Tomeu tenia fama de fer els cafès més gustosos de Mallorca. El seu local cada dia estava ple. Des de feia cinc anys, Lola, la bibliotecària que s’havia instal·lat al poble després de morir el seu marit, en aplegar de la feina, cada horabaixa, s’aturava a la cafeteria d’en Tomeu. S’asseia sempre a la mateixa taula. Ell ja sabia què servir-li sense demanar res. Li preparava el cafè amb molta cura. Era l’única forma que tenia d’expressar l’amor que sentia per ella i que no s’atrevia a confessar.
Un dia va entrar al local en Klaus. Segons els rumors se tractava d’un alemany ric, fadrí, pintor, que des de feia unes setmanes s’allotjava en un agroturisme. Havia vengut per plasmar a les seves teles el paisatge de l’illa. Aviat va agafar el costum d’anar a la cafeteria d’en Tomeu els horabaixes. Quan Lola arribava, Klaus normalment feia una estona que hi era. Tomeu s’havia fixat com l’alemany feia dies que no li treia els ulls de sobre a la bibliotecària. I empès per la por a perdre-la, Tomeu va decidir per primer pic en cinc anys fer alguna cosa. Va escriure una nota breu però clara explicant els seus sentiments al sobre de sucre que li serviria a Lola amb el cafè. Però va ser en aquest instant quan va veure que Klaus s’aixecava del seu lloc i s’asseia a la taula de na Lola. A ella no semblava importar-li la presència sobtada d’aquell home. Tomeu va llançar al fems el sobre de sucre escrit i el va canviar per un de nou. Mitja hora més tard els dos sortiren riallers del local. No tornà a veure més na Lola, ni tampoc en Klaus. Amb el temps va saber que havien marxat del poble, junts, però Tomeu no va perdre mai l’esperança. Cada horabaixa, a l’hora habitual que ella solia entrar, preparava el seu cafè i el servia a la seva taula ara buida i que no deixava ocupar a cap client. Només el dia que se va jubilar i va tancar amb clau la cafeteria, dins el local quedaren guardats per sempre, finalment, totes les il·lusions d’en Tomeu i el seu amor per Lola.
autora: Caterina Cortés Palmer
