Cada jorn al caure la tarda, la Clàudia sortia una estona al jardí amb el seu cosí Albert,i la mare li deia cada dia el mateix:
- Mitja horeta Clàudia, que t’has de dutxar abans de sopar i és tard.
Abans d’acabar la frase ja era fora, sempre era el mateix... L’Albert l’esperava pujat a la bicicleta, i ella d’un salt seia sobre la roda del darrera i sortien corrents cap a l’olivera on s’amagaven cada capvespre a esperar al “Xicu”.
- No facis tant de soroll Albert, l’espantaràs i no vindrà – li deia la Clàudia mentre treia el cap entre els troncs – mira-te’l, ja és aquí.
El “Xicu” anava menjant les herbes del terra conscient de que com cada dia els dos xiquets eren allà darrera l’olivera. Li agradava sentir les seves veuetes xiuxiuejant, sabia que l’observaven i sabia que ells voldrien atansar-s’hi però no gosaven.
- Clàudia, ho has vist? – va dir l’Albert tot ajupint-se i estirant-la avall.
- Crec que si, però no pot ser.
- Però ho ha fet! Ens ha mirat. Ho he vist clarament, i ens ha somrigut.
Quan la Clàudia era a punt d’aixecar-se va fer un crit. El cap del “Xicu” era ben bé damunt dels seus i va espantar-se.
- No us espanteu – va dir el “Xicu”
L’Albert va agafar la mà de la Clàudia i va començar a córrer com un boig, però la Clàudia el va fer parar.
- Albert para! Per què correm? No ens ha fet res, i.... Parla!!! Au vine.
- Però que els cavalls no parlen!
- Bé doncs aquest si, au anem, a més tenim allà la bicicleta.
Poc a poc es van anar acostant i van adonar-se que el “Xicu” es posava molt content. Ells es miraven ben estranyats.
- Com és que parles? – li va dir la Clàudia.
- Us vaig a explicar un secret, però abans m’heu de prometre que mai, mai no ho explicareu a ningú.
Els dos van fer que si amb el cap i van creuar els dits apropant-se’ls als llavis i els hi varen fer dos petons.
- Clàudia, amunt que ja és hora de llevar-te – li va dir la mare petonejant-la....
- Mitja horeta Clàudia, que t’has de dutxar abans de sopar i és tard.
Abans d’acabar la frase ja era fora, sempre era el mateix... L’Albert l’esperava pujat a la bicicleta, i ella d’un salt seia sobre la roda del darrera i sortien corrents cap a l’olivera on s’amagaven cada capvespre a esperar al “Xicu”.
- No facis tant de soroll Albert, l’espantaràs i no vindrà – li deia la Clàudia mentre treia el cap entre els troncs – mira-te’l, ja és aquí.
El “Xicu” anava menjant les herbes del terra conscient de que com cada dia els dos xiquets eren allà darrera l’olivera. Li agradava sentir les seves veuetes xiuxiuejant, sabia que l’observaven i sabia que ells voldrien atansar-s’hi però no gosaven.
- Clàudia, ho has vist? – va dir l’Albert tot ajupint-se i estirant-la avall.
- Crec que si, però no pot ser.
- Però ho ha fet! Ens ha mirat. Ho he vist clarament, i ens ha somrigut.
Quan la Clàudia era a punt d’aixecar-se va fer un crit. El cap del “Xicu” era ben bé damunt dels seus i va espantar-se.
- No us espanteu – va dir el “Xicu”
L’Albert va agafar la mà de la Clàudia i va començar a córrer com un boig, però la Clàudia el va fer parar.
- Albert para! Per què correm? No ens ha fet res, i.... Parla!!! Au vine.
- Però que els cavalls no parlen!
- Bé doncs aquest si, au anem, a més tenim allà la bicicleta.
Poc a poc es van anar acostant i van adonar-se que el “Xicu” es posava molt content. Ells es miraven ben estranyats.
- Com és que parles? – li va dir la Clàudia.
- Us vaig a explicar un secret, però abans m’heu de prometre que mai, mai no ho explicareu a ningú.
Els dos van fer que si amb el cap i van creuar els dits apropant-se’ls als llavis i els hi varen fer dos petons.
- Clàudia, amunt que ja és hora de llevar-te – li va dir la mare petonejant-la....
*
autora: Anna V., blog Coses i altres coses
*
