Roc Melé de bloggers

Tot i tractar-se d'un dels cims clàssics d'esquí de l'Arieja, el Roc Melé (2.811 m) no es pot pujar sempre. La seva orientació sud fa que sovint tingui l'aspecte de la foto de sobre, amb les faldilles ben pelades de neu.

Avui hem fet una petita trobada de bloggers esquiadors, i hem anat cap a l'Arieja sense saber massa si el temps ens donaria una treva i si podríem atacar-lo. Era el primer d'esquí de muntanya d'en PGB i, amb el Piter, volíem que fos especial per ell.

Però potser ens hem passat una mica, perquè se l'hi ha fet realment llarg. I això que el dia aguantava perfectament, i hi havia força neu des de baix de tot.

Només li faltava tenir problemes amb els bastons, en un ha perdut l'arandela, l'altre, l'ha trencat. El Piter portava cinta americana i ha improvisat un parell de reparacions d'emergència que l'hi han anat més malament que bé, em sembla. Enganxar una branca al final del bastó (a sota) no l'hi ha estat massa útil...

La llargada de la pujada i la novetat de l'activitat l'hi ha acabat passant factura, així que ha preferit esperar-nos a la carena mentre nosaltres continuàvem amunt.

Mentrestant el temps continuava igual d'incert. Tan aviat sortia el sol, com ens amenaçava la tempesta. Al tram final, el vent i el fred han estat una veritable tortura. Tot i que ja començo a estar-hi acostumat!

Amb feines i treballs ens hem pogut fer alguna foto amb en Piter, abans de tirar cap avall. Tota l'estona teníem ben present que en PGB ens estava esperant i, suposàvem que s'estaria fotent de fred.

Una vegada retrobats, hem continuat baixant cap al torrent, amb estones de neu prou bona i estones de neu una mica crostosa. Mentre parem en un racó sense vent a fer un mossec, davant nostre (a sobre) ens mirem el pic dels Pedrons, tot pensant que potser hauria estat un millor començament pel nostre company.

Això si, ell mateix diu que ha estat un dia inolvidable, que vol dir que se'n recordarà sempre, no?

El mapa de sota dibuixa l'itinerari que hem fet i que trobareu al wikiloc.

Turbon: esquia o reventa!

El Turbon (2.492 m, a sobre) és un muntanyot solitari, despenjat al sud del massís de la Maladeta, que es veu des de tot arreu. Feia temps que el tenia pendent i, aquests dies de molta neu semblava la millor ocasió per intentar-lo amb esquís. Sobretot després de llegir a totes les cròniques que costa de trobar-lo en condicions.

Així que vaig agafar la furgoneta per anar fins a la Múria, un llogarret situat entre la muntanya i la carretera que uneix Pont de Suert amb Benasc.

El camí costa molt de trobar. Tot i que totes les ressenyes expliquen que cal anar cap a la dreta a buscar el port de la Múria, les traces et feien anar cap a l'esquerra.

Al final, unes traces solitàries de raquetes em van encaminar cap a la ruta que surt a tot arreu, un camí que puja pel mig del bosc i que dóna una volta esgarrifosa. Almenys dalt del coll apareix el Posets majestuós, darrera d'una carena on poca cosa hi creix a part dels boixos (a sota).

El dia és excepcional, i la nevada també. Pujant i baixant per les carenes, al final s'arriba a la coma de sant Adrià (a sota). Una vall força ampla i prou irregular com per sentir una profunda sensació de soledat, i per anar-te preguntant que hi fas aquí.

Els 4 kms que hi ha des que l'emboques fins al final, hi tenen alguna cosa a veure.

Des de la carena final (a sobre) la coma de sant Adrià es pot apreciar clarament en tota la seva magnitud. Finalment, però, el relleu va afluixant i s'arriba a dalt (a sota).

El millor del Turbon, a part de posar a prova les cames, és la vista que te. I més en un dia com d'ahir, amb un aire d'una netedat absoluta.

La vista abarcaba des de la Munia i el Neouvielle (a sobre), fins al Cadí i el Pedraforca (a sota).

Encara que l'estrella és el massís de la Maladeta, amb l'Aneto al mig (a sota), omnipresent durant tota la pujada.

