Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Muralles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Muralles. Mostrar tots els missatges

Les propietats de Manuel María de Córdova y Miguel i el primer eixample de Tortosa.

Corre el 1860 i Manuel María de Córdova demana al Ministeri de la Guerra, edificar tot un barri als seus terrenys: “en el espacio que media entre las antiguas fortificaciones de aquella plaza por la parte N.E. y el fuerte llamado del Bonete”.

En aquesta instància es posa de manifest la falta de terreny edificable a la ciutat, i a més el defensa en contraposició a la fallida ampliació de la ciutat per la zona del Cap de Pont, al 1860 havien passat ja 13 anys del projecte de doblar el terreny urbanitzable de Tortosa a la riba dreta. Un megaprojecte realitzat per Manuel Ramón García, cap de la Brigada Topográfica y de Ensanche de Barcelona, el mateix plantejava la construcció de quatre fortins tancats per la gola, formant un arc amb radi de 823m tenint com a centre la part exterior del pont (de Barques).

És així com el febrer de 1861, s’aprova l’eixample interior del Rastre per part de la Dirección General de Ingenieros del Ejército, amb la condició de “sujetar el trazado de la calles antes de emprender las obras al examen del comandante de Ingenieros de la citada plaza y la normativa sobre servidumbres”.

El mateix any però al mes de maig l’Ajuntament sol·licita enderrocar la muralla interior (medieval) amb la finalitat de construir en aquest lloc el mercat de la ciutat, generant amb aquesta obra una gran plaça que unia la ciutat antiga de la moderna, d’aquest fet en resta l’actual plaça Mossèn Sol, popularment coneguda com plaça del Rastre. Al plànol adjunt es pot observar el traçat de la muralla medieval amb color roig.


D’aquell projecte d’eixamplament ens perduren els carrers longitudinals de la Providència, Ros de Medrano, Méndez Nuñez, Callao i transversals de Consol i Topete. Tots noms de moda d’aquell temps i relacionats directament en els fets militars de l’època i religiosos.  La resta dels dos carrers longitudinals projectats a la zona més pròxima al Bonet no van ser mai projectats ja que en aquesta zona s’ubicarà la casa dels Josepets.

Altre aspecte a destacar del projecte d’urbanització és la representació de la tipologia d’habitatge que es recomana construir en aquest espai, tot i el pas de gairebé dos segles aqueta tipologia encara es pot observar en moltes edificacions del barri, com el núm 12, 15 i 27 de Ros de Medrano, núm 11, 14 i 22-26 de Méndez Núñez.

Font:
José I. MURO MORALES. Los planos de la plaza y la Ciudad de Tortosa, 1845-1886. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm77. 2014.

Consultable en RACO

Cronologia d’una destrucció

El projecte d’enderrocament de les cases de la catedral, ja gairebé toca el seu final.

Amb la fotografia d’inicis de segle passat, on encara es conserva amb la seva totalitat, intentarem fer una cronologia.

Primer cal situar-nos, ens trobem a la part central de la façana fluvial de Tortosa. És la part que concentrava més edificis de rellevància a la ciutat. Aquest sector compren des de la Peixateria gòtica construïda sobre les voltes del Vall (Bollonera) del 1380, fins al convent dels Trinitaris actual Palau Montagut (Comunitat de Regants), lloc on es troba el portal de Tamarit.

Aquest lloc força habitat ja des de la Baixa Edat Mitjana, formava part de l’entramat emmurallat de la ciutat, en moments bèl·lics, aquest sector es reforçava com tots els altres, tapiant portes, finestres i carrerons que donàvem al riu. Les cases van ser la pròpia muralla.

Aquest sector tenia dues portes, una secundaria que ja hem nombrat, portal de Tamarit i la principal de la ciutat: el portal del pont de barques.  A més, tot i l’avanç de la terra per guanyar terreny al riu (zona escorxador) moltes de les cases d’aquesta zona tenien accés directe al riu, mitjançant rampes i escales, a la fotografia encara es poden veure les del Palau del Bisbe. Aquestes quedaran anul·lades per la construcció de la rambla Felip Pedrell.


Si la primera vista la tenim reflectida als gravats de Wyngaerde, i entenen que aquesta ha estat una de les zones més viscudes de la ciutat, podem dir que la seva transformació ha estat continuada fins als nostres dies. Tot i així el clos tancat va perdurar fins als anys 30 del segle XX, moment en que es tiren a terra les cases marcades en blau clar, per donar accés a la Costa de Capellans i el carrer Santa Anna. En morat els espais que van perdurar i perduraran encara un poc més:  a la dreta de la imatge el Palau del Bisbe i a l’esquerra la part posterior del palau dels Montagut i la resta de cases (enfilant el sector nord), que fins no fa tant de temps encara llepaven el riu.

En groc la part a enderrocar, unes cases que encara avui en dia mantenen la mateixa fisonomia, moltes d’elles no han canviat ni un sol bastidor de finestra exceptuant la casa de la dreta que va ser enderrocada però que encara conserva la seva façana al carrer Croera i a més cal sumar altra més moderna a l’extrem esquerre que es construiria amb la reurbanització de la Costa de Capellans.

És així com segurament a partir d’aquest any 2015, la antiga muralla fluvial habitada i que donava protecció a tota la ciutat, inclosa la Seu, caurà a terra i donarà lloc a un nou espai esponjat a la ciutat.

Ja veurem si les solucions futures, són millors que els problemes actuals.

Algunes dades referents a patrimoni a la ciutat de Tortosa. El 1978 el nucli antic va ser declarat Conjunt Històric Artístic, el 1981 la Llei de Patrimoni Històric vetllava pel mateix. El 2005 s'aprova el PINCAT, Pla Integral del Casc Antic de Tortosa, on el catàleg d'edificis i conjunts urbans i rurals de caràcter històric, artístic i ambiental de la ciutat i municipi de Tortosa ignora completament les cases de la Catedral i projecta la gran plaça. Finalment aportem la data de l'aprovació per part de l'Ajuntament del Pla Director de les Muralles de Tortosa el 2015 i redactat per la Generalitat.

