30.- ¿Un mal dia?

*
No havia sigut un bon dia. Em podria haver estalviat aquest divendres sense suposar una gran pèrdua per a mi. Estressat pel treball i un poc deprimit per altres assumptes d'índole personal, dels quals prefereixo guardar una prudent discreció, caminava jo amb l'ànim un poc decaigut. Sortia jo de sopar de casa d'uns amics, disposat a ficar-me al llit d'hora, doncs no em venia de gust en el meu estat tranuitar molt i desitjava arribar a casa com més aviat per a abandonar-me al reparador oblit del son. Caminava jo per la vorera quan vaig sentir, sense prestar en principi més atenció, una veu que provenia de les altures - ¡Pssssst, eh, tu! -. No li vaig donar cap importància, com qui escolta ploure, sens dubte aquesta invocació no era per a mi. Però la cridada va insistir - ¡Eh, eh, escoltaaaaaaa! - La veu provenia d'un balcó, situat a sobre el meu cap. La insistència, el que no hi hagués ningú més pel carrer i el to de veu jove i femení va atreure la meva atenció. -¡Escolta, aquiiiiiií!- va continuar, la veu, alegre i jovial. Ja no vaig poder més, em vaig parar i vaig alçar la vista cap a la seva procedència. Un grup, no molt nombrós, tres o quatre noies, adolescents amb ganes de fer unes rialles un divendres a la nit, treien el cap per la barana de la balconada. Al veure que per fi havien captat la meva atenció, la portaveu, la que duia la veu cantant o com vulgueu anomenar-la, va cridar – ¡T’estimooooooo! - Crits ofegats i riures continguts, per descomptat, van seguir a aquesta declaració amorosa. Confós i una mica avergonyit per la meva natural timidesa, no vaig poder més que dedicar-les un somriure, llançar-les un petó amb la meva mà i prosseguir el meu camí. Ja sé que aquest no és el “t’estimo” que necessitava escoltar en aquells moments i que, sens dubte, només era fruit d'una broma juvenil, però bé, em vaig dir, avui et ficaràs al llit i l'últim que t'hauran dit és “t’estimo”, no ha estat un mal dia al cap i a la fi.

*

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

*

29.- El Xicu

Cada jorn al caure la tarda, la Clàudia sortia una estona al jardí amb el seu cosí Albert,i la mare li deia cada dia el mateix:

- Mitja horeta Clàudia, que t’has de dutxar abans de sopar i és tard.

Abans d’acabar la frase ja era fora, sempre era el mateix... L’Albert l’esperava pujat a la bicicleta, i ella d’un salt seia sobre la roda del darrera i sortien corrents cap a l’olivera on s’amagaven cada capvespre a esperar al “Xicu”.

- No facis tant de soroll Albert, l’espantaràs i no vindrà – li deia la Clàudia mentre treia el cap entre els troncs – mira-te’l, ja és aquí.

El “Xicu” anava menjant les herbes del terra conscient de que com cada dia els dos xiquets eren allà darrera l’olivera. Li agradava sentir les seves veuetes xiuxiuejant, sabia que l’observaven i sabia que ells voldrien atansar-s’hi però no gosaven.

- Clàudia, ho has vist? – va dir l’Albert tot ajupint-se i estirant-la avall.

- Crec que si, però no pot ser.

- Però ho ha fet! Ens ha mirat. Ho he vist clarament, i ens ha somrigut.

Quan la Clàudia era a punt d’aixecar-se va fer un crit. El cap del “Xicu” era ben bé damunt dels seus i va espantar-se.

- No us espanteu – va dir el “Xicu”

L’Albert va agafar la mà de la Clàudia i va començar a córrer com un boig, però la Clàudia el va fer parar.

- Albert para! Per què correm? No ens ha fet res, i.... Parla!!! Au vine.

- Però que els cavalls no parlen!

- Bé doncs aquest si, au anem, a més tenim allà la bicicleta.

Poc a poc es van anar acostant i van adonar-se que el “Xicu” es posava molt content. Ells es miraven ben estranyats.

- Com és que parles? – li va dir la Clàudia.

- Us vaig a explicar un secret, però abans m’heu de prometre que mai, mai no ho explicareu a ningú.

Els dos van fer que si amb el cap i van creuar els dits apropant-se’ls als llavis i els hi varen fer dos petons.

- Clàudia, amunt que ja és hora de llevar-te – li va dir la mare petonejant-la....

*

autora: Anna V., blog Coses i altres coses

*

28.- La sala Europa

L’Elena, com tots els diumenges, se’n va anar a l’Europa. S’havia pintat els ulls una mica més que de costum. Li havia semblat que estaven un pèl apagats després de la migdiada. Va passar pel davant d’un aparador i es va contemplar al vidre vigilant que tot estigués al lloc. S’havia engreixat els darrers mesos, des que havia fet els 50. Se li notava el pas del temps. Però ella es cuidava. Anava a la perruqueria. Lluïa diferents modelets a la feina. Intentava portar alguna peça de marca i sabates de taló molt alt, encara que a la nit li fessin mal els peus.
Feia gairebé vuit anys que era vídua i ja n’estava cansada d’estar sola. Quan va acabar el temps de dol, no sortia. Tots els amics tenien parella i se sentia com una nosa. Quan va descobrir la sala Europa va començar a anar-hi cada diumenge. Allà hi havia gent com ella. Es distreia, feia broma amb altres homes i dones i reia molt. I sentia dins seu aquella il.lusioneta de tornar a conèixer algú.
Aquell diumenge ballava amb un i un altre, però veia que com altres tardes quan portava mitja hora parlant... la conversa s’apagava. I ella hi posava voluntat però no funcionava. De vegades, la que callava era ella.
A l’hora de plegar, va recuperar la seua solitud i va marxar amb la il.lusió guardada a la butxaca per la setmana següent. Pel camí va saludar una parella que s’havia conegut a la sala de ball feia uns mesos.
-Què tal, Elena?
- Doncs, ja cap a casa. Allà m’espera el meu pijama, el meu sofà, la meua tele i ben contenta!
- I tant que sí. No hi ha res millor, li van contestar. Junts, radiants...
I ella, enyorant una altra mà dins de la seua, va enfilar cap al pis. El seu pijama l’esperava fidel, el sofà, també. Es va dir que era feliç, que no necessitava ningú. Mentre feia zapping, una llàgrima lluitava per sortir a l’exterior. Potser més d’una. Però llavors el mòbil va sonar i algú li estava dient que aquella tarda l’havia trobada la dona més guapa de la Sala Europa.

