Don Cipote de la Mancha, al Serrat de les Garrigoses

La casualitat ha volgut que l'entrada 750 del blog, sigui una molt bona via d'escalada, i de les que no es fan gaire sovint. Una proposta d'en Mohawk, d'aquelles que no es poden refusar.

Com que és una via de les que comencen a sota el camí, havíem d'anar-hi aviat perquè a partir de l'1 de gener ja no s'hi pot anar, i diumenge la vam poder combinar amb un dinar nadalenc! 

L'aproximació és millor del què ens pensàvem, i el camí que hi va des de l'aparcament de les Coves és força còmode. I el sostre del primer llarg fa que no tinguem dubtes d'on està el començament. 

Començo jo per aquest sostre, equipat però on cal estirar-se de valent per arribar a algun dels espits. Ens sorprèn la tècnica de l'aperturista i la seva capacitat posar els espits tan allunyats!!

Després del sostre hi ha una interessant sortida en lliure. No és que sigui difícil, però ja sabem que després d'un sostre sempre solen ser distretes, aquestes sortides en lliure obligades....

Al segon llarg el panorama canvia radicalment, el llarg és una placa molt bona, amb roca excepcional i assegurances no gaire juntes. Els passos més durs són a la sortida de la reunió, després la cosa va afluixant, però el llarg és realment molt bo.

Arribem al camí i caminem uns metres cap a l'esquerra a buscar la continuació de la via. Un tercer llarg de placa, similar a l'anterior, però potser encara amb millor roca. 

El quart és més curt i consta bàsicament d'un parell de desploms. El primer és dur de debò, i hi tinc un petit ensurt en forma de caiguda més o menys controlada, el segon, en canvi, és deixa fer millor.

El cinquè i darrer es veu realment bonic, un mur de forats molt estètic i amb un roca d'excepció! Encara em fan mal als dits de les punxades de la roca!

El Mohawk puja segur i ràpid, tot i que entre el segon i el tercer espit hi deuen almenys 8 o 9 metres... A dalt s'entreté una mica més, però mica a mica va progressant i ben aviat és dalt. Feliç i content, després d'haver fet molt bé un dels millors llargs d'aquesta zona. Diu que no deu ser més de 6c.....

Quan em toca, la veritat és que gaudeixo moltíssim d'aquest llarg, sobretot del primer tram de forats fins el primer sostre, molt vertical però amb uns forats d'escàndol. un tram genial!! Del què vaig fer després del primer desplom, en el tram de 6c, prefereixo no comentar-ho....

La casualitat també va voler que el dia anterior el Parce hi anés, així que aprofito la seva ressenya (a sobre), molt ajustada. Pel que fa al material, amb les cintes n'hi ha prou, els aliens no serveixen per a gaire res.

I per baixar, un parell de rappels, un de curt i un de 60 m, et deixen al camí. Un retorn ben còmode!

Via dels avis, al cingle de la To

Aquest diumenge vam tornar al Cingle, aquest cop amb el Pep. Se'ns hi van afegir la Joana i el Jacint, dos joves amb ganes de provar la via llarga i que no sabien el que els hi esperava.

Tot i pensar que la via segurament no seria cap gran via, tornar al magnífic paratge de la To (a sobre, amb el Sobrepuny al fons) i el fet d'estar oberta per uns avis realment venerables, ens cridava la curiositat. Sabia que el Joan B tenia previst d'anar-hi el dissabte i esperava que hagués fet una mica de neteja....

Del seu blog, li he manllevat la bona ressenya de sota.

La via puja pel marcat diedre situat a l'esquerre del Dau, i ja de lluny es veu força brut. Per la dreta, hi baixa una línia de rappels, que quan fa temps hi vam baixar, ja vam veure el tipus de roca d'aquest pany de paret. Baixava de tot, troncs, pedres, sorra...., i vam acabar ben esgarrinxats! Però la curiositat és un fort estímul!

L'aproximació és força evident, comença a la vertical del dau, i trobem algunes fites abans d'arribar-hi i una fletxa picada a d'inici de la via. Aquí engega el Pep per unes rampes tombades per on gairebé es pot pujar caminant, i ben aviat comença a trobar alguna baga i els primer parabolts.

La primera reunió és just abans d'uns arbres grossos, i abans d'arribar-hi hi ha algun pas que potser arriba a IIIº.

Aquí comença la festa per nosaltres. Pujo jo de segon i el Jacint de tercer, tots dos assegurats pel primer, i després el tercer assegura a la Joana, que va darrera de tot mentre jo asseguro al Pep ja hi torna.

El segon llarg és curt i herbós, amb un únic tram de roca just abans de la reunió. Potser el pas més interessant és la superació d'unes mates pel bell mig fent el mico!

