Des de que es fer l'embassament de la Llosa del Cavall, que la serra dels Bastets ha quedat una mica en l'oblit excursionista. Envoltada pel nord i ponent per l'aigua, amb la serra de Busa al sud i l'Aigua d'Ora a l'est, amb un relleu complex i cap camí senyalitzat, trobar-hi un bon itinerari representava un bon repte.
Si hi sumem el bon record d'una sortida de primers dels vuitanta, en que hi vam anar a posar un pessebre, hi havia ingredients sobrats per engegar les ganes d'anar-hi.
Així que, amb la Carme i la Clara, vam recuperar una vella ressenya d'abans de l'embassament, pensant que a la tornada ja ens espavilaríem!
Del pont de Valls, el camí porta a la casa de colònies d'Aiguaviva, des de la que s'enfila un sender dret i humit cap al coll del Grauet. Aquí seguim la carena cap a ponent, en direcció al tossal de la Vídua (a sobre), el cim més alt de la serra.
Es coneix que no hi puja gaire gent, només trobem traces de camí, amb algunes fites allunyades i, la major part del recorregut, el pugem directament per la carena que fa com una esquena d'ase (a sota).
Arribant a dalt, el camí es va aplanant, amb un darrer tram aeri i espectacular. Davant nostre, la serra d'Ensija i la cara sud del Pedraforca (a sota) tanquen l'horitzó pel nord.
Tot i que no està fent el magnífic dia que ens havien promès els mentideròlegs (els diumenges tendeix sempre a fer més mal temps del què anuncien, ho deuen fer expressament per fer-los quedar malament...), la vista és molt bona sobre tot el Prepirineu.
Des del cim, veiem com es despleguen cap a l'oest els relleus enrevessats de la serra dels Bastets, en direcció a Sant Llorenç de Morunys i el Port del Compte. I amb l'embassament de la Llosa del Cavall a sota, força ple.
Tornem al Grauet per una camí una mica diferent del de pujada, però costa orientar-se en aquest mar de carenes boscades.
Baixem pel costat oposat fins trobar un camí transversal força millor que el que seguiem fins ara. Un camí magnífic, planer que travessa una roureda jove. Així, sota l'ombra de la paret nord de Busa, travessem dues collades, el coll de Vera i el coll de la Maçana (a sobre).
Trobem una pista que va baixant en direcció al tossal dels Llengots, que s'alça altiu davant nostre (a sota). En un punt, la pista gira i comença a pujar, llavors cal agafar uns rastre que baixen per la vora del torrent, sempre en direcció nord.
Aquí la descripció de la ressenya ens fa una mala passada. O no. Textualment diu: "Anar seguint el curs del torrent, vigilant per poder-lo gaudir".
No sabíem a què es referia fins que ens trobem tancats en un engorjat molt estret, i amb molta aigua... Darrerament estic abonat a mullar-me tan si m'agrada com si no! Tot i que avui, me'n sortiré prou bé.
Tots anem passant com podem, inventant noves maneres de passar sense mullar-se (a sota). No fa calor, i les basses són prou fondes com fer el què calgui per no ficar-se a l'aigua!
Això si, l'engorjat és realment bonic i atractiu. A cada revolt del torrent trobem un tram que ens sorprèn i ens engresca. Hauríem d'haver vingut amb sandàlies i bon temps!
No sabem si el patim o el gaudim, potser mig/mig. En tot cas, riem força!
Just deixar el torrent, quan la vall s'obre, ens trobem de cara amb l'embassament. Ara toca anar-lo flanquejant amb l'esperança de trobar algun pas cap al vessant oposat, on veiem un bon camí i la carretera.
Pugem i baixem, arribem al final de l'embassament, però el desglaç fa que el riu Aigua de Valls baixi fort i tampoc es pugui travessar, així que ens conformem i continuem sempre per aquest costat de la vall, enllaçant vells camins i carreranys, fins arribar a les runes de cal Gabriel i una pista que ens retorna al cotxe.
Una ruta realment interessant i sorprenent, on tenim garantit no trobar-hi ningú més. La ressenya inicial parlava de 4 hores i mitja, i n'hem acabat estant 7, però amb menys aigua segur que es pot fer amb menys temps. Clar que, en un lloc com aquest, qui vol córrer?
A sota podeu veure el recorregut i,
aquí, el track.
