Les escales de fusta del Pont de l’Estat II

Aquest cop  des de la riba de la Casota, a la dreta de l’Ebre.

A la foto que va fer Borrell, durant la primera dècada del XX i que es conserva a l’Arxiu del Baix Ebre, es pot comprovar la provisionalitat de les escales de fusta, que van estar en ús durant deu anys.

A més la foto ens mostra les conegudes drassanes Solapa o Vilàs a baix del pont. Els mestres d’aixà, calafats, filadors..., un cop desmuntat el Camp de Titets, es van instal·lar en aquesta riba de la ciutat, fins que l’ofici va desaparèixer de Tortosa.

A l’altra riba i fent de tap del pont, l’antiga església del Roser, a la seva dreta la Fonda Espanya i a sobre d’elles, al Sitjar, els desapareguts quarters de Sant Francesc.

Per sota del pont i a l’esquerra s’observa el pont de peatge de la Cinta i la casa de l’Aduana o Diputació, una de les poques edificacions retratades, que han sobreviscut a aquests cent anys de destrucció a la ciutat de Tortosa. 

La vertical de la ciutat.

Amb 53 metres d’alçada, no sols va ser l’edifici més alt de Ciutat, sinó que també era un dels més alts de tot el Principat al 1914. Aquesta altura quedarà reduïda a causa dels bombardejos durant la Guerra Civil i posteriorment mai tornarà a assolir la fita de 53 metres. Perdent els dos últims cossos de l’estructura: el cos del rellotge i el de les campanes.

La postal aquí publicada és un exemple del que expliquem: la verticalitat. A més va ser una de les imatges més reproduïdes de la ciutat i amb més difusió, fent del nou temple del Roser i del seu campanar tot un símbol de la ciutat.

Aquest any el temple de Joan Abril i Guanyabens, compleix cent anys. Nosaltres amb l’etiqueta de #laverticaldelaciutat anirem publicant i enllaçant entrades relacionades amb el tema de l’església del Roser.

La fotografia ens deixa veure alguna cosa més de la ciutat, com són els rais amarrats al raser de la corrent, l'espai que ocupava les drassanes de Solapa amb les seves barraques on treballar el mestre d'aixa, maneres de viure i professions totalment oblidades en l'actualitat. I un pont de l'Estat relativament modern, proporcionant una perspectiva i punts de fuga nous per a la ciutat.

Al mateix temps us demanem la participació i la col·laboració amb el compartiment de fotos del Roser. 

El Roser per Salvany Blanch

Dos dels fils conductors que tindran protagonisme durant aquest any 2014, surten representats a la següent fotografia.

Per un costat el temple del Roser, a la riba de la dreta del riu Ebre, que compleix 100 anys de vida i per l’altre la visita de Salvany-Blanch a Tortosa, on va fer una bona collita de fotografies de la ciutat, que ens ajuda a comprendre com era passat un segle.

La fotografia estereoscòpica de Salvany ens mostra el relativament nou Pont de l’Estat, horitzontal, contrastant amb la bellesa primitiva, vertical, del Roser. A més la imatge ens deixa veure rais, provinents dels Pirineus amarrats a redós de la corrent i tot just d’alt d’ells, passant la platja fluvial, els arbres jovenets de les drassanes dels Solapa: amb les seves barraques i coberts on guardar els útils de mestre d’aixà.

Si resseguiu l’etiqueta església del Roser, comprovareu que d’aquest espai ja s’ha parlat força, ja que és una de les imatges més comunes i representants de la ciutat. 

Però durant aquest any intentarem redescobrir noves imatges i històries al seu voltant, per aquesta raó us demanem com sempre la vostra participació amb l’aportació de vivències i de imatges.

Font de la imatge: Biblioteca de Catalunya. Fons Salvany i Blanch

El Parc i l’arraconament d’Agustí Querol

Amb la construcció del Mercat, a dins Tortosa, la gent es quedava sense lloc on passejar. La destrucció del passeig de la Ribera, que al mateix temps ocupava la platja fluvial que van ser les drassanes medievals de la ciutat, va fer que la gent travessés els portals per sortir fora ciutat, a passejar.