*

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir

*

27.- Whisky & gingerale

Com aquelles tardes infinites, un whisky & gingerale i una cigarreta són l’attrezzo de la meva obra de teatre, algú s’ha encarregat de posar música. Faltes tu. Sense tu, la meva boca no té el mateix gust. Torno a glopejar la beguda - Amaral dins la gola- i sí, definitivament li manca el teu bes; em podria posar de mal humor, però no, només és el record d’una obra de teatre, una més de les meves que ha finit. Ni tan sols era nostra, era la meva, tu només feies cada vespre un assaig.
La meva obra era magnífica, tu entraves en escena, jove, alt i ben plantat; el perfecte galà. T’havia triat per la teva veu, masculina, amb cadència, encisadora. Vares captar perfectament el que marcava el guió, estaves esplèndid en el teu paper!
El text el vas aprendre ràpid, de nit, pels carrers mullats després de mitja nit, en noctàmbules floristeries, darrere les bambolines, en un bar, en una habitació robada al temps, entre llençols prestats. Sí, no fou difícil fer-te aprendre el teu paper, però fou impossible fer-te representar l’obra un cop assajada fins l’avorriment. Paties pànic escènic.
Fou inútil que et repetís que el nostre públic ens esperava, que portàvem anys preparant l’estrena.
Passejàvem les teves excuses en un cotxe vell per la part alta de Barcelona. Jo d’esma, tu caracteritzat d’un altre. Impotent vaig baixar del vehicle i et vaig abandonar per sempre, amb tot de retrets, però per sempre.
Maleïdes les hores que vaig perdre en un assaig inútil per crear-te!
Aleshores va venir la depressió, el qüestionar-m’ho tot. La meva vàlua com a escriptora d’obres de teatre, com a dona.
Em sento culpable, he arribat a pensar si no et vaig dedicar tot el temps que et calia, potser hauríem d'haver estudiat el teu paper des d’un altre angle o fer algun taller d’expressió corporal per potenciar la teva autoestima o anar plegats a un curs de dicció. No sé.
Crec que més val que sigui positiva; cal cercar una nova “inspiració”, buido la copa i demano al bàrman una altra del mateix, whisky & gingerale.
És que en el fons en tinc molta de vocació.
*

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

foto cedida per: Joan A. Febrer

*

26.- Remenat de contes

*

Portava estona seguint el camí de rajoles grogues mentre un lleó, un espantaocells i un home de llautó el seguien tot intentant xerrar amb ell. No li agradaven. Com podia ser que aquestes tres curiosos personatges parlessin? De sobte a mà dreta del camí naixia un corriolet petit, sense aquelles maleïdes rajoles grogues. Cansat com estava de la companyia d’aquell trio tant estrany, va decidir agafar-lo. Entre precs, els seus tres companys de viatge, van demanar-li que no es desviés, però ell va fer orelles sordes i va continuar tot sol per aquell camí.

Passada una estona, després de saludar un gat que portava botes, d’entre els arbres va veure emergir la silueta d’un llop, que de mica en mica va anar acostant-se. Quan van ser davant per davant, l’animal va preguntar-li: “Caputxeta, on vas?”. Caputxeta? Per qui li havia pres? “No sóc la caputxeta, o és que no tens ulls a la cara?”, li va deixar anar, “no veus que ni porto cistell ni vesteixo de color vermell?”. El llop, amb la cua entre cames, va donar mitja volta i va tornar per on havia arribat.

Va reprendre el camí i al primer revolt va topar amb una caseta feta de xocolata. Mentre mirava a l’interior, va arrencar un tros de finestra i se’l va menjar. Tenia gana. Dintre va veure un parell de marrecs, un nen i una nena, que empenyien una bruixa dintre d’una olla. Va fugir corrents, no volia veure’s barrejat en aquell afer.

Quan va arribar a un prat tot verd, va veure com set nans custodiaven un taüt. Dintre hi descansava una noia amb els ulls tancats. Li va fer un petó als llavis a petició dels menuts i es va despertar. “Casa’t amb mi!”, li va proposar la Blancaneus. Per què no? Era guapa i molt ben plantada. “D’acord!”, va dir ell, “però no viurem ni en una casa de palla ni en una casa de fusta. M’han parlat d’un llop que les fa desaparèixer. Ara mateix en construirem una de totxos perquè duri eternament”.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos...

*

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

*

25.- Un bocí de mar

En Sergi, observava, embadalit el seu trosset de mar: hi havia una pedra grossa i rodona d’un color gris no gaire fosc, hi havia un eriçó de color gris violeta i força més d’una dotzena de peixets diminuts que no paraven de bellugar-se cap aquí cap allà.

L’Aleix, el seu germà gran, anava amb el salabre, amunt i avall amb cara d’entès, fent la seva feina. Ell no estava pas per badar ni per a contemplacions, havia d’estar pendent de tot, pescar és una cosa important.

Però en Sergi, esperava el moment oportú, si podia ser que l’Aleix no el veiés. A vegades se’n reia d’ell i de les seves coses. Vigilava el seu trosset de mar, content i il·lusionat. L’Aleix li va portar, unes quantes petxines, i se’n va tornar un altre cop a pescar de nou.

Aleshores, en Sergi, veient-lo prou lluny, va buscar dins de la butxaca i en va treure un peixet de goma d’esborrar de color blau, i el va ficar dins de la galleda que contenia el seu trosset de mar. El peixet de goma va anar baixant lentament per dins de l’aigua. En Sergi va saltar d’alegria! El seu peixet també nedava!

- S’ha cansat, pobret, ara s’ha aturat al fons a descansar. Que content està d’haver trobar uns quants amics!

I així en veure que el seu peix ja no tornava a pujar, el va agafar amb cura, se’l va ficar a la butxaca altre cop i abocant la galleda a l’aigua, va retornar el seu bocí de mar, a la mar. I quan es va adonar que el seu germà el mirava, va fugir corrents cap a casa, abans que pogués atrapar-lo.

*

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

*

24.- El secret

*
El professor Mashirito per fi ho havia aconseguit. Mai no ho hagués assolit per lleres legals, el prenien per boig. Haver estat hoste de quatre psiquiàtrics no ajudava. Li va costar set llargs anys. Primer va haver d'emigrar a Suïssa, fer-se guàrdia de seguretat, i després aconseguir que el destinessin, no sense suborns varis i favors de tot tipus, al CERN de Ginebra. Poc a poc va anar introduint en les instal·lacions, peça a peça i d'amagat, el seu convertidor protònic d’espectrometria molecular. Aquesta era la nit triada. Es va colar sigil·losament a la sala de control per a acoblar el convertidor a l'ordinador central de l'immens accelerador de partícules. Els resultats que esperava obtenir en el monitor serien la clau. Per fi la humanitat sabria l'origen de l'univers, del Big Bang, ¡de Déu! Ja estava, va prémer Enter... ¡CRACK! Un cop precís de porra li va fracturar la base del crani. El seu company Pepe, el guarda espanyol, en la penombra de la sala, l’havia confós amb un intrús. No va estar a temps de veure l'enorme somriure, immers en una gran barba blanca, que va guaitar pel monitor només per una dècima de segon, abans que el convertidor esclatés en flames.

