Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferreries. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferreries. Mostrar tots els missatges

Les escales de fusta del Pont de l’Estat II

Aquest cop  des de la riba de la Casota, a la dreta de l’Ebre.

A la foto que va fer Borrell, durant la primera dècada del XX i que es conserva a l’Arxiu del Baix Ebre, es pot comprovar la provisionalitat de les escales de fusta, que van estar en ús durant deu anys.


A més la foto ens mostra les conegudes drassanes Solapa o Vilàs a baix del pont. Els mestres d’aixà, calafats, filadors..., un cop desmuntat el Camp de Titets, es van instal·lar en aquesta riba de la ciutat, fins que l’ofici va desaparèixer de Tortosa.

A l’altra riba i fent de tap del pont, l’antiga església del Roser, a la seva dreta la Fonda Espanya i a sobre d’elles, al Sitjar, els desapareguts quarters de Sant Francesc.


Per sota del pont i a l’esquerra s’observa el pont de peatge de la Cinta i la casa de l’Aduana o Diputació, una de les poques edificacions retratades, que han sobreviscut a aquests cent anys de destrucció a la ciutat de Tortosa. 

El tramvia a la sortida de Roquetes.

Una fotografia de principis de segle, realitzada per Lucien Roisin al carrer Major de Roquetes. Tot just abans de creuar el pont del canal. Allà al mig del carrer estava construïda l’estació-terminal i sala d’espera de la L1 Tortosa-Roquetes. Aquest tramvia tenia un segon ramal o línia que anava fins Jesús.

Va ser un tramvia interurbà que mai va ser electrificat, convertint-se en l’últim de tracció animal de Catalunya.


La seva construcció va ser molt ràpida (era d’iniciativa particular promogut per Federico Rodríguez Fajardo i José María Piñol)  a les darreries del segle XIX. Des de la sol·licitació a la inauguració van passar dos anys, el 18 de juny de 1885 van arribar de Tarragona els cotxes del tramvia, els mateixos hi tenien tres classes: Imperial, primera i segona. La classe imperial va ser suprimida al poc de temps, al no tenir públic. Aquests cotxes van ser construïts a Bèlgica a l’empresa Mortanweiz. Una notícia del Diario de Tortosa ens diu: “No falta de nada en ellos, abundan los detalles preciosos de construcción: Hasta “raspador” para encender fósforos tienen” (20/6/1885).

La tracció de sang va ser molt comuna als transports urbans d’arreu del món que començava a mostrar-se cosmopolita i industrialitzat. Aquesta manera de transportar passatgers va ser utilitzada sobretot en llocs de perfil pla. L’ample de la via a Tortosa era d’1’3m, fet que facilitava l’arrast  de les mules.

Les sortides del tramvia tenien com a referència els tocs de campana de la veïna església del Roser, abans de la seva construcció al 1914, la referència estava establerta amb els tocs de campana de la Seu. A l’època de major tràfec de passatgers (últimes dècades del XIX), el tramvia va arribar a transportar fins a més de 1000 persones al dia. Va ser una gran competència per als tartaners que es dedicaven a fer els trajecte de l’Estació a Jesús i Roquetes.

La seva finalitat era connectar els dos Ravals (Roquetes, acabava d’estrenar la seva independència al 1850) més grans de la ciutat amb l’estació de Ferrocarrils. Englobat en un projecte molt més ambiciós que pretenia electrificar les vies per connectar Jesús-Roquetes en Tortosa-Estació i finalment connectar-lo amb Amposta i Sant Carles de la Ràpita-Port. Tot i així ni tan sols l’electrificació dels ramals existents, L1 i L2, es van fer.

Si el tramvia va modificar les rutines de les tartanes i els seus passatgers, amb la destrucció del Pont de Barques al 1892 i la construcció dels ponts de ferro, acompanyat de l’aparició dels cotxes de línia (primer explotats per Diego Homedes i posteriorment per J. Esquerré) van fer que els viatges des de l’Estació-Tortosa a Roquetes i Jesús fossen més ràpids i econòmics. Tornant a canviar els hàbits de la ciutadania, quedant antiquat i desfasat els viatges en tramvia amb tracció de sang, sent els pitjors anys la dècada dels 20.

L’any 1928 serà clausurat el ramal de Jesús i l’any 1929 el de Roquetes, sent substituïts aquets per autobusos del senyor Esquerré.

L’any 1932, la brigada de l’Ajuntament, procedia a l’enderrocament de la casa-estació del tramvia, que estava situada al mig del carrer, per donar una major comoditat al transport rodat i afavorir i millorar l’entrada a la ciutat de Roquetes.

 Més info a: Rais i Ferradures.

