158.- La mosca

Ho podria dir d’altra manera, però vaig sentir fàstic. Estirat al sofà, mirant la tele, amb un entrepà a la mà... Aquella mosca em va empipar, emprenyar i em va acollonir... quan la vaig veure de prop era grossa, negre i mirava fit a fit. Per això vaig prendre mesures ràpidament.

Primer amb un coixí, després el tovalló, a la fi, un ruixat desproporcionat de matamosques... llesta! La vaig agafar amb fàstic; era suficientment grossa per deixar-se agafar amb els dits..., i la vaig llençar al balcó.

Vaig retornar a la meva activitat... només uns segons. Un nou brunzit em va fer renegar! Collons de mosca!, però si l'he morta!. Vaig agafar l'insecticida i la vaig ruixar novament. Tot el pis acollia un núvol letal... Em vaig assegurar que fos morta esclafant-la entre dos papers i la vaig llençar al balcó. Òbviament era la mateixa perquè al balcó no hi havia cap més cadàver.

Als 5 minuts un nou viatge a la nevera... i d’esma vaig mirar al balcó... No hi era!!!. Havia ressuscitat!!...

De totes maneres no hi va haver cap altra mosca... al menys aquell dia... perquè el dia següent, a la mateixa hora, la fastigosa mosca va tornar a presentar-se i es passejava desafiant per sobre la tauleta a dos centímetres del llom amb formatge!!

Era més grossa que ahir i fastigosament negre. Fins em va semblar que treia la llengua tot mirant-se el plat. Aquest cop la vaig esclafar violentament... era ben morta! Ho certificaria qualsevol veterinari: el seu estat era incompatible amb la vida! Va acabar al mig de la terrassa perquè així controlaria el cadàver.

Vaig deixar el matamosques a l’armari... I... havia desaparegut!!!

Només deu segons i havia ressuscitat per tercer cop!!!

Definitivament tenia un problema a casa.

De sobte es va fer fosc. Esglaiat, vaig veure a la veïna que em mirava amb ulls de pànic, les mans a la boca... mentre sentia un brunzit darrera meu... Em vaig girar poc a poc i vaig veure els ulls d'una enorme mosca que obria la boca i s'abalançava sobre meu. Va ser la darrera cosa que vaig sentir.... Ah! I el regust a matamosques de la seva llengua.
.
autor: Miquel Marimon, del blog Atura't (conte amb 365 paraules justes)
.

147.- El rei que tenia el nas vermell

Te n’explicaré un que m'he inventat aquesta tarda. Li va dir Jaume al seu fill, Àlex.
Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell...
- Ep! para, pare! Aquest ja el sé!
- Ja el saps? Hi ara! Si me l'he inventat avui! El rei del meu llibre tenia el nas gran i vermell perquè li agradava massa el vi, i de tant que en bevia el nas li lluïa talment un far encès.
- Sí pare, és el mateix que em van explicar a P5... i tu l'has agafat i ara dius que es teu! Ets un mentider!
- Espera una mica més, tingues paciència que seguiré explicant-te'l i ja veuràs que és diferent.
- Segueix així: Tant li agradava el vi a aquell rei que, amb el delit de tenir el més sublim dels que es fessin al seu reialme va jurar que la seva filla es casaria amb qui li dugués el vi que més li agradés.
L'Àlex ja feia cara de cansat... i d'enfadat...
- Pareeee!! Ja està bé! Explica-me'n un altra de diferent!
Sense fer-li cas, el pare seguí: - De tant tastar vins, el rei va perdre la vida i el van haver d'enterrar entre les llàgrimes de la ciutadania. La filla del rei que tenia el nas vermell estava trista perquè a més de quedar-se sense pare es va quedar sense marit. Tanmateix...
- Ara arribarà aquell bell cantaire que recita davant la finestra de la princesa... Eh, pare?
Caram! Sembla que sí que és el mateix que t'anava a explicar...
El pare agafà una guitarra i cantà imitant al petit pretendent de la princesa del relat...
L'Àlex es quedà de pedra. Mai havia sentit cantar al seu pare... i aquella veu el va captivar. Ni sabia que el seu pare sabés música ni, encara menys, guitarra...
En un instant, d'indignat passà a admirat, i als tres minuts va aclucar els ulls mentre el seu pare cantava suaument...
- Que guai el meu pare!
El pare se'n anà satisfet. I digué en veu baixa mentre l'acariciava... Tingues sempre la capacitat de meravellar-te.
A l'altra banda de la cambra, la resta de la família també mirava...

.

autor: Miquel Marimon, del blog Atura't
Conte amb 365 paraules justes i sense utilitzar la lletra "O".

.

