Des que va rebre la notícia de la mort del seu pare, no havia parat ni un moment: demanar vacances a la feina, buscar un passatge d’avió, organitzar la seva substitució... el senyor vellet a qui cuidava no podia quedar-se sol i tant per la distància com per la mort del seu pare necessitava molts dies. Al seu país les cerimònies funeràries duraven entre dues i tres setmanes.
Ella va arribar l’última i ja va trobar la major part de la feina feta. Tota la família reunida. Eren més de trenta persones. El cos ja embalsamat del seu pare jeia en un lloc preferent de la casa. Una quantitat de menjar ingent s’acumulava a la nevera, al rebost i a la cuina en general.
Van passar els dies, entre pregaries, plors sincers i plors de compromís, menjars, feines de manteniment... a la nit, feien torns per a vetllar el difunt, però mai no es quedava ningú sol. Tots tenien por que l’esperit amb bones o males intencions els donés algun ensurt. Finalment va arribar el dia de l’enterrament. Tot va transcórrer amb normalitat. Més pregàries, més llàgrimes i el dolor de la pèrdua atenuat pel cansament d’aquells dies.
Al migdia tot estava acabat, i tots necessitaven prendre l’aire i el sol. Tenien por de tornar a casa, no fos cas que l’esperit del patriarca s’hagués ofès per haver-lo tret encara massa ràpid de casa seva. Van decidir anar a la platja i al vespre fer el darrer sopar de comiat, tots junts, i l’endemà tornar a les obligacions.
Fosquejava, quan van arribar a casa. Van veure llum a través de la finestra, i van poder veure el difunt assegut i gronxant-se en el seu balancí. L’esglai va ser col·lectiu i de l’un a l’altre s’anaven confirmant la visió. Esporuguits, van decidir entrar a la casa i van poder comprovar un darrere l’altre que el balancí buit, conservava encara rastres del seu balanceig anterior.
Aquella darrera nit, més que sopar, van posar-se a dormir tots trenta a la mateixa habitació i van matinar tant com van poder per tornar cadascú a casa seva.
.
Ella va arribar l’última i ja va trobar la major part de la feina feta. Tota la família reunida. Eren més de trenta persones. El cos ja embalsamat del seu pare jeia en un lloc preferent de la casa. Una quantitat de menjar ingent s’acumulava a la nevera, al rebost i a la cuina en general.
Van passar els dies, entre pregaries, plors sincers i plors de compromís, menjars, feines de manteniment... a la nit, feien torns per a vetllar el difunt, però mai no es quedava ningú sol. Tots tenien por que l’esperit amb bones o males intencions els donés algun ensurt. Finalment va arribar el dia de l’enterrament. Tot va transcórrer amb normalitat. Més pregàries, més llàgrimes i el dolor de la pèrdua atenuat pel cansament d’aquells dies.
Al migdia tot estava acabat, i tots necessitaven prendre l’aire i el sol. Tenien por de tornar a casa, no fos cas que l’esperit del patriarca s’hagués ofès per haver-lo tret encara massa ràpid de casa seva. Van decidir anar a la platja i al vespre fer el darrer sopar de comiat, tots junts, i l’endemà tornar a les obligacions.
Fosquejava, quan van arribar a casa. Van veure llum a través de la finestra, i van poder veure el difunt assegut i gronxant-se en el seu balancí. L’esglai va ser col·lectiu i de l’un a l’altre s’anaven confirmant la visió. Esporuguits, van decidir entrar a la casa i van poder comprovar un darrere l’altre que el balancí buit, conservava encara rastres del seu balanceig anterior.
Aquella darrera nit, més que sopar, van posar-se a dormir tots trenta a la mateixa habitació i van matinar tant com van poder per tornar cadascú a casa seva.
.
autora: Berta, del blog Besades
.