Les barques arrosseres

Imatge editada per Àngel Toldrà i Viazao,  a inicis del segle XX. Fixeu-vos que l’església del Roser no estava encara bastida, per tant cal situar aquest transport d’arròs per riu, des del Delta, a la primera dècada del segle.  Les barques no són gaire diferents als llaüts que pujaven i baixaven el lignit de Mequinensa o fusta de més amunt. Possiblement el que podem destacar d’aquests llaüts és la decoració (baranes) que hi trobem a la part de popa.


Si ens fixem en la ciutat hi podem descobrir encara una cosa més, la barcassa o pontó. Amarrada a la riba del Mercat, aquesta recordeu es va construir per a creuar el riu de forma gratuïta, llavors l’únic pont en funcionament de Tortosa era de peatge: el de la Cinta.

Llavors el Delta encara era un lloc prou salvatge i verge, sent la forma més ràpida de pujar i baixar pel riu, són les dècades de glòria dels vapors: Ebro, Ciudad de Tortosa, Anita..., falten anys per a que el Carrilet (1924) fes aparició i encara més per a que el transport rodat fos una realitat a l’abast de tots.


El pont de la Cinta, llepant lo riu

Va ser el primer pont fix per a trànsit rodat i vianants de l’Ebre català, en substitució del pont semifix de Barques.

Després de l’incendi i de la ràpida combustió de la fusta de l’obsoleta infraestructura anterior, només van tardar en construir el nou pont tres anys, per aquesta rapidesa i secretisme en la seva planificació, va ser conegut com “lo pont dels muts”.


És el 1895 quan queda inaugurat i construït per la Maquinista Marítima i Terrestre, un pont de concessió privada que s’avança al de finançament públic que ja es plantejava inclòs abans de l’incendi del de Barques: “En el año 1847 ha concedido el Govierno el permiso para la construcción de un puente de hierro sobre arcos...”. En ser de naturalesa privada la passarel·la, cobrava peatge i molts de la burgesia tortosina hi tenien dret d’explotació, fet que va fer encara més complicat portar endavant el pont públic. Mentre l’única alternativa al peatge era el pontó situat a la zona del Mercat.

Tot i la benedicció i suport de l’església. El pont de la Cinta, també va ser dinamitat l’abril de 1938 (aquí alguns estudiosos del tema hi diuen el 18, altres 19). El cas és que va ser el segon pont en ser volat de Tortosa, després del Pont de l’Estat i abans que el del Ferrocarril.


D’aquell pont sols queda la pilastra central, fent de peanya a un monument franquista dedicat als “caiguts” a la guerra, però això és altra història tot i ser el mateix espai.

Postal del Pont de la Cinta i façana fluvial editada per Fototípia Thomas i fotografia del pont al riu extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

A la segona foto, a més de la destrucció del pont, hi podem veure el barri de Sant Jaume, amb la seva cúpula del Convent del Miracle. Llavors el convent venia de ser la presó municipal, i en acabar la guerra els bàrbars de Regiones Devastadas van decidir enderrocar-lo per a construir-hi les escoles de Remolins. 

Guardar fusta al moll: de la Casota!


Aquesta postal dels anys 20/30 del segle passat editada per Viladrich, ens parla molt més que del treball de descarregar fusta, en aquest cas a la riba de la Casota (a), una fusta que baixava en rais o llaüts (h) des dels Pirineus pel Segre o Cinca i a Tortosa es treballava en fusteries i serradores.

Ens mostra una ciutat portuària on el tràfec de fustes, lignits, blats, arròs... la feia dinàmica i viva, ja que el riu ho estava. El riba-rec que naix de l’embarcador de sant Roc travessava per sota el pont de l’Estat (d), deixant a la part de dalt les siluetes de la catedral i la Suda (c), convertint-se en el carrer Barana de l’Ebre (e), on es situava la fonda dels Cugat (f) amb la cantonada del carrer Botigues de la Sal i encara al seu lloc el Palau dels Oliver de Boteller (g). De la lletra (b) ens perdonareu, ja que ara mateix no podem afirmar si és una resta del baluard del Cap de Pont o una peixera. Les peixeres es feien per canalitzar la corrent del riu, ve per evitar encallar una nau o moure molins (flotants) que havia al riu.

Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.

Si hem aprés alguna cosa durant aquests anys de imatges, és que elles ens parlen i conten històries.


Aquesta postal editada per Viladrich, amb la riba dreta plena de fusta, ens pot traslladar a la feina i al poema de Salvat-Papasseit: Nocturn per acordió del 1925.

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
                               què és
                                         guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota el flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.


Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
                              què és
                                        guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
                              què és
                                        guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


Almàssera i magatzem, Panisello Cugat

Es situava al carrer Comerç de Tortosa, número 25. Encara avui en dia a la façana podem veure restes esgrafiats d’aquell comerç oleic. Es curiós observar com l’edifici va ser mutilat i part d’ell va ser enderrocat a l’urbanitzar el carrer de Migdia. Tot així encara podem llegir “uan Panisello Cugat”, “Aceites puros de Oliva”. 


