Aristot i la solana del Baridà

Amb la Clara sempre estem cercant racons poc coneguts, que valguin la pena de descobrir. I de recórrer. En aquest mirar i remirar, a vegades ens en sortim i acabem trepitjant racons realment bonics. Aquest diumenge va ser un d'aquests dies.

Aprofitant la recent publicació per part de l'ICC del mapa a escala 1/25.000 "Vall de la Llosa, el Baridà", vam anar cap a Aristot. Des del poble, surt un camí antic i empedrat a estones, que s'enfila en direcció nord.

Ben aviat s'arriba al bosc, dens i emboscat. Llavors el camí es perd i continuem per la pista que enllaçaria amb les pistes d'esquí nòrdic d'Aransa, però que deixem per pujar cap els prats del coll de la font d'Aristot.

Des del coll, una curta pujada ens deixa dalt de tot de la carena, en un cim modest que te el nom de turó Punçó (2.493 m).

Fins aquí hi hem arribat sense tocar la neu, tot i que ja n'hi ha alguna clapa. Davant nostre veiem atractiu el Monturull (a sota), que ens crida dient-nos que amb poc desnivell i per una bonica carena ben aviat hi seríem. Però pensem que llavors no podríem fer la volta planejada, i ho deixem córrer.

El dia és extraordinari, amb una llum neta i diàfana que no ens deixa. Al cim fem un mossec davant de la Tossa Plana de Lles (a sobre), amb un bon gruix de neu a la part més alta.

Comencem a baixar i anem a buscar la serra de les Pinyes. Al començament el camí és còmode, sempre per prats, però quan arribem al bosc ens hem d'anar aturant a buscar el millor recorregut.

Davant nostre, la muralla nord del Cadí ens acompanya durant tota la caminada.

Quan arribem al tram més emboscat de la carena estem de sort, i apareix un rastre prou clar que ens porta fins a sobre mateix de Castellnou de Carcolze, un bonic poble on hi arribem travessant les feixes. 

Mica a mica la llum es va esvaint i arriba aquella hora màgica de les tardes de tardor-hivern, on tot es torna nítid i el paisatge agafa un color preciós.

De Castellnou surt un camí ample que puja a voltar la roca Sombra. Des d'allà, un corriol gairebé planer va resseguint tot el vessant fins arribar altra cop a Aristot, que llueix al sol ponent amb el Puigmal darrera.

De fet, a Aristot hi arribem gairebé de fosc, a les 6 de la tarda tocades, segurament les llanegues i els fredolics que hem anat trobant en tenen part de culpa.... Però no ens podem queixar, el dia ha estat magnífic, i el seu final, encara millor!

A sota us deixo el mapa del recorregut, i al Wikiloc, el track.

Pluja d'idees a la Cajoleta, i Juan Bala al Montgrós

Dissabte, amb el Petrus i el Jortx, vam anar fins el Montgrós a veure si la Griviola era tan fiera com la pinten alguns, o si es deixava fer, però de moment ens n'hem quedat amb les ganes. Tota la via era ben xopa. De fet, si va per una canaleta excavada per l'erosió de l'aigua, era una cosa que s'hauria pogut preveure....

Aixi que, de cop, ens vam trobar sense saber on anar, aquest cop no portàvem pla B. Vam estar buscant en els racons de la  memòria posibles vies de la zona, i damunt nostre veiem la mítica Dribbling a la Pilota de futbol, però no ens vam sentir preparats.

De baixada, buscant pel peu de la Cajoleta ens vam trobar amb una línia de parabolts i vam tirar cap amunt. Va resultar ser la Pluja d'idees.

El primer llarg li va tocar al Jortx. Bastant equipat i amb bona roca, no va tenir cap problema, Jo vaig patir una mica al pas de 6a+, un pas de bloc per passar un petit desplom, però el llarg em va agradar molt, com tota la via. A sobre, en una foto presa pel Jaumegrimp des de la miranda de la Cajoleta, el Jortx està a la reunió i jo al començament del llarg.

El segon llarg va tocar-li al Petrus, que sembla que no va veure el parabolt del segon desplom i se'n va anar cap a l'esquerra, però com que te una certa tendència a perdre's sempre que és a la vora del coll de Musset, li vam perdonar. De segon si que hi vaig passar, i és molt bonic i més senzill que el del primer llarg.

El tercer ja et deixa gairebé al cim de la Cajoleta, seguint un festival de grans còdols sense gaire dificultat.

Des del cim de la Cajoleta veiem a sota, al Jaume barallant-se amb la Xirucaires de la Miranda i, a sobre, la magnífica aresta Arcarons.

Curiosament quan hi vaig anar, va ser amb els mateixos companys que érem dissabte!

Davant del dubte de cap a on tirar, i després de comprovar pel radar que la pluja encara no arribava, un tram de camí ens va deixar al peu de la cara sud del Montgrós. 

