El pont més conflictiu dinamitat

El pont de l’Estat als seus inicis va ser un pont conflictiu: per la seva construcció, per la situació, per la seva utilitat, intrigues locals, nacionals, religioses...

Al remat va ser dinamitat com tots els altres ponts de l'Ebre català a l’abril del 1938. No farem més llarga aquesta entrada ja que podeu resseguir l’etiqueta Pont de l’Estat on trobareu més informació sobre aquest pont bastit per la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona l’any 1899 tot i que no va ser inaugurat fins al 1911, es va fer i no tenia accessos! Si ens permeteu la comparació: és com l’actual Aeroport de Castelló, fet i sense activitat, per conflictes polítics que van més enllà de la mateixa infraestructura. 

A la imatge hi podeu vore l'estat del pont de l'Estat al final de la Guerra Civil i de la façana fluvial  a l'altura de l'actual plaça del Paiolet, després dels intensos bombardejos de l'aviació feixista. 

La Plaça Nova o el carrer Bisbe Aznar

Fotografia realitzada des d’una certa altura, segurament donada per alguns dels edificis que tancaven l’espai per la banda del riu, fins als bombardejos de la Guerra Civil.

Llavors el carrer Bisbe Aznar no tenia sortida i comunicava directament en Carrer Canvis, éren els edificis construïts damunt de les voltes gòtiques del vall. En època medieval van ser la peixateria de la ciutat. La terminologia de plaça ve del moment en què es va cobrir en volta el vall i el carrer passa a ser una de les zones més amples de la ciutat, donant accés al Carrer Ciutat i deixant el conegut pont de Pedra (carrer de la Rosa) pel record, tot i que la toponímia encara es conserva.

A la foto d’inicis de segle i publicada per Fototípia Thomas hi podem veure un carro amb vela, i diferents botigues mítiques de la ciutat com la ferreteria Nivera, l’establiment Vergés o la coneguda Viladrich.

En quant als edificis val a dir que a la foto destaquen la casa Ravanals, i el conegut edifici de la Peixateria, tot i no ser-ho. Un edifici del segle XIV que encara conserva molts elements gòtics tot i ser completament reformat al XIX per fer-hi habitatges. Actualment, i per sort, les dues encara es mantenen en peu.

Per últim destacar la gran quantitat de tendals tirats als balcons i la poca gent, tot i ser una de les zones més comercials i de pas de la ciutat. Cal pensar que per travessar el riu (pel pont de Barques o de la Cinta), anar cap a la zona nord de ciutat (casa de la Ciutat, palau Episcopal, la Seu...), era necessari passar per aquesta zona: el centre de la ciutat, del segle passat. 

Ferreteria Nivera i la Plaça Nova

Gràcies a una publicitat de finals del segle XIX, podem saber com era un dels negocis de la ciutat i per extensió fer-se una idea de tots aquells que poblaven la ciutat.

La ferreteria Nivera es situava a la Plaça Nova, lloc ample tenint en compte les estretors de la ciutat medieval. Configurada per l’arranc dels carrers Canvis, Ciutat, de la Rosa, tancada i barrada per les cases de la “peixateria”. Per tant parlem del Carrer Bisbe Aznar actual, llavors amb un accés principal que el comunicava amb tot el centre comercial de la ciutat, com era la plaça del Pont de Pedra, la plaça de la Font, la plaça de les Cols i els carrers Sant Roc i de l’Àngel amb els seus porxos destinats al comerç.

Llavors tenim que la Plaça Nova era un lloc estratègic on situar els comerços de la ciutat, ja que era de pas obligatori, tant per accedir al pont com per anar cap a la zona nord de la ciutat (Remolins/Sant Jaume) i altres llocs de poder com era la Casa de la Ciutat o el Palau del Bisbe, i clar està que al caliu d’aquests tràfecs sortiren comerços de la qualitat i la mida de la ferreteria esmentada.

Publicitat cedida per Joan Ramírez.

