148.- Matí de diumenge

En Jordi s’havia despertat tot xop, neguitós, amb una sensació estranya. Se sentia com fa molts anys en la seva primera nit a Cuba, amb aquella xafogor característica de les insomnes nits tropicals.
Però no era el cas. La nit en realitat, havia estat freda, molt freda.
En llevar-se, va veure que una fina capa blanca ho cobria tot. Era com si una mantellina de seda s’hagués dipositat, amb tota cura, damunt d’aquells camps de la plana.
Absort en els seus pensaments, ho contemplava dret davant l’inmens finestrall de la seva habitació.
Que li estava succeint?, a ell, l’empresari més important de tota la província. Si més no, així el definien sempre en els diferents articles de premsa apareguts en la última dècada.
Si ho tenia tot, que més podia desitjar?
Però en realitat se seguia sentia buit, com si alguna cosa li seguís mancant. Al vespre, en arribar a casa només en Duke l’esperava. Ell li demostrava tot l’afecte i admiració que precisava. Sense paraules, era capaç d’extreure-li aquell somriure que s’havia negat, a ell mateix, cada jornada.
Potser havia arribat l’hora de canviar la manera de fer les qüestions diàries, però no sabia pas com fer-ho, ni disposava de temps per a plantejar-s’ho.
Aquell matí de diumenge, mentre esmorzava, assaboria cada glop de cafè de la tassa que premia amb les mans.
Un primer raig de sol, s’escolà justament fins allà mateix on era ell.
I va somriure de bon matí. Per fi ho va veure clar. Aquelles petites coses són les que el feien realment feliç.
Sense pensar-s’ho dos cops li va fer un xiulet a en Duke i aquest, tot d’una, va aixecar les orelles gairebé al mateix temps que sortia cofoi en direcció a en Jordi.
Van sortir a fer un passeig plegats. Un passeig llarg i tranquil.
En Jordi va saber gaudir d’aquell petit plaer que se li oferia avui.
Un dia radiant, encara fred, però amb un magnífic cel blau amb només quatre pinzellades de núvols acaronats pel vent.
Demà dilluns no anirà a treballar, segur que podran passar sense ell.
Avui ha rebut un regal preciós, un regal de llum. La llum de la seva nova vida.
.

autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis... (conte amb 365 paraules justes!)

.

111.- Laura

Quan a la fi va poder obrir els ulls, no sabia on era. Tot era fosc, no se sentia res, ni a ningú. Va provar de parlar però no li sortia cap paraula.

Li feia mal el cap. Per dins i per fora. Només podia pensar... “si sento dolor... vol dir que sóc viva!”

Va intentar moure’s... però amb prou feines va poder-ho fer. Aquell dolor immens la va recórrer tota de cap a peus, d’un extrem de braç a l’altre.

No podia saber quant temps portava així, minuts, hores, dies. La noció del temps semblava haver-se esvaït.

No sabia on era, però estava clar que era en algun lloc.

Només podia fer dues coses, pensar i dormir.
“No vull dormir”, es va dir a si mateixa. “Si hi tinc un cop, no es bo quedar-me adormida. Només aclucaré els ulls”.

Va intentar recordar alguna cosa que li podés donar una mica de llum al perquè es trobava en aquella situació. La última imatge que podia recordar, la situava a casa seva.

“Recordo que era a casa... que feia molta calor... vaig... vaig fer-me una dutxa, sí, i em vaig preparar una llimonada... sí, anem bé... ho recordo perfectament”.
I també recordava aquell got fred de llimonada... com el bevia i es delectava amb cada glop, com se’l va aproximar a les galtes, el va anar fent seguir fins al coll i després va fer lliscar-lo fins al pit...

Però no en podia recordar res més. En aquest punt acabava cada vegada que ho tornava a intentar.

Enmig de la desesperació, van semblar-li arribar de fons les notes d’una cançó... i tot seguit un soroll infernal, com un vell vaixell de fusta que arrossegat per la tempesta es parteix en dos enmig de les onades i les roques...

Silenci de nou. Només sentia el propi batec del cor, el so del qual la va fer estremir encara més si això era possible.

Llavors per fi, encara que molt llunyana, va sentir una veu mig entretallada: “Estimada Laura, mai escoltaràs aquestes paraules, però vull que sàpigues que siguis on siguis sempre t’estimaré”.

Va decidir llavors que el millor que podia fer, era dormir... per sempre més

.

autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis... (conte amb 365 paraules justes!)

.

73.- Sempre en el meu cor

Eren dos quarts de set del matí i damunt la tauleta de nit, el despertador arrencà les primeres notes musicals del tema de Lara. No calia, aquella nit havia aclucat els ulls, però no pas per dormir. Els ulls són el reflex de l’ànima, i aquell petit mirall del bany tampoc avui la va enganyar.
Enmig d’un sospir ofegat, guaità un cop més la vall, la seva vall, per la finestra de l’habitació. En contraposició amb el seu nom, sempre li havia semblat plena de llum i de vida. Avui n’era l’excepció.
No podia recordar quants cops l’haurien recorreguda junts durant aquell bon grapat d’anys de convivència, però sí podia gairebé recordar cadascun d’aquells moments.
La seva vida, havia estat com una interpretació de piano a dos mans. Els passos, els somriures, les llàgrimes, les converses i fins hi tot els silencis dalt la carena, havien estat sempre compartits. Però ara tan era.
Avui li calien forces per a complir les seves últimes voluntats i també per saber seguir en solitari el passeig per la vida.
Amb el cor encongit com un puny va anar fent tot el camí. Fins i tot el riu, semblava discórrer al seu pas només per poder arreplegar cadascuna de les llàgrimes que besaven dels seus ulls.
Quan arribà dalt de tot, deixà que el vent s’emportés les cendres per tota la vall al mateix temps que creia s’enduia també una part del seu cor. En mirar al cel, amb els ulls encara humitejats ho va veure. Enmig d’aquell cel immens, els núvols li varen dibuixar un cor. Llavors, va saber que mai no se sentiria sola i que els silencis dalt la carena seguirien sent compartits.

.

autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis...

.