*
En Cesc acabava de complir els 45, es trobava bé i no li feia mal res però, al seu voltant, la gent no callava: Hauries de fer-te una revisió que ja tens una edat!, deia la seva dona. Al Pere li han trobat un buf al cor i és més jove que tu, no?, li recordava el seu company de feina. Papa, aquesta panxa s'hauria de rebaixar!, no parava de dir-li el pallús del seu fill que li havia donat el disgust més gran de la seva vida al deixar els estudis per fer-se monitor de gimnàs. Per no sentir-los més va cedir i va demanar hora al seu metge de capçalera.
El Doctor Guivernau, només veure'l, el va renyar: Home, Cesc, veig que la teva història clínica està més buida que el teu compte corrent (és molt de la broma, el Dr. Guivernau), això s'ha d'arreglar... I li va començar a donar hora per un munt d'especialistes, un viacrucis de proves, anàlisis i més proves que va tardar gairebé 6 mesos a completar. A la fi, amb tots els resultats a punt, va tornar a veure al seu metge.
Aquesta vegada el Dr. Guivernau no estava per bromes: Cesc tinc males notícies. Una de les analítiques demostra clarament que tens una malaltia greu i molt rara, i per desgràcia sense curació possible. No tens colesterol, les transaminases perfectes, el teu cor ja el voldrien alguns joves... totes les anàlisis són correctes menys aquesta i no hi podem fer res. Ho sento molt, però només et queden dues setmana de vida.
Dues setmanes?, però si jo em trobo bé! Ha d'estar equivocat, no pot ser!, s'espantà en Cesc. No hi ha error possible, va replicar el metge, són anàlisis molt precises i quan el podem detectar, aquest mal està tan estès que en quinze dies tot s'acaba.
En Cesc va sortir de la consulta aclaparat, més mort que viu (i mai millor dit) perquè ell no sabia, i el metge no se n'havia adonat, que la prova en qüestió era de les primeres que li van fer i per tant, aquelles dues setmanes havien quedat enrere ja feia alguns mesos.
*
El Doctor Guivernau, només veure'l, el va renyar: Home, Cesc, veig que la teva història clínica està més buida que el teu compte corrent (és molt de la broma, el Dr. Guivernau), això s'ha d'arreglar... I li va començar a donar hora per un munt d'especialistes, un viacrucis de proves, anàlisis i més proves que va tardar gairebé 6 mesos a completar. A la fi, amb tots els resultats a punt, va tornar a veure al seu metge.
Aquesta vegada el Dr. Guivernau no estava per bromes: Cesc tinc males notícies. Una de les analítiques demostra clarament que tens una malaltia greu i molt rara, i per desgràcia sense curació possible. No tens colesterol, les transaminases perfectes, el teu cor ja el voldrien alguns joves... totes les anàlisis són correctes menys aquesta i no hi podem fer res. Ho sento molt, però només et queden dues setmana de vida.
Dues setmanes?, però si jo em trobo bé! Ha d'estar equivocat, no pot ser!, s'espantà en Cesc. No hi ha error possible, va replicar el metge, són anàlisis molt precises i quan el podem detectar, aquest mal està tan estès que en quinze dies tot s'acaba.
En Cesc va sortir de la consulta aclaparat, més mort que viu (i mai millor dit) perquè ell no sabia, i el metge no se n'havia adonat, que la prova en qüestió era de les primeres que li van fer i per tant, aquelles dues setmanes havien quedat enrere ja feia alguns mesos.
*
autor: McAbeu, del blog Xarel-10
*