*

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

*

23.- Un final no feliç

.

NÚMERO 1
Triar un bon lloc on atracar, que tingui possibilitats i un suculent botí a dins.

NÚMERO 2
Organitzar l’atracament amb tot luxe de detalls, no deixar res a l’atzar.

NÚMERO 3
Durant unes setmanes vigilar el lloc en qüestió per triar quin serà la millor hora del dia per entrar-hi.

NÚMERO 4
Portar armes repartides per tot el cos per qualsevol imprevist que pugui sortir.

NÚMERO 5
El dia de l’atracament fer uns exercicis de relaxació, i si s’és creient resar a tots els sants i déus possibles perquè tot surti bé.

Aquestes són les normes i consells que em va recitar de memòria Marco el dia que em va contractar. Jo era una persona respectable al barri, i mai m’havia dedicat a robar, però la necessitat ens fa caure en terrenys pocs segurs.

Vam estar unes setmanes planificant-ho tot. Marco ho tenia tot molt ben estudiat, era un expert en organitzar atracaments. Mai l’havien enxampat. Vàrem fixar un dia: dimecres 3 d’octubre. Passaven els dies i jo no ho veia gens clar, però no tenia una altra opció si volia pagar tots els deutes que tenia.

Sis mesos més tard...

El dia convingut, tot va anar sobre rodes. La botiguera de la joieria es va quedar sola, a les onze, el seu marit sempre marxava a esmorzar. Només entrar, Marco va apuntar-la amb la pistola. Ella no va tardar gens en donar-me els diners. En pocs minuts una alarma va sonar, no havíem previst allò, normalment les joieries tenien una alarma silenciosa que avisava a la central de policia, i que donava temps a fugir. Marco, sense jo ni adonar-me, em va agafar els diners de la mà, va obrir la porta i va fugir corrent. No vaig tenir temps ni de moure’m. Just en aquell moment, una patrulla que voltava pel mateix carrer em va enxampar de ple a dins la botiga i amb la pistola a la mà. No cal contar on vaig acabar.

Després de moltes hores donant-li voltes, puc dir que Marco em va enganyar, es va deixar de contar-me la sexta norma: “quan tot es gira en contra, no hi ha amics. Agafa els diners i corre!”.

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

22.- L'orella

Es va quedar amb la boca ben oberta, com la d´una balena que s´empasa un vaixell.
Tot d´una, en mirar-se a l´espill es trobà sense orella. Començà a botar i picar i repicar, tot cridant i bramant, pegant cops a tort i dret.
Mentre, cridava i es preguntava com podria viure així, s´havia fet de nit i l´home va seure damunt del llit, abatut.
Pensava en la seua orella, que no estaria tranquil.la enlloc , que pot ser havia sortit del seu cap per escoltar alguna cosa i s´havia perdut.
- Les orelles no desaparèixen dels caps ,– va dir l´altra orella.
L´home va posar la seua mà al buit que havia deixat el seu apèndix. Encara no podia creure el que estava escoltant per l’única via de comunicació que li quedava amb l’exterior.
- Pot ser ha passat per la porta i l´agafat un gat – va dir l´home – pot ser siga el gat de la veina. Aniré a preguntar-li.
- Pensarà que et falta un bull – diguè l´altra orella.
- Probablement – va respondre – Però podria preguntar-li educadament: Senyoreta, podría mirar si el seu gat ha agafat la meua orella?
- Com es diu? - diguè la orella dreta
- Qui? – va respondre
- La teua orella esquerra – diguè.
- No conec el seu nom – contestà l´home.
- Doncs, dubte que la veina puga respondre la teua pregunta. El seu gat col.leciona orelles, per això jo segueix enganxada a tú. No m´agraden gens els gats .
Llavors, l´home es va preguntar perquè precisament a ell li havia passat això, mentre li preguntava el nom a la orella dreta.

*

autora: Dolors, del blog Menjalletres

*

21.- Aprofitar el temps

*
Es va posar al llit però no podia dormir. Les parpelles es mantenien obertes com si sempre ho haguessin estat i ja començaven a produir-li un més que molest pessigolleig. Li deien que allò li passava per no relaxar-se abans d'agitar-se, que duia una vida molt atrafegada. Al seu parer, podia ser cert, però si duia una vida atrafegada, era simplement per optimitzar el temps. I com que intuïa que no estava pas rendibilitzant el temps mirant al sostre, va decidir alçar-se.

Havia de netejar el pis i es va posar a fer-ho per a cansar-se i fer temps. Dormiria menys, però aprofitaria les hores que d'altra banda hauria malbaratat passant estirat al llit. Quan va acabar, va tornar a esmunyir-se entre els llençols. Res. Eren dos quarts de quatre de la matinada. Posada a avançar feina, va esmorzar, es va dutxar amb parsimònia i, quan enllestí, va aprofitar per depilar-se les cames. Tres quarts de cinc... Va fer un darrer intent d'adormir-se i, en no aconseguir-ho, es va vestir, pentinar i maquillar, i se'n va anar cap a la feina. Al cap i a la fi, a les sis obria la dona de la neteja i entre que trobava tren o metro, ben bé que ho serien.

En arribar, va fer cap al seu despatx. Va posar-se al dia amb uns quants esborranys d'estudis de mercat que calia lliurar al departament de mitjans en dues setmanes. Realment estava aprofitant molt el temps! Totes aquelles hores que hagués estat rodant pel llit maldant per aconseguir un son intranquil i breu, ara li servien per a fer coses que se li havien quedat endarrerides. Quan començaren a arribar els primers companys, ella estava fent unes còpies per a l'arxiu de l'Associació Empresarial de Publicitat, ja que aquells estudis s'havien fet...

Era una història una mica absurda. Però va ser l'únic que va poder explicar al seu cap quan va voler saber què nassos feia dormint sobre la fotocopiadora. Ara va explicant que el director es va enfadar amb ella perquè aprofitava massa el temps.

