Ell sap que tot el veïnat se’l mira amb ulls morbosos i que els comentaris que s’enceten al seu pas són maliciosos i no coneixen l’afecte com ell. Dissimula, però pot veure com cada nit, quan surt cap al banc de pedra del passeig de mar, totes les finestres mostren els seus rostres mordaços rere les cortines, que tapen a mitges la seva covardia i poca vergonya. –És boig. L’has vist? està perdent el cap per moments. Parla sol... i diu unes coses tan estranyes... cada dia està pitjor...-
Ja fa set mesos que varen saber que la bèstia silenciosa s’havia aferrat al cos de la seva estimada nina, amb les urpes clavades carn endins.
Des del primer moment el sol se’ls va tornar esquiu i els dies van deixar de tenir llum. Des de llavors, junts vessaven tendresa i afecte.
Resignats a viure amb l’ànima en penombra ella va demanar-li que no la deixés mai a les fosques. Acompanya’m, li deia amb un fil de veu - porta’m món enllà. Fes-me viatjar a tots els racons de la vida. Explica’m un conte. I un altre, i un altre, no deixis d’explicar-me’n.-
Ell li acaronava l’esperit i li explicava cada nit, a l’hora del son, una història farcida de meravelles i prodigis, per fer-li sentir la bellesa i la pau que la bèstia li havia robat.
Fins que va arribar el dia que es va deixar endur de la mà de la màgia i la fantasia vers el món del silenci. I no va tornar.
Ara, ell té ben present el que ella li va dir: -si mai me’n vaig, no em podràs trobar a faltar. Sempre em tindràs amb tu. Tan sols m’hauràs de buscar a les nits, a l’hora del conte, cel amunt. S’hi t’hi fixes bé, podràs veure com trec el nas rere els contorns de la lluna.
Avui, com cada dia i com li va prometre, sortirà fins al banc de pedra . I amb el reflex de les estrelles sobre la falda del mar explicarà a la seva estimada, al seu tros de vida esquinçat, un conte.
Ningú sap que rere els contorns de la lluna la seva nineta l’escolta.
Autora: Marina Vidal i Martí