La casa estava tot just al costat de la Fàbrica dels Francesos on s’extreia oli de pinyola, bàsicament per sabons i que posteriorment va ser comprada per l’empresari Bau als anys 20 del segle passat. Al barri de Ferreries, aquesta fàbrica és sobretot recordada per la sirena que marcava l’entrada i la sortida dels torns, ara ja pertanyent al grup Faiges (anys 60). Font Ilercavonia. Tot així a les seves façanes encara trobem arqueologia industrial amb els logotips de Bau, pintats a les persianes. 


Juan Panisello Cugat (1853-1928) va ser un important industrial de la ciutat de finals del segle XIX i principis del XX. Va formar part del Sindicato de Negociantes de Aceite de Tortosa, amb fortes influències a la resta del país. Entre altres destacaven: José Ballester, José Bau, José Lupi, Mangrané Hermanos, Fernando Pallarés e Hijos, Ramon Martí, Viuda de Algueró i Atoche, Antonio Fatsini, Grau i Martínez, Jaime Musso, C. Nicolau y Cª, Eduardo Roca, Bernardo Grego, Francisco Sanz, Tomás Sánchez i Francisco Ricci.

La vertical de la ciutat.

Amb 53 metres d’alçada, no sols va ser l’edifici més alt de Ciutat, sinó que també era un dels més alts de tot el Principat al 1914. Aquesta altura quedarà reduïda a causa dels bombardejos durant la Guerra Civil i posteriorment mai tornarà a assolir la fita de 53 metres. Perdent els dos últims cossos de l’estructura: el cos del rellotge i el de les campanes.


La postal aquí publicada és un exemple del que expliquem: la verticalitat. A més va ser una de les imatges més reproduïdes de la ciutat i amb més difusió, fent del nou temple del Roser i del seu campanar tot un símbol de la ciutat.

Aquest any el temple de Joan Abril i Guanyabens, compleix cent anys. Nosaltres amb l’etiqueta de #laverticaldelaciutat anirem publicant i enllaçant entrades relacionades amb el tema de l’església del Roser.

La fotografia ens deixa veure alguna cosa més de la ciutat, com són els rais amarrats al raser de la corrent, l'espai que ocupava les drassanes de Solapa amb les seves barraques on treballar el mestre d'aixa, maneres de viure i professions totalment oblidades en l'actualitat. I un pont de l'Estat relativament modern, proporcionant una perspectiva i punts de fuga nous per a la ciutat.


Al mateix temps us demanem la participació i la col·laboració amb el compartiment de fotos del Roser. 

El Roser per Salvany Blanch

Dos dels fils conductors que tindran protagonisme durant aquest any 2014, surten representats a la següent fotografia.


Per un costat el temple del Roser, a la riba de la dreta del riu Ebre, que compleix 100 anys de vida i per l’altre la visita de Salvany-Blanch a Tortosa, on va fer una bona collita de fotografies de la ciutat, que ens ajuda a comprendre com era passat un segle.

La fotografia estereoscòpica de Salvany ens mostra el relativament nou Pont de l’Estat, horitzontal, contrastant amb la bellesa primitiva, vertical, del Roser. A més la imatge ens deixa veure rais, provinents dels Pirineus amarrats a redós de la corrent i tot just d’alt d’ells, passant la platja fluvial, els arbres jovenets de les drassanes dels Solapa: amb les seves barraques i coberts on guardar els útils de mestre d’aixà.

Si resseguiu l’etiqueta església del Roser, comprovareu que d’aquest espai ja s’ha parlat força, ja que és una de les imatges més comunes i representants de la ciutat. 

Però durant aquest any intentarem redescobrir noves imatges i històries al seu voltant, per aquesta raó us demanem com sempre la vostra participació amb l’aportació de vivències i de imatges.

Font de la imatge: Biblioteca de Catalunya. Fons Salvany i Blanch

L'Anita, ple de barrets!


Una de les imatges del Vapor Anita. Botat el 28 d'octubre al 1915 i construït a les Foneries Sales. Tot i semblar el seu dia inaugural, ens atrevirem a afirmar que la foto és de l'any 24, un cop realitzades les reformes als tallers de la Unión Naval de Levante S.A., a Tarragona. Sebastià Albacar nou propietari li va fer instal·lar un motor semidiesel de 4 cilindres i un nou pont, el qual es pot apreciar a la fotografia, amb cabina de vidres.

Dins Tortosa

Si sou del territori, ho direu sense pensar, sense ser conscients del que entranya l’expressió “dins Tortosa” ja que ha quedat interioritzada pels parlants de la zona. Però si sou de fora i seieu a una terrassa, bar,... podreu escoltar: “Ahir vaig anar dins Tortosa a...” No cal anar molt lluny, l’Ampolla, l’Aldea, Roquetes, Aldover..., que també, la mateixa expressió es pot sentir a ciutat: Ferreries, Sant Llàtzer, Bítem, Jesús,...