El lloc seria una filera de plataners i moreres a la vora del Camp de Titets, les noves drassanes, a la vora dels calafats i de les barraques dels mestres d’aixa. Aquell espai anirà guanyant en fama i predilecció ciutadana. Fins que al 1884 guanyen la partida els passejants i les drassanes seran traslladades al marge dret del riu, constituint-se en aquesta zona el Parc del Temple.

El seu desenvolupament va de la mà del creixement dels eixamples de la ciutat, projectat a la manera francesa, el parc constarà d’un passeig central rodejat de parterres i glorietes. Que amb el temps s’anirà ennoblint, uns exemples seran: la construcció de l’Escala de Pau Monguió, la creació de fonts i llacs, escultures, fins i tot el trasllat de la Llotja medieval... Perfilant-se com el lloc idoni d’esbarjo de la ciutat i de la seva burgesia.

I és aquí, en el seu ennobliment on, en aquesta entrada, ens aturem. Ens aturem per parlar de l’escultura que va finançar el consistori per homenatjar a uns dels escultors més importants de l’Estat al segle XIX; Agustí Querol i Subirats (1860-1909).

És l’any 1918 i l’escultura-monument és encarregada a un altre escultor tortosí José Cerveto: Un bust de l’escultor sobre una columna i peanya hexagonal a la zona de les palmeres (part nord del parc, abans havia estat situada a l'espai modernista del Llac Vell). El motiu de la seva creació va ser la celebració de la gestació del que seria el primer museu monogràfic de l’Estat: “Museu Querol”. Obres que provenien del seu estudi madrileny serien exposades a la ciutat de l’Ebre.

Al final tot se’n va anar en orris. Per oblits, desinterès i falta d’astúcia, la ciutat de Tortosa va perdre una gran oportunitat, tot i tenir a la família de la seva part. Però no sols, la concepció de la creació del nou museu va quedar en res, la mateixa escultura del Parc acabarà desapareixent, arraconant l’homenatge d’aquest tortosí. Perdoneu, però no podem concretar el per què de la seva retirada: qüestions polítiques?, feia nosa?, la Guerra? amenaçava ruïna?... no ho sabem.

El fet és, que la seua ciutat natal es sumava i es suma a perpetuar aquest oblit, d’aquest escultor que va adquirir fama mundial. La seva filla Sílvia va intentar reanimar els projectes del museu a Tortosa durant la postguerra, però l’alcalde “nodemocràtic” de llavors, mai va respondre a les seves cartes.

Tot i així  pensem que encara estem a temps de crear un nou pol d’atracció cultural per a la ciutat de Tortosa. 

La recuperació i la dignificació d’aquest artista depèn de nosaltres, es pot fer una bona tasca, al voltant del seu entorn i reputació. ESTÀ A LES NOSTRES MANS. És impressionat els milers d’actius que té la ciutat i que son desdenyats, cal reactivar-los, tot i que siguin projectes de segles passats.

Fotografia: postal editada per Lucien Roisin, Barcelona. Anys 20 del SXX.

El Campanar del Roser

Ens situem a l’any 1935, tot just abans de començar el conflicte armat que destrossarà gran part del barri que avui es coneix com a Ferreries i que llavors quedava dividit en dues parts ben diferenciades com era el Raval de la Creu, a la dreta de la foto, i la Casota amb el carrer Llarg de Sant Vicent com a eix principal a la part contrària.

A la foto a més de l’església del Roser, es pot apreciar el pont de l’Estat ja acabat abans de la seva destrucció. Les drassanes Vilàs conegudes com les de “Solapa”, envoltades de xops. Al voltant d’aquestes el que seria conegut com el Flamenco o Royal Concert. Un cabaret d’espectacles, que era famós per les seves dones... Cambreres com la Mary, la Sara, la Vicent o la Pampera, on actuaven artistes, cantants i ballarines d'striptease, i les grans partides de cartes, com recorda Miravall, al seu llibre “Dellà lo Pont de Barques”. Al seu costat un edifici de quatre plantes que era de Francesc Pentinat, també propietari de la sala i on normalment s’allotjaven les artistes i noies del cabaret. Tot seguit altre magatzem dedicat a la fusta d’Enrique Audí.