*

autor: Arcangelo di Mezzanotte, del blog Contes d'Storyville

*

20.- Truita de patates

Per fer una bona truita de patates només hi ha un secret, les patates han de ser de bona qualitat. Començarem per tallar-les a rodanxes ben finetes. Posarem una paella al foc amb un bon oli d’oliva, les anirem remenant amb molt de compte perquè no es desfacin. Mentre la patata es va fent, podem anant batent els ous, fins que queden ben espumosos, d’això dependrà l’esponjositat de la mateixa. Quan les patates estiguin fetes, s’afegeixen a la mescla d’ou batut i es remenen vigilant que queden totalment amalgades d’ou. Es tira la mescla a la paella i es deixa coure per una banda, mentre es va cuallant, i es dóna la volta amb l’ajuda d’una tapadora o un plat. I ja la tenim llesta per menjar.
Per què és tant fàcil apendre a cuinar una bona truita, i tant difícil aconseguir algú amb qui compartir-la?
Després d’admirar-la més de mitja hora a sobre la taula, mentre pot sentir la bona flaire que fa, i notant que ja li ha passat la gana per menjar-ne ni un tros, s’aixeca mentre agafa el plat. Dubta uns moments, si guardar-la per demà a dinar, o bé llençar-la. Menjar una truita de patata a soles és la cosa més trista del món. I amb l’ajuda d’una forquilla, l’empeny al poal de la basura.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

19.- Pleniluni pels extraterrestres

Quan Àuryn i Grub van aterrar a la Terra, la lluna plena la banyava i la bressolava. Des del primer moment, l’Àuryn es va sentir atreta per la lluna com si una gravitació misteriosa afectés els seus sentits, i va asseure’s a mirar-la fins que va anar-se allunyant, ofegada per la llum del sol.
L’endemà l’esperava, anhelant ser hipnotitzada de nou per ella. Quan la lluna va començar a treure el cap, però, va adonar-se que ja no era plena com el dia anterior.
L’Àuryn, desconeixedora de les fases lunars, va sentir una tristesa tant gran al veure que a aquella esfera li faltava una mossegada, que començà a sanglotar escandalosament i Grub corregué a abraçar-la i consolar-la.
- L’han mossegat... Se l’han menjat... – balbucejava l’Àuryn.
Després d’uns dies a la Terra, l’Àuryn va enamorar-se d’un humà de pell bruna i rínxols de color de coure.
I més dies després, ell va marxar i no va dir adéu.

Grub la va trobar allà arraulida de nou, la va abraçar molt fort i li va dir a l’orella, amb un somriure comprensiu:
- Què s’han menjat aquest cop?
Ella va aixecar la vista, i Grub va veure que les seves pupil·les no acabaven de ser rodones, sinó com dos plenilunis sense acabar de polir.

*

autora: Menxa, del blog Pols d'estrelles per apendre a volar

18.- Daltabaix

*
Ell estava feliç, acabava d’enderrocar a la seva màxima competidora, que deixava a la seva eterna rival en la més absoluta misèria, amb el qual ell multiplicaria el seu benefici amb l’adquisició d’un bon grapat de clients, ferms pagadors i consumidors del seu producte. Tot i gaudir del triomf, li sabia greu que una dona tant atractiva es veiés obligada a començar de zero.
Viure en l’opulència es fàcil, per un home solter de bon veure, i amb el seu optimisme contagiós, no va tardar gaire en descobrir el plaer dels cotxes, restaurants, hotels de luxe i que botigues d’èlit l’esperessin amb els braços oberts disposats sempre a complaure els gustos de la acompanyant de torn.
Tothom sap, que pujar ràpid es sinònim de caure estrepitosament en el barranc del fracàs. Les casualitats ajudades per la caiguda insistent del mercat borsari va tocar de mort l’empresa, amb poc temps va passar de tot a res, al trobar-se que entre impagats, caiguda de vendes i pèrdues financeres, varen ensenyar-li uns números desgraciadament a favor del banc.
Arruïnat, sense poder suportar que tothom observés el seu declivi, va optar per enfilar-se muntanya amunt, endinsant-se en un bosc cada cop més espès i fosc, en el seu inconscient ja es perfilava l’idea d’acabar amb tot, deixar aquesta vida .
Una veu suau, el va despertar, arraulit sota un arbre que prou feines li havia aguantat la humitat de les primeres nits fredes de tardor, aquella persona que ell mateix enviava a la ruïna feia poc més de dos anys, li estenia una mà, i amb to conciliador li deia, tu em vares treure d’un lloc que jo mai hauria sabut sortir, per donar-me la llibertat que he après a viure, si me’n dones l’oportunitat et puc ensenyar a viure amb qualitat i no amb quantitat.
Ella el va acompanyar a la seva particular casa pairal, una petita cova al recer de les inclemències del temps, amb una magnifica vista sobre el jardí de centenars d’hectàrees, d’un bosc de qui sap on.

*

autor: Garbi24, del blog Garbi24

*

17.- L'estrella d'en Pau

*
En Pau era un petit vailet que vivia al camp amb els seus pares. Cada nit, abans de dormir, mirava les estrelles a través d’una finestra de la seva habitació. L’espectacle el fascinava i somniava en visitar-les algun dia. Però per sobre de totes, se n’estimava una de concreta, una que per ell brillava amb llum pròpia més que qualsevol altra. No sabia com es deia, però cada nit parlava amb ella i s’adormia mirant-la. De dia la trobava a faltar. No veure-la en despertar-se cada matí l’entristia, però ell sabia que algun dia podria arribar a la seva estrella i tenir-la sempre amb ell.Als seus pares al principi els feia gràcia, però després es van preocupar per l’obsessió del nen. Miraven d’explicar-li que els estels no es poden abastar, que són molt lluny i que per això es veuen tan petits, però que, en realitat, són molt grans i molt calents. Però res convencia en Pau i es passava les nits mirant la seva estrella.

Fins que un dia, aquell petit punt de llum va començar a créixer davant dels seus ulls emocionats, es va anar fent gran, s’acostava! En Pau va tenir por que les coses que li explicaven els pares fossin veritat, però estava tan il·lusionat que no li importava. En un tres i no res, fora la seva finestreta hi tenia un ens de llum pampallugejant que li va dir que el coneixia i que volia ser amic seu, que no podia deixar passar un dia més sense venir-lo a trobar. Feia tant temps que el veia des d’allà dalt…

Des d’aquell moment, cada nit començava la felicitat de’n Pau i la seva estrella. Ella li explicava coses del cel i ell de la terra, i així van anar forjant una amistat que va durar i durar. Mai més no es van separar, però no podien explicar que, en relitat, si ho desitges, pots arribar a les estrelles, o arriben elles a tu. Per això no ho van dir a ningú.