És comú a les nostres ciutats fer referències a aspectes medievals que han perdurant fins a l’actualitat. Dins Tortosa, fa esment al clos murallat, és a dir, a travessar els portals per a entrar a fer gestions, compres, passejar,... Per posar diferents exemples, a les ciutats pròximes també ho trobem: a Barcelona el Portal de l’Àngel, ni portal ni àngel i continua sent el punt de trobada de milers de persones. A València el carrer Trench, sembla un cognom, però fa esment al trenc del pany de muralla àrab per facilitar el pas cap al Mercat i encara hui en dia és el carrer més transitat i comercial de la zona.

Son vestigis medievals, petites càpsules del temps, que perduren fins a nosaltres i segurament ens sobreviuran.

Dins Tortosa. A Tortosa s’entra al clos murallat, per anar al metge, a l’advocat, per a comprar, per fer algun tràmit, per anar al Mercat... Però amb el temps l’expressió s’ha anat acotant a una zona en concret, a la zona que sempre ha estat la més dinàmica i comercial. A la vora de les drassanes, la llotja i del riba-rec: el desaparegut barri de Pescadors. A partir de la Guerra Civil amb la seva destrucció i  reconstrucció del nou centre administratiu de la ciutat amb l’Ajuntament, edifici de Correus i Telèfons, l’expressió “a dins Tortosa” s’ha apitxat a aquesta zona, tot i així amb la creació a finals del XIX de l’eixample burgés (fins la via del tren i conegut popularment com Ensanxe), tant pròxim el concepte “dins Tortosa”, s’ha anat ampliant cap al sud incloent el nou centre projectat per Sebastià Cabot i desenvolupat posteriorment per Víctor Beltri i Joan Abril. Incloent així en aquesta zona la principal àrea de sector serveis i comercial.

La tendència general ha estat en abandonar els antics centres comercials al voltant de la Seu i els eixos medievals, per desplaçar-los cap al sud a redós de la burgesia que s’estableix a la zona i la facilitat del trànsit rodat, sent el pont de l’Estat com una barrera abstracta d’aquest fet.



La designació dels barris i la seva simplificació

Hem intentat fer un petit croquis dels barris del nucli antic, basant-nos amb el mapa d’inicis del segle passat, editat per Espasa-Calpe inclòs a la seva Enciclopèdia Universal i traçat sobre l’original de Joan Abril i Guanyabens.

Actualment els habitants de Tortosa i el seu àmbit territorial ha tendit a reduir a quatre els mots que defineixen les parts de la ciutat o barris. Ferreries a la dreta del riu, Remolins a tota la zona nord ha partir de la catedral, Rastre a tota la zona centre i dins Tortosa a la zona comercial de la ciutat. Al mapa amb rètols negres.

Amb la parla i amb el seu ús es tendeix a simplificar i globalitzar, i a fer una part el tot. Així amb les ciutats i les seves parts amb el pas del temps també passa. La peculiaritat o la part més característica per bona o dolenta passa a designar la zona completa.

Així és com amb el creixement de la població a la riba de la dreta, sent actualment el barri més poblat de la ciutat, es constitueix Ferreries, nom relativament modern per englobar els diferents mots que designaven els espais urbans de la zona: Raval de la Creu, la Casota i Sant Vicent.

Remolins és a la part nord. La població comença a denominar així a la ciutat a partir de la zona de la catedral i l’escorxador cap al nord. El mot apareix aviat als textos fent referència a l’acció de la corrent del riu al passar per la zona. Actualment és una zona amb fort caràcter i engloba el barri de Sant Jaume i els que van ser els calls jueus de la ciutat, el nou i el vell.


El Rastre és el mot que s’utilitza per nomenar tot el centre de la ciutat. Com hem dit abans aquest esdevé per globalitzar en negatiu, fortament abandonat i degradat. Encara que és la zona monumental. El nom li ve del barranc, que al passar per la ciutat passarà a designar-se Vall i la travessa d’est a oest. El mot que va ser emprat inicialment per designar el primer eixample de la ciutat agafarà rellevància per a postergar o no, altres noms com el de Santa Maria, Castell, Garrofer o Santa Clara. Santa Maria es desenvolupa al voltant de la catedral sent el veritable centre de la ciutat aglutinant poder religiós i civil. El Castell i les seves costes, desenvolupades a la falda del turó de la Suda, i actualment força despoblat, va ser conegut i molt popular per l’activitat que allà es desenvolupava: el barri de les meuques. A l’altra banda del Vall i sent l’eixample medieval i a la falda d’altre turó, el Sitjar, hi ha el que relativament per a molts és encara una excepció, Santa Clara, ja que manté una certa identitat clara i diferenciadora de la resta del nucli antic de la ciutat. Per últim el Garrofer, possiblement el més desconegut per xicotet en quant a extensió i comunicador entre Santa Clara i l’eix de Sant Blai, de carrers molt estrets i intricats.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, VII

A les dues primeres imatges el que més ens crida l’atenció és el gran cabdal que portava el riu, aquell hivern.  La riuada del 1940, en plena postguerra,  va fer desaparèixer les barques de formigó que sostenien la passarel·la provisional de peatge, deixant fins al final de la inauguració del pont, el pas de mercaderies a mans del pontó o pas de barca. Aquesta comunica la zona del Mercat amb la zona de la Casota, una barcassa que s'ajudava d'una maroma per travessar el corrent del riu.




