346.- La pardalera

Un jovenot per guardar els dinerons que estalviava del que li donava la mare, perrots o monedes de cinc o deu cèntims negres com el carbó – rumiava on guardaria aquell tresor.

Tenia por que algú trobés l’amagatall i s’esmerçava buscant el lloc.

- A l’estable,... no. Al quarto de les eines, ho remenarien... No!

Així mirant va sortir al carrer. A la paret de tàpia de la casa hi havia una obertura... home!, aquí, SÍ...

Era la pardalera, un petit forat per criar-hi els pardals. Un topí posat allí incrustat a la tàpia quan feren la construcció.

Aquell dia, els vint-i-cinc cèntims, els diposità al forat, clinc, clinc... Ja són dins. Quin bon lloc, aquí! El noi marxà satisfet, quina troballa, un èxit. Fins la setmana que ve que en tindria més... El lloc ideal, que tranquil...

No passaren gaires hores que un pardal que volia pondre per allò de la descendència, portava al niu fato per acomodar-lo.

Amb les potes i amb el bec... Això fa nosa, fora, fora, fora. I al terra les cinc peses queien sense fer soroll per què el panal era pols.

Tampoc el rellotge tenia pressa per arribar al diumenge, però una veïna tenia pressa per què era hora de tirar l’arròs i no en tenia, però si que en tenia la Maria de la tenda i calia sortir de casa...

Davant del seus peus una monedeta negreta que amb el grogós del panal es distingia... feien com una bandera negre i pols groc. Mirà a tots costats, era sola!!, s’ajupí, collí, i, mira!, que demà torno a sortir a la mateixa hora per molt que tingui arròs.

L’ull mig guerxo li deia que s’ajupís de nou, i tornem-hi, i tornem-hi... No s’ho creia... Un miracle!!! Cinc pitxurrins negres... La dona es sortia de mare. Quanta alegria a la galta... i al butxacó.

Arribà el diumenge, el noi ... vull dir que les sobres farien cap al cau.

Allò del interès que tots tenim el feu posar els dits a la pardalera. Tres ous, oh!!! han criat!!!!! Amb els ous faré una truiteta, que bona!!!

Però... QUÈ?

Els ous, SI, monedes, NO...

Autor: Anton, del blog Rebaixes

234.- Quan costa pujar al tren?

.

Volem fer les coses tant bé que de vegades la espifiem. És el cas d’una dona que ha vingut al poble a passar uns dies de vacances per poder parlar amb les que durant una vida han sigut ses companyes. A la mort de la seva mare, va buscar refugi en les filles. Ja s’havia preparat en temps anterior i en el lloc on fan vida s’hi comprà un piset per poder-hi gaudir el final dels seus dies.

Quan vingueren les filles a estar amb ella aquestes vacances ja quedaren que no marxaria amb elles. Volia endreçar la casa i fins l’any que ve.

Per no molestar a ningú, decidí anar a comprar el bitllet de l’Ave a Saragossa, així pujant a Ascó en un tren que feia cap a la ciutat manya, li seria fàcil. Per què s’aproparen a la ciutat de la Pilarica? Doncs per veure les estacions ja que en una arriba un tren i en l’altra té la sortida al destí on ella anava.

Els dies abans ja s’acomiadava :- Fins l’any que ve... Sí, marxo demà... Ho explicava tot tal com ho havia planejat, però el destí de vegades varia i si... Quan arribà a les sis del dematí per pujar al tren que sortia d’Ascò i que la portaria a Saragossa, aquell tren feia uns dies que l’havien suprimit.

La forma a la que s’advocaren fou, anar a Lleida per connectar amb el seu tren... Però i si no hi havia bitllet fins Saragossa? Per què quan en passa una... en poden passar dos... Divagant, divagant, colli un taxi, no podien perdre el temps i aquest la conduí a Saragossa, on amb sort estaria present per asseure’s en la butaca comprada amb antelació.

Ja dic que de vegades no cal preveure tant les coses. Al fi i al cap ella ho feia per no molestar a ningú que la traslladés a Saragossa o a Barcelona i com que no li volien cobrar, ara aquest desori, que podia evitar si hagués tingut l’error de preguntar pel tren que sortia d’Ascò a les sis.