*

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

16.- Jo ja estava aquí

**
No recordo quan vaig creixer, no sé qui van ser els meus pares, tinc una noció molt lleugera d'on sóc.
Fà un temps allà a baix, cap a ponent, es veia un riu, bé, un riuet, que mica en mica ha desaparegut, cobert per una serie d’el·lements que no entenc.
Sento sorolls molt variats (tots desagradables), sento olors molt diverses (totes desagradables).
Rebo visites comptades, de tant en tant un gos aixeca una cama i em deixa anar un líquid calent. No fa massa uns homes de verd em van amputar les poques branques que anava fent lluïr. Son els mateixos que reguen algun cop l'herba que s'esten als meus peus.
Més sovint, uns homes de blau, canvien les bombetes al meu veï d'abaix, tot i així passa, vull dir passem, moltes nits a les fosques.
Definitivament la meva visió de ponent és decebedora.
Peró si alguna cosa em preocupa és el que he vist creixer a llevant.

*

*

*

*

*

*
*
*
*
**
*
*
*
*

*

autor: patrinsky, blog L'agulla, el paller i les ulleres

*

15.- Només per tu

*
Ana i jo ens vàrem casar joves, sense esperar a futur econòmic més estable. Acabats de casar ens vàrem mudar a un petit apartament en la capital. Per aquell temps jo era un aspirant a escriptor. Escrivia compulsivament, encara que no aconseguia publicar, només petites col·laboracions en revistes de poc tiratge. Per les nits li ensenyava a Ana les pàgines mecanografiades amb la vella Underwood, repletes de notes manuscrites als marges. Ella acostumava a llegir-les en silenci, al costat de la finestra, la qual donava al parc. Jo l'observava, atent a qualsevol gest seu. Amb el temps vaig aprendre a interpretar-los. Si recollia les cames sobre la butaca era el millor senyal, li agradava; si per contra, jugava distretament amb els seus rínxols embullant-los en els dits, era el pitjor, s'avorria. Quan acabava, deixava les fulles parsimoniosament sobre la tauleta de cirerer mentre jo esperava ansiosament els seus comentaris. Després, discutíem sobre els continguts, formes i estructures dels escrits, rellegint-los els dos tirats sobre el llit.
Les seves contribucions eren vitals per a mi. Ana era la meva musa i el meu crític personal alhora. Aquest ritual va perdurar durant anys i al mateix temps que la meva confiança com escriptor i les oportunitats de publicar creixien, va anar creixent també en mi la creença que només escrivia per a assolir la seva acceptació i pel mer plaer d'observar-la mentre llegia, cercant un somriure seu mentre ho feia. Què dir del plaer que experimentava jo quan Ana es reconeixia en alguna actitud dels meus personatges femenins, en la forma de caminar, de parlar...
¡Quants matins vam recollir els folis espargits sobre el llit i al seu al voltant! Molt després que s'anés per a sempre, i encara ara, que m'he convertit en un escriptor reputat, que la Underwood jeu en algun racó de l'armari, jubilada per un processador de textos, encara que visqui en un espaiós àtic i per la finestra ja no es vegi el vell parc, segueixo deixant els escrits acabats d’imprimir sobre una tauleta al costat de la finestra quan em vaig al llit. Alguns matins tinc la impressió que els folis estan lleugerament més desordenats i arrugats.
*

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

*

14.- Els anys malmesos

*
*

La humitat de les parets fa que el guix caigui i, a trossos, deixa veure uns totxos oblidats des de fa tant de temps, que han perdut l’interès pel món que els restava. El marc de la finestra necessita una mà de pintura, i l’aigua de pluja que ha entrat tots aquests anys, com un lladre, hi ha deixat cicatrius. Els vidres estan bruts i vells, plens de teranyines del temps, i per l’únic que està trencat es veuen teulades veïnes, uns quants nius d’orenetes i roba eixugant-se als terrats.
Una noia estèn la bugada de llençols amb moviments apamats per la repetició. Duu un parell de pinces a la boca i, quan s’inclina, deixa endevinar uns pits tremolosos. La nuesa dels muscles es banya temptadora sota el sol, i ell recorda, llàgrima avall, els anys malmesos.

*

autor: Jesús M. Tibau, del blog Tens un racó dalt del món

*

13.- Capseta

No sap que el va portar a fer-ho. De fet, encara no sap si se'n arrepenteix o no. El temps ja li ho dirà. Li va venir de cop, ell no és així. Ell és un tipus dur, que mai mostra els seus sentiments, que fa del seu cor una capseta. I aquesta capsa està ben tancada per un gran candau. Inaccessible. Alguna noia havia intentat intentat accedir-hi, però només hi havia trobat decepció. I després de la decepció, res. Ell tornava a quedar-se sol, però tampoc l'importava massa.
Ell era un tipus dur, i no podia anar amb qualsevol noia. Què pensarien els altres? No podia anar de la mà de cap noia, ni mostrar-se dolç, sota cap concepte. No podia passejar amb una noia, ni pensar tot el dia en ella. Era un tipus dur, ell no s'enamorava.
Però aquella noia mai havia intentat accedir dins la seva capseta. Potser per això la trobava especial. Ella respectava tot el que ell feia, encara que mai l'entenia. El deixava volar lliure, i quan volgués tornar, ja ho faria. Ella no li demanava lligams, ella no li demanava res.
En el fons, ell era com un nen petit enfadat. Si li demanaves una cosa, ell feia el contrari. En canvi, si no li demanaves, potser ho feia. Ella ho devia saber, per això mai li havia demanat res.
Però en aquell moment, tenint a aquella noia davant seu, va sentir unes ganes irrefrenables de dir-li. I aquell “t'estimo” va ser el principi del fi d'aquell tipus dur que no podia enamorar-se.
*

autora: Patrícia, del blog Jocs de nens

*

12.- Una part del món

Caminava pels carrers empedrats de la plaça, arrossegant els peus amb desgana per cada cop que la deixaven sortir. Sempre trista.
Sortir al carrer era l’adonar-se de tot i de res. Ho veia tot, això si, cotxes, nens, arbres, ocells...

Podia notar fins i tot el fred damunt la seva pell, la xafogor de l’estiu, les petites gotes de la pluja, els ruixats, el vent, la claror, els colors, les olors, la tremolor dels trens.
Imatges i sensacions sota un profund silenci. Un silenci que en la vida l’havia escoltat.
Com podia arribar a d’escriure’l si mai havia tingut per referència el soroll?

Allò només era una part del món, el seu i el dels seus companys i prou. Un món on ella només es dedicaria a trepitjar i a mirar.
Orfe de pares, el seu oncle va decidir treure’s el problema de sobre, ingressant-la en una escola de sords muts.
Allà la va deixar.

Ho tenia tot, tot menys la veu. Un cos preciós, uns ulls potents i radians, unes mans suaus i boniques, però sempre pensava que per l’única cosa que les podia fer servir, era per parlar a base de gestos i demostrar emocions. Per acariciar, estimar...
Però per ella, tot plegat eren paraules escrites, llençades a l’aire o al damunt d’algun paper.