A la primera imatge al fons es poden veure dues d’aquestes barques de formigó, també és interessant fixar-se en quin estat continuaven la majoria d’edificacions a la ciutat, un any després del final de la guerra. La Casa Llorca, encara mostrava les seves entranyes als passejants, pels traus de la façana del pati. Al igual que la següent fotografia on podem veure que cap de les finestres i portes dels balcons té vidres, tot i ser hivern i estar habitat. Fixeu-vos amb la dona dempeus al balcó del xamfrà i els xiquets del pis de dalt, a més de la roba estesa. 




Segurament va ser tot un esdeveniment. La  ciutat assolada començava a pavimentar el pont. Sense la passarel·la i per evitar la lentitud de la barcassa de pas, aviat deixaran passar als civils pel pont, malgrat no estar acabat, per travessar a l’altra riba.


Tot d’una emprenia una reconstrucció que serà tan traumàtica per la ciutat. 
Imatges cedides per Ignació Irazuzta Ugarte.

La reconstrucció del Pont del Estat, VI

Recuperem la seqüència de les imatges que ens va enviar Irazuzta Ugarte, per si no la recordeu deixem aquí els enllaços següents: FASE1FASE2FASE3FASE4FASE5.



Primer arc rebaixat i tensor, que es va construir: el de la riba de Ferreries.


En aquesta imatge podem veure com es van creant les voladisses, que seran les futures voreres del pont. 


Arcs de la riba dreta i central, en aquestes imatges es pot veure tot el sistema de grues que permetia la seva construcció i com el riu baixava de crescut, aquell hivern del 1940.


En aquestes quatre imatges comencem a veure una de les parts més significatives de la construcció d’Eduardo Torroja, els arcs del pont. Uns arcs que des de la seva construcció passaran a formar part de la imatge més reconeguda de la ciutat.  

La gran vista de Tortosa


Una de les imatges més representativa de la ciutat.


La foto ens porta cap als anys 10 del segle passat, tot just cent anys després, tot i els grans canvis soferts l’entorn urbà retratat continua mostrant-se grandiós i espectacular envoltat de la vall de l’Ebre i el massís del Port.

Realitzada des del Castell de Sant Joan o la Suda, ens mostra el sostre de la Seu tortosina amb tot el seu esplendor, l’entramat de teules en pendents i el sistema constructiu de contraforts sense pinacles i arcbotants de la girola.

Més  enllà la làmina platejada del riu travessada pels tres ponts i al seu costat l’altra “catedral” de la ciutat. Una seu profana, cívica, consagrada al comerç i el negoci. L’edifici que desafia a la Seu: el Mercat.

En contrast aquets volums horitzontals l’esveltesa del campanar del Roser a Ferreries, abans de la seva mutilació a la riba de la dreta. 

Miss Scotti a la ciutat de l’Ebre


Un conte molt real i un relat molt fantàstic. Una jove bella i estrangera equilibrista, un mariner valent i una ciutat que bullia a finals del segle XIX, són els tres protagonistes d’aquest meravellós relat.


El fet va tenir lloc una tarda del 27 de novembre del 1880. La funàmbula Miss Scotti, experta en creuar rius de tota Europa i Amèrica, va travessar el riu Ebre des de la Casa de la Diputació del General  fins al cap de pont de la ciutat de Tortosa.  Un exercici d’equilibri que durant tot el segle XIX es va posar de moda a les ciutats amb riu importants d’Europa.

 Al diari tortosí La Verdad del  28/10/1880 es relata el fet,  ens descriu que les dues ribes estaven ben plenes de gent per veure l’espectacle i el riu de gom a gom de barquetes ; “La maroma se apoyaba en el edificio que fué Aduana y en el rebellin de la cabeza exterior del  Puente”, un espectacle propi de grans ciutats com París o Londres i que mostra com la ciutat de l’Ebre, tot i haver perdut recentment la capitalitat de la província era una de les urbs més poblades i dinàmiques de Catalunya, receptora  i dins del circuït de tots aquets números tant espectaculars de circ.