Un pati a la façana fluvial

Es tracta del pati del palau Montagut, actual seu de la comunitat de Regants de l’Esquerra. Un palau edificat entre el riu i el carrer Santa Anna, on mostra la seva part més noble. És en aquest carrer on es pot apreciar una de les seves intervencions més destacades en època moderna  per part de l’arquitecte August Font i Carreras: una torre circular per adaptar-se a la fisonomia del carrer on destaca el seu balcó i el sostre ceràmic en tons blancs i blaus amb forma cònica.

Ubicat a tocar de la catedral, envaeix l’espai que en l’edat mitjana ocupava el complex del convent dels Trinitaris (amb el pas del temps el  convent es va traslladar fins al carrer del Coll de Sant Joan, actualment sols resta l’església coneguda com Sant Blai), a més d’envair el conegut portal de Tamarit. Portal secundari del clos murallat de la ciutat però de vital importància, amb accés directe des del riu, va permetre l’entrada de comandes; com les pedres que es van fer servir per a construir la catedral.


A la fotografia extreta del grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antic, es pot apreciar la forma que tenia el pati en el moment que Bonaventura Masdéu el va retratar i com les cases veïnes en aquella zona disposaven d'espais semblants, on sortir a la fresca o estendre la roba.

La fotografia de finals del SXIX ens dóna la visió ja alterada de l’espai ja que, amb l’abocament de terra al riu per guanyar-li espai, el pati i el portal (espai de la dreta per on s’entrava i es sortia al carrer Santa Anna) deixarà de tenir accés directe a l’aigua del riu i quedaran a nivell del nou terreny, necessaris per a poder construir el que seria el futur escorxador de la ciutat.

A l’actualitat tot i els canvis el pati encara es conserva, ha perdut el tarannà privat i la reixa deixa observar tot el seu interior, però així i tot no ha perdut el seu caràcter i està ben inclòs dins les últimes restauracions de l’edifici. Amb el pas del temps i fins als anys de la postguerra del segle passat l’abocament de sorra al riu persisteix, fins bastir el que actualment es coneix com la rambla Felip Pedrell: via que comunica el nord i el sud de la ciutat vella d’una manera més ràpida i còmoda per als vehicles.

Pati d'armes

És un espai situat a l’actual accés del castell de la Suda, un espai clos per les muralles a la seva part sud, que donava pas a totes les dependències del castell, un espai on formar la tropa, de reunió i de distribució.



A la fotografia acolorida  del 1960 de Garcia Garrabella i extreta del grup Baix Ebre i Montsià Antics, es pot apreciar tot l’accés al recinte i la connexió entre el Castell i les Avançades de Sant Joan, a més de les seves muralles.

Un espai a l'actualitat força alterat, a conseqüència de la construcció del Parador al castell i la carretera que uneix el barri del Rastre amb el de Remolins, perdent importància aquelles portes que anteriorment eren les principals, com la porta de la Bassa.

El baluard de les Bruixes


Aquest petit baluard de nom evocador, forma part del sistema defensiu de la ciutat de Tortosa. Més concretament situat al mur de la Cortadura, és a dir: reforçava les defenses de la vila per la part nord.

Un baluard molt possiblement bastit al segle XVII amb les noves directrius de la defensa de les places fortes. Un baluard que abandona les formes arrodonides per dissenyar-se de forma angular, pentagonal, terraplenat i les parets en pendent. Amb l’arribada de les tropes franceses i de la nova planificació defensiva de la ciutat rere el setge (1708), el mur de la Cortaura (molt possiblement d’origen com a mínim medieval) agafarà una rellevància singular.


El pany de muralla que contenia el portal de l’Assoc i dividia la Vilanova de la ciutat, se li afegia un baluard bessó: bastion de la Riviere, és com el van nomenar. A tot el sistema defensiu calia sumar-li una gran esplanada, bones troneres, un fossat, un camí cobert i un glacis. Fet que va contribuir a perdre patrimoni medieval com era convent de la Ràpita (monges santjoanistes arribades cap al 1484) i el temple de Sant Nicolau. Gràcies a estar situat a tocar del turó de la Suda, ha tingut més bona sort que la resta de l’edificació defensiva i ha perdurat fins als nostres dies quedant ocult  i inclòs dins del nou passeig de Ronda.

Ja a la foto de principis de segle passat, a l’acolorida es pot apreciar tot el sistema defensiu abans tractat, en groc el Baluard de les Bruixes i en verd la muralla de la Cortadura que baixava per l’actual carrer homònim (tancant el barri de Sant Jaume) , a sobre d’ells la imponent muralla de la Suda. I una Esplanada de Remolins que començava a repoblar-se altre cop. Principalment per la rajoleria Anguera (1882/1909?) i pel Teatre del Balneari del Porcar, situat tot just darrere de la fàbrica; actualment el terraplè encara es conserva, i conté una pista esportiva.

Res no és per a sempre i la rajoleria donarà pas a la cooperativa Sant Jaume, que al seu torn actualment alberga una comissaria de guàrdia urbana. Tot i així farem una parada en aquesta terrisseria de Pere Anguera i Farnós. Una fàbrica amb un forn cel·lular Offman de vapor, que podia produir fins a 10000 peces, a més de fer rajoles, teules, taulells, manises..., també es venia carbó artificial o com deia l’anunci “de bolado”, per les tasques de la llar com: forns, per la planxa, brasers... ideal per no fer fum ni olor, a cinc reals l’arrova.

A la següent seqüència una cartografia del segle XVIII, una foto del segle XIX i una visió de satèl·lit actual, del mateix espai.


Almenys alguna cosa ens queda, cuidem-la!
Fotografia de la fàbrica Anguera estreta del grup de facebook: Baix Ebre i Montsià Antic.

El Rastre



La fotografia que va emprar Àngel Toldrà per il·lustrar una de les seves postals a principis del segle passat. Ens mostra un dels espais ben populosos i populars de la ciutat, la plaça Tetuan actualment Mossèn Sol. Un espai creat amb l’eixample, el primer de la ciutat, del 1862.

