Les restes del Roser.

Fins la meitat del segle XX, quan l’antic hostal dels Cugat (de l’antiga edificació sols resten les dues portalades que donen al carrer Barana d’Ebre), va ser enderrocat i al seu lloc es va construir un bloc d’habitatges. Les restes de l’antic temple conventual del Roser van ser ben presents a la ciutat.

Us deixem amb dues imatges on hem marcat la traça del perfil de l’església (capelles laterals i tribuna), que va quedar enganxada a la paret mitgera de la fonda Espanya.

La primera és d’abans de la guerra civil i sembla retratar el fet d’una cursa ciclista. La mateixa és interessant ja que ens mostra les restes de l’antic Roser i a l’altre costat de la rampa o avinguda del pont, la traça de l’antic carrer del Pes de la Palla: actual Pintor Gimeno. A la mateixa es veu tot l'espai alliberat o esponjat per encabir l'accés al pont de l'Estat. 

La segona fotografia es tracta de la postguerra, a la mateixa tornem a veure les restes del Roser i al mateix temps tota la desfeta que va causar el conflicte civil, a la ciutat i especialment en aquest lloc de la ciutat.

La destrucció del jardinet. L’antic Roser

Comencem l’entrada amb aquestes paraules de Ramon Vergés, on en un article titulat "Iglésia de la Mare de Déu del Roser. Auternum vale!", al 1910, ho descrivia així:“Entro a la iglésia i veig les candeles de l’altar il·luminant una rosa vera que demà estarà marcida, per faltar-li el jardinet. Instintivament me poso les mans al pit, com si comprenguessa que també es desfullava del meu cor una flor de les que anem dexant pel camí de la vida. Flors d’un dia, flors de les il·lusions, què en sou de boniques en la vostra efímera existència!”

El Roser va ser un temple conventual bastit inicis del SXVIII (la data balla, segons la publicació) pels dominicans, aquests van adquirir el convent dels franciscans (zona actual del cinema Fèmina) al 1570. Fins la seva destrucció durant el setge i posterior fortificació de la Guerra de Successió, el convent de Sant Francesc, que no canviarà el seu nom, es trasllada dins del clos emmurallat. Serà situat al riba-rec, a prop dels pallols i el carrer de la Palla, passant a ser durant segles un element molt característic de la façana fluvial de la ciutat. L’exclaustració del mateix tindrà lloc l’any 1835 (desamortització de Mendizábal), del qual sols es conservarà el temple, passant a ser una de les parròquies de la ciutat. El convent serà venut i ocupat per habitatges.

Interior de la nau, possiblement anys 10 SXX.
Sembla que el desmuntatge ha començat. 

El temple.

Es tractava d’un temple barroc de planta basilical, amb una única nau i capelles entre els seus contraforts, quatre per costat. Destaca la tribuna correguda sobre les arcades laterals amb balcons a la nau central, a sobre d’ella finestrals que donen llum a l’espai.

El presbiteri es situava a l’est de la nau, tancant per una balconada i envoltava l’altar major, dedicat a la Mare de Déu del Roser. A cada costat de l’altar major s’aprecien portes que devien donar accés a les diferents dependències del temple, com la sagristia.

A la coberta, la zona del presbiteri presenta dues grans petxines que simulen una falsa semi-cúpula sobre l’espai, completant la decoració de l’altar major. La resta utilitza la volta de canó per cobrir l’espai ocupant la decoració a la zona dels nervis. El tractament de l’ordre corinti apareix a les columnes, amb un entaulament sense interrupcions a tota la nau. Altre element a destacar a la nau, era el florit i decorat púlpit barroc amb el seu tornaveu que facilitava l’acústica de la predicació: “Los capellans tortosins hi tenien un goig especial a pujar ad aquella trona...” ens explica Ramon Vergés.

Aquesta tipologia de temple basilical no va ser únic a la ciutat i altres temples van tenir la mateixa fisonomia com l’església dels Dolors i Sant Antoni (al carrer Montcada), tot i que més senzilles i sense tribuna. Per fer-se una idea aproximada de l’espai d’aquest temple, tot i que molt més ampliat, es pot visitar la barroca església de Betlem a Barcelona.

Façana de l'església conventual del Roser.
A la dreta de la imatge es poden observar parcialment les escales
de fusta d'accés al pont de l'Estat. 

La façana.

Es mostra molt austera i sols aglutina la decoració al voltant de l’obertura principal. El programa escultòric representat a la mateixa té una estreta relació amb la devoció del temple i les ordes a les que va pertànyer, la Mare de Déu a la fornícula principal, envoltada per una rica decoració arquitectònica i vegetal i els sants Domènec i Francesc.