La funció va començar a les 15:30 de la tarda, presentant-se Miss Scotti al tercer pis de l’anomenat edifici i va començar la travessia del riu realitzant diferents exercicis d’acrobàcia. Com sempre als números acrobàtics hi ha el més difícil encara, un cop fet el primer tram d’anada fins al cap de pont (de Barques), a la tornada Miss Scotti es va tapar el ulls: “no le faltaban mas que unos veinte pasos para llegar al balcón del que salia la Cuerda, se la vió vacilar, apoyarse sobre la maroma y caer luego desde una altura de catorce metros contra las piedras y rocas que forman los estribos de la Aduana”.  Aquesta errada va fer de l’exercici un fet remarcable i recordable a la ciutat i a la resta de l’Estat, un exemple d’aquesta repercussió la trobem al diari La Provincia d’Alacant on diu “dos valientes marineros se han tirado en seguida y la han sacado medio muerta”.

Però la història no té un mal final, de tota la gent que havia al riu per veure l’acte, Ramon Melich (el personatge valent i galant del conte): “se tiró vestido al agua y sacó a flote a Miss Scotti que en aquel momento no daba ninguna señal de vida. Colocada en una embarcación fué llevada a una posada de las Ferrerías donde ella se hospedaba”. Un cop atesa per metges i fins i tot rebuda “la unción por no estar en disposición de recibir otros sacramentos” , la funàmbula va reaccionar i traslladada a l’hospital on la van tractar per congestió pulmonar i una fractura de clavícula.

La notícia ens desvetlla més de l’altre protagonista, Ramon Melich, l’Alcalde de llavors el va proposar al Governador de la província per  “el arrojo y valor con  que se lanzó al agua..., corriendo peligro de muerte, para salvar a la desgraciada Scotti” atorgar-li una Creu de Beneficència. Mentre a ple més de desembre el Diari Català destaca a les notícies locals d’arreu del país: “la cèlebre funàmbula que, com ja saben los nostres lectors, se troba sofrint en l’Hospital de Tortosa las conseqüèncias de la caiguda en l’Ebro, adelanta ràpidament en sa curació, y es d’esperar que en un plasso breu podrém anunciar son complert restabliment”.

A la figura de Miss Scotti se la pot seguir a través de la premsa i és una mostra de com la seva fama va anar en augment posteriorment a la seva actuació a la ciutat de l’Ebre. Uns mesos després, en febrer del 1881 a l’Eco de la província, un diari valencià, surt el següent breu:


“Funciones gimnásticas: Pronto debe llegar a esta capital, la compañia gimnástica de atletas, hispano-franco-portuguesa, que dirige Mr Zzazichierwierz, procedente de París, entre cuyos artistas se encuentra Miss Scotti, celebre por sus sorprendentes y maravillosos ejercicios".

Des de la ciutat de l’Ebre encara se la recordava i altre cop al diari de La Verdad se fa ressò del succeït a València: “Trabajo en la plaza de toros de aquella capital el último Domingo. Miss Scotti pasó dos veces la maroma y cuando se disponia hacerlo con los ojos vendados, el publico se opuso a ello tenazmente". Tal vegada els espectadors coneixien els fets ebrencs o potser a la plaça va ser recordat la desgràcia ocorreguda recentment a Tortosa i d’ací la reacció tan sorprenent dels valencians.

Malauradament no hem trobat il·lustracions de Mis Scotti, ni imatges de la seva proesa a Tortosa però si de funàmbules coetànies a ella i molt probablement els seus referents, retratades com ella feia travessant rius com el Sena o Tamisí. Extretes de la pàgina: www.blondinmemorialtrust.com la relació és la següent:

  1.        Pòster datat a l’any  1852 d'exercicis d'equilibri.
  2.        Gravat d’un funàmbul travessant el Sena en condicions atmosfèriques adverses.
  3.        Il·lustració de Madame  Genevieve, durant la travessia d’un riu.

Entrada al pont de la Cinta


Imatge de l'entrada al Pont de la Cinta, des de la riba dreta al Raval de la Creu.  A ella es pot veure la caseta que regulava la circulació i des d'on es cobrava el peatge corresponent per a poder creuar-lo, altre aspecte remarcable de la fotografia a més de veure la gent que poblava el pont és el sistema d'il·luminació amb fanals i la seva estructura de ferro.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, IV


Recuperem la seqüència fotogràfica que mostra el desenvolupament constructiu del pont, enviades per Ignacio Irazuzta Ugarte.



A les dues primeres fotografies la gran grua que es desplaçava per la base del pont, amb els seus grans tensors i que facilitava l’avanç de la construcció sobre el riu.


