Malanyeu nadalenc, via Neusnidó

Després de força dies de pluja, el divendres es va llevar ben serè, i vam poder aprofitar per anar a Malanyeu amb el Toni. La roca encara regalimava aigua, l'aire era fred i les pluges del dijous a la tarda es reflectien amb neu a la muntanya. El Pedraforca des de Malanyeu, tenia aquest aspecte tan impressionant (a sota).

La via escollida va ser la Neusnidó (a sobre, ressenya dels Escalatroncs), una via que va patir d'una certa polèmica després de la seva obertura, feta el febrer de 2009 per en Joan Baraldés. Si que és cert que la via trepitja uns metres de la Savinot feréstec i de la del Senglar, però sense voler entrar en discussions, penso que l'Amadeu faria una gran aportació als que ens agradaria recórrer les vies més clàssiques, com la Nadal, la Senglar o el Viatge per la pura delícia, si marqués una mica el seu traçat encara que fos només amb alguns ponts de roca ben visibles.

El mes de gener passat ja ens hi vam embolicar en aquesta via, tot buscant la via del Senglar o la Nadal, i un petit incident ens va fer plegar. La Neusnidó permet d'escalar per un pany de paret magnífic, que fins llavors estava totalment oblidat. Ara que hem fet la via completa, només puc dir que m'ha agradat molt, és com una mena d'Stoc de coc, però més difícil i sostinguda, i amb algun pas ben original.

Tot i que vam arribar-hi tard, vam comprovar que a les 10 del matí encara no hi toca el sol, a Malanyeu, però com que volíem arribar a dinar a casa, ens hi vam posar igualment. La roca no estava precisament calenta, però arribar amb els dits balbs al bombo de 6a+ va ser una bona excusa per fer-hi un pas d'A0!

El sol va acabar arribant, i el Toni ja va poder gaudir d'una temperatura molt millor quan va pujar!

De fet, la temperatura va pujar tant, que al segon llarg vaig sortir en màniga curta. El recordava dur de l'altra vegada, però aquest cop me'l vaig agafar millor i no em va caldre posar-hi cap peça. És un llarg que comença  per una bona placa equipada amb ponts de roca, per marxar després cap a la dreta a buscar una fissura evident, on es poden reforçar les assegurances.

Com que portàvem poques cintes, vam fer reunió intermitja a la instal·lació penjada de la via Rock suave. Algun dia vindrem a fer la tirada sencera, segur que serà una gran experiència.... N'ha de sortir un llarg ben contundent!

El tercer llarg és molt vertical i, vist des de sota fa un cert respecte, però la veritat és que està ple de forats magnífics i es deixa pujar molt bé. Cap al final, la dificultat augmenta, però el secret consisteix en no anar a buscar la llaminera fissura de l'esquerra, que et deixa descol·locat, si no en seguir els parabolts pel bell mig de la placa. Allà hi trobarem les preses justes però suficients per sortir-ne ben parats, i sense haver de fer cap A0!

El darrer llarg fins al cim no té tan bon aspecte com els altres, però a mi em va agradar molt. Hi ha una placa de forats petits molt bona, que es pot escaquejar per la dreta, però la sortida a través d'un desplom amb savina, és genial i molt ben trobada!

La via està equipada per rappelar, però és molt més aconsellable de continuar per la cresta cap a la dreta on, després de cinc minuts, s'arriba a una pista que et retorna al cotxe en un còmode descens, tot fent un petit tomb per les obagues de Malanyeu.

Jerónimo a la Presidenta, una escalada a la Plantació.

Aquest diumenge es van associar dos factors que ens van portar al cor de la Plantació, i cap relacionat amb el fet que  la zona estigui una mica de moda. La previsió del temps, i el fet que ni la Lu ni jo no hi havíem escalat mai, ens hi van encarrilar.

I més o menys ho vam encertar, perquè al matí tot estava ben moll dels ruixats nocturns, i l'agradable caminada que hi porta va anar bé per fer temps i deixar eixugar la roca. Es nota que és una zona prou solitària, perquè hi vam veure moltes més cabres que no escaladors.

La major part de les vies són curtetes,  i entre tanta tria vam voler provar-ne una de la Presidenta, una de les agulles més amagades. La Jerónimo (a dalt de tot he deixat la bona ressenya dels Escalatroncs) es veia interessant: bona roca i molt equipada.

El començament el vaig trobar molt complicat, si hi sumem el fang que no et pots treure de la sola, el resultat va ser que a les tres primeres xapes vaig alternar el lliure i l'A0. Després, en canvi, la tirada és molt bona, la típica placa montserratina de còdols aspres i gran verticalitat. 

Al segon llarg va tirar la Lu, que no semblava que sortís d'una convalescència..., perquè comença amb un parell de passos verticals on cal saber-s'hi posar. Després la cosa ja afluixa i sorprèn trobar-te les xapes a la mateixa distància que als trams més durs..., però no cal xapar-les totes!

El tercer és de tràmit. Jo no vaig veure el parabolt i vaig tirar de dret fins el cim, però és força senzill. La darrera reunió la vam en la instal·lació de rappel, muntada a les branques d'una sabina. De moment, aguanten!

