i em van dir que em tapés i que em posés en un llit, com si estigués dormint. Que si algú s’apropava olorant-me havia de tenir tota la serenitat de no accelerar el meu cor a cent vint pulsacions i estar ben tranquil·la perquè no em descobrissin. Al cap d’uns minuts passava el que elles, tan sàvies, havien vaticinat. Em sentia flairada per un home al qual no li havia vist mai la cara, que m’ensumava com si jo fos la seva presa i ell, un gos caçador.

Mentre això passava vaig decidir transportar-me a un altre món perquè la por m’havia inhabilitat la realitat i vaig començar a volar per damunt d’ells mentre purpurines de colors venien a cobrir-me per ser la més bonica del món. Quan la bèstia va decidir anar-se’n perquè la meva flaire no li havia despertat cap instint me’n vaig adonar que siguis on siguis, passis per la situació que passis, el més important és fer volar la fantasia, imaginar-se móns millors i intentar que el nostre s’hi assembli.

.
P.D. A tothom que pateix o ha patit
.
autora: Sibil·la, participa a Relats en català
.

193.- El 4t. pis

.

Vivia en un edifici que semblava una indústria modernista, palplantada enmig d’una ciutat mitjana de Catalunya, però que estava al rovell de tot arreu i que a mi ja m’hi anava bé. Recordo que en aquell edifici el 4 era un número maleït. Això, per sort, no ho vaig saber fins al cap d’un temps i a més jo vivia al 6è, afortunadament! Un dia que pujava cap a casa, em vaig trobar a l’entrada esperant que baixés mr. Orona en persona, una senyora tota repentinada i posada amb ulleres de sol. Jo vaig pensar que per estar a dins d’un ascensor no li calien les ulleres, però no li vaig dir pas res. Ella, de sobte, em va agafar la mà i em va xiuxiuejar amb una veu rogallosa que anava a acomiadar-se d’en Joan, un home que havia mort, un veí del 4D. Va exclamar que en Joan s’assemblava tant al seu pare...! Era mort feia deu mesos, amb només 68 anys i encara el portava de dol. Però em va explicar que això no era tot, perquè feia poc al quart s’havia mort un veí “de color”, que “va traspassar” per leucèmia.
A mi els calfreds ja no m’arribaven o és que ni els notava... Sortosament, vaig sentir el “cling” de l’ascensor i vaig agrair per totes acomiadar-me de la senyora, pujar cap al sisè cagant llets i quedar-m’hi de per vida...
Encara ara em pregunto si hi deu viure algú, en aquella indústria fotuda enmig de tot arreu.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.

177.- Qui ets? II

.
Relacionat amb aquest conte: Qui ets?
.

Recordo perfectament el dia que em van dir que el pis on vivia havia estat abans el recer d’unes prostitutes. Era un pis antic, molt gran, amb un passadís llarg com una serp i les habitacions en una banda. Per anar d’una punta a l’altra, t’hi estaves una estona. La Teresa, pobra, s’emportava la palma. A la seva habitació, les mans del sostre que no desapareixien mai estaven just damunt del cap del llit. Sé que per dormir, ella es tapava amb el llençol perquè aquelles mans no l’assenyalessin... O això o l’explicació científica però estranya que algú havia pujat al sostre amb una escala i les hi havia pintat.

Un dia que estava parlant amb la Teresa (quan estàs en un pis d’estudiants fas moltes hores de convivències, i més, si tots són desconeguts per a tu), ella estava desfent el llit per rentar els llençols quan, de sobte, vaig veure una taca enorme al matalàs. Em va dir que el llit ja se l’havia trobat així i que amb una doble funda hi podia dormir. A més posava de bocaterrosa el costat del llit tacat.

Potser pensareu que sóc una cinèfila flipada però, no ho sé, totes aquelles casualitats juntes em feien sospitar. Vaig arribar a pensar, fins i tot, que en aquell pis hi havia hagut un homicidi. No, no, no rigueu! Ara potser us penseu que hauria hagut de ser policia, jo!

La meva teoria era que podia ben bé ser que algú s’hagués carregat una madamme, la sang del llit no hagués marxat, i les mans del sostre fossin un senyal de la desgràcia de l’esperit, després de manifestar-se durant tant de temps.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.

155.- Qui ets?

.

Basat en una història real.

.

En J és un noi ben plantat, alt i robust. Treballa de mecànic. És d’aquelles persones positivistes que necessiten tenir-ho tot demostrat. Pàl·lid com el paper i en un to greu, em va explicar que un dia va veure com al pis, de sobte, la maneta de la porta del bany es movia insistentment de dalt a baix, de baix a dalt. Es quedà pensatiu un moment... Un altre dia amb el cor esglaiat va veure com el pestell de la porta es tancava molt a poc a poc, com en una imatge a ralentí, fins a sentir el cleck. Estava tancat en una habitació i no per voluntat pròpia. Sense detalls ni recrear-s’hi, em va dir que no en volia parlar més i prou.
Al pis hi vivim jo, en J, la Teresa, l’Anna i també en Josep, un noi valencià, que ha estudiat enginyeria industrial i està treballant en una empresa de Girona. La Teresa i l’Anna em van explicar que un dia que van trucar a la porta de la seva habitació, ell va sortir amb la mateixa cara que en J. Esblanqueït i espaordit els va dir que havia sentit una veu ofuscada, llunyana, de dona, una veu no humana. “Com de posseïda”, em van parafrasejar.
Sento que truquen. Sí? No respon ningú. Ha estat la finestra, ha repicat. Estic gelada altra vegada, el fred es torna a apoderar de mi, una esgarrifança i un formigueig em recorre el cos. Jo sé que aquest pis és molt antic. A l’habitació de la Teresa hi ha unes mans marcades al sostre. Els propietaris van explicar que per més que les pintessin, no desapareixien mai. No sé com hi pot dormir, jo quan les veig m’esgarrifo.Sento un cop que prové de l’habitació. És la presència que em ve a buscar? Està ressentida per què l’he vist? I si descobreixo el seu secret? Em sembla que defalliré en qualsevol moment. He de ser forta! La vista em falla, tinc el cor esglaiat i el cos garratibat. No em trobo bé... He de ser forta, em repeteixo. Algú em pot ajudar? Crido amb totes les forces: Qui ets? Qui ets?………………………. Silenci obscur i profund.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.

Si voleu saber alguna coseta més ---> aquí

.