Però d’aquesta entrada cal destacar aquesta instantània. Una fotografia entre captivadora, bella i esfereïdora. Ens mostra als peons al pont posant a l'objectiu contents i amb orgull de formar part de l’obra, aliens al teló de fons que mostren. Un teló d’una ciutat que realment fa por, una ciutat completament devastada per la guerra, tota plena de mitgeres obertes, de cases sense sostre i finestres sense cortines.
Un decorat que tardarà en agafar altre cop pujança i mostres d’una ciutat complerta. A la part del Paiolet (esquerra de la imatge) es fa notori els estralls dels bombardejos, però no sols aquí, tota la façana fluvial quedarà danyada. Al centre de la imatge l’antiga zona de la plaça de les Cols (ara baixada del pont), els danys es tornen a fer evidents. Tot zones força estratègiques que van fer que la ciutat es tornés inhabitable, desplaçant a la gent cap a les muntanyes. Seguint la direcció del corrent del riu, a la dreta de la imatge la zona del Palau Oliver de Boteller i les cases adjacents al carrer Botigues de la Sal, com és l’hostal dels Cugat on es veu clarament el desperfecte de l’habitatge. Uns desperfectes causats en la seva majoria per l’aviació italiana a l’any 1937, a més del que suposa ser front de guerra durant gaire bé un any.
A dalt del Sitjar el volum dels Quarters obra del segle XVIII i que serà destruït per donar pas al nou hospital de Tortosa.


Per últim la mateixa estructura, amb la visió de la riba de la Casota, les diferents naus de fustes, el Flamenco i l’església del Roser que serà un dels edificis més danyats d’aquesta zona. Altre aspecte de l’època de postguerra i anteriorment característic de la zona, és la total desaparició de les drassanes i de l’activitat fluvial.

El Campanar del Roser


Ens situem a l’any 1935, tot just abans de començar el conflicte armat que destrossarà gran part del barri que avui es coneix com a Ferreries i que llavors quedava dividit en dues parts ben diferenciades com era el Raval de la Creu, a la dreta de la foto, i la Casota amb el carrer Llarg de Sant Vicent com a eix principal a la part contrària.


A la foto a més de l’església del Roser, es pot apreciar el pont de l’Estat ja acabat abans de la seva destrucció. Les drassanes Vilàs conegudes com les de “Solapa”, envoltades de xops. Al voltant d’aquestes el que seria conegut com el Flamenco o Royal Concert. Un cabaret d’espectacles, que era famós per les seves dones... Cambreres com la Mary, la Sara, la Vicent o la Pampera, on actuaven artistes, cantants i ballarines d'striptease, i les grans partides de cartes, com recorda Miravall, al seu llibre “Dellà lo Pont de Barques”. Al seu costat un edifici de quatre plantes que era de Francesc Pentinat, també propietari de la sala i on normalment s’allotjaven les artistes i noies del cabaret. Tot seguit altre magatzem dedicat a la fusta d’Enrique Audí.

L’església del Roser va ser edificada per a poder tombar l’antiga, que es situava al marge esquerre del riu i que donaria espai per a crear l’accés al pont de l’Estat. Va ser projectada per Joan Abril i Guanyabens i acabada el 1914.

Es tracta d’un temple rectangular de tres naus i dividit en quatre trams que alberguen les capelles laterals intercomunicades i absis semicircular. La nau central té una major alçada i per tant l’estructura interior queda reflectida a l’exterior, on són apreciables els contraforts amb certes similituds amb els del Mercat. Les arqueries interiors són de mig punt i els pilars són compostos. Tota la fàbrica era de totxo vist, tant a l’interior com a l’exterior i el terra estava pavimentat de rajola roja.

La decoració exterior jugava amb obertures estretes i acabades amb arc de mig punt, un tant austera, però de gran efecte estilístic reforçat per les arquacions d’inspiració llombarda, molt present al romànic. La façana principal era rematada amb una gran creu de sis metres. A l’interior, molta de la decoració de les capelles va ser traslladada de l’antiga església a la nova, com la portalada barroca que va ser instal·lada a l’accés lateral.

Del projecte inicial destaca la torre-campanar, situat a l’esquerra de la façana i de planta quadrada de 5 x 5 metres, on s’aixecava una estructura de 53 metres d’alçada, sent l’edifici més alt de la ciutat. Una torre majestuosa que representa l’espiritualitat tant de l’autor com de l’edifici, dividida en cinc cossos de distinta llargària li donàvem un aspecte gràcil i lleuger, sent el primer i el segon els més propers a terra actuen com a peanya, amb unes simples obertures al mig de cada tram. El següent cos, el més gran de tots, és on mostra sis obertures, agrupades en tres i de diferents llargàries que alleugera visualment l’estructura, per a passar al quart que conté el rellotge. Un rellotge de quatre esferes instal·lat el 1924 per Blasco i Liza, de Roquetes. Per últim, el cos de les campanes, amb dues grans obertures per costat i decoració molt possiblement ceràmica que recorda al mudèjar de Terol. Aquests dos últims cossos de la torre van ser derruïts durant la Guerra Civil.
Tot i així el projecte inicial (segons explica el mateix Abril) constava d’uns 17 metres més d’alçada. Un remat d’agulla amb revestiment ceràmic que hagués aconseguit ser l’edificació més alta de la Catalunya d’inicis de segle XX.