Als dos llargs superiors ens intercanviem amb el Pep, així que començo el tercer pujant per un desplom del que no saps massa com sortir-ne perquè al damunt només hi veiem argelagues i terra...., fins que descobrim un tros de corda que ajuda a sortir-ne.

La resta és una combinació de trams de roca delicada molt assegurats, amb canals herboses amb cordes fixes. A sota podem veure el darrer tram abans de la reunió. Sense comentaris! Realment sap greu que no anessin per les plaques veïnes que es veuen molt més bones...

La darrera és molt curta, a la ressenya original hi posava 30 m, però com a molt en deu tenir una vintena escassa. Però almenys aquí si que es pot gaudir de l'escalada, sempre que les preses es vagin provant abans de penjar-s'hi! 

La gran quantitat de metall que hi ha permet de pujar gairebé sempre en A0, però excepte els passos de sortida, la resta es fa perfectament en lliure. Això si, a vegades no per on van els parabolts, i sempre després d'haver patit alguna sorpresa en forma de presa que se't queda als dits! 

Resumint, una via que no té ni interès local, gens recomanable, on sap greu la feina que hi han tingut i la gran quantitat de ferro que hi han deixat. Una d'aquelles vies tan forçades que costen d'entendre. Això si, porteu moltes cintes i deixeu la resta de material a casa!

Després carenegem fins al cim, on hi han posat un senzill pessebre fet de fang i baixem còmodament per la carena cap al cotxe. 

Ara, a veure com ho fem per tornar a convèncer als joves de tornar a fer via llarga.....

El tercer hombre, al Cap del Ras

Dissabte de bon matí, amb el Mohawk tirem directe cap a Roca Regina esperançats en trobar bona temperatura i escalar de pressa per poder sortir per dalt amb llum de dia. Però arribats a l'aparcament comprovem que la realitat és dura: -3ºC, boira gebradora, parets humides.... Així que tirem de pla B i pugem cap el Cap del Ras, on les condicions eren just les contràries! 

A peu de via, en màniga curta, veiem com la boira encara no ha marxat de la vall de la Pallaresa. 

La via triada, la Tercer hombre, que cap dels dos coneixia. Sort d'agafar el llibre de ressenyes! 

Començo a pujar pel que és un primer llarg de tràmit, i just arribo a la reunió ja sento una cridòria d'uns que acaben d'arribar al peu de l'Alkaïd. Veig sorprès que un és el Jaumegrimp, i això que aquí no hi ha vies dels germans Masó!!

El segon, en canvi, de tràmit no en té res. Tot i que veient pujar al company a vegades ho sembla...., perquè el bombo de 6b el passa com jo les rampes fàcils!! Sort que la via està prou equipada com per poder agafar de tant en tant alguna presa de colors!

El següent m'agrada molt, tot i que les xapes van per la placa i jo apuro el diedre tot el què puc! 

Després d'un tram amb llargs senzills i algun canvi de reunió, arribem a la traca final. El setè llarg nostre comença amb uns passos d'Ae, que per l'esquerra surten en 6a+, no cal dir qui va fer què!!  

La bona és la vuitena, amb dos desploms importants que encara no he acabat d'entendre com s'ho va fer per pujar en lliure! Sort que de tant en tant a la via hi ha algun tram de placa on relaxar-se!!

I el darrer, una placa amb un pas, diuen, de 7a, on vaig pujar com vaig poder i el Mohawk va treballar de valent per poder sortir per dalt amb tota la via en lliure! 

Jo ja li dic, no hi ha res com escalar amb algú que et doni confiança!!

I al cim, el contrast. Al fons, Tremp i el massís de la Pica d'Estats al fons.

Moratòria de 2 anys per obertura i equipament de vies d'escalada a Montserrat

Acabo de rebre les  modificacions que ha aprovat el Patronat de la Muntanya de Montserrat en referència a la regulació de l'escalada.

En algun cas es tracta de petits canvis, però sobretot destaca la moratòria durant dos anys d'obertura i equipament de vies d'escalada, entre el proper 1 de gener i el final del 2015.

A sota us deixo el text complet de l'acord:

MODIFICACIONS EN L'ACORD PER A LA REGULACIÓ DE L'ESCALADA, LES VIES FERRADES I LES CANALS EQUIPADES AL PARC NATURAL DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

 

El Patronat de la Muntanya de Montserrat comunica els darrers acords presos per la Comissió tècnica per a la regulació de l'escalada, les vies ferrades i les canals equipades i ratificats per la Comissió executiva. Tots ells seran efectius a partir del dimecres 1 de gener de 2014.

