Aquest any en fa 30 que vaig pujar al primer tres mil, va ser la Pica d'Estats amb el meu pare i amb l'excusa del centenari del CEC. I aprofitant el número rodó, se'm va acudir que encara no els havia pujat tots: 30 anys pujant tres mils i encara en faltaven, ja seria hora de tancar-ho, no ?
De fet, això ja diu prou que no soc un bon col·leccionista, ni de cims ni de res. Però ha estat l'excusa per posar fil a l'agulla i anar per tancar-ho. Així que vaig preparar una ruta per una zona que pràcticament no coneixia, als voltants del refugi de la Soula. A sota de tot hi trobareu el plànol de l'itinerari i un enllaç que et permet descarregar el track de gps.
Dissabte va tocar acostar-se amb cotxe fins el pont du Prat, al final de la carretera de la vall de Louron. Un camí bonic i còmode, primer per fageda (
foto de sobre) i després per prats, t'ajuda a guanyar un desnivell de 1.200 m fins al port de la Pez (2.451 m). Resseguint la cresta s'arriba amb comoditat als pics de la Pez i del Puerto de la Pez (3.018 i 3.024 m).
En canvi, la cresta que continua cap a l'Abeillé (3.029 m) ja és una mica més complexe (
foto a sota) i demana una certa habilitat de grimpar i desgrimpar alguns passos complicats.
Per baixar cap al curiós refugi de la Soula (
foto de sota) hi ha diverses opcions, però la més ràpida és la que cresteja cap al pic de Bacherets (2.878 m) i baixa tota la barrancada fins al refugi (1.690 m), situat al mig d'instal·lacions hidroelèctriques.
El refugi és una mica diferent de la majoria de refugis que coneixem, però hi vaig sopar força bé i les habitacions són de 2 o 4 places en lliteres cutres, per 32 € la mitja pensió.
El diumenge em vaig enfilar per la vall dels Gourgs Blancs, una vall plena de llacs de tota mena, petits, grans, amb aprofitament o sense, que puja fins al coll homònim. En aquella hora del matí, el llac dels Isclots (
foto de sota) estava resplendent i venien ganes de quedar-s'hi una bona estona.
Després del llac du Milieu, per pujar al Belloc vaig haver d'intuir per on podia anar el camí, sobretot per travessar unes barreres rocoses. Després ja només cal endevinar els millors passos per la tartera fins arribar a la bretxa.
A la bretxa comença una cresta entretinguda per la mala roca més que no per la dificultat dels passos i després d'algun flanqueig aeri s'arriba al cim del Belloc (3.008 m). Des d'aquí, una esmolada cresta (
foto de sota) continua fins al cim dels Spijeoles (3.065 m), amb una bonica vista cap a les muntanyes del grup del Perdiguero i Lezat-Crabioules (
foto de dalt de tot).
Del cim dels Spijeoles en tinc un bon record de la seva paret est, una llastra de 300 m de granit boníssim, per on hi passen diverses vies com la del gran diedre (IV-V).
Aquí el temps encara era bo, però els núvols que anaven sortint em van desistir de pujar al Gourdon, on ja vaig estar-hi fa pocs anys, per anar directe al Seil de la Baquo (3.102 m), més una cresta que un cim (
a sota, uns alpinistes passant per la cresta).
Però el canvi de temps va ser tan sobtat, que al mateix cim em va enganxar una pedregada intensa que em va fer buscar algun racó on aixoplugar-me. Veient que la cosa no parava, finalment em vaig tapar de la millor manera possible per baixar al refugi del Portillón (2.571 m). El camí es va fer llarg però finalment vaig arribar al refugi amb la mínima mullena.
Es tracta d'un refugi força nou i modern, on vam sopar un menú semblant a l'anterior (sopa i ànec rostit) per 28 € la mitja pensió.
Tot i ploure amb ganes tota la tarda i vespre, el dilluns es va aixecar ben serè i, gràcies a aquestes magnífiques cames
d'aquí al costat (modèstia a part, je, je), vaig començar a tirar enrere cap als Gourgs Blancs.
La primera intenció era d'anar a buscar la canal de pujada als Gourgs Blancs pel sud (via normal), però el corredor NE va tenir l'atractiu suficient per fer-me canviar d'idea (
foto de sota).
A més, el fet de no tenir gens de neu em permetia de pujar-hi sense piolet ni grampons. No diré que fos fàcil, perquè la roca que surt de sota el gel no és massa sòlida, però almenys permet intentar-ne l'ascensió.
De la cresta, vaig pujar a la punta Lourde Rocheblave que té una magnífica vista sobre els Gourgs Blancs (
a sobre), per continuar cap als meus darrers objectius, el Camboué (3.043 m) i el Saint Saud (3.003 m), amb una esmolada cresta final (
foto a sota). Al fons, sempre present, el massís del Bachimala.
La baixada em va permetre de conèixer la vall feréstec de Clarabide, una d'aquelles valls pirinenques tancades i fredes, que queden penjades al capdamunt d'enlloc. Sobre l'estany de Clarabide (
foto de sota) pugen diverses vies d'escalada cap als pics de Clarabide i s'entreveuen moltes possibilitats d'obrir-ne d'altres. Potser alguna amb barca...
Al final d'aquesta vall s'enllaça amb la d'Aygues Tortes, una vall molt bonica i solitària, de la que es diu que és refugi predilecte d'alguns óssos (
a la dreta, petjada d'ós).
Aquí retrobo un bon camí, cosa que s'agraeix després d'anar seguint fites des d'ahir al matí. Un bon camí que davalla suau cap al refugi de la Soula i travessa les gorges de Clarabide abans de retornar al pont du Prat.
Amb la sortida he reduït considerablement la llista de tres mils (me'n queden 12) i, tot i que probablement hauré d'esperar a l'any vinent per tancar-la, almenys serà un estímul més per sortir a muntanya.
http://s19.quicksharing.com/v/4762789/soula.rar.html
Per uns dies reposaré de blogs i de la resta del món virtual, per concentar-me a assaborir natura i més natura, molta muntanya i una bona dosi de descoberta.
Espero trobar colors de tardor, cels de blau intens, aire net, camins milenaris, boscos alegres i estanys que ja comencin a glaçar-se. També espero retrobar la tranquilitat perduda, aquella que cal anar a buscar molt lluny, molt endins d'un mateix.