Durant la revolta revolucionària el 1936 i els posteriors bombardejos de l’aviació feixista italiana del 1938, el temple va quedar parcialment enrunat. Als quaranta va ser restaurat/reconstruït per la Dirección General de Regiones Devastadas, deixant una església amb una imatge gairebé nova i més acord amb el nou règim dictatorial d’aquell moment.

Des del moment de la seva construcció fins a l’actualitat no ha deixat de ser una icona de la ciutat, tothom associa la imatge de Tortosa amb el Campanar, el Pont i el Riu.

Fotografia cedida per Faiges Albiol.

La reconstrucció del Pont de l'Estat, II


Més fotografies enviades per Ignació Irazuzta Ugarte, de la reconstrucció del Pont de l'Estat a la postguerra.


En aquestes imatges es poden veure a les autoritats del moment a la riba de Ferreries, i just a l'altra banda la riba de l'esquerra amb els danys soferts durant la guerra i la passarel·la provisional, durant aquells anys el Passatge Franquet va tenir vistes al riu. 


En aquesta el material constructiu del pont, a la fotografia també es pot observar la imatge inicial que oferia el Roser abans de la seva restauració amb les seves façanes de totxo vist roig, que serà eliminat pel criteri estètic de Regiones Devastadas.


En aquest contrapicat l'estructura de ferro del pont i el campanar del Roser escapçat. Durant la guerra, allà es varen col·locar metralladores feixistes per a disparar contra l'altra riba, l'única manera de silenciar-les va ser volant l'últim tram de la torre. Des de llavors el campanar no ha recuperat la seva alçada original  projectada per Joan Abril i Guanyabens.

La reconstrucció del Pont de l’Estat, I


Aquesta construcció va ser la prioritat un cop acabada la Guerra Civil. Tot i la dificultat de l’època, l’any 1940 va ser refet el pont del Ferrocarril i a l’any següent arribarà a Tortosa el primer tren de la Val-de-Zafan. Cal tenir present que els tres ponts de Tortosa van ser dinamitats per evitar l’avanç de les tropes feixistes per les tropes republicanes l’any 1938.

La reconstrucció pròpiament dita la va portar a terme la Dirección General de Regiones Devastadas, amb la col·laboració de l’Ajuntament llavors governat per una Gestora Municipal, sent el cap Dr. Recadero Loscos i altres gestors com Joaquín Angela, Juan Colomé, Julià Falomir i Agustí Morera, comissió nomenada el 18 de gener de 1939.

En quant als ponts de trànsit rodat i de vianants, la Comissió Gestora es va mostrar interessada en reconstruir el Pont de l’Estat, deixant el de la Cinta de banda, ja que la seva propietat era particular llavors, i per tant mai fou reconstruït. Els seus propietaris (Banc de Tortosa) van demanar un pressupost molt elevat per reconstruir-lo, l’Ajuntament i DGRD no el van finançar mai.

El pont de l’Estat nou, va ser projectat per E, Torroja i inaugurat l’any 1941 el quatre d’abril amb la presència del ministre d’Obres Públiques Alfonso Peña Boeuf, del règim feixista, al mateix emplaçament de l’antic pont, tot i saber la inconveniència del lloc a causa del coll d'ampolla que es crea a l’Avinguda de la Generalitat.

Amb la no-construcció de la passarel·la o pont de la Cinta, la ciutat patirà fins a l’actualitat diferents mancances de connexió entre les dues ribes, que es posa de manifest especialment al centre històric de la ciutat, ja que la mobilitat rodada s’ha facilitat més al sud i les noves expansions urbanes.

Així doncs a les fotos s’observa l’evolució constructiva durant aquell any dur de postguerra, 1940, malauradament no som enginyers i no podrem comentar el procés constructiu, però si veurem quin va ser l’estat de la ciutat desprès del conflicte a través del nou pont i com mitjançant grues, carrils, bastides, ferros, bigues, corrioles, tensors... el Pont de l’Estat de la postguerra s’anirà bastint.


Inici de la construcció del pont, a sobre de la biga es veu un home que encaixa amb la fisonomia de l'enginyer Torroja. 


Fotografia presa a la riba de Ferreries com totes les altres, on es veu l'estructura de pilars i la proporció de l'estructura amb les persones, a més a la part inferior a la dreta es pot veure un home travessant el riu per la passarel·la provisional que va funcionar durant aquells anys.


Aquesta foto ens dóna la vista contrària i en ella podem veure la part sud de la façana fluvial de la riba de la dreta, es fa palès els desperfectes de les cases i el Mercat, que ha quedat parcialment sense sostre.

Les fotos han estat cedides per Ignacio Irazuzta Ugarte.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...