La ciutat llavors creixia i s’ampliava amb la destrucció de les muralles, l’urbanisme va optar per la zona del Vall, entre els turons de la Suda i el Sitjar. Tot just on es trobava l’enderrocat Portal de l’Escorxador i l’edifici en qüestió, es va crear la plaça rectangular on abocaven els carrers del Vall, Bou, del Mig i Escorxador, procedents de la ciutat medieval. Un espai molt urbà i genuí que articula el centre, amb Santa Clara i el Rastre. És el moment de renovació urbana i cultural amb l’aparició de teatres, liceus, casinos, el parc,...

El tram de vall o barranc que es cobreix es trasllada cap l’esquerra en busca dels laterals de Sant Domènec i el cementiri (posteriorment passarà a ser fàbrica de gas i la nova escola de la Mercè) i forma  el carrer de la Providència. El Rastre és una trama senzilla de carrers, amb quatre carrers longitudinals (Providència, Ros de Medrano, Méndez Núñez i Callao) i dos carrers transversals (Consol i Topete). Trama quadriculada que ocupa tot el sector fins la nova muralla del set-cents que baixa del Bonet i anava fins les Avançades de Sant Joan.

Tot just ara fa cent anys de la foto. La ciutat ja havia quedat tocada de mort al ser-li negada la capitalitat de província en favor de Tarragona el 1834, però seguia sent la tercera urb catalana (darrere de Reus i Barcelona) amb molta necessitat d’espai urbà, ja que fins al moment tot l’augment demogràfic havia estat absorbit dins del clos murallat i en altura dels habitatges. Aquest eixample va ser la mostra, ràpidament construït, amb edificis com la Casa Wenetz que data del 1864. Amb el canvi de segle i el trasllat de l’Ajuntament a la vora de la plaça (declarada en runa la Casa de la Ciutat, el consistori es traslladarà fins els anys 50 a l’edifici de l’antic hospital), fins i tot es va tenir la idea de situar en ella el Mercat central de la ciutat, aquesta concepció la posem damunt la taula per contrastar-ho en com cent anys, aquesta magnifica plaça ha perdut la centralitat i ara és un lloc al marge de la vida comercial i més vital de la ciutat.

Tornant a la foto, paga la pena fer-li un clic i entretenir-se una estona mirant la gent que pobla la plaça i com ha canviat l’entorn urbà. Un canvi que no és força gran, tret de la visió del Palau Reial de la Suda, destruït durant la Guerra Civil i reconvertit  ara en Parador Nacional. La pèrdua del panyde muralla a la part posterior de l’Hospital de la Santa Creu i la font de maó que es situa al centre de la plaça, anys després serà substituïda pel monument modernista de Mossèn Sol. Per altra banda, posar de relleu els fanals, que com podeu veure no són elèctrics, la gran quantitat de gibrells i càntirs que van a la font a per aigua, els bancs de fusta, fins i tot un ocupat per una dona amb mocador i la gran quantitat de xiquets i gent parada a l’espera de la foto, tot un esdeveniment a l’època.

La muralla del Rastre, II



Si a l’anterior entrada, vam veure les restes de la muralla del Rastre, en aquesta fotografia el que podem veure es l’espai; el carreró que va donar pas al enderrocar el pany de mur. És a dir, l’evolució d’un espai que anat canviant amb el temps, de muralla a carrer i posteriorment a ampliació dels jutjats.

La Cucafera (un dia de festa, possiblement Corpus) és situa al mig del carrer del Vall, a l’accés de la plaça Mossèn Sol i darrere seu la cantonada de l’edifici de l’antic hospital de la Santa Creu i els habitatges que ja van quedar retratats amb l’altra instantània, amb els balcons plens de gent.

Fotografia del 1954, de la família Cuyàs.
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

La muralla del Rastre


Fotografia enviada per una persona que vol mantenir l’anonimat, de l’últim fragment de la muralla medieval que tancava el sector del Rastre, tot just a tocar del Portal de l’Escorxador. Tros enderrocat per a donar pas al primer l’eixample de la ciutat, construït el 1862.

Aquesta muralla que va ser construïda al segle XIV, baixava del Castell abraçava els Reials Col·legis i tot just en aquest sector feia un tomb, un colze en la part de darrera de l’Hospital de la Santa Creu per unir-se amb el convent de Santa Clara i el Portal de Tarragona, ja situats a l’altre turó de la ciutat: el Sitjar.

Per sort, del nomenat sector encara conservem un representatiu fragment de la muralla amb dos torres, situada entre l’antic col·legi dels Josepets i el convent de Sant Joan.

A la imatge es pot veure el gruix, l'alçada i la manera de construcció de la muralla, el que no podem veure és, el ja enderrocat portal de l’Escorxador (1349) que capitalitzava tot el trànsit de la zona, donant accés al carrer del Vall, des del qual està realitzada la fotografia.

Posteriorment aquest fragment de muralla serà del tot enderrocat i es crearà un pas que comunicava el carrer de Sant Domènec amb l’actual plaça de Mossèn Sol, llavors Tetuan. Actualment aquest espai forma part de l’edifici de l’antic Hospital, reconvertit ara amb els jutjats de la ciutat.


Les parròquies medievals de la Tortosa closa


El plànol de la ciutat a la baixa edat mitjana pot semblar un mapa del tresor, però no ho és. Per a situar els llocs i les nomenclatures hem fet servir el plànol de la ciutat realitzat per González de Mendoza al 1642, el primer de Tortosa i les dades estudiades per J. Vidal i M. Baila.


En colors podem trobar la separació administrativa per parròquies de la ciutat, una divisió que amb les denes (agrupació de deu cases) facilitava la recaptació d’impostos. En majúscula i roig l’A: la Seu i la seva parròquia de Santa Maria (color rosa), és la parròquia que aglutina els edificis civils, administratius, educatius i religiosos més importants de la ciutat. B: Església de Sant Jaume i la seva parròquia en color verd, aquí es troba la Vilanova on residien les minories religioses als calls i la moreria. C: Santa Clara i la seva parròquia en color blau i D: Santa Maria del Temple, amb la seva parròquia de l’Alfòndec vers lo rec. Aquestes dues últimes pertanyen molt possiblement a l’eixample baix medieval que va experimentar la ciutat, van quedar closes per la muralla al segle XIV. La parròquia de l’Alfòndec era la que aglutinava l’activitat econòmica de la ciutat i oberta al riu amb la zona portuària.