La font del Paiolet

A la foto la zona que va ocupar la capella i l’embarcador de Sant Roc, ara guarnit amb una font de ferro colat que dóna servei als veïns i que moltes d’elles van sobreviure fins als anys 50 del S. XX. Amb l’embarcador ja era una zona d’esbarjo, i pel que mostra a la foto a principis de segle continua sent-ho, amb xiquets i gent recolzada al balcó que se creava en aquesta zona i resseguia al carrer Barana del Ebro fins la zona portuària. Un espai on confluïen els carrers Canvis, Sant Roc i Pes de la Palla, que deixa de tenir un caràcter comercial, per a tindre una fisonomia de parc, amb el seu arbre, font amb paviment per impedir la creació de fang, llocs per seure...
Així veiem com la ciutat en molt poc de temps va canviant la seva fisonomia i seguirà canviant-la sobretot en aquest sector de la façana fluvial.


A principis d’any de 1938 la ciutat de Tortosa va ser fortament bombardejada per l’aviació feixista, realment aquest bombardejos seran els causants de les grans transformacions que va patir la ciutat i sobretot el Paiolet, un espai entre ponts i per tant molt estratègic, encara que majoritàriament sols hi visqués població civil. Com es pot veure a la foto del 12 de març de 1938 molts dels avions feien el camí de sud a nord, deixant un rastre de bombes que afectava a tota la riba esquerra de la ciutat, des del pont del Ferrocarril fins al castell de la Suda.


Així que aquesta foto pot ser resultat d’aquest bombardeig o d’altre calcat, a la foto queda ben poc, cases desventrades amb escales penjant, mitjaneres foradades, els carrers ple de pals, bigues, runa i ni una sola persona. Amb aquesta foto res queda de la ciutat florent i comercial amb vapors pel riu, ni tampoc l’idíl•lica placeta amb la font on jugar els nens del barri a la fresca que puja pel riu.


Ens situem al 1938, plena guerra civil la ciutat aviat serà front de guerra i la façana fluvial es convertirà en una trinxera i les dues ribes quedaran incomunicades amb la voladura dels ponts. 1/Carrer Canvis, que s’escurça a causa de l’ensorrament de les cases del seu cap, adquirint la fisonomia actual. 2/Carrer Bisbe Aznar, amb l’escurçament del carrer Canvis, fa que aquest tingui accés directe al riu, ja que abans estava barrat per les cases de “la peixateria”. 3/Carrer Sant Roc, totalment desdibuixat per la runa, actualment aquí hi ha finques de relativa nova creació (anys 50). 4/ Espai alliberat per l’ensorrament de cases que posteriorment crearà l’actual plaça del Paiolet afegint també la rambla Felip Pedrell, que es crearà amb la construcció del mur. Els edificis amb la taca roja són aquells que és van salvar per qüestió de metres, actualment encara resten en peu i habitats molts d’ells.


En aquesta foto de l’any 40 (enviada per Joan Ramírez) retrat de la gran postguerra on tot és provisional: la passarel•la, muntada sobre barques de formigó, la torreta de ferro al mig per portar llum a les cases, la runa que plena carrers, el ferro del pont que llepa el riu. Amb altra perspectiva, retrata la desfeta de la zona, tot ple de runa, però afilant la vista hi trobem la font de ferro col•lat que amb el seu terra encara intacte per a reservar del fang als bevedors, ha resistit tota una llarga guerra, bombardejos i queda com a testimoni d’una placeta que mai més tornarà a ser la mateixa que abans de la guerra. També s’observa l’eixida del muret vora riu i més enllà el pont de la Cinta que tancava el paisatge a la primera foto, ara tot rebentat, a Ferreries les cases de vora riu danyades per les bombes ja que també va ser un sector fortament bombardejat.

Així doncs el Paiolet s’ha anat creant gràcies a l’alliberament d’espai construït. Primer amb la barrancada de 1874 s’ensorra la capella de Sant Roc, amb la creació de l’embarcador i el Riba-rec el lloc adquireix rellevància a la ciutat, posteriorment la zona quedarà com espai d’oci fins la guerra on quedarà destrossat, els anys 40/50 amb la construcció del nou mur del riu i les noves edificacions li donaran l’aspecte actual, encara així l’espai està per redescobrir. Primerament com encreuament lliure, després com a rotonda i actualment conté containers i un petit espai de jocs i bancs, gens aprofitat a l’espera d’una concepció urbanística més apropiada i digna.

La Plaça del Paiolet

Plaça del Paiolet.
Riuada del 1961.
Fotografia enviada per Josep Maria Faiges Albiol.