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

224.- Un paper volant

.
La pressa el portava. Anava a l’hospital. Estava citat per l’escàner per revisar-li tot el budellam. Parà el cotxe. Tancà la porta. Es dirigí a l’entrada del lloc. Un local modern ple de vidre, fins les portes. Quan s’apropà a la porta esverat per la pressa la porta mecànica de vidre no s’obrí i ell donà un cop superb, tan superb que caigué redó al terra sense alè. L’esperit que tots duem, davant el cos mort s’escapolí d’ell, collí el paper i travessant el cristall s’endinsà en la sala d’espera, salvà la cua del personal es situà en la guixeta on entregaven els volants.

- Voldria el volant per la meva visita. – deia l’esperit a la infermera, ensenyant un paper que semblava que volés...

- Qui és aquest que em parla? Sou vostè...?- dirigint el seu afecte al caparró que també amb un paper a la mà esperava atenció.

- No, jo soc eix,... – enlairant el seu paper - Aquest es deu voler colar...

Mentre a la porta de vidre hi havia un sens fi de persones volent ressuscitar aquell cristo. L’avalot era infernal. La porta no cedia.

L’infermera digué : - A qui li toca ara, doncs?

L’esperit es posà davant... Furgà en els papers, agafà el seu volant i volant marxà, mentre la vista i mans dels presents volien recollir el paper que volava.. No en varen sortir... El paper era un avió veloç que prenia altura.

I desaparegué cap a la sala de l’escàner. L’infermera que atenia l’escàner al veure volar un paper i una veu que la reclamava es va desmaiar, el metge, espantat, no sabia que fer...

- Em poso dins l’aparell... No badi home... Veu, ja està. Firmi aquí – deia l’esperit, davant de l’ensurt i inoperància del facultatiu – Au, adéu.

Volà amb el paper l’esperit de retorn fins trobar el cos de l’accidentat mort. Havien passat segons de tot l’enrenou. Es col·locà de nou dins d’aquell munt de carn i digué:

- No tens res, carallet, ressuscita – i el mort s’aixecà davant l’esgarrifança de tots.

I la porta no va obrir-se. L’home retornà al cotxe... La gent, esgarrifada, se’n feia creus del miracle.

.
autor: Anton, del blog Rebaixes
.

199.- Com vendre arròs?

.

La tia Engràcia tenia oberta la botiga a un carrer cèntric del poble. Al voral de les portes una colla de sacs dels de cinquanta quilos que contenien faves, fesols, cigrons, llenties, arròs...

.
Allò era com un supermercat dels d’ara on un hi trobava des de una punta de coixí, un clau de cabota o un metxer de pela dits.

.
Entre el grup de sacs que contenien llegums n’hi havia un que contenia arròs que ella el dava més barat, clar el sac que el contenia era un sac d’espart, que potser no invitava massa a comprar, encara que el preu era esgarrifosament més barat.

.
Ja pensava en no portar-ne més d’aquell baratillo ja que sols hi picava el que a casa tenia pollets i els hi coïa aquell sempre anomenat amb befa arròs de poll.

.
Un dia passà el viatjant al qui l’encomanava i li exposà el problema.

.
- Mira, Engràcia, que et vull bé. Compra-me’n deu sacs i jo et diré com pots vendre’l més que el que tens com a més bo.

.
- No m’enredaràs pas.

.
- Si fas el que et diré, ja me’l pagaràs quan l’hagis venut tot, però el deu per cent del negoci serà per a mi, per que ensenyar val calerets.

.
- Amb aquestes condicions, doncs, porta’l.

.
-El primer que has de fer es canviar-lo de sac. L’espart no ven. Un sac de bri, ben blanc i net és el que necessites.

.
Feren el que deia el viatjant. – Posa’l el primer entrant. I ben ple i amb xicra de mida acaramullada i un cartró amb el preu. Mira posa’l a 12 pessetes. Al costat el d’espart contenint el que venies més car. A 8 ptes...

