2003: Maupàs, cara sud. Via Jean Arlaud.

La paret sud del Maupàs, o Malpàs, és una petita meravella granítica que trobem a la capçalera de la vall de Benasc. Destaca clarament des del veí massís de la Maladeta (sobretot a l'hivern per l'absència total de neu), i cada vegada que hi anava me la mirava amb moltes ganes de tastar-la.

Després d'haver-ne recorregut la cresta amb el Bom un parell d'anys enrera (molt aèria i molt recomanable, on segons l'Audoubert hi ha el millor granit del Pirineu), a l'estiu del 2003 vam anar amb la Pilar a fer-hi la via Jean Arlaud (a sobre, recorregut aproximat).

Com que l'aproximació fins a peu de via per la vall de Remuñe no és cap tonteria, i la baixada encara ho és menys, el dia abans vam pujar a bivaquejar en una bonica balma arreglada enmig d'un caos de blocs (a sobre), prop del peu de la paret.

Des d'aquest punt ja només cal superar la primera graonada per arribar al peu de la via, sobre d'una congesta característica, que segueix un conjunt de xemeneies i fissures molt evident, fins arribar a la carena molt a prop del cim (a sota).

La principal dificultat de la via és trobar-la, i després seguir-la. Nosaltres tan sols vam trobar 2 o 3 claus molt vells en els 400 metres d'escalada. Afortunadament el grau no supera el IV+ i tant tascons com friends es deixen posar molt bé a tota la via.

Dalt del cim (a sobre), vam coincidir altra cop amb uns companys que havien escalat la via Directa, situada més a l'oest i amb una dificultat lleugerament més alta, també mantenint la tònica general d'escalada clàssica.

El millor d'aquest cim de 3.110 m és la baixada. I és que un cop a dalt cal recórrer tota la cresta fins el coll de Crabioules (a sobre, al fons), i després baixar tota la vall de Remuñe fins retrobar el cotxe.

La cresta no és molt difícil i es pot fer perfectament sense encordar-se (a sota), però cal estar acostumat a negociar alguns passos de IIIº enmig d'un ambient sempre força aeri, tot i que la dificultat mitjana ronda el IIº.

Un lloc molt recomanable en aquesta època, no us el perdeu !

Regulació de l'escalada a Montserrat

Sabeu quantes vies hi ha a Montserrat ? Doncs segons el document "Acord sobre la regulació de l'escalada, de les vies ferrades i de les canals equipades al Parc natural de la muntanya de Montserrat" n'hi ha 3.645.

Ahir, en roda de premsa, es va presentar el document definitiu sobre la regulació de l'escalada a Montserrat. Es tracta d'un document detallat, llarg i ambiciós, perquè a part d'assenyalar diverses zones a la muntanya, ben delimitades sobre el terreny, amb diversos graus de prohibició, també defineix les diverses tipologies d'escalada que es practiquen i determina de quina manera s'han de reequipar les vies i quins criteris s'han de seguir per obrir noves vies.

Ja us podeu imaginar que ara no reproduiré un text de 19 pàgines que podreu trobar ben aviat aquí (també me'l podeu demanar), però si que m'agradaria explicar-ne una mica els trets bàsics. També podeu llegir la notícia a la premsa.

El document és d'aplicació legal a partir del proper ú de gener de 2009, així que més val que ens anem posant les piles. En resum:

Pel que fa a l'escalada, aquest acord:

- Permet mantenir la pràctica de l’escalada durant tot l'any en el 90,2% de les 3645 vies d'escalada inventariades inicialment (dades del 2007).

- Regula temporalment l'escalada en el 8,65% de les vies inventariades. Les regulacions temporals s’han ajustat a la fenologia de les espècies implicades, descartant la fixació d’un període estàndard més ampli que perjudicaria innecessàriament als escaladors.

- Impossibilita l’escalada en l'1,15% de les vies inventariades.

- Es regula l'obertura de noves vies d'escalada, impossibilitant-les en les zones de màxim interès ambiental i sotmetent-les a autorització de l’òrgan gestor del Parc Natural en les altres àrees .

Pel que fa a la ferrades i a les canals, permet l'ús de les que surten grafiades al mapa de sobre, i sotmet a autorització prèvia la possibilitat de noves obertures.

El document divideix Montserrat en 5 zones.

- Zones de màxim interès ambiental (A), on no es permet l’escalada en tot l’any.