La plaça com la coneixem actualment, sembla que sempre fos així, un espai obert vora riu, però no, les barrancades i les riuades com a elements naturals i els bombardejos i accions humanes han fet que la zona del Paiolet quedes totalment transformada. A la foto podem vore el carrer Canvis, el carrer del Bisbe Aznar (anterior Plaça Nova) i el carrer de Sant Roc que en època medieval corresponia al carrer dels Sabaters. Durant la Guerra Civil la proximitat dels ponts de la Cinta i l’Estat, va fer que fos una de les zones més castigades pels bombardejos amb l’ensorrament dels edificis més pròxims al riu i que actualment donen lloc a la plaça, ja que abans els carrers eren barrats per cases que configuraven la façana fluvial des de l’època medieval, testimoni d’això són les arcades gòtiques que resten ocultes a la Vall i que sostenien la Peixateria. La fotografia dels 60 tampoc mostra cap indici del pas provisional que es va bastir durant la postguerra i que unia el carrer Bisbe Aznar amb Ferreries, ara apareix l’ombra del nou pont de l’Estat estrenat l’any 1942.
Les barrancades també van fer que la zona quedes ben canviada, la del 1874 va ensorrar la capella de San Roc al cap del carrer homònim i de gran devoció a l’època, aquesta capella donava l’eixida al riba-rec: el moll on ancoraven bucs i llaüts, aquest riba-rec va crear un carrer vora riu que es va dir Baranda del Ebro (antecessor de l’actual rambla) i passava per davant de l’església del Roser fins al Palau Oliver de Boteller. Una vegada esborrada del mapa la capella es construiria l’embarcador de Sant Roc, unes escales que baixaven fins al riu, per facilitar la càrrega i descàrrega del vaixells tant de mercaderies com de passatgers. Així que res queda, la construcció de la Rambla Felip Pedrell per a facilitar el trànsit rodat modern no sols modificà la zona del Paiolet, sinó tota la façana fluvial de la ciutat.

Carrer Bisbe Aznar

Riuada del 1961.
A l'esquerra dos treballadors de la ferreteria Nivera; Paco i Joan. A la dreta la Casa Ravanals.

Fotografia enviada per Joan Ramírez

Passarel·la provisional

Després de la guerra i fins la inauguració al 1941 del nou pont de l'Estat, es va construir una passarel·la per comunicar les dues ribes. Es va situar entre els dos antics ponts aprofitant l'espai que van alliberar els bombardejos i que van fer que el carrer Bisbe Aznar comuniqués amb el riu, actual plaça del Paiolet. Destacar la presència del guarda, a l'entrada del pont, segut a la caseta de fusta amb el fusell als genolls. A més de fortament vigilada, per travessar-la calia pagar peatge d'uns 6 rals.

En aquesta foto es pot veure en quin estat va quedar la zona del Paiolet, la rampa del pont ja sense la ferralla de l'antic, les voltes de la vall, quarters,...

Fotografies enviades per Joan Ramírez.

Carrer de la Rosa

Postal fotografia de Ramon Borrell i Codorniu.
Carrer de la Rosa inundat per la riuada del 1907.
A primer terme el Palua Oriol i enfront el Palau Capmany, al fons el Carrer Bisbe Aznar transitat per una barca.

Palau Oriol: El nom li ve de la darrera família noble que l’habità. Va ser propietat, en diferents moments, de les famílies de Marco, de Bellet i d’Oriol.
Està situat al Costat del Palau Despuig, problablement al segle XV els dos palaus formaven part d’un mateix immoble. Hi ha elements en la construcció que indiquen la comunicació entre les dues cases. L’edifici es troba organitzat al voltant d’un pati central, al qual s’hi accedeix a través d’un vestíbul. Es conserva el conjunt d’arcs que obre l’escala al pati, arcs escarsers aguantats per columnes lobulades de capitell llis, i a la base tres escuts treballats en relleu, el de Tortosa, el de Catalunya i el de la Diputació.
La façana presenta tres nivells: el de la planta-entresòl és de carreus de pedra en estat original, conté el portal adovellat, de mig punt, amb dovelles grans del segle XVI, i tres finestres amb els marcs amb motllures. El nivell principal amb carreus més petits, restaurats. El sector de golfes separat per una motllura horitzontal és de mur arrebossat al que s’obre un seguit de finestres d’arc escarser separades per petites motllures. El ràfec és de fusta.
L’any 1969 va ser adquirit per la Diputació de Tarragona, actual propietari.
Font: Conservatori de les Terres de l'Ebre.