.
Sigui la xicra, sigui el sac blanc, sigui el preu, allí al entrar ja totes les dones volien d’aquell arròs. I els dos feren negoci,... I es que conèixer al personal es un segur d’èxit.
.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

185.- La meva xolla té espera

.

Era un vell refotut. Si li anaves cap a la dreta ell circulava cap a l’esquerra.

.
-Quan vulgueu us arreglaré el cabell... – li deia la Maria al pare.

.
- Ah...!!! no pateixis, que encara pot créixer i a més tu vens cansada de tant pentinar caps de dones i ja ho faràs un altre dia.

.
- És que avui he pujat els estris i tinc temps.

.
- Doncs, mira cus-me els botons de la bragueta dels pantalons negres de vellut que un dia em cauran i em veuran el moixó quan m’assegui a la cadira del cafè del Cinto, i ja saps com riuen el Rostit i el Clauetes. Foteretes més que la mare que els va parir. Que per mi ja podrien desaparèixer del mapa.

.
La noia que vol que el seu pare vagi sempre com un xic jove ha anat a l’alcova a buscar els pantalons.

.
- No teniu vergonya. Aquí no us falta cap botó, ni estan sublimats els cosits... Ja em direu quan vulgueu que faci anar les tisores pel vostre cap...

.
La noia ha marxat cap al terrat a posar roba a la rentadora... i avançar altres feines.

.
El vell ha anat cap a la cuina on la seva mestressa feineja i li ha soltat la filípica.

.
- Ja dic jo que d’aquesta noia no en puc confiar, jo que volia que em tallés el cabell, mira, se’n va a les golfes... Com si no fos el seu pare. Després, no és estrany que els amics se’n en burlin... El sabater és el que va més mal calçat... Només que li demani una cosa, ella al revés.

.
Ha marxat el vell a donar palla al ruc i la mula i treure’ls a beure abans d’anar a dormir.

.
Ha baixat la Maria jove... – Noia, li ha dit la vella, per què no li talles el cabell a ton pare? Se m’ha posat quasi a renegar de tu...

.
- Què dieu? Quan pugi en sabrà el que fan els meus estris a les meves mans, al zero li deixaré el meló. Sempre igual amb les seves bromes i potes fallanques... Ja us dic, mare, que se’n recordarà...

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

173.- L'argelaga del avi Carlos

.

El Ramiro es un pastor expert. Als cinc anys anava amb l’avi amb el ramat .En té cinquanta.
L’avi li ensenyà a tirar pedres davall braç i encertar... Sabia on es feien rovellons i quan, les cabres li ensenyaven... eren plats preferits d’elles... D’herbes. coneixia les propietats medicinals, elles li ensenyaren... menjant-se-les.

.

Quan l’avi s’ho deixà, no per voluntat, se’n feu càrrec. El vell, un dia, encengué una argelaga per calentejar-se, una bomba que era allí de quan la guerra explotà i se l’endugué mig esmicolat.

.
El Ramiro llunyet amb gossos i cabram sols sentí el terrabastall i trossos de carn i roba que volaven.

.
Pel seu damunt pedres i terra i rames enceses plovent del cel... tot el ramat espenagall avall, atropellant-se, volent ser els primer i molts a rodolons fins al barranc.

.
Aquell record el du i no se’l treu del damunt.

.
No fa mai foc al terme, ell, podrà morir del que sigui, però fet a trossos i volant per els aires...

.

Quan treu els mistos, sempre una galleda d’aigua al costat. I el foc a casa.
.
Avui, maten el tocino. L’ajuden amics que després s’afartaran. Ell és sol ... Més de la meitat se’n anirà pel escorxador, amics i dos dones que tenen canalla de sobres .Ell pensa en quan era menut..... que no passin gana...

.
El tocino es llibre obert a la premsa. Les dones a preparar budells, sang, entranyes... Els amics amb el porró i el pernil de l’any passat i el matador tallant.... La xarreta domina. Tots estan distrets.

.
El cremadís d’argelaga ha calat en la palla del fem... Tots tranquils. Fins un boc que vol veure aigua tomba la galleda... I el foc tímidament, mig covard, amagat per entre els enredos va buscant la seva menja... Unes bales d’alfals obertes... Pensen que l’olor és el ferum del corral... La llengua de foc va entrant al corral i sense vent va pujant com un escalador.

