Aquesta cresta és una de les millors experiències d'escalada en cresta que podem trobar al nostre Prepirineu. Bona roca, equipada amb alegria, llarga i amb trams espectaculars, i amb una vista constant sobre les parets de Mont-rebei i l'embassament de Canelles.
D'entrada, arribar a l'alberg de Montfalcó ja és la primera aventura del dia. Una pista que es fa realment llarga (17 km) tot i que no està malament. Allà trobem una gentada que venen per baixar cap a l'embassament i cap a l'estret de Mont-rebei.
Per un moment pensem que trobarem segur gent a la via, després hi som completament sols. I és que baixar a peu de via és la segona aventura del dia, i l'esquema-ressenya que portem (a sota) dels Entrerimayas, ajuda poc.
Per arribar a peu de via seguim el camí fressat que porta a l'ermita de Santa Quitèria, i al revolt de camí que acaba pujant a la pròpia ermita marxem a l'esquerra per un petit corriol que puja ben aviat a la cresta. Allà seguim la cresta en direcció est, amb algun pas amb cadenes, fins un punt on trenca decididament cap a l'esquerra per seguir baixant en la mateixa direcció però per sota de la cresta.
Les vistes sobre Mont-rebei des de la cresta valen realment la pena!
De tant en tant trobem fites que ens ajuden a trobar el camí i, sobretot, uns punts ceràmics de color blanc i blau ens serveixen per saber que anem bé.
Passem algun pas curiós i alguna pujada curta però intensa, també algun tram amb cadenes que patina força, fins que tot plegat el paisatge s'obre i ens adonem que som prop del peu de via perquè veiem propers els caiacs de l'embasament. En total, hem de comptar gairebé 1h30' des del cotxe fins aquí baix, embolicades incloses!
El primer llarg és molt més difícil que la resta, ens el mirem bé però com que la via ja és prou llarga decidim estalviar-nos-el. Així que pugem directament pel bosc fins a la primera reunió (evident). Allà comencem l'escalada veient que la roca és molt sòlida, l'escalada interessant, i el grau tirant a baix.
Una escalada de cresta, que va gairebé sempre pel fil, i on sempre tindrem l'embassament darrera.
L'arribada a la R3 ja es posa interessant, i després fem el primer dels múltiples ràpels que trobarem a la cresta. Ràpels curts i senzills (aquest és de 6 m) que ens fan perdre força temps, però.
En aquest cas val la pena que el segon que rapela no arribi fins a la reunió de baix, si no que travessi fàcilment a l'altra agulla i segueixi escalant fins a la R4. Això estalvia alguna maniobra i facilita l'escalada...
El cinquè llarg és el millor de la via, bonic i aeri, i amb una roca increïble. Comença després d'un altre ràpel curt (10 m)
Només cal veure les fotos, no cal dir res més!
Posteriorment fem un altre esperó, també molt bonic, però que desmereix una mica vist l'anterior....
En aquest cas costa trobar la reunió, cal fixar-se en que hem d'anar a fer un ràpel llarg en el que baixarem al fons d'una xemeneia estreta amb diversos blocs empotrats.
Per sortir-ne, cal anar a buscar la vora curta i pujar a l'aresta mitjançant uns quants passos de xemeneia clàssics. Nosaltres vam enllaçar aquest tram amb el llarg següent, però no sé si és gaire aconsellable pel fregament de les cordes.
Els llargs 8 i 9 pugen per una magnífica aresta, altra cop, aèria però poc complicada. Vaja una meravella on tot és gaudi!
Després seguim per cornises i cresta, amb algun ràpels, però el darrer ens l'estalviem fent la desgrimpada de la foto de dalt.
El darrer llarg, més trencat i herbós ens porta al final de l'escalada, en un tram de la cresta ja molt planer, on aprofitem per fer la foto del cim!
Després anem seguint la cresta en direcció a l'ermita de Santa Quitèria, amb algun tram de grimpada fàcil, fins retrobar el camí de baixada que ens torna a l'ermita i al refugi-alberg de Montfalcó!
