150.- Tic-tac

Tic-tac, tic-tac. És tard i fosc. És negra nit. Tot està més silenciós que mai. Tic-tac, tic-tac. Bé, tot apart d'aquest maleït despertador. Avui, i com aquests darrers mesos, no puc d'adormir-me. Durant l'estiu, vaig intentar convèncer-me de que aquest insomni era degut a la calor. Ara, a mitjans d'octubre, és una opció que he hagut de descartar. Tic-tac, tic-tac. Fa dies que la nit fosca em sembla més fosca, que la nit silenciosa sembla més silenciosa. Des de la nit que va marxar. Tic-tac, tic-tac. Laura... com l'enyoro, maleït sia. Fa tres mesos que va marxar i fa tres mesos que no puc dormir. La calor? Més voldria que aquest insomni fos degut a la calor! La raó d'aquest maleït insomni ets tu, Laura. És massa dur dormir sol després de sentir, durant tant de temps, la calor del teu cos al meu costat. Tic-tac, tic-tac. Mai abans m'havia adonat del sorollot que fan les agulles del despertador. Quan em despertava a mitjanit, t'observava mentre dormies, escoltava la teva melodiosa respiració, m'impregnava de la teva essència... fins que m'adormia. Ara, quan em llevo, veig el llit buit de tu. I, com sempre, recordo els moments que varem passar junts. Tic-tac, tic-tac. Com aquella tarda, quan ens vam conèixer en aquell parc. Jo, assegut en un banc que quedava just davant d'on eres tu. Tu, amb un llibre a les mans. Jo, amb el mateix llibre. Mirades, somriures. El primer contacte, les primeres paraules. Hores i hores conversant sobre aquell llibre. I ens fem inseparables. I ens agradem. El primer petó, i el segon, i el tercer. I el primer “t'estimo”. Tic-tac, tic-tac. Vam passar grans moments junts, oi, bonica? Tic-tac, tic-tac. Perquè vas marxar? Érem feliços, Laura. Ens estimàvem. Res podia anar millor. Tic-tac, tic-tac. Una trucada. Una maleïda trucada que ho va esgarrar tot. Encara recordo aquella veu solemne. Un accident. Un accident que es va endur la teva vida i, amb ella, es va endur també la meva. T'enyoro Laura i t'estimo. Espera'm allà on siguis, vindré a buscar-te. T'ho prometo.

.

autora: Patrícia, del blog Jocs de nens

.

40.- Mar

Si hi ha una cosa que agrada a la Mar és el mar. La seva passió pel mar (que compartia amb el seu pare) la va portar a descobrir les més belles i amagades cal·les de les costes catalanes. Un cop va tenir el carnet de conduir, la primera cosa que va fer va ser anar a la platja. Encara recorda el moment de sentir la bullent sorra als seus peus i la suau melodia que li regalava l'anar i venir de les onades.
Aquell dia va agafar el cotxe i va anar a la seva cala preferida. Com sempre, no hi havia ningú. Així que va seure i va contemplar el mar. Com la relaxava mirar aquella enorme capa de blau que s'estenia fins a l'horitzó i que s'ajuntava amb una altra capa de blau, aquest cop més clara.
Estava ben relaxada quan, de sobte, va sentir la sorra remoure's. Hi havia algú. Algú empipador que s'apropava a ella amb tota la barra del món. Qui s'atrevia a anar a la seva cala?
Va decidir sortir de dubtes. Un noi de pell morena i cabells foscos la mirava amb el somriure més fatxenda que la Mar havia vist mai. Només de sentir-lo, ja la va treure de polleguera. Però al veure-li aquell somriure de fanfarró, encara li va fer més ràbia.
- Què mires? - li va dir ella denotant la poca simpatia que li tenia.
- Res, perdona – li va contestar ell sense esborrar aquell maleït somriure.
Com si la Mar no en tingués prou, el noi es va quedar allà plantat, mirant-la amb aquells ulls profunds.
-Escolta'm, vols alguna cosa o què? Potser que paris de mirar-me així, et cauran els ulls. - La Mar començava a empipar-se de debó.
-Sí, és que... estàs a la meva cala.

*

autora: Patrícia, del blog Jocs de nens

*

13.- Capseta

No sap que el va portar a fer-ho. De fet, encara no sap si se'n arrepenteix o no. El temps ja li ho dirà. Li va venir de cop, ell no és així. Ell és un tipus dur, que mai mostra els seus sentiments, que fa del seu cor una capseta. I aquesta capsa està ben tancada per un gran candau. Inaccessible. Alguna noia havia intentat intentat accedir-hi, però només hi havia trobat decepció. I després de la decepció, res. Ell tornava a quedar-se sol, però tampoc l'importava massa.
Ell era un tipus dur, i no podia anar amb qualsevol noia. Què pensarien els altres? No podia anar de la mà de cap noia, ni mostrar-se dolç, sota cap concepte. No podia passejar amb una noia, ni pensar tot el dia en ella. Era un tipus dur, ell no s'enamorava.
Però aquella noia mai havia intentat accedir dins la seva capseta. Potser per això la trobava especial. Ella respectava tot el que ell feia, encara que mai l'entenia. El deixava volar lliure, i quan volgués tornar, ja ho faria. Ella no li demanava lligams, ella no li demanava res.
En el fons, ell era com un nen petit enfadat. Si li demanaves una cosa, ell feia el contrari. En canvi, si no li demanaves, potser ho feia. Ella ho devia saber, per això mai li havia demanat res.
Però en aquell moment, tenint a aquella noia davant seu, va sentir unes ganes irrefrenables de dir-li. I aquell “t'estimo” va ser el principi del fi d'aquell tipus dur que no podia enamorar-se.
*

autora: Patrícia, del blog Jocs de nens

*