L’església del Roser va ser edificada per a poder tombar l’antiga, que es situava al marge esquerre del riu i que donaria espai per a crear l’accés al pont de l’Estat. Va ser projectada per Joan Abril i Guanyabens i acabada el 1914.

Es tracta d’un temple rectangular de tres naus i dividit en quatre trams que alberguen les capelles laterals intercomunicades i absis semicircular. La nau central té una major alçada i per tant l’estructura interior queda reflectida a l’exterior, on són apreciables els contraforts amb certes similituds amb els del Mercat. Les arqueries interiors són de mig punt i els pilars són compostos. Tota la fàbrica era de totxo vist, tant a l’interior com a l’exterior i el terra estava pavimentat de rajola roja.

La decoració exterior jugava amb obertures estretes i acabades amb arc de mig punt, un tant austera, però de gran efecte estilístic reforçat per les arquacions d’inspiració llombarda, molt present al romànic. La façana principal era rematada amb una gran creu de sis metres. A l’interior, molta de la decoració de les capelles va ser traslladada de l’antiga església a la nova, com la portalada barroca que va ser instal·lada a l’accés lateral.

Del projecte inicial destaca la torre-campanar, situat a l’esquerra de la façana i de planta quadrada de 5 x 5 metres, on s’aixecava una estructura de 53 metres d’alçada, sent l’edifici més alt de la ciutat. Una torre majestuosa que representa l’espiritualitat tant de l’autor com de l’edifici, dividida en cinc cossos de distinta llargària li donàvem un aspecte gràcil i lleuger, sent el primer i el segon els més propers a terra actuen com a peanya, amb unes simples obertures al mig de cada tram. El següent cos, el més gran de tots, és on mostra sis obertures, agrupades en tres i de diferents llargàries que alleugera visualment l’estructura, per a passar al quart que conté el rellotge. Un rellotge de quatre esferes instal·lat el 1924 per Blasco i Liza, de Roquetes. Per últim, el cos de les campanes, amb dues grans obertures per costat i decoració molt possiblement ceràmica que recorda al mudèjar de Terol. Aquests dos últims cossos de la torre van ser derruïts durant la Guerra Civil.

Tot i així el projecte inicial (segons explica el mateix Abril) constava d’uns 17 metres més d’alçada. Un remat d’agulla amb revestiment ceràmic que hagués aconseguit ser l’edificació més alta de la Catalunya d’inicis de segle XX.

Durant la revolta revolucionària el 1936 i els posteriors bombardejos de l’aviació feixista italiana del 1938, el temple va quedar parcialment enrunat. Als quaranta va ser restaurat/reconstruït per la Dirección General de Regiones Devastadas, deixant una església amb una imatge gairebé nova i més acord amb el nou règim dictatorial d’aquell moment.

Des del moment de la seva construcció fins a l’actualitat no ha deixat de ser una icona de la ciutat, tothom associa la imatge de Tortosa amb el Campanar, el Pont i el Riu.

Fotografia cedida per Faiges Albiol.

Anatomia d'un llaüt

Llaüt o llagut segons el lloc o el parlant, eren les naus més correntes que transitaven el riu no fa tant de temps, eren unes naus allargades d’uns 20m d’eslora i de mànega uns 2m i podien transportar entre les 20 i les 40 tones, no tenien coberta i sols disposaven de dues cambres on guardar estris o guarir-se de l’oratge o per dormir.



Així doncs a partir d’aquesta fotografia he realitzat un dibuix per facilitar l’enteniment de les parts i a més per anar recuperant determinats mots que no fa gaire eren ben corrents a la nostra ciutat i territori.