.
Quan el Ramiro i amics se’n adonen...

.
- No entris...
- No entris...

.
Tossut? És que ho perd tot. Vol entrar a obrir les portes que el ramat surti per l’altra banda.
El Ramiro...., L’ha collit el foc, és una argelaga cremant.

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

162.- Els dos esperits

.

El Cisquet anava tant campante pel voral de la carretera. Una crossa a la ma dreta l’ajudava en el seu caminar trontollós, ja que una ferida de la guerra... Ja li deien de mal nom el Tartana.

.
Era tard. El sol era post. La fosca encenia seves llums negres. Un treball d’aixada l’havia fet retardar. S’esforçava en anar lleuger, la carretera sempre és la carretera.... Perill el tens damunt quan menys penses.

Els cotxes que circulaven per molt que baixessin els llum l’encegaven.

En un moment donat passant una corba, uns que venien i altres que anaven, qui sap per què, és sentí un cop esgarrifós, la crossa anant per l’aire al caure rebotà en el visors del cotxe, braços volien aturar el cop previsible, però el cap xocà contra el vidre frontal i allí com un sant crist de panxa baix sense claus a peus i mans, si que les espines del parabrises se li clavaren a la cara.... El Tartana jeia... Roncava el cotxe corrent... No parava, ell desballestat ja no respirava a pesar del vent que collia el cotxe corrent. El conductor no sabia si parar o seguir. El Tartana el tenia davant, sols el vidre els separava, uns ulls oberts blancs i ensagnats miraven com si el volguessin travessar fins l’ànima...

- Em demana auxili...? – el cotxe seguia corrent.
- Deu ser mort? És mort? – l’home no pensava sols veia l’esgarrifança, la boca del Tartana vomitant sang.

Com si s’hagués fet un tip de cireres o maduixes i ara...
L’home es sentí com un alè al clatell... El cotxe corrent. Cap ventanilla oberta. Des de peus a cap li venien esgarrifances que se’n entornaven de cap a peus. La radio apagada. El cotxe corrent. El sant crist davant. I l’alè al clatell.

- Per què m’has atropellat, ganàpia – una veu xillona li remugava a l’orella.

El cotxe corrent. Tot era igual però una veu que no sabia d’on li venia. Serà el mans lliures... No!!

- Va, ara et toca a tu...- És l’esperit del Tartana que vol cobrar. Deixa el volant...

Ploff...!!

Es trobaven els dos esperits, l’home i el..., però el Tartana duia una crossa....

.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

146.- La perruquera i el sopar

.

Quan arribaren a casa, mare i filla, estaven que no podien més. La filla perruquera i la mare ajudant a rentar caps, eren dos màquines. Estaven en el dejuni de les festes majors i dona si i altra també passaven per la botiga de les Maries per posar-se el cap en condicions. La feina era esgotadora i arribaven a les dotze de la nit a casa amb la llengua fora.

.
- Ja heu sopat...? – preguntaven als marits que repapats en el sofà miraven la tele.

.
El vell home de bona xarreta i sempre amb la frase com fibló les hi contestava...

.

- No em faria profit no esperar-vos. Ja sabeu que no ho faria mai. Però no pateixis per naltres, si no vols fer res, també passarem, que ja som grans i sabem patir un dia.

.
La vella Maria sense escoltar ja era a la cuina a fer el que devia com a mestressa de casa. I la filla, també ja parava taula, semblava que el cansament no podia en elles i sense posar el cul i cames en repòs.

.
Cadascuna al seu lloc, feien el que havien de fer.

.
- Pare, ja podeu seure a taula, que ja teniu el plat per començar.

.
L’home ronsós del temps de tenir l’ossamenta en el tou es feu en el lloc de sempre.

.
- Noia? Que no em portes l’enciam?

.
- Pare, hem quedat que per un dia... Amb el plat net i una forquilla podíeu passar.
.

autor: Anton, del blog Rebaixes

.