Amb lletres en minúscula hi trobarem les diferents portes del clos emmurallat de la ciutat, a. Porta del Pont deBarques, b. Portal de Tamarit, c. Portal de Sant Jaume, d. Portal de Sant Nicolau, e. Porta de Vinpeçol, f. Portal dels Jueus, g. Portal de la Bassa, h. Portal de l’Olivar, i. Porta de l’Escorxador, j. Portal de Santa Clara o Tarragona, k. Porta de Sant Francesc, l. Porta del Temple. A continuació i amb lletres majúscules hi trobarem diferents elements defensius de la muralla com són M. Baluard de l’Espero o Queixal, N. Torre del Riu, O. Torre del Cèlio o Grossa, P. Les Bastides, Q. Torre de Llevant del Castell, R. Torre del Rastre, S. Torre del Homenatge del Castell, T. Torre del Diamant, U. Torre del Miracle, V. Torre del Temple, W. Cap de Pont, X. Portal interior de la Rosa i pont de Pedra, Y. Portal interior del Romeu, Z. Portal interior de l’Assoc i mur de la Cortadura.

Amb els números situarem diferents espais i edificis de la ciutat diferenciant-los amb colors: 1. Palau Episcopal Romànic, 1a. Palau Episcopal Gòtic, 2. Hospital de Santa Maria, 3. Banys Vells, 4. Estudi de la Ciutat, 5. Futurs Reials Col·legis, 6. Escorxador, 7. Hospital de la Santa Creu, 8. Banys Nous, 9. Drassanes, 10. Port Fluvial, 11. Llotja i Consolat, 12. Palau Oliver de Boteller, 13. La Peixateria, 14. Casa de la Ciutat i just davant la Cort del Veguer amb les presons, 15. Font de l’Àngel, 16. Palau Despuig i Oriol, 17. Palau Reial. 
En quant als números en roig dir que fan referència aquells llocs de culte o religiós: 18. Convent de la Ràpita, 19. Església de Sant Nicolau, 20. Convent de Sant Domènech, 21. Al plànol queda marcat com San Antón, a l’actualitat hi trobarem el convent de la Puríssima, 22. Convent de Sant Francesc, 23. Capella de Sant Roc?, 24.  Convent de Sant Blai dels Trinitaris. Els números en blau fan referència a espais urbans de la ciutat com: 25. La moreria, 26. Call Vell, 27. Call Nou, 28. Castell de la Suda o Sant Joan, 29. El Vall (Barranc del Rastre), 30. El Sitjar o Badaluc, 31. Carrer dels Montcada, 32. Carrer o Coll de Sant Joan (actual carrer de Sant Blai), 33. Carrer dels Pescadors, 34. Plaça de les Cols, 35. Pont de Barques, 36. Quatre Cantons o Plaça dels Prohoms, confluència dels eixos viaris principals de la ciutat medieval, 37. Carrer Taules Velles, 38. Carrer dels Sastres (actual carrer de la Rosa), 39. Carrer dels Genovesos (actual Carrer de la Mercè).

El barri de Sant Jaume.


Comencem a parlar d’aquest barri en època medieval, ja que sent emmurallada al segle XIV la ciutat i dividida en quatre parròquies, Sant Jaume fou una de les més grans: al nord de la ciutat i als peus del turó que conforma el Castell de la Suda. La parròquia incloïa els calls i la moreria, és a dir les minories religioses, formant el que avui en dia es coneix com el barri de Remolins. El fet de començar a parlar d'aquest barri en època medieval, deriva del gran desconeixement que se té, del que va poder ser de la ciutat ibera o romana, doncs no queda clar si aquest sector va quedar intramurs o fora de la muralla romana, tanmateix passa amb el període visigòtic.

En quant a la ciutat musulmana, la medina emmurallada podria correspondre a la superposició de la ciutat romana i alguns autors la delimiten al nord amb la Esplanada de Remolins i al sud l’eix dels carrers Taules Velles i Doctor Ferran on apareixen els quatre cantons com a un possible reflex de la confluència viària i entrada principal al recinte. Llavors la medina es mostrava com un territori encaixat entre la Suda i l’Ebre i més enllà d’ella els ravals que com a satèl·lits de la ciutat van perdurar fins la conquesta al SXII de Tortosa.

Aquesta subdivisió de la ciutat en parròquies, no era una altra cosa que un fet administratiu que apareix per primer cop al 1275 a al “carta de paeria”, inclosa al llibre de les Costums, que amb les denes (agrupació de deu cases) feia molt eficaç la recaptació d’impostos i l’organització urbana.

Feta aquesta petita introducció, nosaltres en centrarem en l’actual Sant Jaume, és a dir, l’espai que comprén com a límit: al nord el final del carrer Major de Sant Jaume, on possiblement quedarà situat el portal de l’Assoc al que molts autors anomenen el mur de la Cortadura, i al sud el inici del carrer de Santa Anna on situar el Portal de Tamarit, dos carrers que formen part del gran eix viari medieval de la ciutat completant-se amb el carrer Croera i el carrer Ciutat. Això no vol dir que a la part nord fos el límit de la ciutat, ja que al 1186 apareix el nom de Remolins i se cita com un espai intramurs, sent el carrer Major de Remolins la continuació al nord de l’eix viari fins al barranc del Cèlio, on apareix el portal de Vimpeçol.

Llavors aquest tros de ciutat era un terreny allargassat i en pendent cap al riu, amb la parròquia amb el seu pati al davant i la casa abadia a la part posterior, les cases recollides i protegides del riu per un tros de muralla.


La planimetria fins a finals del XIX i algunes visions dibuixades.

En aquesta entrada ens centrarem en la planimetria del barri i de la seva evolució. Fent un xicotet resum trobarem que amb la primera planimetria el barri el conformava simplement el gran eix viari i que de mica en mica es va anar poblant, envaint la zona de protecció del turó del Castell.  