Com li podria fer escoltar ara, a aquella nena, la seva filla, que passats un grapat d’anys, tenia entre els seus braços, alguna mena de cançó o explicar-li algun conte, perquè se li adormís? Com li podria fer arribar la seva veu com qualsevol altra mare?

El millor conte que li va poder explicar dia a dia, va ser tot allò que ella no havia pogut escoltar mai: la remor dels cotxets, el moviment de la vida, el de la gent quan cada nit li obria les finestres.
D’aquesta manera, va poder escoltar com el seu silenci prenia forma, entre els somriures i les rialles damunt dels llavis de la seva filla.

*

autora: Anna Portell, del blog Mortadel·la casolana

*

11.- El mosso i el dimoni

- Uf!
Quina sort, va pensar l'Anna quan aquell espectacular mosso d'esquadra li va passar pel costat, esbufegant i suat, amb l'escut a una mà i una enorme porra a l'altra. Per sort ni es va fixar amb ella. Tot i que no li va veure massa bé la cara -anava cuirassat i protegit com una tortuga- va intuir en els seus ulls una expressió de ràbia, fins i to d'odi. A més es va fixar que anava rossegant renecs.
- On anirà tan embalat? Es va preguntar, un cop havia passat el perill.
El poble on vivia l'Anna era un petit municipi de 133 habitants mal comptats; mai no hi passava res, els carrers estaven quasi deserts -eren les 10 de la nit-, el club del futbol local, que militava a la tercera categoria regional d'amateurs, no havia guanyat res -a més, no podia ni baixar perquè ja no es pot anar més avall- no hi havia projectes eòlics, ni pantans pels que protestar... No trobava cap explicació a aquell fet tan inusual. I si?...
Va decidir seguir-lo de lluny perquè la curiositat li ho demanava.
El va seguir fins a la plaça de l'església. Era un lloc on hi havia més llum, i aleshores es va tornar a fixar bé en aquell mosso. Se'l va mirar des del darrera i un descobriment extraordinari li va donar la solució al que estava passant i la resposta als seus dubtes: una llarga cua vermella i fumejant li sortida per sota la cuirassa.
- Ai! Déu meu. Si és en Santi, el fill de cal Magre!
L'Anna havia confós al seu veí que fa de Satanàs als Pastorets del poble -i que arribava tard a l'assaig- amb un mosso d'esquadra antiavalots en plena càrrega.
- Definitivament miro massa la tele! Va pensar l'Anna.

*

autor: Miquel Marimon, del blog Atura't

*

10.- Retrobaments

*
L’home va caure estès al terra. El vaig contemplar dempeus, amb la superioritat i l’avantatge que dóna tenir una pistola a la mà. Vaig encanonar-lo mentre el mirava de fit a fit. La suor em regalimava per la cara. Em picaven els ulls i les cames em tremolaven. El dit pressionava el gatell, a punt de disparar, d’etzibar el tret mortal que acabaria amb la vida de qui tenia davant. Va ser llavors quan tot se’m va amuntegar al cervell: els moments viscuts, les alegries, les penes, les mostres d’afecte, ... tot va passar pel meu cap. Un flash nítid i ràpid. La pel·lícula de la meva vida. Veia l’Albert al meu costat, jugant a fet i amagar, a bales, corrent darrere meu, amb la bicicleta fent carreres, esmorzant plegats, estudiant, rient, saltant, ... Però la guerra, la maleïda guerra, ho va canviar tot. Va dividir-nos, sense més, en dos fronts. Ni bons ni dolents, només dos fronts. Els d’aquí i els d’allà. Els d’una banda i els d’una altra. I va ser quan no ens vam tornar a veure més. Vam perdre el contacte. El que eren alegries van esdevenir tristeses. El que eren mostres d’afecte i llibertats es van convertir en limitacions i pors. Tot allò que era bo, va acabar sent un record i un anhel. Els carrers es van buidar. Només veies ombres anant a corre-cuita d’un lloc a un altre.

*
Ara l’Albert estava al terra, estès, mirant-me. Jo tenia una pistola a la mà. Era el jutge. Havia de decidir sobre el seu futur. Vida o mort? Vaig aclucar els ulls...

*
autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
*

9.- El menut i el vell

*

Al menut i al vell en la seva excursió a la muntanya se’ls havia acabat l’aigua de la cantimplora.

- A prop hi ha una fonteta a veure si la trobes...
El menut amb una corredissa per els caminals dels horts es planta en el toll. Allí es posa de genolls com si pregués... Com beu el pillastre.
El vell que arriba amb sa cama bona, la crossa, compren que el menut ja està satisfet. :
- T’has tornat una cabreta, veritat? Ara salta contenta que ja estàs tipa. Ai, carallet. Així com erets sol, haguessis anat amb els teus companys, potser, a hores d’ara estaries més mullat que un poll, per que algun d’entremaliat al veure’t de genolls, una empenta i al mig del bassal hauries fet cap i xorrant d’aigua com en un bany.
El nin s’ha quedat parat, ja que es creia que l’operació de beure l’havia fet de meravella.
– Ara veuràs com has de beure en eixos casos.- el iaio va per cloure les mans i ajupint-se les enfonsa en el clot i juntes les treu amb un grapat d’aigua que s’aguanta entre elles i, aleshores, la boca si que xucla amb comoditat.
– Veus, un got de carn per collir l’aigua!
Com que la set no l’apaivaga amb el primer grapat, torna a ajupir-se i el menut que ha aprés la llisó, amb la crossa que ha abandonat el iaio, la posa com una espasa en l’esquena i prem amb l’afany de gastar-li una broma que porta aigua, l’aguant del vell és admirable i aixecant-se rapit sols un peu es posa en el toll i es remulla. Com que veu la gràcia del net, diu com si parlés amb ell sol:
- Aquest peu no caldrà que mel renti, per que ja ha entrat en el bany.
I el menut li esbotza : Als rucs les ferradures encara que se’ls hi mullin no es constipen.

–Ai, plaga, ets com la teva iaia que es burla dels confiats i bones fe.

*

autor: Anton, del blog Rebaixes

*

Comentar que este escrit més extens és lo que va ser publicat lo dia 2 de juny de 2008 (l'altre dia va fer un any)

*

8.- Vladimir

.