Tampoc teníem ressenyes i vam tirar per la primera que vam trobar, la Juan Bala. Un parell de llargs on la única complicació era la qualitat de la roca, un parell més que et deixen al cim.

Potser el fet d'arribar escalant al cim del Montgrós, on tantes vegades hi havia vist arribar escaladors després d'arribar-hi a peu, va ser la millor satisfracció del dia. 

A part de no enganxar cap xàfec, aquesta vegada.....

Aresta Jan al serrat de les Garrigoses

Aquest ha estat un cap de setmana estrany. Dissabte, que feia un bon dia, me'l vaig passar tancat al VI Congrés Excursionista que es va celebrar a Barcelona. Allà vaig intentar explicar la visió de la FEEC sobre l'escalada, i les regulacions i prohibicions que ens anem trobant per aquestes parets, i de quina manera podem aconseguir de ser respectuosos amb les espècies protegides i continuar practicant la nostra devoció preferida. Una xerrada que podreu trobar ben aviat a la web de la FEEC juntament amb la resta de ponències del cap de setmana..

Diumenge, en canvi, tot i les amenaces de pluja, amb el Xavi i el Mohawk ens vam ficar a l'Aresta Jan de la paret de les Garrigoses. Una via molt llarga, però amb una irregularitat que fa que sigui bastant ràpida d'escalar. Situada al costat mateix de les coves del Salnitre, te una aproximació realment curta.

El primer llarg és lleig i brut, tret de la part final abans de la reunió, on millora una mica. El segon i el tercer els vaig enllaçar, i ja són una altra cosa, amb un mur molt vertical que em va sorprendre, abans d'arribar a les rampes més fàcils. No cal dir que, de les dues variants, vam triar la més senzilla de 6a.

Els dos següents em van agradar molt. Durs, sostinguts, verticals i obligats, però a tranques i barranques em van anar sortint. Amb una roca a prova de bomba, llàstima de la manca d'ambient, general a tota la via.

Curiosament, el llarg que vaig trobar més dur amb diferència, almenys per a mi, és el que a la ressenya de dalt de tot, del Luichy, surt com a sisè. Se'm va fer gairebé impossible, sort d'alguns A0's i molts reposos.... En canvi, el següent, graduat igual, no em va costar gens! Suposo que el tema morfològic hi devia influir.

Aquí les dificultats ja afluixaven i només era qüestió de seguir l'aresta, on hi havia algun pas curt i aïllat, molt de tant en tant.

Teòricament el més difícil que ens quedava era un muret graduat de 6a, i que vam fer molt de pressa... Darrera nostre venia una bona tempesta i no volíem que ens enganxés a la via. Al final ens va ben atrapar, però ja érem al camí de les Bateries....

La via, tot i la llargada, la vam fer en 3 hores i mitja, però suposo que el temps amenaçador devia fer-hi la seva aportació!

8 dies pel Südtirol. Sasso Piatto, Piz Boé i Kronplatz (2).

Segurament, una de les zones més boniques de les Dolomites nord-occidentals és l'Alpe di Siusi, una mena de grans rasos emmarcats per muntanyes extraordinàries, com ara el massís del Sasso Lungo i el monte Sciliar.

Tot i la neu, vam veure que la via normal del Sasso Piatto, a l'oest del Sasso Lungo, era factible per la seva orientació sud, i vam anar-hi a fer una llarga volta, sortint de Saltner i tornant al mateix Alpe di Siusi. Des de Saltner hi ha un telefèric que t'acosta al refugi del Sasso Piatto, però com sol passar quan vas fora de temporada, estava tancat.

Però el camí era còmode i malgrat la neu de les obagues, ben aviat érem camí del cim.

La ruta normal del Sasso Piatto no té massa dificultat, tan sols cal anar pujant el fort desnivell seguint un camí molt ben traçat..., que nosaltres vam perdre! Però això ens va permetre de gaudir de la cresta, que tampoc era massa complicada.

Des del cim, l'espectacle de les parets del Sasso Lungo em van fer venir moltes ganes de tornar-hi, però amb cordes i material, perquè s'hi veien unes línies engrescadores de veritat!

Després vam continuar per un camí que carenejava cap a ponent, en direcció al monte Sciliar, fins un collet que permet de tornar cap a l'Alpe di Siusi i agafar l'autobús. Darrera nostre ens acomiadàvem d'un gairebé tres mil de les Dolomites!

També vam fer una petita escapada al massís del Sella, per pujar el clàssic Piz Boé. Un cim particular pel fet que te un refugi/bar dalt de tot...., i alhora un cim molt senzill perquè el telefèric et deixa ben a prop.

El dia no va acompanyar en excés, però això no treu que valgués molt la pena. Potser només pel fet de l'espectacle dels núvols que corrien i de la neu a les terrasses....

