La Valtellina és una vall enorme orientada perpendicular a la majoria de valls alpines, en direcció est-oest en comptes de nord-sud, més o menys com la Cerdanya. Una vall immensa relativament propera a Milà, amb tot el què comporta, encaixada en els Alps Oròbics al sud, i els Alps Bernins al nord, fronterers amb Suïssa.
El cim més important de la vall és l'únic quatre mil present: el Piz Bernina, situat a la frontera entre Itàlia i Suïssa. La vall s'estén des del llac de Como, a l'oest, fins al Parc nacional de l'Stelvio, a l'est. Quan vam pujar al Piz Bernina vaig adonar-me que aquesta vall tenia grans possibilitats per fer-hi una estada llarga, i això vam fer. Tot i que en part la coneixia després de les estades al Piz Badile i a la Val di Mello.
La capital de la vall és Sondrio, situat només a 300 metres d'alçada, així que nosaltres vam preferir un lloc més petit i lleugerament més alt: Ponte in Valtellina (500 m), que va resultar se un punt excel·lent per recórrer la Valltellina i els valls laterals.
Una d'aquestes vall laterals és la Valmalenco, que puja cap al nord des de Sondrio i des de la qual se surt per fer la via normal italiana del Piz Bernina. Vam buscar un cim interessant per fer la primera ascensió, i aquest va ser la Cima della Fontana (3.068 m), situada al sud-est del Piz Bernina.
Per anar-hi vam pujar fins a Chiesa in Valmalenco i després arribar fins a Campo Moro on vam poder deixar el cotxe a la cua de l'embassament homònim.
L'itinerari comença pujant dalt la presa de l'embassament d'Alpe Gera, on cal seguir un camí que va vorejant tot l'embassament, un camí de pujades i baixades que em va recordar aquell tan pesat de l'embassament de Cavallers.
Al nostre davant tindrem tota l'estona la mole del
Piz Palü, amb una perspectiva diferent de quan hi vam anar. La petita gelera trencada que tenim al davant no té res a veure amb la de la cara nord!
El camí finalment comença a pujar, i travessa el bonic conjunt de barraques de l'Alpe Gembrè, que ara que ja és setembre sembla que ja estan tancades i esperen l'hivern.
A partir de l'alpeig el camí ja no és tan marcat, però es va seguint prou bé. I abans d'arribar a la carena trobem el refugi bivac Anghileri Rusconi, que podem comprovar que es troba en molt bon estat. Venen ganes de quedar-s'hi! Està al costat del passo confinale que serveix per comunicar la Valmalenco amb la vall de Poschiavo.
Com que queda més a l'oest costa de veure, però aquí finalment apareix el Piz Bernina amb tota la seva força!
A partir del refugi el camí gira cap al nord i a mesura que guanyem alçada el terreny es torna cada cop més pedregós.
Curiosament, on menys herba hi ha, trobem un bon ramat d'Íbex que no s'immuten gaire quan ens veuen. És el gran herbívor omnipresent dels Alps.
La carena final ens deixa al punt més alt de la Cima Fontana.
El dia és magnífic i ens permet gaudir sense presses del cim, i situar-nos en aquesta zona que no coneixíem massa.
I ja només queda desfer el camí de pujada i retornar cap a la Valmalenco, tot pensant en quina serà la propera ascensió!
Una ruta que podeu veure al mapa i al
Wikiloc.