Com cada any s’acostava el dia que els humans s’entestaven a celebrar un cop i un altre: “el dia dels que ja no hi són”. I com cada any, i després de 113 anys celebrant-ho amb una festa amb la seva família, ja n’estava fart. En el seu grup pocs faltaven, tots eren allí un cop i un altre, llavors no s’entenia la celebració d’aquesta festivitat. I les celebracions ja havien agafat un caire avorrit i tediós. La seva transformació havia estat com entrar en un bucle del qual no es podia sortir. Intentava aprofitar les 24 hores del dia al màxim, i no pensar en les festes i actes que la seva mare es negava a deixar de celebrar. Quan s’adonava que ja era lliure, ja tornava haver-hi alguna obligació al calendari.

Li agradava campar lliure i solitari pels boscos propers a la seva mansió. Mai havia pogut arribar al final de les seves terres. El seu pare aconseguí una gran fortuna, la qual invertí en aquells terrenys als quals havien donat ús durant anys i anys, i els que quedaven.

La seva visita diària al cementeri, havia passat a ser una de les feines que li varen imposar als seus 20 anys, l’any de l’accident que el va fer immortal. La seva tasca: recaptar ànimes perdudes que no sabien cap a on tirar. I algun cop, per errors als hospitals, persones en vida que havia de convertir perquè passessin a formar part de la seva família, per dir-ho d’alguna manera.

El que li molestava era la festa d’aquella nit, on havia de vestir-se molt bé, i aguantar durant hores i hores als pesats que la seva mare havia convidat. Estava totalment prohibit vanar-se de les qualitats de la seva raça, tot per no sorprendre als nouvinguts. Ja tindrien tota una vida per endavant per descobrir els nous poders.

Ho tenia prohibit, però quan va sentir els crits de la seva mare, animant-lo a baixar per unir-se a la festa, li hagués agradat convertir-se en rat-panat i fugir per la finestra.

- Vladimir! No siguis mal vampir i fes el favor de baixar!

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

.

7.- La Sandreta

No sap on ha posat les píndoles. El Joan pensa que potser estaran a la tauleta de nit. Mira i remira i allà no hi són. Aparta factures, documents...i el passaport. No sabia que el guardava aquí. Quin descontrol de papers. Algun dia haurà de posar ordre en aquest calaix.
Distret contempla la foto, es fixa en l’any.És un passaport vell. De quan encara li feia il.lusió que li posessin els segells de la duana. Veu el de l’entrada a Turquia i gairebé sense voler se’n recorda de la Míriam...una guia preciosa. Estava tan avorrida! Em va triar a mi que era l’únic home que anava sol i la història va funcionar durant els dies del viatge. Després va resultar que tenia un xicot a Sevilla i que a més era molt gelós... Li vaig dir que no s’amoïnés.
Roma...Hi vaig anar amb la Sara. Vam estar junts un parell d’anys...Com es va engrassir en aquell viatge...vinga pizzes, vinga gelats de pistatxo i de caminar, res, que fins i tot pel Vaticà hagués demanat un cotxet elèctric d’aquells que utilitzen els invàlids. La Sara se’n va anar amb l’amo d’un restaurant sense acomiadar-se com aquell que diu.
Nova York...aquí sí que m’ho vaig passar bé. Amb la Judit. Encara que ella parlava més amb qualsevol company de viatge que amb mi. Precisament al cap d’un temps es va casar amb un que havíem conegut allà. Quina casualitat!
A Berlín vaig estar amb la Brigite... A Tuníssia amb...
Quants llocs! Quantes ciutats! M’hagués agradat visitar Buenos Aires. Però, vés a saber, potser aquest any hi podré anar. Ara vindrà la Sandreta i segur que m’hi acompanya. Em penso que li agrado, sempre està molt simpàtica. Ve cada dia. I se la veu amb molt interès per mi. Rinnnnng! Qué bé, ja ha arribat!
El Joan es dóna empenta com pot amb la seua cadira de rodes i se’n va a obrir la porta no sense deixar abans el passaport.
Hola, senyor Joan, com ha passat la tarda? Li diu la Sandra, l’assistenta social, mentre amb un mocador li eixuga la baveta que li cau dels llavis i ell la mira amb ulls tendres i expectants.

*

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir

*

6.- Bridge

foto cedida per a aquest conte per Mortadel·la casolana

*
Des de darrera de la vidriera emplomada de la galeria de la mansió, Lord Filmore fa adéu amb la mà als darrers convidats. Mentre veu com el cotxe del coronel Grant desfila, amb aquella dignitat, pels jardins de la propietat, pensa que la vetllada de bridge ha estat un èxit. Tot ha sortit rodó : el rostit del sopar, al punt; els Bordeus que els han servit, en el seu moment òptim de maduresa. La sobretaula, una delícia com sempre : els millors havans i els vins de Porto més selectes del celler han fet la companyia que els seus il·lustres convidats requereixen. Lord Filmore sap ser un bon anfitrió. Està orgullós que els seus visitants li agraeixin les atencions que els dispensa en cada reunió, de la mateixa manera que se sent un dels darrers mantenidors del bon gust britànic, un dels darrers membres d’aquella gran societat que es va difuminant, com el propi Imperi … Què en quedarà de tot plegat, quan aquests petits signes d’etiqueta hagin desaparegut ? On anirà a parar el món sense la cacera de la guineu, sense cricket i sense les delicioses partides de bridge ? Què serà de la bona societat sense els seus estimats amics ? Vells companys d’Eton, antics camarades de l’exèrcit, amistats forjades durant anys i anys a la City i estius a la verda campanya … I del servei, què se’n farà del servei ? La governanta, l’ama, les cambreres, i el seu entranyable Andrew, el majordom que ha estat la seva ombra durant gairebé cinquanta anys.La marxa dels darrers convidats representa un bon descans per l’Andrew. Ell, home fidel i discret, sap positivament (després de tantes i tantes sessions de bridge) que després de la festa, en fer endreça dels salons, en un lloc o altre hi trobarà a faltar un canelobre de plata i que, invariablement, algun dels convidats (o les seves mullers), haurà fet ús dels lavabos sense estirar la cadena del vàter.

*

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

*

5.- Metro

Entro al vagó blanc entre dues columnes de so (els meus auriculars). Miro a banda i banda. La noia de la samarreta caiguda que escriu en una llibreteta. M’hi assec al costat, intento endevinar-li l’escriptura, ràpida, furtiva. Es mossega la pell morta d’un dit i crec que se li ha escapat una mirada que s’adreçava a mi. Manipulo l’ipod, dec semblar interessant, o em penso que quedo interessant manipulant l’aparell a la recerca d’una cançó que s’adigui amb la noia que seu al meu costat. La llegeixo inspirada. Ella, tot de sobte, s’ha cansat d’escriure, desa el bloc i remena la motxilla sense treure’n res. Somriu, s’alça, escapa a la següent estació.
Una senyora retenyida m’assenyala.
—Jove, vigili, porta la bossa oberta.