Si trobar l'agulla ja va tenir la seva gràcia, la baixada per la canal fins que trobes el camí, no deixa de ser divertida i curiosa! Tot plegat hi dóna un component d'incertesa que fan l'escalada ben interessant.

I l'avantatge d'anar tard va ser la posta de sol, que combinada amb la sortida d'una lluna gairebé plena, ens va ensenyar una altra cara del conjunt de la Plantació.

Putes mosques, a Perles

Finalment aquest dissabte vam poder fer-ne una amb el Mingo! Després de molt temps parlant-ne, no havíem trobat la forma de saltar-nos les pròpies inèrcies, però a base d'insistir, a les 9 del matí ens trobàvem a Oliana amb el seu company habitual, en Josep Anton.

Tot i que la idea original era anar a fer una via més llargueta a la vora d'Oliana, el fred i la boira ens van enviar més al nord. Al final l'escollida va ser aquesta de Perles, tot i el respecte que fa quan veus la ressenya (a sobre, l'original dels Maneirons).

La via comença just a la dreta de l'Amistades pelirrojas, que vaig poder provar fa un parell de setmanes (fa gràcia, anar dos cops seguits a Perles sense haver-hi estat mai abans, però realment ara és una molt bona època...). I anant amb el Mingo tens l'avantatge que no has de patir per veure qui comença: sempre comença ell!

Al primer llarg ens vam trobar amb el tram d'ombra de l'alzina, i se'ns van tornar a glaçar una mica els dits de les mans, com l'altre dia. Dissabte ja no hi havia neu, però la temperatura a Perles era de -6ºC,i a l'ombra es notaven. Tot i això, el Mingo va passar amb nota el tram de 6b, on ja hi tocava el sol..., els altres vam fer el que bonament vam poder.

Pels altres llargs ja ens vam discutir una mica, és el problema d'anar 3 en una via de 4 llargs! Al final, al segon vaig tirar jo, una placa meravellosa de petites regletes que acaba just després d'un petit diedre sota el sostre.

El tercer és ben espectacular, sobretot la sortida de la reunió flanquejant cap a la dreta per una placa desplomada sota del sostre, anant a buscar l'aresta i acabant pujant pel caire del mateix sostre. Després, placa fina i amunt.

La segona part del tercer llarg i el quart (a sota, el més senzill de tots), recorden molt el tipus d'escalada de la sud del Pedraforca. De fet, la roca és idèntica des del punt de vista geològic.

D'alguna cosa ha de servir anar a escalar tres geòlegs junts! Tot i que ja us podeu imaginar de què parlen tres geòlegs quan es troben a la muntanya......., de dones!!

Vies ferrades de la Pertusa: Cast-Urquiza-Olmo i Urquiza-Olmo.

El Montsec, a l'hivern, sempre m'ha meravellat. Grans espais despoblats, amb un paisatge de camps de secà i de rouredes esgrogueïdes que s'alça damunt les boires de la plana. Així que, després de l'escalada del dissabte, m'hi vaig quedar per fer alguna volta en solitari el diumenge.

Entre les moltes opcions que se m'obrien, vaig optar per anar a tastar les vies ferrades properes a l'ermita de la Pertusa (a sobre), situada damunt una curiosa cinglera que te la seva rèplica al costat aragonès del congost.

Vaig veure que s'hi havien obert feia poc un parell de noves vies ferrades, la dels Teletubbies, que es veu senzilla i plena de preses de coloraines i la Cast-Urquiza-Olmo, que és tota una altre cosa.

El millor de tot és que comencen arran de l'embassament, i el punt d'arrancada ja és especial. L'inici de la ferrada (a sota), ja és tota una declaració d'intencions: desplomat, i amb uns pèndols delicats per poder arribar al primer cable de seguretat. No és el pas més difícil de la via, així que si el pas us angunieja, millor anar a la del costat...

Després d'un tram senzill s'arriba a un pontet, que dóna accés a l'esperó. Amb la gràcia de que vas veient la teva ombra a la paret veïna i sembla que pugis acompanyat!

L'esperó és llarg i compacte. Puja molt vertical, amb trams lleugerament desplomats, i te l'equipament just per poder pujar, però cal aprofitar moltes vegades la mateixa roca. La gràcia d'aquests graons curts i gruixuts, és que només t'hi cap una mà i que els mosquetons no hi entren!

La cirereta de la ferrada són els desploms superiors, que realment desplomen! No són gaire llargs (a sota), però cal agafar-los amb empenta i ganes per no quedar parat al mig sense saber què fer...

Finalment s'enllaça amb l'antic camí equipat Olmo-Soler, que ressegueix la carena de la Pertusa fins arribar a l'ermita.

Retornat a l'aparcament, cal seguir el GR durant uns 10 minuts, on un rètol de via ferrada et fa endinsar cap al barranc de la Pardina, pel que puja la segona ferrada. 

De fet, més que una via ferrada, es tracta d'un camí que puja pel mateix barranc i que supera 3 o 4 ressalts equipats amb cadenes i alguns graons. Com ara l'anomenada cascada Federica (a sota).

