Malanyeu: Sac d'impaciència

Entremig d'aquests dies plujosos, vam poder fer una escapada fins a Malanyeu per buscar alguna de les vies que encara no coneixíem. L'escollida; Sac d'impaciència. 

Una via curta, de 3 llargs força irregulars, però amb un primer de placa que val molt la pena.

Tant la via com la ressenya inicial són del company Joan Baraldés. Tot i les recomanacions de portar material, i tot i portar-lo, nosaltres només vam utilitzar alguna baga savinera.

El primer llarg em semblar contundent, el grau és de continuïtat i no hi ha gaires llocs per reposar. Ens va agradar molt.

El segon, molt més senzill, és un flanqueig cap a la dreta que acaba pujant en diagonal fins un replà.

Finalment, el darrer, supera una altra placa prou interessant però molt més curta que la inicial, ja que els primer tram del llarg es fa caminant. Vam veure que hi ha dues línies a la placa, sense saber massa quina era la bona, però mirant la ressenya, sembla que vam encertar anant per l'esquerra!

Des del cim, tornar caminant per la cresta i el camí és molt agradable, sobretot comparat amb la baixada en ràpel.

Arnau-Oleguer i Queraltina. La integral de la solana de Queralt.

Aquest dissabte al matí ha pujat el meu amic José Manuel, que no havia escalat mai a Queralt. Li he proposat aquesta combinació que em sembla que de totes les possibles, és la més interessant i coherent.

El mestre Joan Asin ja ho va veure així fa temps, també. Dues vies que ja havia publicat i on es pot trobar informació més detallada, aquí i aquí. Així que vaig poder deixar els millors trams al company perquè els gaudis al màxim!

L'aproximació és força evident, només cal seguir el camí de la Vinya, passar el totxo de llarg, i seguir el rastre més evident que porta al peu de la roca. Com que la via està totalment equipada, no cal patir gaire per anar-la seguint.

Nosaltres vam enllaçar els llargs segon i tercer. Pel què fa al quart, vam plegar les cordes i posar-nos les bambes, es tracta d'una caminada on no hi ha cap pas ni de I!!

Després del ràpel i un llarg vertical, arriben dues tirades curioses. Una de curta que flanqueja una agulla pel darrera, amb bona presa però amb una roca que fa patir una mica (a sobre).

I una altra que fa un llarg flanqueig per després enfilar-se verticalment fins al final de la via.

Després de trepitjar les cendres que aboquen de tant en tant des del mirador de Garreta, i que fan una certa angúnia, ens i enfilem i seguim el camí cap a l'oest fins el peu de la Queraltina.

Aquesta la fem en dos llargs. El primer li deixo al José Manuel perquè el gaudeixi, i després enllaço el segon i el tercer. D'aquesta manera pujo tota la via d'una tirada..., no ho havia fet mai i val realment la pena. Molt recomanable.

Després baixem caminant per la cresta, i mirem la cua que hi ha per escalar la Quercus, una de les vies més dolentes que he fet mai, que curiosament sempre està plena. Deu ser aquest afany que senten molts escaladors pel metall.....