La quilla (1) és la peça de fusta que talla l’aigua i va de proa a popa i sobre ella es munta la carcassa del buc, la galta(2) era el lloc on es pintava el nom del llaüt a proa, els bitons(3) són les fustes on amarrar caps. Els taulons de remar (4) eren mòbils, sols es posaven si calia remar. La perxa (5) resta al buc, ja que no calia usar-la i acompanya l’arbre i el banc d’arbrar (6), ja que sembla que el llagut va a favor de la corrent i no necessita de veles. El buc (7) era el cos principal de la nau sense arbres ni les eixàrcies, a la part del mig es situa el banc central (8) és un banc que serveix per a reforçar el buc, a més de seient, té un forat per on passar l’arbre i encastar-lo en la part inferior (ungla) en la primola: que és on descansa l’arbre i està subjectada als medisos. El corral i la mula/matxo (9) i (10), és el lloc on es situava l’animal quant no sirgava, el dalí (11) era un bastó més gros que les perxes i servia per obrir camí trencant branques al riu o temptejar el fons del riu, el daliner es situava a proa i es recolzava en ella per fer més força i ajudar a avançar el llaüt. A la part de popa la cambra (12) lloc reservat per al patró (15) de la nau on poder guardar les seves coses o dormir, l’arjau (14) és la peça horitzontal que facilita el moviment del timó i a la coberta els caps (13) que són el nom que reben totes les cordes de la nau. Els homes que treballen a bord són els peons (16) i acaten les ordres del patró. En aquest cas remen, subjectant els rems (18) a els escàlems (17), peces de fusta per subjectar els rems situats a la part superior de l’orla (19) que és la barana de la nau. Altra vegada a proa hi trobem la sama (21) era el lloc on dormien els peons i guardar altres estris com per exemple els de cuina, a la coberta d’aquesta la sègula o sirga (20) corda llarga que servia per sirgar: estirar l’embarcació contra corrent.

Les drassanes de Titets

Les drassanes a la ciutat dóna per a unes quantes pàgines, des de l’època romana on ja es pressuposen, fins a l’actualitat on l’activitat és totalment inexistent. La seva situació canviant al llarg de la història ens fa parar al Camp de Titets.

De com serien unes drassanes fluvials al S. XIX, fa una bona descripció Jesús Moncada al seu Camí de Sirga: “Els calafats pencaren de valent a les drassanes, món embadalidor i amarat de misteri, amb fumeres, aroma de fusta i fortors de brea, on la duien a veure el vaixell que, a la primeria, li semblava el costellam d’una bèstia enorme i esfereïdora. En visites successives observà com anava agafant forma, com l’equipaven amb els paraments, com l’Aleix de Segarra pintava el nom d’ella amb carmí a les galtes de proa...”


I més o menys també és el que podem veure a la fotografia de Bonaventura Masdeu, unes drassanes fluvials encarregades de construir i reparar a Tortosa gran part de les naus que circulaven per l’Ebre i la costa propera. Unes drassanes a l’aire lliure, ben atapeïdes, de casetes i barraques taller dels mestres d’aixa, d’estructures i paraments constructius i la no gens menyspreable xifra de set costellams visibles de vaixells.

El Camp de Titets és el lloc on s’ubiquen les drassanes de Tortosa durant el S. XIX, ja que el lloc on van estar durant tota l’edat mitjana i fins als mitjans del S.XIX , comença a ser ocupat per espais per a la ciutadania, com va ser el Passeig de Ribera cap als 1840 i posteriorment el Mercat Central cap als 1870.


Al plànol de la ciutat dibuixat per la Brigada Topogràfica al 1871, queden plasmades vora riu una vegada traspassat el pont del ferrocarril, al costat de l’incipient Parc municipal, amb un total d’una vintena de construccions que fan referència als tallers i barraques dels calafats, cap al 1884 van desaparèixer de la zona, ja que l’Ajuntament va preferir expropiar els terrenys per a configurar l’actual Parc municipal. Al llibre de Baila sobre l’evolució de l’espai urbà de Tortosa fa aquesta ressenya: “es construïen llaguts, embarcacions auxiliars i de pesca; d’aquesta indústria naval vivia molta gent: calafats, filadors, ferrers,clavetaires, serradors de llarg, fusters, pintors, camàlics,etc. A més, el quitrà es continuava fent a la casota, que havia estat destruïda en la guerra del francès, però construïda l’any 1826; aquesta indústria de betums per a les embarcacions va ser florent, fins que la introducció del vapor i dels bucs de ferro la farien caure.”

Així que les drassanes altre cop van ser desplaçades per la ciutat i les properes es situarien a l’altra riba del riu, d’on per exemple sortirà el Vapor Anita a la dècada dels anys 10 del S.XX, va ser construït íntegrament a Tortosa en cinc mesos, als tallers Sales, foneria situada a l’actual barri de Ferreries.

