Dos dies després de la Postres, torno a l'Alt Urgell. Aquesta vegada a la cinglera d'Esplovins amb el José Manuel a fer una de les poques que em queden de la paret, la combinació de la part inferior de l'alfa-Centaure, i la superior de la Platinum. Anem amb la ressenya de la Laura (a sobre), que no ens va gens malament!
Des de la carretera pugem en mitja hora fins a la base de la paret, passem la base de la UES i de l'Eder, i finalment una fita ens assenyala l'inici.
El primer llarg costa d'entendre, i el fet que estigui totalment desequipat no hi ajuda gaire. Fins després de flanquejar i veure els dos claus de la reunió no ho vaig acabar de tenir clar. Tota la via és d'aquest estil, cal tenir ull i perdre's alguna vegada, per acabar trobant el bon camí.
El segon llarg comença amb un flanqueig a la dreta i puja per un diedre que, tot i que la ressenya parla de diedre pitonat, te dos o tres claus... El tram més difícil és quan s'acaba el diedre, trencat i dificilment protegible.
Després d'un tercer llarg vertical i similar al segon, arriba el quart i el seu desplom inicial. Després el tema se suavitza tot i algun tram de roca dubtosa.
El sisè, més vertical (a sota), tampoc està gens malament. No féu cas de la ressenya, no és especialment més difícil que els anteriors, i la roca és bona!!
En canvi el setè i el vuitè, bruts i desagradables, no ens van agradar gens. Amb aquests llargs arribem al bosquet intermedi, més llarg i més del què imaginàvem.
L'inici del segon tram és evident: es troba al final del camí del bosquet. Tot i això, una fletxa picada ens ajuda a estar-ne segurs. Ara li toca al Manyo, que enllaça els dos llargs de la ressenya, el 9 i el 10, en una tirada llarga i agradable.
Com que no vull que em toqui el flanqueig fàcil, també ho imito en una altra llarguíssima tirada, que també va fer la Laura, on penalitza massa el fregament de les cordes. Però a part d'això, l'he gaudit amb força.
Ara serà al company a qui li tocarà fer el flanqueig que ens porta fins als 3 darrers llargs.
El 12è és curt i divertit. Això si, aquí dalt la verticalitat és constant i mirar avall és tenir una bona visió de l'embassament!
Potser dels tres el del mig és el que té els passos més complicats, però sempre seguint la tònica de la via. De tant en tant trobem algun clau que ens diu que no anem malament.
El darrer llarg ens deixa dalt de tot després d'un primer pas força cabró que costa d'encarar, un darrer tram vertical amb molt bona presa!!
Contents i feliços, ja només ens queda anar a buscar la llarga però agradable baixada pel camí de la ferrada!