A-1 Serrat de la Vinya Nova - Sajolida
A-2 Cap de les Canals
A-3 Serrat del Cabrit - Canal de Cirers
A-4 Recinte del Monestir

- Zones d’interès per a la conservació d’aus rapinyaires de nidificació primerenca (B), on es prohibeix l’escalada des de l’1 de gener fins al 31 de juny:

B-1 Pollegons
B-2 Clot del Tambor. Aquesta zona serà objecte de seguiment per si pot ser oberta a partir de 31 de març.
B-3 Les Feixades i Cova del Duc

- Zones d’interès per a la conservació d’aus rapinyaires de nidificació tardana (C), on es prohibeix l’escalada del 15 de febrer al 31 de maig, amb possibilitat d’avançar la data de reobertura en alguns sectors depenent del punt de nidificació definitiu.

C-1 Plecs del Llibre i Montgròs
C-2 Roca Roja. S’exclou l’agulla del Senglar.
C-3 Frares i cova Roja
C-4 Mullapans
C-5 Santa Cova
C-6 Salnitre i Garrigoses
C-7 Degotalls
C-8 Monestir de Sant Benet

En les següents zones, tot i no delimitar-se una àrea, des del 15 de febrer fins al 31 de maig quedarà limitat l’accés a les vies d’escalada que afectin els nius ocupats i que prèviament s’hauran identificat en els camins d’accés i a peu de via:

- Paret de Sant Jeroni i cara est del Serrat del Moro.

- Paret de Diables.

- Sector Sant Benet nord.

- Zones d’interès específic per a aus rupícoles no rapinyaires (D), on es prohibeix l’escalada des de l’1 de març fins el 31 de juliol.

- Camí de les Feixades

- Zones sense regulació específica, on es permet l’escalada en tot l’any. La resta del massís.

Pel que fa a l'obertura de noves vies d'escalada:

- No és permesa dins de les zones qualificades com a A.

- Cal informe de la Comissió tècnica i autorització de l’òrgan gestor del Parc Natural en les zones B, C i D.

- Cal autorització de l'Òrgan gestor del Parc Natural quan es vulguin obrir o equipar noves zones d'escalada, l'autorització també es fa extensible per a l'obertura o equipament d'una via i que impliqui una extensió de les actuals zones d'escalada segons l’inventari elaborat per la FEEC i el Patronat de la Muntanya de Montserrat.

- Cal comunicar l'obertura a l’Òrgan gestor del Parc Natural quan es realitzi dins de zones d'escalada ja existents segons l’inventari elaborat per la FEEC i l’Òrgan gestor del Parc Natural i no s'incrementi l'extensió de la zona d'escalada.

Com a curiositat, no es permet la utilització de resines sintètiques i productes químics en tot l'àmbit del Parc Natural. Els ancoratges fixos per a l’escalada seran per expansió mecànica (tipus parabolt) i es procurarà la reversibilitat en cas necessari. Només s’acceptaran els ancoratges químics en alguns casos molt concrets.

També es determinen uns criteris per a la restauració de les vies d’escalada del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat:

- Es comunicarà als aperturistes, si s’escau, la conveniència i els criteris consensuats per a la seva restauració.

- Es determinarà amb els membres especialistes en la matèria de la Comissió tècnica, la quantitat d’assegurances mòbils i fixes que hi ha i hi haurà per llarg de corda, abans i després de la restauració.

- En els llocs on en el traçat de la via hi hagi alguna fissura i la pròpia tècnica d’escalada permeti deixar-ho net s’haurà d’assegurar amb material mòbil (“friends”, tascons o similars).

- En el lloc on la fisura no ho permeti i/o s’hagi de clavar poc, es posaran escarpes com peces mòbils amb caràcter fix o tacs de fibra -mimetitzats- si és molt ample.

- A les vies d’artificial d’Ae que ho permetin, es deixaran peces diferenciades per poder fer-se amb lliure. Es poden considerar variacions horitzontals per raons d’optimitzar l’assegurament (mosquetonatge), respectant l’artificial i solament les peces que estiguin malmeses, substituir-les per equivalents.

- Es permetrà la variació de les reunions per qüestions d’obvietat o de comoditat, sempre i quan no variï l’esperit d’obertura de la via.

Tot i això, i més coses que em deixo, el document no és tan dolent per a nosaltres com podria semblar, l'han elaborat amb un criteri de respecte cap als escaladors (cosa força insòlita) i incorpora elements de flexibilitat que fan que no sigui un document totalment rígid.

Personalment prefereixo poder escalar sense normes, però també és cert que a la muntanya hi hem de cabre tots, escaladors i rapinyaires.

1995: Mont Blanc, esperó de la Brenva

El vessant de la Brenva del Mont Blanc (a sobre), és gran i salvatge, està allunyat dels telefèrics i, quan t'hi endinses, tens la sensació d'entrar en un món oblidat, on més val que el temps sigui prou bo com per poder sortir per dalt.