La darrera sortida de la regió va ser al Kronplatz, o pla de Corones, damunt mateix de la ciutat de Bruneck. Un cim accessible en telefèric des de la mateixa ciutat, però que nosaltres vam preferir de pujar pel sud, des del passo di Furcia.

El cim no te cap complicació, només cap anar posant un peu davant de l'altre fins arribar dalt de tot. Però la vista circular si que val la pena. I hi ha un petit observatori amb tots els cim de l'entorn gravats en relleu. No cal dir que nosaltres no en coneixíem ni la meitat, amb el que ja podeu imaginar que tot de projectes van començar a prendre forma!

La principal curiositat del cim era un curs d'ala delta, amb una vintena de practicants intentant millorar-ne l'estil. Es notava que eren aprenents perquè des de lluny podíem sentir el seu cor i la respiració accelerats abans de sortir!

De baixada, vam travessar la vall Badia, una de les que encara conserven el que anomenen Ladí, una llengua que, si ens fixem en el cartell de sota, podem endevinar-hi alguna similitud amb el català. I és que se'ls hi entén tot!

8 dies pel Südtirol. Konigsanger, Mont Telegraph i Mont Gabler (1)

Aprofitaré el mal temps per posar el blog una mica al dia, que ara el tinc un pèl endarrerit....

Després d'estar 6 dies caminant per la Via Alpina, el 18 de setembre ens vam instal·lar en un còmode apartament al llogarret de Tils, prop de Brixen (italianitzat a Bressanone), al Südtirol, una ciutat centrada entre els cims tirolesos de Texler i Ötztal, i els massissos del nord-est de les Dolomites.

I el mateix dia que ens hi vam instal·lar, es va posar a nevar. I ho va estar fent durant dos dies seguits! Sort que l'apartament era còmode.... I després de la gran nevada, va tornar el bon temps. Però amb les muntanyes ben canviades.

L'endemà mateix, vam sortir de Tils en direcció al Konigsanger, un cim arrodonit que ens quedava 1.600 metres per damunt nostre. La ruta tenia l'avantatge de pujar seguint camins que estaven al vessant sud i protegits per boscos espessos, així que vam trobar menys neu del què imaginàvem. Camins delimitats per tanques ben artesanes.

També vam tenir sort de trobar una traça que pujava fins al refugi de Radlsee, des d'on pujar al cim va ser cosa de poca estona. 

Un cim amb una d'aquestes creus típiques de la zona, que tenen sempre un banc al peu, per seure, reposar i contemplar. N'ignoro la història menuda, i és curiós perquè en vam trobar força de creus amb banc...

La panoràmica del Konigsanger és excepcional, gairebé de 360º, damunt de les muntanyes del Tirol, desconegudes en la seva gran majoria, i sobre les Dolomites. Com el grup del Odle (a sobre) o del Sella amb el Piz Boe (a sota).

La baixada, ben acostumats a trepitjar neu, ja va ser més senzilla. I a les parts més baixes el sol havia fet força feina de neteja!

Aquesta volta la podeu veure al mapa de peu de pàgina, i trobareu el track al Wikiloc.

Ben a prop, hi ha un curiós aflorament geològic, comú en diversos llocs del món que comparteixen la presència de terrenys tous a sota i una capa més resistent al damunt, i que provoca el fenomen anomenat "Dames coiffées", o senyores amb barret.

Aquest dia, que aprofitem per baixar a Bozen a veure la mòmia de l'Ötzi i per esperar que la neu vagi fonent, tenim una bonica posta de sol damunt de l'Odle, on queda clar que, als vessants obacs, li costarà de marxar a la neu.

El tercer dia tornem a caminar sobre neu, busquem una ruta interessant per fer-ho, i ens decidim per la carena entre el Mont Telegraph i el Mont Gabler, situades a l'est de Brixen. Allà un telefèric ens ajuda a guanyar força metres, i si no hagués estat per la neu, la veritat és que la ruta hauria estat molt còmode.

Tot el recorregut fins el Gabler segueix la carena, amb una bonica vista sobre els Alps de Ziller, que és la barrera que separa actualment el Südtirol d'Austria.

El dia també és extraordinari, d'aquells en que no saps si anar d'estiu o d'hivern i acabes fent una barreja de roba de tan posar i treure peces....

I tots els cims de la carena, tenen la seva creu amb el seu banc de fusta enganxat a la base. Una temptació per parar i seure!

La vista sobre les Dolomites nord-orientals també és molt bona, com aquesta dels cims bessons de la Toffana di Rozes i di Mezzo (a sobre).

I després del Gabler, només ens queda baixar pel vessant sud a buscar un camí transversal que ens tornar a l'estació del telefèric.

Mentre tornem, no podem deixar de mirar els cims del Sasso Lungo, el Sasso Piatto i l'Odle, i com la neu mica a mica es va aprimant.

Encara que ens quedi lluny, aquesta volta també la trobem al mapa de sota i al Wikiloc.