La primera visió que tenim de la ciutat no és una planimetria, és un dibuix realitzat per Anthonie Van den Wijngaerde a l’any 1563. Un dibuix que té una intenció descriptiva, gairebé fotogràfica, però que no té en conté la perspectiva, ni la realitat. És més bé una interpretació d’allò que veia, una realitat subjectiva de gran qualitat i detall, que mostrava els principals volums de la ciutat, sent la primera descripció gràfica de la ciutat coneguda.


Ens mostra un barri apinyat entre la Suda i el riu, continuador de la façana fluvial i a diferència del sector sud que restava lliure de muralla, aquí veiem com les pròpies cases comencen a fer la funció de muralla i com apareix un mur que arribarà fins a la torre del Rec. És a dir, els murs i cases en aquest sector fan de muralles protectores, no sols a possibles atacs sinó també a les avingudes dels rius que moltes vegades causava desperfectes en aquest sector on el curs fluvial presenta un revolt i estava a tocar de la ciutat. El sector descrit mostrava tres portals que donaven accés al riu: Tamarit o Sant Blai, Sant Jaume i Sant Nicolau. El nom deriva de la proximitat dels edificis religiosos a estes portes secundàries. Al dibuix es poden observar perfectament aquest volums, tot i així el volum de Sant Jaume, una edificació amb contraforts, rosada i torre-campanar a la façana, es veu una mica desplaçat cap al nord tal vegada per a potenciar la perspectiva. Realment un lloc altament edificat amb temples i convents, molt possible per atraure  la població cristiana cap aquest sector i poc urbanitzat per cases particulars, comparat en altres llocs més densos de la ciutat, ja que es veuen horts, vegetació i molts espais lliures.

Un cop desplaçades les minories cap al nord, va poblant-se de cristians durant tota l’època medieval. Ja que la situació de Sant Jaume era més segura, propera a la Seu i estava millor protegida per muralles serà el sector que es poblarà més ràpidament que no pas el barri de Remolins. Tanmateix tota la parròquia anirà ocupant-se per cristians durant tota l’època, ja que aquestes minories seran expulsades del territori i perdent privilegis progressivament, els jueus primer. La Disputa de Tortosa 1413/14 és un fet d’aquest desprestigi, i posteriorment l’expulsió d’un gran nombre de moriscos cap el 1610, encara que el cas del Bisbat de Tortosa va ser particular.


A partir del primer plànol de la ciutat de Tortosa de González de Mendoza al 1642 i amb la transcripció de Vidal (2006) del seu text, ens podem fer una idea de com era el barri fins l’època moderna. Mostra una planimetria medieval encara que està fet al marc de la revolta dels Segadors. Amb una certa simplicitat mostra com carrerons pugen cap al turó de la Suda i sent l’eix central del barri, el carrer Major de Sant Jaume i Santa Anna, el que acolliria les façanes principals de les cases a més de la ubicació de les esglésies. A més mostra una nomenclatura que dóna sentit i nom als espais a remarcar, així diu: “La Cortadura que divide la Villanueba de la ciudad, con un trozo de muralla antigua color roja, señalada con letra G, y lo demás que corre de color amarilla hasta letra H, que atrabiessa desde la muralla del río hasta la del pie del castillo, es la que se ha de hazer, quedando la dicha Villanueba cortada a fuera”.

El mur de la Cortadura: murs que als segles XIV i XV ja eren considerats vells, eren un murs que baixaven de la Suda fins la muralla que donava al riu, separant la Vilanova de la resta de la ciutat. Al mur s’obria un portal interior nomenat de l’Assoc, aquest pany de mur va ser renovat a principis del SXVIII. Si al plànol de 1642 es veu tot el recinte urbanitzat amb la renovació de la Cortadura s’enderrocarà gran part d’aquestes edificacions, entre elles el convent de la Ràpita (monges santjoanistes arribades cap al 1484) i el temple de Sant Nicolau, creant l’esplanada de Remolins, que era un espai per a millorar i facilitar el moviment interior de tropes. Amb aquesta renovació del mur interior se va completar el que ja s’insinuava al plànol del 1642, els dos baluards: un a l’est anomenat Baluard del Riu i altre tocant la Suda anomenat de les Bruixes, el tram del mur recorria els actuals carrers Cortadura, Rasquera i Hospitalet. Això va estroncar el desenvolupament de la parròquia o barri, que no serà fins al final del segle XVIII i XIX que tindrà un boom demogràfic, però va afavorir la seguretat d’aquells que habitaven dins del mur o “Vilavella”. A més cal destacar el dibuix o projecte d’edificació d’un baluard semblant al del Cap de Pont que mai va ser construït i que hagués arrasat tota la vila nova. Un sistema defensiu que facilitaria la defensa de la ciutat que no va fer-se, ja que es va apostar per la construcció del Fort de Tenasses.


El dibuix de 1648, ens mostra la part de la ciutat referida. Fragment  de la vista de Sieur de Beaulieu, que descriu el setge de la ciutat per les tropes franceses. Beaulieu era militar, enginyer, geògraf i mariscal de Lluís XIV, va treballar per al Rei Sol com a cronista gràfic de les campanyes militars, per tant va recórrer Catalunya durant la Guerra dels Segadors. El fragment que mostrem pertany a la seva segona obra Les glorieuses conquestes de Louis le Grand. Com es pot comprovar i per comparació amb el primer dibuix podem observar que hi ha una idealització dels edificis, tot així el que sí que té una gran importància és la descripció de la topografia de la plaça forta i tot el seu sistema defensiu. Tot i que hi ha equivocacions com és la direcció de la corrent de l’Ebre, utilitza escales diferents i amb elements tipogràfics assenyala edificis que seria impossible de veure i que col·loca en punts totalment inversemblants, com és el cas de Sant Jaume on plaga d’edificis monumentals el sector i mostra les religioses de Santa Clara amb la H i Sant Joan de l’Hospital amb la I. Totes aquestes il·lusions que mostra Beaulieu són per fer el conjunt més entenedor i no deixar cap element per descriure.