De totes les grans vies d'aquest vessant, l'esperó de la Brenva és clarament la més senzilla. Tot i això, combina dificultats de roca i gel, un desnivell de 1.400 m, una retirada complicada, i el fet d'arribar al sostre dels Alps, des d'on després s'ha de baixar....

Però l'any 95, amb l'Albert, vam aprofitar unes circumstàncies favorables per anar-hi en un cap de setmana.

Ja l'arribada al refugi-bivac de la Fourche és divertida. Des del refugi Torino cal anar a buscar el circ du Maudit fins el peu de la Fourche (a sobre, 1), on s'ha de pujar un curt però dret couloir glaçat, per arribar fins al refugi (a sobre, 2, R).

Quan estàvem al peu del pendent (a sota), ens ho vam haver de pensar dues vegades per no haver de treure les cordes per pujar al refugi.

Dins del refugi (a sobre), poca comoditat i un gran ambient, i la sensació a la pell d'estar en un lloc molt especial.

Del refugi en sortim cap a les 2 del matí. Baixem a buscar la gelera de la Brenva, i la travessem fins al coll Moore (3.479 m), al peu de l'esperó. Després d'un primer tram senzill, ens encordem encara de fosc per passar una aresta amb passos de fins a IV+.

Quan tornem a la neu, ens desencordem altre cop mentre clareja, i pugem un corredor (a sota) que ens porta a l'esperó.

El sol surt darrera de la Dent du Geant (a sobre) i il·lumina tot el vessant est del Mont Blanc (a sota). Encara ens queda un bon tros.

Ara toca pujar el propi esperó, que comença esmolat i es va difuminant a mesura que pugem. Amb una inclinació que augmenta progressivament a mesura que ens acostem al peu de la barrera de sèracs.

L'indret és força impressionant, però preferim pujar desencordats tot i trobar trams amb la neu molt dura. Ens autoassegurem al piolet i així guanyem velocitat i seguretat.

A la barrera de sèracs fem un parell de tirades per travessar-la. El dia es manté molt bò.

Dalt del coll de la Brenva (a sobre), ens queden els darrers 500 m de pujada, que es fan pesats però són molt senzills. I així arribem a dalt de tot (a sota), que per l'Albert és la primera vegada, sempre deia que hi volia pujar d'una manera elegant, i avui ho ha aconseguit !

Tornem-hi, que no ha estat res !

Diuen que com que no podem controlar el nostre destí, hem de saber controlar les nostres reaccions davant dels imprevistos.

També diuen que hem de saber veure les oportunitats que s'amaguen darrera de cada desgràcia.

Jo ho estic intentant amb totes les forces, però reconec que ara m'està costant una mica. Costa trobar oportunitats que estiguin a l'alçada de tant de desastre.

Dimarts passat em van revisar la fractura i, com podeu veure a la radiografia del mig, la tenia igual que després de la primera operació (a l'esquerra). Per tant tocava tornar a passar per quiròfan.

Seria una operació senzilla, només apretar els cargols per fixar millor el braç, que encara es movia i això impedia la soldadura de la fractura.

Però al darrer moment el traumatòleg es va repensar i va decidir canviar-ho tot, posar-hi una varilla més gruixuda, un cargol més gran a l'espatlla i dos a la zona distal (a dalt, a la dreta). Resultat: 4 hores d'operació i tornar a començar !

Almenys sembla que ara si que ha quedat tot ben collat i que l'evolució serà ràpida, però de moment és força dolorós i em fa molt mal l'espatlla.

A veure si ben aviat podem tornar-hi !

Vignemale, paret nord

A la paret nord del Vignemale no hi he anat moltes vegades, tan sols tres. I tot i que aquest estiu volia repetir, em sembla que ho haurem de deixar per l'estiu vinent.

El primer cop va ser l'any 84. Sortia de recuperar-me d'un accident força greu d'escalada, en que vaig rebre a la pelvis, a les costelles i al cap, vam agafar el 127 de l'Albert (a sobre) i ens en vam anar cap a l'esperó nord del Petit Vignemale (a sota).

Va ser una bona sortida per tornar a agafar el ritme.

Aquest esperó no és una via tècnicament molt difícil (IV+ màxim) ni tampoc no és molt llarga en comparació amb les seves veïnes (340 m), però l'ambient és genial amb la gelera sempre a sota, i circula per plaques que no són massa fàcils de protegir. És un bon tast per veure de què va la roca d'aquesta cara nord.

Dalt del cim (a sota), es nota que estem en un dels tres mils més baixos del circ, damunt la gelera del Vignemale.