118.- Més enllà

Al transbordador espacial hi anaven set navegants -encarregats de governar l'aparell- i tres passatgers milionaris interessats en mirar la terra des de l'atalaia privilegiada de l'espai. Tots havien pagat l'astronòmica xifra de dos milions de dòlars. S'havien enlairat de la base de l'Agència Espacial edificada al mig de la gran plana desèrtica i van entrar, en molt poc temps, a l'anomenada atmosfera zero. El vol havia estat plàcid tot i els tremolors de l'arrancada, sempre violenta. Gràcies a la gravetat artificial podien caminar per on volien i contemplar la impressionant imatge de les illes del pacífic entre boires blaves intenses. La satisfacció tenia tot el passatge somrient i ben content.
De sobte, les alarmes es van posar en marxa i a les pantalles de totes les dependències es podia llegir clarament la frase PERILL de col·lisió. Tothom s'esglaià i els encarregats del passatge van recomanar, amb certa gravetat a la parla, de retirar-se a les lliteres i lligar-se ben fort els vestits espacials d'emergència. Van posar l'aire comprimit i van tancar tots els compartiments. L'ordinador havia detectat com s'apropava cert objecte de dimensions considerables amb perill d'accident immediat. Allò no anava bé i el capità del “Gran Apol·lo” (així és com es va batejar l'artefacte al coincidir amb la commemoració dels 50 anys del primer viatge espacial amb èxit) va avisar al Control Central: -No tenim potència als motors. Anem sense govern cap a l'infinit i l'ordinador assenyala perill de col·lidir tot i no haver vist res apropant-se a nosaltres.
El capità no hi havia de fer res més: el motor no es tornaria a engegar fins al final de l'alarma i no podrien rebre socors doncs la terra era a milers de milles. Per això estava decidit a pitjar el botó per injectar gas anestèsic a l'aire condicionat per sedar tothom i no patir angoixes.
Estava decidit a fer-ho, i de sobte, tot mirant per la finestreta va observar finalment l'objecte assenyalat com a perillós per l'ordinador: hi havia dos éssers estranys amb les mans esteses fent-los-hi senyals en forma d'enorme rètol: Felicitats pels 50 anys, gent de la terra! Ara, tots a Mart!.
Era efecte de l'anestèsia o ja eren al més enllà?

.

autor: Miquel Marimon, del blog Atura't

Conte amb 365 paraules justes i sense utilitzar la lletra "U".

.

68.- Jubileu de baix cost

El bitllet d'avió per anar de Reus a Santiago de Compostel·la m'havia costat 10 cèntims d'euro, impostos inclosos. Com que vaig pagar amb visa electron no vaig pagar cap comissió. No vaig facturar maletes, no vaig embarcar dels primers, no vaig triar seient, no vaig parlar amb les hostesses, no vaig dormir, ni pixar, ni demanar cap beguda. Ni tan sols em vaig treure la jaqueta. Cost total de serveis extres: zero. Cost total del viatge: 10 cèntims d'euro.
En arribar, vaig anar caminant fins al edifici terminal, no vaig agafar cap carret d'equipatges, no vaig beure res, ni vaig saludar al guàrdia civil de la porta ni vaig demanar informació.
Finalment, quan estava decidit a fer una despesa i anava a agafar el bus que em portaria a la capital, vaig observar una munió de persones que feien autoestop.
- Què hi feu aquí?
- Esperem que algú ens porti a Santiago. Es que hem vingut amb vols de baix cost i per ser fidels al sistema anirem fins a la ciutat sense pagar res.
Era interessant allò i m'hi vaig sumar. Després de tres bones hores passades al sol, em va tocar a mi i una amable senyora -gallega, of course- em va portar fins a la porta de la catedral de Santiago.
- Què bé!, vaig pensar. Ja podré fer el jubileu. Hauré fet una mena de camí de sant Jaume de baix cost.
A l'entrada de la catedral un rètol immens i una fletxa indicava una porta petita en un racó: “Visites a sant Jaume de baix cost”.
- Ostres!
Hi vaig entrar, i després de caminar i caminar, pujar escales i més escales vaig veure una entrada a una capella que hi deia “Apóstol Santiago”. Quan vaig entrar, hi havia una pantalla de vídeo amb una imatge de sant Jaume d'esquena i al costat una capsa i un rètol que deia: “donativos de bajo coste aquí. Para ver la imagen real acceder por la cola de pago”.
*

autor: Miquel Marimon, del blog Atura't

*

11.- El mosso i el dimoni

- Uf!
Quina sort, va pensar l'Anna quan aquell espectacular mosso d'esquadra li va passar pel costat, esbufegant i suat, amb l'escut a una mà i una enorme porra a l'altra. Per sort ni es va fixar amb ella. Tot i que no li va veure massa bé la cara -anava cuirassat i protegit com una tortuga- va intuir en els seus ulls una expressió de ràbia, fins i to d'odi. A més es va fixar que anava rossegant renecs.
- On anirà tan embalat? Es va preguntar, un cop havia passat el perill.
El poble on vivia l'Anna era un petit municipi de 133 habitants mal comptats; mai no hi passava res, els carrers estaven quasi deserts -eren les 10 de la nit-, el club del futbol local, que militava a la tercera categoria regional d'amateurs, no havia guanyat res -a més, no podia ni baixar perquè ja no es pot anar més avall- no hi havia projectes eòlics, ni pantans pels que protestar... No trobava cap explicació a aquell fet tan inusual. I si?...
Va decidir seguir-lo de lluny perquè la curiositat li ho demanava.
El va seguir fins a la plaça de l'església. Era un lloc on hi havia més llum, i aleshores es va tornar a fixar bé en aquell mosso. Se'l va mirar des del darrera i un descobriment extraordinari li va donar la solució al que estava passant i la resposta als seus dubtes: una llarga cua vermella i fumejant li sortida per sota la cuirassa.
- Ai! Déu meu. Si és en Santi, el fill de cal Magre!
L'Anna havia confós al seu veí que fa de Satanàs als Pastorets del poble -i que arribava tard a l'assaig- amb un mosso d'esquadra antiavalots en plena càrrega.
- Definitivament miro massa la tele! Va pensar l'Anna.

*

autor: Miquel Marimon, del blog Atura't

*