Amb el mapa anònim del XVIII, que es troba en el Castell de Montjuïc, hi trobem clarament el fet constructiu del mur de la Cortadura, de l’Esplanada de Remolins i d’una major densificació i intricació de la trama urbana, derivada de l’augment de la població, gràcies a la pau i bonances econòmiques degut a l’evolució de l’agricultura i les manufactures, al períodes posteriors a la guerra de Successió. La ciutat de Tortosa passa a tenir aproximadament uns 29.000 habitants (ravals inclosos), això fa que, com a la resta de la ciutat, a la parròquia de Sant Jaume es comencen a ocupar horts interiors, patis o solars, murs del Castell i zones al voltat de les fortificacions de caràcter comunal, i com no en alçat. Al mapa ja se poden observar diferents carrers que han conviscut entre nosaltres fins fa ven poc, com son: carrer de Sant Josep, carrer i plaça Maçana, carrer Llarg de Sant Jaume, l’Aldea...


Al plànol realitzat per Beltri als finals del XIX, trobem una voluntat clara de simplificar la trama urbana per a fer-la més entenedora i diferencia en colors aquells sectors d’eixample, que encara no estaven construïts, a més de situar per primer cop tots els noms dels carrers del barri. Per a altre moment deixarem la construcció de l’escorxador i els terrenys guanyats al riu que modificaran la part est del barri.

La ciutat fins la contemporaneïtat va ser una plaça forta, és a dir una ciutat estratègica. Un cop perduda aquesta visió militar que va implicar la pèrdua de muralles i la creació d’eixamples i la renovació de gran part del casat. En el cas de Sant Jaume aquestes transformacions (a part de l’enderroc de la muralla), les obres van de la mà dels particulars: amb la remodelació de façanes i augment de l’altura dels edificis, és a dir, l’Ajuntament en aquesta època sols planteja un eixample per a urbanitzar l’esplanada de Remolins, però no reordena la trama urbana de Sant Jaume, la qual cosa indica que el barri continua sent ocupat per un sector humil, obrer i treballador de la societat, mentre que la burgesia va ocupant altres espais de la ciutat com és l’eixample del Temple.

Llavors com ha conclusió, dir que aquest sector és un dels més antics de la ciutat, segurament des de la Dertusa romana i que mostra encara avui en dia una evolució urbanística amb una trama urbana al voltant del carrer Sant Jaume i Santa Anna dels S. XII i al S. XVII, contrastant amb la part alta del barri on es mostra una trama més propera amb el temps S.XVIII i XIX, com a resultat del boom demogràfic de la ciutat. Una llesca de terra que durant molt de temps va mantenir una identitat pròpia i diferència del sector tant proper com era el de la Seu.


A l’actualitat el barri es mostra parcialment enderrocat a causa del abandonament progressiu dels habitatges, ja que molts d’ells no és van anar ajustant-se a les modernitats i comoditats, i per l’ocupació il·legal i la falta de inversió per part del municipi en aquest espai tant històric. Uns enderrocs que intenten esponjar i sanejar el barri, i amb això estem Sant Jaume actualment és un dels grans solars que té la ciutat vella. Aquest plànol tant modern de no fa més de 10 anys, ja és com els altres: representa una realitat que ha desaparegut amb el pas del temps.


Per saber-ne més:
BAILA i PALLARÉS, Miquel A., La ciutat de Tortosa. Evolució de l’espai urbà, Ed.
Antinea, Vinaròs, 1999.
VIDAL, Jacobo, Les muralles de Tortosa a l’Edat Mitjana, Tortosa, 2007.
VIDAL, Jacobo, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de
Tortosa a la baixa edat mitjana, Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
Font de la vista de Siur de Beaulieu, Institut Cartogràfic de Catalunya.

Pujada a la Suda


Postal turística dels anys 60. 

Accés al Castell de la Suda. No visible a la foto, però tot just després del revolt descrit, hi ha l'única necròpolis àrab de Catalunya a cel obert.

Vista nord de Tortosa. Remolins.




1. Zona de Remolins que es correspon al Call Nou.
2. Torre del Balneari.
3. Plaça de Bous (1848/1940).
4. Teatre del Balneari.
5. Terrassa del teatre del Balneari d’EnPorcar.
6. Fàbrica de rajoles d’Anguera, (1882/1908).
7. L’esplanada de Remolins.
8. Carrer Major de Remolins.
9. Zona Remolins que es correspon al Call Vell.
10. Fortí de Tenasses.
11. Muralles de la Suda.
12. Actual Passeig de Ronda i baluard de les Bruixes.
14. Carrer Major de Sant Jaume.


Postal editada per Fototípia Thomas, a finals de segle XIX inicis del XX.

Lo Rastre



El fotògraf es situaria per algun ramal del camí de Sant Josep de la Muntanya. Col·locaria tot just al colze del camí a la dona per a mostrar més humanitzat el paisatge, encara vist a la manera de la pagesia del S.XIX, amb el mocador al cap, els grans ropatges i a al mà esquerra un sarró, on possiblement porta la berena als seus, que treballen al camp.
Però si deixem el personatge i la seva ganyota ja que ha estat col·locat cap al sol, anem cap al barranc i a través d’ell com sempre a fet l’aigua, entrem a la ciutat de principis del segle XX. Possiblement al final de la dècada dels anys deu, ja que el campanar del Roser acabat es mostra com el sostre de la ciutat. A la dreta la fàbrica de gas, abans del conjunt dels Reials Col·legis, encara avui accedint al Castell de la Suda es poden veure restes dels gasòmetres.
La muralla que encara conservem i puja cap al Fortí del Bonet, encercla tot l’eixample del Rastre, construït vers el 1860. Més enllà, la torre del convent de la Puríssima i darrere d’aquest l’església del seminari, al centre de l’entramat de carrers i cases el volum de l’església dela Reparació de Joan Abril i Guanyabéns del 1899.
Postal editada per Fototípia Thomas

La Suda


Entrada al Castell de la Suda i restes de la construcció del Palau Reial, on actualment es troba el Parador Nacional.
Fotografia de Ramon Borrell i Codorniu, als anys 20 del SXX.