El segon cop que em vaig acostar al peu d'aquesta gran muralla va ser l'any 89, aquella vegada no hi havia hagut cap desgràcia prèvia i anava acompanyat, a més de l'Albert, pel Toni i el Lluís. Ens vam repartir en dues cordades per enfilar-nos per la nord clàssica de la Pique Longue (a sobre, buscant el peu de la via).

Teòricament es tracta d'una via evident, comença pujant per un filó d'ofita (una mena de pseudogranit de color verdós) per continuar per una aresta intermèdia ben visible des de lluny (a sota, damunt del cim de l'aresta). El problema vé quan estàs a dins, que arriba un punt en que no saps massa ni on estàs ni cap a on has d'anar. L'absència total de cap mena d'equipament (en aquella època) tampoc ens va ajudar molt.

Després de l'aresta intermèdia, l'itinerari ja no és tan perdedor, només cal pujar pel lloc més senzill i flanquejar a la dreta cap al peu de l'aresta de Gaube (a sobre).

Els 850 metres de desnivell de la via, el fet d'anar amb botes i amb cordes de 40 m, i les discussions entre les dues cordades sobre quin era el millor lloc per on anar, ens van obligar a fer un bivac a l'aresta (a sota) que és un dels més freds que recordo !

La darrera visita la vaig fer l'any 95. Aquell any preparava la meva primera expedició a l'Himàlaia, i a la primavera vaig enredar a l'Albert per anar al couloir de Gaube.

Aquest conegut corredor queda ben encaixonat entre les parets de la Pique Longue i el Piton Carré (a sobre), té un desnivell de 600 m i la dificultat és creixent. Com més amunt, més difícil.

Tot i que ens vam encordar per passar la rimaia (a sota), les cordes ja no les vam utilitzar més fins al tram final, quan el corredor s'estreny i arriba als 65º d'inclinació, rematat per una cascada.

Amb nosaltres va coincidir una altra cordada, que va optar per pujar encordada tot el corredor (a sobre), amb el risc afegit de la lentitud i de no poder muntar reunions prou segures. En aquests casos cadascú és lliure de pujar com prefereixi, però personalment crec que en aquestes condicions la corda té molt poca utilitat.

D'aquesta manera vam tenir el privilegi de pujar els primers per la cascada, que estava immaculada (a sobre), i gaudir-la en unes condicions més que bones (a sota).

1983, la Dent du Geant

Ara fa 25 anys acabava de tornar de la mili, el cap em bullia de projectes i em moria de ganes de sortir a muntanya, així que amb el Ramon vam decidir de marxar dues setmanes als Alps. Concretament al massís del Mont Blanc.

L'altre dia hi pensava llegint el blog de l'Ozzy, perquè un dels cims interesants que vam fer va ser la Dent du Geant (4.013 m).

Aquest queixal s'aixeca damunt de Courmayeur i és omnipresent des de tot el massís, veure'l és un desafiament permanent. Aixi que hi havíem d'anar.

A més, té una vista excepcional sobre el vessant sud-est del Mont Blanc (a sobre), la Brenva, l'aresta Kuffner al Mont Maudit, el Gran Capucin, els esperons del Mont Blanc de Tacul.... A l'aresta, no podem evitar de fer-nos algunes fotos a l'estil Rebuffat (a sota).

L'aproximació es fa des del refugi Torino, fàcilment accessible des de l'estació del telefèric de la Punta Helbronner, en un parell d'hores. Com que a nosaltres ens semblava una ascensió curta (180 m), vam fer cas als consells del Gaston Rebuffat i vam combinar-la amb l'ascensió prèvia a l'Aiguille de Rochefort (4.001 m, a sobre).

Aquest recorregut d'arestes nevades és bonic i poc complicat, però llarg. Així que entre anar i tornar no vam començar l'escalada de la Dent fins ben bé les 12 del migdia (a sota, a la tornada). I és que mai he aconseguit d'entendre els horaris de l'amic Rebuffat !

La via normal d'aquest quatre mil és molt divertida, 5 llargs que no depassen mai el Vº i un itinerari sense pèrdua: tota la via està recorreguda per una corda fixa enorme. Nosaltres vam utilitzar la corda tan sols per tenir alguna assegurança extra en algun punt, però realment es fa difícil de no tocar-la.

A tot arreu la roca és un granit molt bo, o almenys ho recordo així, clar.... I malgrat la poca alçada de la via l'ambient està assegurat, el primer llarg és un flanqueig que et deixa damunt de la gelera de Leschaux, mil metres més avall.

La via arriba a un avant-cim (a sobre), i llavors ja tan sols cal desgrimpar i pujar al punt més alt (a sota) en un darrer llarg.Que n'han passat d'històries des d'aquesta foto del cim !

Però els somnis són els mateixos, tossuts i persistents. Llavors ja em mirava la integral de Peuterey (a sota).