El cap de setmana de Sant Joan vam anar a escapar-nos de la calor a la Vall d'Aran i tornar a recórrer altra cop els paisatges del parc nacional. Cada vegada que tinc la temptació de pensar que hi ha altres llocs més adients per ser parc nacional hi torno, per confirmar que potser si, però que Aigüestortes continua sent una meravella!
La presència abundant de neu a les cotes més altes ens fa canviar de plans a darrera hora, i anem cap al Montardo, per la clàssica ruta de la Restanca, que la Clara no coneix.
Un refugi, la Restanca, com el de Colomers i altres, que sembla que competeixin per veure quin s'emporta el premi a la lletjor!
Després d'un tram de pista, el camí s'enfila al refugi, i d'allà al coll de Güellacrestada, seguint sempre les traces del GR.
Pel camí trobem una marmota de les que ja ni xiulen, acostumada com deu estar a veure passar gent!
Del coll, una darrera pujada ens deixa dalt d'un dels cims més espectaculars del Pirineu pel que fa a la vista. Tot i que avui el temps no acompanya massa, la vista s'allarga des del Cadí fins als Posets (a sota, amb els estanys de Mar, de la Restanca i de Cap de Port).
La tornada la fem pel mateix camí, patint els estralls del sol al darrer tram de pista, gairebé sense ombres.
La nit de Sant Joan anem a veure la Shasclada deth Haro, a Arties, una festa tradicional recuperada de molt mala manera i que ens decep bastant..... Sense comentaris.
L'endemà, la Clara em fa un petit regal permetent-me de fer una bonica travessa entre el circ de Colomers i Sant Maurici, pujant al Ratera. Surto dels Banys de Tredós i enfilo cap al refugi de Colomers, on comprovo el què dia més amunt sobre aquests refugis. Aquest encara em sembla més lleig que el de la Restanca!
Però el seguit de llacs que van pujant en direcció al Ratera (a sota), són magnífics. El Llong, el Redon, l'Obago,....
Quan el camí passa per la vora, m'enfilo a l'aresta. I és que l'aresta nord del Ratera és un d'aquests itineraris oblidats, que no són complicats en excés, però on cal saber-s'hi moure. Una bona aresta granítica, amb alguns trams de II i IIIº que es fan bé sense assegurar, però on cal anar concentrats.
Una bona cavalcada entre cel i terra que fa que l'arribada al cim del Ratera sigui més aèria i interessant que fer-ho per la transitada ruta normal de la cara est.
Per baixar, agafo la via normal que ben aviat retroba el camí que venia de Colomers i va baixant cap els estanys de Ratera i el de Sant Maurici.
Finalment apareixen els Encantats al davant, el què vol dir que ja hi estem arribant i només queda agafar el camí que va baixant per sota la carretera fins a l'aparcament de l'entrada al parc per Espot, on ja m'estan esperant.
Una bona travessa que podeu veure al mapa de sota, o al Wikiloc.
4 comentaris:
M'apunto l'aresta Nord al Peguera, però escurçantla, que no estem per heroicitats.... I sí, els refugis són lletjos, però és que a més en general l'ambientillo que se belluga a l'estiu també...
Jerkout, faràs bé de provar-la algun dia. És d'aquestes que ja no surten a les guies modernes, amb algun pas aeri i algun altre on cal fixar-s'hi una mica, però sempre en un gran ambienti amb bona roca!
Deus estar vacunat contra la síndrome d'Stendhal, versió muntanyenca. Altrament no es comprèn que es pugui assumir tanta bellesa en només dos dies.
Diguem que intento viure-hi a dins tant temps com puc!! Perquè realment va ser un bon cap de setmana...
Publica un comentari a l'entrada