Un mossec ràpid i cap avall. Al principi amb neu força dura fins a la coma, després un llarg i dur flanqueig per evitar d'haver de pujar al final, et deixa al collet de la Muntanyeta. Aquí unes traces indiquen clarament que he fet el ruc a la pujada d'anar a voltar tant i que es pot baixar directament sense haver de passar pel port de la Múria.

En resum, es tracta d'una ascensió molt llarga a un cim que ho mereix. La vista des de dalt és excepcional, encara que la baixada sigui millorable.

Un consell: oblideu el port de la Múria i llenceu a les escombraries totes les publicacions que ho recomanen. És molt millor de pujar directament pel camí de baixada, que teniu al mapa de sota i al wikiloc.

Montmalús

El Montmalús (a sobre), és un dels cims clàssics i còmodes d'esquí de muntanya al començament de la temporada. Orientat al nord, amb accés des l'estació d'esquí de Grau Roig, i un desnivell de poc més de 600 metres, ja ho diu tot.

Aquest diumenge, la inversió tèrmica, la Carme i el risc força elevat d'allaus, ens hi van encaminar. En total vam trobar-nos quatre: la Carme, la Lu, el Pep i jo mateix.

La pujada la vam fer de manera molt agradable, tot i la presència d'algunes motos de neu que es dediquen a emprenyar als que busquem una cosa ben diferent que la velocitat i el soroll.

Des del cim (a sobre, a punt d'arribar-hi), el més habitual és tornar a baixar pel mateix lloc . Però aprofitant que les circumstàncies acompanyaven, vaig baixar pel dret.

La idea original era baixar per la pala i tornar al camí de pujada, però un pendent que semblava inestable em va fer continuar baixant cap a la vall del Pessons.

La veritat és que la baixada per aquesta zona carregada de neu pols i per on encara no hi havia passat ningú va ser especial. Amb un silenci gairebé total, m'anava aturant per veure per on baixar millor i amb menys risc.

Al final, una remada per damunt de l'estany Primer em va portar a les pistes i ens vam poder retrobar. Una volta molt interessant pels qui no els fa por haver de remar una mica més del compte !

El Retorn a la roca: Gorro Frigi per la via Adrià

Al final ha arribat el dia esperat del retorn a la roca. Tenia moltes ganes de que fos abans d'acabar l'any. No per res en especial, però si per tancar un cicle nefast abans de començar l'any vinent.

Aquest matí la Lu m'ha portat al Gorro Frigi, ella va triar la via: Adrià. Una via de 5 llargs ben equipada i amb tan sols una tirada amb un tram de V. La resta balla entre el IIIº i el IV+. I dic m'ha portat perquè no estava clar quin podria ser el meu paper, des de l'accident que no m'havia tornat a lligar a una corda.

Almenys avui no he patit pel vent. I el fred l'hem deixat enrera a sota dels núvols. S'ha notat la inversió tèrmica, com més amunt, més caloreta. Pujant, cap a llevant (a sobre), damunt de la boira destacava Sant Llorenç i un Montseny ben nevat.

Quan he arribat a peu de via, tot i que volia ser molt prudent, no me n'he pogut estar i he tirat de primer. Clar que és una tirada de IV, però després de 6 mesos i mig fins i tot el cap s'ha desacostumat de trobar-se 6 o 7 metres per damunt de qualsevol assegurança....

Els llargs més difícils, en canvi, ha estat la Lu qui se'ls ha currat sense despentinar-se. Tant el flanqueig de V (a sobre), com el desplom de IV+ (a sota).

Dalt de tot, el dia encara era més magnífic i la temperatura donava per estar-hi còmodament en màniga curta.

Al fons, em mirava el Cavall Bernat i, encara més lluny, el Pedraforca (a sobre), sabent que ja no trigaré massa a tornar-m'hi a poder enfilar!

Serra de Bèrnia, volta i cim

Seguint per les comarques de la Marina, la serra de Bèrnia (a sobre) ens va cridar l'atenció ben aviat, quan miràvem llocs on anar. Una serra que és una curiositat geològica enmig del conjunt de penya-segats que des del Menejador baixen fins al Penyal d'Ifac.

Alta de 1.130 m, te una carena calcària ben trencada i amb parets desplomades a banda i banda, que separen dos vessant ben contrastats (a sota, el vessant nord).