1   S'estableix una moratòria de 2 anys (efectiva de 1 de gener de 2014 a 31 de desembre de 2015) en l’equipament de noves vies d'escalada, vies ferrades i canals equipades durant la qual no es podrà realitzar cap obertura.

2   Per a la restauració de les vies d'escalada caldrà l'autorització del Patronat de la Muntanya de Montserrat. La sol·licitud de l'autorització caldrà efectuar-la en el període comprès entre l'1 de gener i el 30 de juny. L'execució de la restauració caldrà efectuar-la en el període comprès entre l'1 de juliol i el 31 de desembre.

     Excepcionalment es podrà autoritzar i executar la restauració de les vies   d'escalada fora de la temporalitat establerta quan així es requereixi per motius de seguretat.

3   S'elimina la zona C-8 Monestir de Sant Benet, que a partir de l'1 de gener de 2014 deixa de ser objecte de regulació temporal.

4   L'àrea de nidificació d'aus rapinyaires de la paret de l’Aeri, cara est del serrat del Moro i paret de Diables passa a ser objecte de regulació temporal. Aquesta zona estarà regulada com la resta de zones C, del 15 de febrer al 31 de maig. Un cop localitzat el niu s’acotarà únicament la zona afectada i la resta quedarà exempta de regulació.

5   No és permès que el material fix que es deixa instal·lat a les vies d'escalada, vies ferrades i canals equipades sigui de colors o pintat de color (exceptuant el color gris, considerat com a mimètic amb la roca).

6   No és permesa la utilització de pintura ni d'altres materials per a marcar la situació, el nom o la dificultat de les vies d'escalada o altres equipaments.

Cresta dels Castellets, a les Agudes

Diumenge vam anar una bona colla a aquesta coneguda cresta del Montseny que, després de la lleugera nevada de dissabte a la tarda estava en condicions més fredes del compte. De fet, sortint de Sant Marçal, ja vam començar a trepitjar neu i el fred apretava.

En canvi, als vessants solells com en el del Matagalls (a sota), la lluminositat del sol i l'absència de neu oferia un bonic contrast amb la foscor de la fageda.

Arribats a la cresta, ens posem el casc per prudència i per protegir-nos una mica de l'aire gèlid que no para. El recorregut no és complicat, però la neu damunt de la roca fa que haguem d'anar més en compte del què caldria. 

Això si, l'aire és net i el dia molt clar. Cap al nord s'albira fins el Cap de Creus i el Canigó, i darrera Vic apareixen les muntanyes berguedanes (a sobre, de dreta a esquerra: Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró, la Tosa....).

I si seguim amb la mirada la serralada Prelitoral, veiem ben alineats el Pla de la Calma, Sant Llorenç i Montserrat.

Tot i el fred, a mesura que el sol va escalfant la neu va deixant la carena cada cop més neta, i els darrers ressalts abans del cim estan pràcticament nets.

Al cim, una parada per dinar, i tornem tranquil·lament seguint el GR que travessa la fageda i ens porta altra cop a Sant Marçal.

Una volta, curta però interessant, que podeu trobar detallada al Wikiloc.

Àcid làctic, al pic del Martell

Divendres, després d'haver-nos divertit a la vora del mar, pugem cap al pic del Martell. Al José Manuel li fa gràcia la via Àcid làctic, de la qual jo ja en conec els dos darrers llargs de quan amb la Lu, els vam combinar amb els primers de la Àngel Rock.

Es tracta d'una via de quatre llargs que va per la cantonada de la paret, i que comença quan el camí de baixada s'hi acosta, on hi ha una gran pintada amb el nom de la veïna Lafayette. Dels quatre llargs, el primer és el més senzill de tots, una tirada curta i equipada amb un tram de 6b, perfectament escaquejable en A0 (a sobre). 

La resta de la via ja és diferent. Els qui heu escalat al pic del Martell ja sabeu que allà cal anar en compte amb els V+.... 

Així, el segon llarg comença amb una bona bavaresa i un curt flanqueig, a partir del qual comença el tram dur de la via,, amb algun pas una mica aleatori.

Els dos següents tenen la mateixa tònica, verticals i durs, amb algun pas estrany de tant en tant que costa veure com l'has d'agafar!

Des de dalt, la vista de sempre sobre la platja de Castelldefels, que des d'aquí sembla bucòlica...., i la tornada enrevessada entremig de margallons i càrritx.

El més curiós és que no hi havia cap més cordada a la paret. Suposo que el tancament d'una part de la paret per la presència de l'àliga cuabarrada hi deu haver influït. Una presència, per cert, que ens va acompanyar amb els seus xiscles característics durant tota l'escalada.