La pujada pel torrent em va agradar molt, passa entremig d'esmolades agulles calcàries i acabes arribant al castell de Sant Llorenç, o més aviat a les seves ruïnes.

Aquí hi ha diverses opcions, la més curta és retornar a Corçà pel camí vell (marques verdes), una altra possibilitat és baixar rapelant per un barranc secundari, però jo vaig preferir acostar-me a passejar pel peu de la paret de Catalunya, on hi tinc un munt de projectes de futur.

Des del final de la pista, un sender baixa cap al mas de Carlets, on hi retrobem el GR que permet de retornar a la Pertusa tot fent una bonica volta.

Esperó Badalona, al Cap del Ras

Aquest cap de setmana l'he dedicat al Montsec d'Ares, una illa de sol damunt de les boires lleidatanes, on s'ha pogut escalar i caminar en màniga curta els dos dies.

Dissabte vam trobar-nos amb en Petrus i el Toni per anar a comprovar les meravelles que havia anat llegint sobre aquesta via del Cap del Ras, i que ja me la vaig mirar molt mentre pujava per la Inversió tèrmica, que puja per la seva esquerra.

Va començar el Pere (a sota), i ben aviat ens vam adonar que la via no era per pujar corrents. Tal i com recomana el Luichy a la seva ressenya de dalt, va enllaçar els dos primers llargs, de manera que en surt una tirada dura, dura. Tots vam arribar a la reunió amb els braços una mica inflats, i no precisament del vent!

El segon llarg és més agradable i no tan vertical, potser és l'únic on pots reposar una estona i gaudir escalant sense haver-te de concentrar en excés.

El tercer, en canvi, torna a apretar. Comença amb uns passos fins on em vaig ajudar d'algun A0, continua dur (a sota) i, a mesura que vas pujant, es deixa escalar millor.

La roca no és especialment dolenta, però reconec que m'ha sorprès una mica, és la pitjor roca de les vies que he fet per aquí. Suposo que les plaques veïnes són massa compactes i la via va buscant els punts febles, que són escalables després d'haver-los sanejat. En més d'un pas em vaig notar insegur per si la presa aguantaria o no....

El quart és un sostre curt i divertit, de només 3 passos i una sortida d'equilibrista, però fàcil.

En canvi el cinquè llarg, ja torna a apretar de valent. Potser és el que més em va agradar de la via, després d'un sòcol senzill, enfila un magnífic esperó molt compacte i amb les preses justes per deixar-se pujar (a sota). I aquí la roca és realment bona.

El darrer llarg, que es pot dividir en dos però també el vam enllaçar, enfila tres ressalts separats per feixes, el que fa que hi hagi una mica de ròssec amb la corda. Dels tres, el darrer és el més divertit, una placa curta i llisa que es pot en artificial o en lliure (6b). La putada és que els espits no estan pensats per anar en lliure....

Però la perspectiva d'uns companys aragonesos intentant-ho, vista des de lluny (a sota), és ben interessant!

 

Després ja només quedava continuar gaudint del magnífic dia que va fer dissabte, tot baixant cap al cotxe, i pensar en els pobres que no van poder sortir de la plana emboirada...

Corrent per Montserrat, una volta pel sud, des de Collbató

Aquest dimecres, amb el temps inestable que feia, vaig aprofitar per anar a fer una bona volta corrent per Montserrat. Una cosa que recomano a tothom que vulgui fer-se una bona idea de la complexitat del relleu de l'interior del massís.

De fet, això de "corrent" és una mica exagerat, perquè tot el tram central entre Frares i la canal del Migdia és força dificultós de fer-lo gaire de pressa, sobretot després de la pluja que va caure de matinada i que ho va deixar tot força enfangat.

El recorregut va ser força senzill, des de Collbató vaig seguir la pista cap a la Vinya Nova, Can Jorba i el Bruc, on per estalviar-me la volta que fa el camí vaig patir una petita emmerdada pel mig del bosc... Després vaig pujar cap a Agulles per seguir el camí cap a Frares, i el Montgròs.

Al cim del Montgròs vaig fer una petita aturada per gaudir de la vista circular que té sobre tot el massís. Hi he pujat un munt de vegades, però el lloc sempre em meravella! Des del cim, el perfil de la Salamandra domina el camí que em quedava cap a la canal del Migdia i Sant Jeroni (a sota).

Fa uns dos anys i mig, tot travessant el massís amb més calma, em vaig fixar en que les basses éren plenes de larves de salamandra. Aquest dimecres, mirant-les tot passant, he vist que algunes havien arribat a adultes...

I parlant de fauna, les cabres han estat omnipresents en tot el recorregut, sobretot en les zones menys transitades.

Des de la canal del Migdia, el camí fa un puja i baixa constant fins al cim de Sant Jeroni. Tot i que el vent anava bufant, ara ja feia força calor i es començava a notar l'esforç.

Però després ha arribat el premi: una llarga i fantàstica baixada fins a Collbató, tot passant per l'ermita de Sant Joan i el camí de les Bateries.

Una volta del tot recomanable, que he deixat al wikiloc per qui la vulgui seguir.