Carrer Botigues de la Sal

Si parlem de la façana fluvial, cal parlar també dels carrers que donen accés a aquesta i comuniquen encara avui en dia el riu amb el cor de la ciutat. Un exemple que encara perdura inalterable fins als nostres dies és el carrer Botigues de la Sal, a la foto de Josep Maria Faiges Albiol el podem vore durant la riuada del 1961.


Amb la nostra mirada moderna no és més que un carreró poc transitat i fosc, però el carrer comunica lo riu amb la plaça de les Cols, centre comercial de la ciutat des d’època medieval (actual baixada del pont de l’Estat) així doncs permetia i facilitava la càrrega i descarrega de productes que venien del riu i l’accés a les aigües tant necessàries per a la gent de la ciutat, per tant gaudiria d’una certa activitat tant social com econòmica. El seu nom deriva de la presència del palau dels Oliver de Boteller S.XV, on tenien els seus negocis de sals del delta aquesta poderosa nissaga. La seva estretor correspon a que pertany a un sector defensiu de la ciutat, ja que no estava emmurallat; un carrer no devia mostrar-se com un punt feble, sinó donar una visió de continuïtat a la façana fluvial.

La muralla tortosina

La porta de Sant Francesc o Sant Joan, ubicada al començament del carrer Cervantes ja estava enderrocada i res queda d’ella, era una de les més transitades de la ciutat medieval igual que la del Pont o Vimpesol, donava accés a tot el sud del territori a l’Hospital de Sant Joan del Camp, cementeris i el convent dels menorets de Sant Francesc i comunicant amb el camí de Tarragona. Estava composada per dos torres i a la de l’esquerra s’allotjava el botxí de la ciutat.



El que sí es veu i ens porta directament a la fotografia és la muralla del sector de migjorn , que baixava del Sitjar per anar a morir a l’Esperó, coneguda com el tram de Sant Francesc o Temple. Tenia tres torres que enfortia la muralla i altra porta més pròxima al riu coneguda com la del Temple, llavors parlem del S XIV que encara es reflexa a la foto d’inicis de segle, però que poc resta actualment en aquest tram. Al 1554 apareix un document (Host i Cavalcada II, 87) que divideix la muralla en 15 trams, el tram que veiem és el tercer, que del qual tenia cura les confraries de Santa Magdalena dels botiguers i la Santíssima Trinitat dels teixidors, contava amb 63 persones i anava des de la segona torre del portal de Sant Francesc fins a la part sud del Sitjar. Cap a la dècada dels 80 del S. XIX, l’Ajuntament decideix enderrocar totes les muralles de la ciutat (notícia del Correu de Tortosa, el 26/10/1891), però encara ens deixen veure la muralla que puja per les escales de l’Hospital, amb el seu gruix, altura, el pas de ronda i merlets.

Però la foto que ens envia Joan Ramírez no sols és impactant per la vista de la muralla, sinó pel canvi d’una societat que deixa enrere les estretors medievals per obrir-se en eixamples. A primer terme un fet insòlit: manobres que no deixen de fumar mentre treballen en grans carreus que formarien l’actual casa Matheu (1907), obra de Pau Monguió; o com canvia amb els seus gustos, la publicitat enganxada als murs de la casa que dóna pas al carrer Sant Blai i res millor un cinematògraf sent el primer lloc de la ciutat on es veurien imatges en moviment acompanyades d’un piano que tocava segons l’acció projectada. La casa d’un fotògraf que retrataria a gran part de la societat d’una ciutat que preparava canvis cap a la contemporaneïtat.


Fotografia de l'estudi Escudé de Joan Blasco Pérez cap al 1917,cuiner del Hotel Siboni.

El voyage pittoresque et historique de l’Espagne


El Voyage pittoresque et historique de l’Espange, publicat al 1806-1818, és una gran obra il•lustrativa d'Alexandre de Laborde, amb una funció divulgativa, arqueològica i explicativa d’un país que, a ulls dels europeus, es mostrava totalment exòtic. Amb la seva publicació l’obra té una certa popularitat i fa de la visita a la península un fet indispensable per a tots els romàntics, el romanticisme surt en contraposició a la Il•lustració i el Racionalisme, és una corrent que abraça totes les facetes de l’art, literatura i política, van en busca dels sentiments més primitius, refusen la raó, hi ha una exaltació de la pàtria i de la natura, l’home deixa de ser el protagonista al món. En aquesta època molts artistes visitaven la península en busca d’experiències i emocions, un cas va ser Whashington Irving, que va habitar a l’Alhambra on va escriure els seus contes (1832). Els gravats, relats, llegendes, pintures, tradicions, van fer de l’estat un lloc mític i estereotipat, però de pas obligatori cap a l’orient.
Així doncs Alexandre de Laborde, va visitar Tortosa i la va dibuixar, amb una vista un tant curiosa, a més d’il•lustrar les Arquetes àrabs de la Catedral de Tortosa, del període almohade andalusí, de finals de S. XII, inici XIII, de fusta amb incrustacions d’ivori, marqueteria i decoració amb bronze.