A la part superior mostra un gran òcul central i altre més petit en la part superior del coronament de la façana. Mostra grans carreus treballats als laterals de la façana i la mateixa està rematada per una lleu cornisa corba que unifica les diferents altures interiors, mostrant-se com una unitat a l’exterior. El campanar estava solucionat a la dreta de l’edificació a mode d’espadanya, també conegut com a campanar de paret, aquest tenia dues obertures inferiors i una de més petita com a coronament. "La campaneta dringava cridant-nos a la darrera funció, la funció de l’acomiadament. Feia esforços per aparèixer alegre, com lo fill que veu sa mare agonitzant i la consola posant-se al capçal del llit ab la cara riallera, mentre que el cor sent unes punxades que li fan mortals ferides. Campaneta del Roser, no podries dissimular que tocaves a mort!" Ramon Vergés, 6 de març de 1910.

Croquis de planta del temple del Roser i ampliació de
l'altar major de la Mare de Déu del Roser

L’altar major del Roser i el seu art.

A la imatge adjunta hi ha una representació d’aproximació de la planta i la ubicació del presbiteri amb l’altar major (A).  A l’altar major se li ha donat un color daurat general, com es pressuposa que tindria el mateix. Tot i que hi ha constància que parts del mateix estaven policromades, Ricard Cerveto va afirmar que la representació del Crist ressuscitat (6), era la peça més bonica i millor de la nau.

A l'(1) hi trobem la talla policromada de la Mare de Déu del Roser, al (2) la talla de sant Francesc d’Assís i al (3) sant Domènec de Guzmán. Així és com podem comprovar que es repeteix a l’altar la iconografia de la portalada. Al (4) el sagrari i a sota l’escut de l’ordre dels predicadors. Al (5) santa Rosa de Lima i al (7) santa Caterina de Siena, al coronament del retaule la figura del Pare Etern. Al costat de l’altar estaven les Credences: tauleta, armari i prestatgeria pel servei de l’altar. Les santes del coronament superior al ser traslladades al nou temple van perdre les mans.

Aquesta informació la podem extraure a través de la narració de López Querol, obtinguda de M. Camós i recopilada per Ramon Miravall en el seu llibre “Dellà lo pont de barques”. Aquesta informació fa referència a l’ornamentació primitiva de la nova església del Roser, la qual en gran part provenia de l’antic temple barroc, és així com podem saber que l’antic Roser posseïa la següent relació de retaules i altres objectes litúrgics.

Relleus amb volum natural, dels caps de Sant Pere i Sant Pau. A la sagristia una llarga calaixera de fusta, amb la talla de Crist a sobre.

Altar de la Puríssima, procedent de l’església conventual, amb imatges de sant Joaquim i santa Anna. L’altar es rematava amb la imatge de sant Agustí.

Altar de sant Miquel Arcàngel, el qual presentava la talla policromada del sant, acompanyat de dos dominicans que se suposaven Pius V i Albert el Gran.

Altar de sant Antoni de Pàdua, amb talla policromada a mida natural, als seus costats santa Bàrbara i sant Dominguet. Un relleu exquisit de santa Llúcia.

Aquets tres altars estaven situats al costat de l’epístola (esquerra) de la nova església del Roser. A la quarta capella i més pròxima a l’entrada principal es situava l’accés al campanar, el cor i la maquinària del rellotge.

El baptisteri al nou temple es situa al costat de l’evangeli (dreta), no tenim constància de la situació en l’antic temple conventual. El mateix és descrit així: “tancat per una reixa de ferro forjat i una gran pila d’aigua beneïda de pedra treballada, segurament procedent de l’antiga església conventual”.

Altar de la Mare Déu dels Dolors, també procedent de l’església dominicana , amb remat d’un sant Crist. Era decorat amb al·legories argentades i referides a la passió.

Altar de Sant Vicent Ferrer, barroc i molt sumptuós, a la dreta i a l’esquerra sant Elm i sant Jacint de Polònia, en la part superior sant Tomàs d’Aquino. A sota de la talla de sant Vincent la imatge de la emperadriu santa Helena.  

Altar de Sant Josep, possiblement el menys destacat. La talla anava acompanyat per santa Rosa i santa Caterina, a la part superior la Mare de Déu de la Cinta.

Per desgràcia tot aquest art provinent de l’antic temple conventual del Roser, serà cremat durant la revolució anticlerical de 1936, les cròniques afirmen que el veïnat de la Casota, les Ferreries, la Creu, Sant Vicent, es van oposar a la crema promoguda per un grup anarquista de forasters vinguts a la ciutat. A més de l’art moble, va ser cremat tot l’arxiu traslladat a la nova parròquia, dificultant l’estudi del mateix. Posteriorment la nova església patirà els estralls del front de guerra, sent reconstruïda posteriorment per J. Álvarez, arquitecte de la Dirección General de Regiones Devastadas. 