El camí arrenca de les cases de Pinós per un camí que fa la volta a tota la serra marcat com a PR. Nosaltres vam començar en direcció est, i crec que vam encertar, però es pot seguir bé en tots dos sentits.

Una de les curiositats és el forat de Bèrnia, un conjunt de dues coves que estan unides per una estreta galeria, i que permet de travessar d'un costat a l'altre d'una forma ben original.

El dia fred i ventós que vam trobar, feia que fins i tot es formessin estalactites de glaç al seu interior. No sé si és habitual tan a prop del mar i tan al sud, a nosaltres ens va sorprendre.

Després de travessar el forat, el canvi és total. Se surt a un vessant asolellat i poblat de margallons per tot arreu, una mica com al Garraf, però més exagerat.

Llavors el camí va flanquejant el peu de les cingleres intentant anar planejant, però sense poder evitar pujar i baixar de manera constant.

En un punt on vam parar una estona a arrecerar-nos del fort vent, un pit-roig no va poder resistir la curiositat de venir-nos a veure (a sobre) posant cara de no entendre massa res.

En un revolt del camí, apareixen les runes d'una antiga fortificació anomenada el Fort de Bèrnia. Es va construir per ordre del rei Felip II per protegir la costa dels pirates berbers l'any 1562, però com que el van fer malament (funcionaris!) i mal situat, 50 anys més tard ja el van enderrocar.

D'aquí, el camí puja directe al cim, per unes tarteres que dalt de tot són força incòmodes. Arribats a la carena, un parell de pasos de grimpada poc complicats t'obren el camí del cim (a sota).

Des de dalt (a sobre), es veu clarament com la carena en forma de cua de dinosaure baixa fins el mar, amb el Penyal d'Ifac com a darrera púa.

Llavors tan sols queda retornar i acabar d'arribar al cotxe per un camí cada vegada més còmode.

El temps total va ser d'unes 4 hores, i al wikiloc hi teniu el track del mapa de sota.

Ponoig i Puig Campana

Aquesta setmana passada he pogut gaudir d'uns quants dies de festa, una mica el preludi del què s'acosta. En aquesta època pre-hivernal, on abans de les 6 ja és fosc i fa fred, costa trobar llocs poc coneguts on anar a caminar per la muntanya.

Però sempre es pot anar cap al sud, així que amb la Clara vam agafar la furgoneta i vam enfilar cap a terres valencianes. Després d'uns dies de voltar sota la pluja, vam arribar a les comarques de la Marina. Allà el Puig Campana (a sobre) s'alça de cop, amb els seus més de 1.400 m damunt de Benidorm.

Tot i patir una certa manca d'informació, al final vam veure clar que en un mateix recorregut es podien enllaçar dos dels cims més característics de la zona, el Ponoig (a sota) i el Puig Campana. Dos cims plens de vies d'escalada, també, on espero tornar-hi ben aviat.

El dia va començar plujós, però mica a mica es va anar obrint. Mentre voltàvem el Puig Campana per anar cap el coll del Llamp i el Ponoig, el vent es va anar emportant als núvols, fins deixar un dia ben net. Dalt de tot, el vent es va anar fent cada cop més fort (a sobre) i ens va costar de trobar-hi recer.

Per pujar al Puig Campana, cal recular i agafar el camí del vessant nord que està senyalitzat com a camí de l'obaga i on hi ha una microreserva de flora (a sobre), de les més de 200 que hi ha declarades a tot el País Valencià.

Un camí molt còmode i ben arranjat puja fins a la carena on es troba amb la ruta clàssica del vessant sud. Allà, un cercavores que estava molt enfeinat menjant, se'ns va acostar ben a prop tot buscant un racó sense vent (a sota).

Dalt de tot, ens vam fixar en dues ciutats veïnes que han crescut de manera ben diferent: Alfàs del Pi (a sobre) ha tingut un creixement difús, ocupant una gran superfície amb cases petites. En canvi, Benidorm (a sota), és tot el contrari, el prototipus de la ciutat compacte.

La baixada per la canal sud, també anomenada "la pedrera", és una tartera molt erosionada de força mal baixar, sobretot a la part superior. Aquesta canal permet d'arribar força ràpidament a baix i conèixer l'altre vessant de la muntanya.

A sota us deixo un mapa del recorregut, que ens va costar unes 5 hores i mitja, i al wikiloc hi trobareu el track.