La vista de Laborde: dic curiosa, ja que és la de llevant, tal vegada la més salvatge que podia oferir la ciutat, on s’observa al fons els Ports i rodejada de castells i vegetació, totalment oposada a les de Wyngaerde, les quals van més de la mà del racionalisme del renaixement, de la descripció i no amb una funció bucòlica i exòtica.
En aquesta època al sector de llevant hi trobem un doble pany de muralla, el gòtic, el qual queda reflectit al dibuix (és el primitiu) i el nou realitzat cap als set-cents i per tant relativament modern per a Laborde. Aquesta muralla deixava un espai interior creuat per barranc, on es situaria el dibuixant i que no seria habitat fins el 1860 quan es va aixecar l’eixample del Rastre. Aquest pany hi tenia un portal del mateix nom que donava pas al Coll de l’Alba, sent el camí de la Via Augusta. Així aquesta vista ve a completar la que no va fer a 1563 el flamenc. On la muralla unia el Castell de la Suda amb el baluard del Carme, començava al flanc del pati d’armes del castell, passava per la part posterior dels Reials Col•legis, on feia un gir cap a dins, en busca del Portal de l’Escorxador, arribant fins al convent de Santa Clara i la porta homònima o de Tarragona. A més del portal de l’Escorxador (1349), el qual esdevé el més important de la zona i l’únic visible a la vista de Laborde, hi havia dos més: l’Olivar (documentada des de 1336) adjacent a Sant Domènec sent el més primitiu i principal fins la construcció del portal de l’Escorxador, avui en dia tapiada i dins del complex dels Reials Col•legis, l’altra és la de la Bassa(1347) que donava accés al Castell d’una manera ràpida i còmoda des de la ciutat.
El S. XIV és el de màxima construcció d’aquesta zona, obres atribuïdes a Joan de Frenoy mestre de la Seu i que va participar en les obres de l’Olivar (portal ja existent) i les obres del nou portal de la Bassa i les muralles, aquestes eren construïdes en tàpia i argamassa, per ser més econòmic, ràpid i efectiu, encara que menys duradores. En quant a les torres en aquesta zona (encara es poden veure) eren lliures, les quals es podien aprofitar com habitatge o farcides com a reforç de la muralla.

Després de gairebé cinc segles des de la seva construcció el que trobaria Laborde al seu pas per Tortosa seria ben diferent ja que aquestes obres no pararien de sofrir remodelacions, actualitzacions, etc. A més hem d’afegir la llibertat del dibuix, un exemple és l’exageració de la silueta del Port, però encara així dóna una vista prou descriptiva de la ciutat. D’esquerra a dreta es pot veure El Baluard del Carme, on despunten l’obra nova dels Quarters (1739-1750), intramurs el volum de l’església del Seminari, amb les dues torres (1753), tot seguit i enfrontat altre volum que sembla ser l’Església dels Dolors, que formava part del Convent de les germanes del Sagrat Cor (S. XVII-XVIII), tot seguit l’Hospital de la Santa Creu (1765-68) el convent de Sant Domènec (S.XVI) i els Reials Col•legis. I per acabar la Suda amb obres defensives, castell i el que restarà de la residència reial.

Així doncs una ciutat plena d’obres noves i recentment inaugurades va ser retratada com una ciutat medieval i allunyada de la civilització i corrents intel•lectuals, encara que en part era així i no sols a Tortosa, sinó a tot l’estat, diguem que els paràmetres de la contrareforma i el barroc, a la península es van allargar una mica massa.

Fonts:
fototeca.cat
Viquipedia
J. Vidal, Les obres de la ciutat
M.A. Baila, La ciutat de Tortosa.

La Porta del Pont

A tot recinte emmurallat hi destaquen les seves portalades, situades a llocs estratègics, coincidint amb les vies de comunicació.
Aquestes portes tenien un sentit defensiu, a més de facilitar el trànsit dels ciutadans, visitants i el seu comerç. La Portalada del Pont, resulta per la seva fisonomia una porta peculiar i singular i al mateix temps cabdal per a la ciutat. Donava accés directe al centre religiós, polític i administratiu de la ciutat i al contrari que altres com ara la de Vimpesol, Sant Francesc, no estava acompanyada per muralles, ja que la façana fluvial de cases i palaus feia aquesta funció i el riu de fossat. Permetia l’accés a l’altra riba del riu a través del pont de barques, sent l’únic pas en tot el tram baix de l’Ebre, capitalitzant així tot el trànsit de mercaderies, cavalleries i persones que feien el camí a València al sud i a Barcelona al nord.


Fragment del dibuix de Van den Wyjngaerde, vista de ponent.

Era una portalada realitzada amb jaspi (varietat del quars, opac i de colors variants) procedent de la pedrera de la Cinta, per tant se pressuposa prou impressionant, segons el dibuix del flamenc era emmarcada per un gran arc de mig punt, amb comparació les construccions adjacents, (sempre pensant en la llibertat del dibuix), a més destaca una construcció superior sobreeixida i amb sostre a dues aigües, suposem que amb una funció militar i de guaita. Del seu funcionament sabem que tancava als vespres, encara que sempre oferia la possibilitat d’entrar per un portell més xicotet a la vora, com explica Despuig als Col•loquis, “Fabio: La gran, sí, mes la portella, no, que mai se tanca; i perquè com la part dellà lo Pont se va tan poblant, convé que així estiga oberta, per si alguna cosa de necessitat ocorre”. Així doncs la principal i la més espectacular entrada a la ciutat, ja que va ser aquesta per on va entrar Felip II a Tortosa.


Amb la visita d’altre rei al 1802, Carles IV es va bastir un nou portal seguint el preceptes de la moda, neoclàssica, ja que era un portal sense ostentacions i mostrava tres portes a manera d'arc de triomf romà. Aquest últim segurament substituïa la portalada medieval totalment obsoleta i que va ser destruida per una riuada a l'any 1772, va ser destruït al 1885 deu anys abans de construir-se el pont de peatge de la Cinta i coincidint en data amb l’autorització per a la construcció dels eixamples del Temple i Remolins.

El Castell de la Suda


Castell de la Suda. Gravat del S. XVIII



La Suda i Barri de Sant Jaume. Tortosa a principis S. XX

Fonts: Enciclopèdia Catalana.

Opinió:
El barri de Sant Jaume i la memòria són dèbils i els nuclis antics amb la seva trama especialment (i això que alberguen la nostra historia). Una ciutat s’ha de transformar, però no enderrocar. Enderrocar un barri en ruïna, és tot un luxe. Un luxe massa car per a la memòria col•lectiva de tota una societat, que encara que degradat a perdut un lloc comú, a tots. Ara a l’espera de nous projectes i que les especulacions una vegada socialitzades, passen a formar part de la nostra vida, de la nostra trama. És un exemple del que no ha de passar; la societat, els governs han de lluitar per la cohesió, conservació i la reutilització dels espais i evitat l’abandonament social i urbà.
Segurament ja no hi ha marxa enrere, i així em perdut, portes, carrers, finestres, ferros, fustes, reixes, balcons,... que donen el sabor de tota la vida.
Notícia "El Punt"
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...