358.- Memòria de peix

No coneixia a aquell xaval. Va arribar inconscient en una ambulància. “Un TCE” (Traumatisme craneoencefàlic), ens van dir. Tots corrent a la sala de Reanimació. El xic és porter d'un equip de futbol local. Eixa vesprada de diumenge en una de les seues parades es va colpejar amb força contra el pal de la porteria, però va parar el gol, això és el que li va contar al metge el seu preocupat entrenador, que el va acompanyar fins a l'hospital. El xiquet només tenia un bony en el cap que cobria el seu cabell negre. Va despertar de cop i volta, espantat, i es va asseure en el llit. Em va estrènyer amb molta força el braç i em va preguntar si estava mort. Li vaig dir, tranquil·litzant-lo, que si notava el meu braç en la seua mà i la meua mà sobre la seua, és que estava viu. Em va soltar i va abandonar el seu llarg cos sobre el llit. El xic no recordava res del que li havia passat. Només podia dir-nos el seu nom -Juanca- i poc més. Després, ja més despert va començar a preguntar-me una vegada i una altra: “Què m'ha passat?”. L'hi explicava sintetitzant al màxim el que ens havia contat l'entrenador: “Estaves jugant al futbol. Tu eres porter, te’n recordes? Has parat un gol i t'has donat un colp contra el pal, i ara estàs un poc despistat". Ell assentia i tancava els ulls, però un minut després tornava a preguntar el mateix i això durant més d'una hora que vaig estar vigilant la seua evolució. Al final la seua insistència em feia somriure. Una amnèsia temporal? Ja no ho sabré. El van traslladar al seu hospital de referència. Quan se n’anava va llegir el meu nom en la targeta d'identificació i es va acomiadar de mi dient: “Adéu Jordi. Em vaig a oblidar de tu de seguida... Ara si que penge les botes”. I es van perdre les seues paraules en el corredor.

Autor: Jordi el Dissortat

Blog: En el bosque de la larga espera

Foto: Jerukiti

(conte basat en fets reals)

309.- Sicut puerii

El Senyor del Locus Ignorabilis, tenia un escuder jove i molt bo. Era tant l'amor que ambdós es professaven, que qualsevol podria dir que eren germans. El jove escuder dormia als peus del llit del seu Senyor, sempre atent a les seues demandes.

Era tanta la devoció que el Senyor tenia pel seu escuder que quan aquest va arribar a l'edat que havia de ser armat cavaller, va fer celebrar la cerimònia d'investidura només per a ell. El Senyor lluïa en les seves armes d’atzur una serp d'or mirant cap a la destra.

El noble sentiment que compartien es va deixar veure en el gest excepcional del Senyor al concedir al nou cavaller el privilegi de dur en el seu escut de gules una serp, com ell, però de plata, i mirant cap a la sinistra.

Va tenir lloc un gran banquet per a celebrar aquell esdeveniment. El jove cavaller va seguir dormint en l'habitació del seu Senyor, i on un anava, anava l'altre.

Un dia, de matinada, van eixir de cacera, i d'entre el fosc i abundant matissar del bosc, va saltar sobre el jove una envejosa i cruel mantícora amb cara de vell, i d'una urpada li va arrancar les entranyes i la vida. El Senyor va disparar la seva ballesta, travessant el cap de la bèstia, però el virató, encara que va matar al monstre, el va matar massa tard.

No va haver consol per al Senyor que se sentia culpable per la mort del seu amic. Va decretar un any de dol en tots els seus dominis, va fer soterrar el cos del jove en el sepulcre contigu al seu i va fer posar el cor de l’amic estimat en una arqueta de plata i del més bell cristall polit, fent-lo guardar gelosament en la seua cambra. Com última mostra de l'amor que el Senyor sentia pel seu company d'armes va decidir canviar el seu blasó, que des de llavors va ésser de sable, amb la serp del seu llinatge i la del jove cavaller entrellaçades, una mirant cap a la destra i l'altra cap a la sinistra, i així perduraran, unides, fins a la fi dels temps.

.

[Mors non separabit]
.

autor: Jordi el Dissortat, del blog En el bosque de la larga espera, (conte amb 365 paraules justes)

.
Dibuix realitzat per ell mateix.
.