La Berta vivia dalt d’una muntanyeta molt a prop del mar. Li agradava mirar l’horitzó i seguidament el seu jardí ple de plantes que amorosament cuidava totes les tardes. També els seus molinets. En tenia de grans i petits, de vermells, grocs i taronges com el sol, de blaus, verds i liles com el mar. També de virolats com les flors del seu jardí en primavera. Li encantava que fes vent per veure’ls rodar.
El que ella no sabia és que els molinets havien arrelat i que xuclaven l’essència de la seva presència, que s’alimentaven de la saba dels seus pensaments, de cada somriure, de cada il·lusió.
Una tarda d’hivern el vent va bufar molt fort i d’una embranzida va arrencar un dels molinets. La Berta només va poder veure des de la finestra com s’allunyava sense remei.
Uns dies després, molt lluny del jardí de la Berta, allà on el cel és molt blau i el mar no és veu sinó és de sorra, va arribar volant suaument el molinet.
Venia envoltat d’un núvol de pols groguenca, d’aquella que la brisa arrenca de les dunes.
Neleha, pastora de camells, sortia de casa tots els matins a buscar aigua. Els seus peus nus no havien donat encara dues passes quan el molinet va decidir acabar el seu llarg viatge i parar-se just a les seves mans. Ella no ho va dubtar ni un instant, va córrer cap el darrera de la casa, allà on enterrava els seus tresors, i va plantar decidida el molinet fent un foradet a la sorra amb els seus dits ressecs.
Què bonic que era! Semblava una flor! Ella que tant havia desitjat tenir un jardí... Va pensar que cada dia el miraria, li explicaria els seus somnis i li cantaria una cançó.
Així ho va fer i el molinet també va arrelar i amb tanta força que les arrels es van reproduir i van fer néixer nous molinets. Molinets grans i petits, vermells, grocs i taronges com el sol, i blaus, verds i liles com el mar.
La Neleha i la Berta no sabien que tenien una cosa en comú. Potser les arrels els seus molinets algun dia ho sabran.
autora: Mercè Gaja, del blog Qualsevol nit (conte amb 365 paraules)
