345.- Amics virtuals

En el moment en què es van conèixer ja els va semblar que compartien alguna cosa. Aleshores no ho sabien, però es van fer bons amics, i mitjançant el correu electrònic s’explicaven coses, col·laboraven en projectes nous, descobrien casualitats en les seves vides que els unien per un o altre motiu. Quan un tenia una idea, l’altre la reforçava amb suggeriments que la feien més rica, quan un dels dos es sentia decebut, l’altre reaccionava animant-lo. Així van anar teixint una xarxa invisible d’amistat i col·laboració que els mantenia en contacte. Tot en el marc virtual d’Internet; de fet, gairebé no es veien mai però se sentien feliços de saber que,passés el què passés, a l’altra banda de la pantalla l’amic sempre hi era.

Però les coses no sempre són com volem que siguin... Un matí Internet va deixar de funcionar. Els dos amics no sabien què fer, ara perdrien el contacte. Vaja!, tan bé que els anava saber que podien comptar amb el suport virtual de l’amic!. No,no,no, allò no podia ser de cap manera.

Es va anar fent fosc i a poc a poc van anar apareixent els primers espurnejos dels estels, fins que van omplir tot el cel de llumenetes. Ara tots dos, cadascú en una ciutat diferent del país, contemplaven el firmament i s’enviaven missatges imaginats que es transmetien entre les constel·lacions, units per una mena de xarxa còsmica que els interconnectava.

Si!, allò era la solució. Els seus pensaments es transformaven en energia i aquesta es transmetia d’estel en estel fins arribar a entrar en contacte amb l’energia dels pensaments de l’altre. De vegades arribava en forma de somni, d’olor, de melodia, d’onada del mar o de corrent d’aire. Amb o sense correu electrònic, havien trobat la manera de comunicar-se. Podien percebre la presència de l’amic de mil maneres diferents.

Les seves eren ànimes bessones i des d’aquell moment van comprendre que malgrat qualsevol dificultat aparent, es retrobarien sempre.

Autora: Miri4, del blog “+3”

300.- El somni d'en Dídac

.

Té nou anys i milers de somnis per a estrenar. Parlant amb ell me n’adono de la importància de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes. Hi ha idees que té molt clares quan explica què vol ser quan sigui gran: no vol ser bomber, ni policia, ni astronauta. Considera que hi ha massa perills en aquestes feines i en prefereix d’altres. Una d’elles és conductor d’autobús. Ja me l’imagino: vestit amb l’uniforme de la companyia, assegut al darrere del volant, amb un somriure d’orella a orella. En Dídac obriria la porta i saludaria als passatgers que pugessin a cada parada amb un “Bon dia!” i una mirada amable que convidaria a deixar fora les preocupacions que sovint tenim al cap per tal de gaudir del trajecte del bus, tot lluent, tot vermell.

La seva manera de conduir relaxada, tranquil·la, ajudaria a les persones a observar el naixement de noves fulles als plataners de la ciutat, l’arribada d’alguns ocells, o la màgia de la pluja. Potser ens portaria a la vora del mar, l’autobús aniria ple de famílies alegres, carregades amb para-sols, tovalloles, i altres andròmines; o ens acostaria al centre de la ciutat, tot ple de turistes i de càmeres fotogràfiques. Segurament, si li preguntaven, explicaria mil i una coses sobre els edificis més emblemàtics i potser fins i tot podria recomanar algun lloc poc conegut per anar-hi a fer un mos. Però... si el deixessin escollir, en Dídac conduiria el seu autobús fins arribar al zoo que tant estima, i quan acabés el seu torn, l’aparcaria allà al costat i se n’aniria a fer un tomb. Li agraden tant els animals i la ciutat que sovint somnia poder portar totes aquelles bestioles a passejar pels carrers. Imagino un autobús ple de gom a gom amb els habitants del zoològic: un lleó mandrós, unes lleones vigilants, l’elefant africà i l’asiàtic compartint trajecte, els hipopòtams nans, micos i mones de totes les mides, alguna tortuga gegant i alguna mediterrània, un parell de zebres, l’estruç, els camells i dromedaris que sempre em recorden la nit de Reis, i la girafa traient el cap per la finestra...