Dissimuladament començo a buscar si he perdut alguna cosa.

*

autor: Allau, blogs The Daily Avalanche i Disseccionari

*

4.- L'últim llibre del món

Eren temps en que les noves tecnologies avançaven a un ritme frenètic, de vertigen. Els ordinadors, les agendes de butxaca, els mòbils i els aparells electrònics més sofisticats que us podeu imaginar estaven a l’abast de tothom. Tecnologia punta a preus molt econòmics, regalats. L’era moderna dels bytes i dels zeros i uns binaris havia desbancat els nostres estimats llibres de paper. Els havia fet fora. Esborrats de la faç de la terra. Desterrat a ser només un record efímer del que abans havien estat. Les biblioteques havien desaparegut, els carnets dels seus membres havien estat cremats en grans fogueres al carrer juntament amb totes les col·leccions hagudes i per haver de llibres moderns i antics. Tant s’hi valia: incunables, novel·les, tractats sobre matemàtiques... Les cases havien estat registrades a cop de fusell per eliminar qualsevol vestigi de literatura impresa. Pecat!, cridaven uns quan veien qualsevol enquadernació. Heretgia!, cridaven els altres. Milers i milers de llibres alimentaven grans fogates. La gent dansava, reia, ballava, s’agafava de les mans, cantava a l’abric d’aquella escalfor literària.

Però no tots els llibres van poder ser cremats. No, tots no. Ens podran robar, espoliar, treure de les mans els nostres estimats tresors, però sempre n’hi haurà un, el meu, que no l’aconseguiran trobar. Mai me’l podran robar. Dormo amb ell. Passejo amb ell. Menjo amb ell. És el meu tresor. La meva vida. Potser, la meva mort si algú em delata. Sóc el seu guardià. Me’n sento responsable. No en va, és el testimoni del que un dia va ésser una civilització culta, plena de lletres, frases, signes de puntuació, exclamacions, metàfores, vocals i consonants, articles, punts i seguit, interrogants, ... Amb tapes vermelles i fulls groguencs, em mira, m’esguarda, m’espera, em demana que l’obri i el llegeixi una vegada i una altra. M’estimula i m’anima. M’omple de vitalitat. Em fa sentir viu. Em fa tremolar.

No ho digueu a ningú, però si algú el vol llegir només m’ho ha de dir. És l’últim llibre del món...

*

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

*

3.- Estel i ou

L´estel no sabia que ho era. No podia brillar, estava en la més completa obscuritat. I per obscuritat vull dir allò on tot es negre.
Així van anar passant els dies, el uns darrere els altres. L´estel no tenia gaire cosa per menjar ni gaire coses que fer i li va agafar la son.
Una gallina buscaba un lloc on pondre un ou i el va pondré a la finestra de la cuina de Petra. Era un ou tan gros com la mateixa gallina. Dintre de l´ou tot era negre, per fora era blanc, com tots els ous.
La pagesa va recollir l´ou amb el seu davantal. L´estel es va despertar, tot seguia negre i va tornar a tancar els ulls..
-Avui menjarem truita- va dir la pagesa.
En trencar l´ou , l´estel va caure a la llauna i va brillar una mica.
La pagesa li va donar beguda i menjar, el va bressolar i l´estel començà a brillar cada vegada amb més gana. Després va fugir per la finestra.
Aquella nit a la masia van sopar llum d´estel.

*

autora: Dolors, del blog Menjalletres

*

2.- El far de la fi del món

Després d’un llarg recorregut fins a aquell far, et plantejes si val la pena fer el viatge a l’inversa. Passats uns minuts, i amb tot el cansament del viatge acumulat a les espatlles, decideixes que potser millor fer un descans d’uns dies. Uns dies que es converteixen en setmanes, en mesos, i quan te n’adones ja t’has quedat a viure-hi.
És això el que va passar a la majoria de gent que van arribar a Tarrestre. Sense adonar-se’n, van trobar petits motius per quedar-se allí i no tornar mai més al lloc d’on havien vingut. I quan els preguntaves el motiu d’haver-se instal·lat, no sabien contestar a la pregunta.
Els dies passaven tranquils, cadascú amb les seves tasques creava un moviment que donava vida al poble. Les poques persones que venien de visita, i aconseguien marxar, era perquè no havien captat l’essència d’aquell petit poble de costa.
Argimiro en portava onze vivint a Tarrestre. I no se’n penedia, de fet, és que tampoc s’havia plantejat mai marxar-hi. Quan aquell humit i calorós matí, va arribar al poble per veure el far i fer unes quantes fotos, alguna veu interior ja li va dir que no tornés a casa. Segur que la seva muller se’n sortiria la mar de bé amb els seus 4 fills, sempre havia confiat amb ella.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

1.- El moment de tranquil·litat

*

*

L’home seia tranquil·lament en aquell banc del parc, amb el seu diari. Li agradava fer en aquell lloc el seu descans matinal, després del cafè; un dels seus moments més agradables del dia. Però avui semblava que es quedaria sense el seu descans, el seu aïllament. Una noia tota despentinada i amb els ulls esbatanats se li va seure al costat.
-Hola –li va dir.
-… hola…
La noia no va dir res més per període de dos minuts, però movia tot el cos rítmicament endavant i endarrere, amb les cames creuades i el cap una mica inclinat, cosa que el posava molt nerviós.
-Com et dius?
-… Jaume –va mentir.
-Jo em dic Martaaa –es presentava la noia allargant la a final de manera irritant.
Dos minuts més de pau, ell feia com si la noia no hi fos, però no podia evitar sentir-se cada cop més incòmode.
-I vens gaire per aquíííí?
-… no, és el primer cop –no estava disposat a dir cap veritat a aquella boja.
-Ah.
Ara tres minuts.
-I vindràs demà?
-…no crec…
-Ah.
Un minut.
-Jo vindré a aquesta hora. Si vens podem ser amiiiics.
-… ehem, em sembla que no. Em sap greu, he de marxar –ja no aguantava més aquella situació.
Va aixecar-se i va deixar el diari sobre el banc, se li havien passat les ganes de seguir llegint. Se’n tornava emprenyat cap a la feina, quina manera d’espatllar-li el matí.
Quan l’home va haver marxat i ja no estava a la vista, aquella noia va passar-se la mà pels cabells per pentinar-se, es va posar a lloc la roba i es va arrepenjar contra el banc mentre mirava el cel fent que no amb el cap, amb una ganyota de circumstàncies. Va agafar el diari abandonat i va començar a llegir-lo amb interès.

*

*

I queda inagurat el blog! El primer en començar a contar el seu conte és Xexu del blog "Bona nit i tapa't"