52.- Senyoret Pepito, Sr. Josep, Pepet

*

Sent de casa de casa bona si li queia algun mal nom mai el sabria. Allò de senyoret Pepito no resistia en les boques i qui el tractava emmelava la veu.. Les noies el deixaven arribar prop, amb el criteri de que entrar en el cor del jove seria la sort de tota la vida. Ell ni se’n dava compte. Pensar que li pertanyien terres i cases i granges i ramats..., A la mort dels pares retallaren, de senyoret a Senyor Però si que veié ampliat el treball.Encara que fos per manar, ja que aviat va comprendre que el majordom li faria la feina, i tot el seu heretatge canviaria sense notari, de nom. Comprà camions per que l’afavoria en el transport de tot el que produïa. Però com que a les terres necessitava molta ma d’obra, va procurar que els mitgers adquirissin com qui es reparteix el tocino. Tu un cuixot, tu l’altre. Aquest la carcanada, l’altre els lloms, i ,el tocino esdevingué caler al comptat o censals pels mitgers. Les granges i ramats, no podia supervisar-les bé i les renovacions per posar al dia costaria el que la hisenda de finques li havia ingressat. La casa per on treballava va trobar substanciós el negoci i li oferí no l’oro i el moro, però si unes quantitats d’alegria i treball segur per la flota de camions. Ell sols sortia a la carretera a menar en cas que algun xofer fes vacances o malaltia. Amb la flota de que disposava, no hi havia nit que no li toqués com als bombers, apagar el foc. Un espavilat conductor, va proposar-li, ja que tenia un fill en edat, de fer les suplències i lliurar-lo d’un farcell pesat. -No. El que faré es que et venc tota la flota. A bodes em convides, pensà l’espavilat conductor. Ara si que anaren al notari i va poder posar en la caixa un remanent líquid cobrable. Solter com era, va poder triar. Però la gent del poble ara li deien el Pepet, el creien arruïnat. Res de res, tenia els contes corrents amb bona correntia . Comprà un vaixell. Ara dona el tomb pel mòn i invita a coberta.

*

autor: Anton, del blog Rebaixes

*

9.- El menut i el vell

*

Al menut i al vell en la seva excursió a la muntanya se’ls havia acabat l’aigua de la cantimplora.

- A prop hi ha una fonteta a veure si la trobes...
El menut amb una corredissa per els caminals dels horts es planta en el toll. Allí es posa de genolls com si pregués... Com beu el pillastre.
El vell que arriba amb sa cama bona, la crossa, compren que el menut ja està satisfet. :
- T’has tornat una cabreta, veritat? Ara salta contenta que ja estàs tipa. Ai, carallet. Així com erets sol, haguessis anat amb els teus companys, potser, a hores d’ara estaries més mullat que un poll, per que algun d’entremaliat al veure’t de genolls, una empenta i al mig del bassal hauries fet cap i xorrant d’aigua com en un bany.
El nin s’ha quedat parat, ja que es creia que l’operació de beure l’havia fet de meravella.
– Ara veuràs com has de beure en eixos casos.- el iaio va per cloure les mans i ajupint-se les enfonsa en el clot i juntes les treu amb un grapat d’aigua que s’aguanta entre elles i, aleshores, la boca si que xucla amb comoditat.
– Veus, un got de carn per collir l’aigua!
Com que la set no l’apaivaga amb el primer grapat, torna a ajupir-se i el menut que ha aprés la llisó, amb la crossa que ha abandonat el iaio, la posa com una espasa en l’esquena i prem amb l’afany de gastar-li una broma que porta aigua, l’aguant del vell és admirable i aixecant-se rapit sols un peu es posa en el toll i es remulla. Com que veu la gràcia del net, diu com si parlés amb ell sol:
- Aquest peu no caldrà que mel renti, per que ja ha entrat en el bany.
I el menut li esbotza : Als rucs les ferradures encara que se’ls hi mullin no es constipen.

–Ai, plaga, ets com la teva iaia que es burla dels confiats i bones fe.

*

autor: Anton, del blog Rebaixes

*

Comentar que este escrit més extens és lo que va ser publicat lo dia 2 de juny de 2008 (l'altre dia va fer un any)

*