L'últim mestre d'aixa a Tortosa

El meu pare es deia Isaïes Vilàs Panisello, va néixer a Tortosa l'any 1904 i va morir el 2003 a l'edat de 99 anys, als 77-78 anys d'edat va construir la seva última embarcació tipus Muleta, per a ús familiar.
El meu pare construïa tota mena d'embarcacions, llaüts, muletes, balandres, de pesca d'arrossegament i embarcacions d'esbarjo. Els llaüts s'utilitzaven per al transport, feien la mateixa tasca que els camions de ara o tràilers, carregaven entre dotze i trenta-cinc tones, segons l'eslora (llarg de l'embarcació.) Els dos de les fotos eren per carregar ciment i carbó.
Les fotos són dels anys quaranta entre 1942 i el 45.

Fotografies i memòria cedida per Isaïes Vilàs Caubet

El Barri de Pescadors

Situat al sud de la ciutat, correspon a l’eixample baixmedieval i abocat al riu. Aquest espai es crea al caliu de les activitats econòmiques que es duien a terme en aquest sector, amb la zona portuària, les drassanes, la llotja (1368) i altres serveis com l’Alfòndec, possiblement d’origen musulmà, que era normalment un conjunt d'edificis entorn d'un hostal on s'allotjaven sobretot mercaders (a vegades era emmurallat i als països mediterranis fou el resultat de l'evolució a partir de les funcions únicament d'allotjament, que n'inclogueren progressivament d'altres relacionades amb el comerç, com ara emmagatzematge i mercat. Solia incloure capella, cementiri, banys i forn), o els banys datats ja al 1272.
Per tant, era la zona de major vitalitat i dinamisme de la ciutat, amb el cobriment de la Vall (Barranc del Rastre) i la construcció de la nova muralla al S. XIV, i el desplaçament del port aigües avall, abandonant la zona del Paiolet, el barri quedaria totalment configurat, sent l’eix principal el Carrer de Pescadors fins l’any 1938.
En aquesta zona la ciutat s’obria per dues portes, la de Sant Francesc i la del Temple, ja que vora riu, des del 1149, estaven establits aquets religiosos/guerrers, fins que el 1317 les propietats van passar als hospitalers.


Detalls de la zona portuària de la ciutat, a la primera, vista dibuixada per Wijngaerde, 1565. On ja s'observa totalment configurat el barri amb el Palau Oliver de Boteller, la Llotja i el Riba-rec, el Consolat de Mar, la platja urbana amb el varador de naus, la drassana a l'aire lliure, i el monestir del Temple. A la següent imatge, una fotografia de principis del segle passat, ens mostra encara la mateixa aparença de la façana fluvial, encara que molts edificis havien perdut l'ús per al que van ser creats. Amb la decadència de Tortosa com a ciutat portuària, l'aprofitament de sòl urbà, (construcció del mercat), guerres i l'especulació urbanística, han fet de l'indret un lloc totalment diferent.

La Cofradia de Pescadors de Tortosa i la Ràpita, tenia al carrer honònim, la capella de Sant Pere, patró d'aquest gremi. A la façana hi havia encastat un mascaró d'algun naufragi, amb la figura antropomòrfica del lleó. També al mateix carrer es situava l'església de Sant Josep, que pertanyia al gremi de fusters.


Aquesta informació està extreta del bloc Lamarfanta escrit per Gustau Moreno, on a través de dues fotografies fa una descripció del Barri. +info.

Després dels bombardejos feixistes l'estat del barri va ser el que es pot observar a la següent fotografia de l'any 1939. El carrer central és el de Pescadors i al fons el Carrer d'en Carbó, i el que fa angle recte deu ser l'antic carrer Santa Teresa ara Metge Vilà... Als anys 50, el barri es va reconstruir, creant la Plaça d'Espanya (a l'estil de plaça castellana, porticada i rectangular) i situant en ella la Casa de la Vila. Toni Querol ens apunta que en aquesta zona als anys quaranta es celebrava la Fira.


Fotografia extreta del web: soctortosa

Vapor Anita (2)

Vapor Anita

Llagut