Són bonics, els somnis d’un nen de nou anys!

.

autora: Miri4, del blog "+3" - (conte amb 365 paraules justes)

.

281.- La bruixa empipadora

.

Una vegada hi havia una bruixa que sempre feia la guitza als altres.
Amb aquell vestit tan negre, tan llarg i tan esparracat; el barret amb la sivella de plata, les sabatotes punxegudes, les ungles grises i les dents grogues… tots li tenien por i per això l’obeïen.
-“Porteu-me al circ abans que us converteixi en granotes! Si no em feu cas, ui! Si us atrapo!!! Me’n faria un bon tip de menjar nens!!!”
I, és clar, els nens la portaven al circ.
-“Aneu a comprar-me un regal ben maco, que si no us faré tornar verds!, je, je, je, je!!!”
Qualsevol que sentís aquell riure, tenia esgarrifances. I la bruixa aconseguia el què volia.
Així anaven passant els dies i les setmanes, però els nens i nenes d’aquell poble ja n’estaven farts d’aquella bruixota tan empipadora.
Un bon dia es va celebrar una reunió del Consell de les Bruixes del Món, i allà tenim la nostra bruixa esperant que li concedissin la Sivella d’Or de les Bruixes, que venia a ser un premi per fer una bona feina.
Com que havia estat una bruixa empipadora, la Reina de les Bruixes la va castigar dient-li:
-“A partir d’ara els teus encanteris no serviran per a res! Les bruixes hem d’ajudar els altres i no molestar els nens i les nenes. No veus que només et fan cas perquè estan espantats?. No m’agrada gens això que fas!”
La Bruixa Empipadora va marxar molt enfadada d’aquella reunió i no va voler sopar res més que dues potes de mosquit amb salsa rosa.
L’endemà la bruixa va veure uns nens que jugaven al parc i els va dir:
-“Ràpid!, expliqueu-me un conte o us convertiré en ratolins!”
I entre tots li van explicar un conte.
Però hi va haver un nen que no va voler jugar amb la bruixa:
-“Doncs et tornaràs de color vermell!”
Quan la mare va veure el seu fill tot vermell va dir:
-“Vés a banyar-te!”
Després de rentar-se amb aigua i sabó el color vermell va marxar, perquè els encanteris de la bruixa ja no servien de res.

.

I quan la bruixa ho va saber va desaparèixer per sempre més.

.

autora: Miri4, del blog "+3"

.

262.- El darrer dia

.

Es va mirar al mirall i se’n va adonar. Marxava per a no tornar. Darrerament havia perdut tant de pes que semblava tenir només la pell i l’ós. En silenci va acomiadar-se de tot i de tothom: les persones de la seva vida, familiars, amics, coneguts; les olors, la seva roba, les seves músiques, la màquina de cosir, les seves plantes –qui les cuidaria, ara?-, els mobles de la casa, tants anys, tants records... El gos, sempre fidel, s’hi va acostar i a ella se li van omplir els ulls de llàgrimes:

- “Tu seguiràs vigilant, oi?”

El va acaronar un cop més i va sortir de casa. Va tancar la porta d’un cop. A poc a poc va baixar les escales, perquè no tenia forces per anar de pressa, tant ràpid que caminava de jove! Ara l’havien d’ajudar, el seu marit o bé els seus fills. El taxi els estava esperant:

-“A l’Hospital General”.

L’ingrés va ser ràpid. S’estava morint i ho sabia. Malgrat tot, no volia semblar preocupada. La família que l’acompanyava creia que no era conscient de la gravetat de la situació, però ella era infermera i coneixia el seu estat. La vida se li escapava de les mans. S’havia cansat de lluitar i la malaltia havia vençut. Ja no s’hi podia fer res. La morfina l’ajudaria a no patir i es va deixar abraçar per aquell son profund del qual no despertà mai més.
.

autora: Miri4, del blog "+3"

.