A la relació de retaules i devocions de la nova parròquia, provinguts de l’antic temple ens manca una d’important: la de Sant Roc. Des de 1874 quan la seva capella va ser enderrocada per una barrancada i recuperat el sant a la riba ampostina, la devoció es va situar al temple conventual, i és estrany que no aparegui a la relació de Camós! Molt possiblement la mateixa va ser traslladada a altre temple de la ciutat. Continuant amb el relat de Ramon Vergés, en descriu la festa de la següent forma: “Ab la devesa que la gent hi tenia, omplint la iglésia de gom a gom, com podrà avindre’s a encarrilar-se a una altra banda? Qui mana fa el que vol, però és digna de conservar-se una tradició religiosa tan arraïlada en les costums d’este poble. Io crec una cosa. Crec que les iglésies més tortosines, ab perdó de les altres, i exceptuant la Seu, han estat de sempre: la de sant Blai, la de sant Antoni i la del Roser” Malauradament Vergés, no ens relata on traslladen la festa i curiosament nombra tres temples que tot i persistir aquests 100 anys, han estat altament transformats.

Com deia Ramon Vergés, patrimoni i art convertit en Flors d’un dia, flors de les il·lusions, què en sou de boniques en la vostra efímera existència!

Font: R. MIRAVALL “Dellà lo pont de barques. Illa dels Genovesos, Raval de la Creu, la Casota, Sant Vicent i les Ferreries”  Dertosa. Tortosa, 1998.

Les escales de fusta del Pont de l’Estat II

Aquest cop  des de la riba de la Casota, a la dreta de l’Ebre.

A la foto que va fer Borrell, durant la primera dècada del XX i que es conserva a l’Arxiu del Baix Ebre, es pot comprovar la provisionalitat de les escales de fusta, que van estar en ús durant deu anys.

A més la foto ens mostra les conegudes drassanes Solapa o Vilàs a baix del pont. Els mestres d’aixà, calafats, filadors..., un cop desmuntat el Camp de Titets, es van instal·lar en aquesta riba de la ciutat, fins que l’ofici va desaparèixer de Tortosa.

A l’altra riba i fent de tap del pont, l’antiga església del Roser, a la seva dreta la Fonda Espanya i a sobre d’elles, al Sitjar, els desapareguts quarters de Sant Francesc.

Per sota del pont i a l’esquerra s’observa el pont de peatge de la Cinta i la casa de l’Aduana o Diputació, una de les poques edificacions retratades, que han sobreviscut a aquests cent anys de destrucció a la ciutat de Tortosa. 

Les escales de fusta del Pont de l’Estat

Sovint en aquest espai hem parlat del Pont del’Estat i de les controvèrsies que ell ha generat, des de la seva planificació fins a l’actualitat sempre ha estat el centre de les mirades, ja que el mateix es imprescindible per a una ciutat amb riu i dividida en dos parts.

Al 1900 el pont ja havia estat acabat, però no els seus accessos, recordeu que davant mateix tenia un temple i que l’església no va posar fàcil el tema de l’enderroc ni de cessió del mateix. Caldrà esperar fins al 1910, DEU ANYS! Per a que comencessin a enderrocar el temple i les cases de la plaça de les Cols. I un any més per a que inauguressin les conegudes com Avingudes del Pont, és a dir les rampes d’accés.

Mentre la gent que havia de travessar lo riu, tenia dues opcions: agafar la barcassa de pas, pontó o també conegut com pont volant o pagar peatge pel pont de la Cinta. Fins que al 1901 l'Ajuntament, va inaugurar unes escales del tot provisionals ( i a la mateixa vegada il·legals) de fusta , una a cada riba del riu i que facilitava l’accés als vianants. A la Verdad del 14/03/1901, es pot llegir: “La brigada municipal está arreglando la acera de la Barana del Ebro, dándole mayor anchura que favorecerá mucho el tránsito por aquel punto que es muy numeroso y contínuado, especialmente desde que el Ayuntamineto construyó las escaleras del Puente del Estado con aplauso del vencindario que hoy puede pasar gratis con facilitat de una á otra parte del Ebro"

Us deixem una foto d’aquell moment inaugural, no té gaire qualitat, però il·lustra força el fet la construcció i utilització de les escales.

Fotografia compartida gràcies als companys del grup Baix Ebre i Montsià Antics. 

Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll.

Si hem aprés alguna cosa durant aquests anys de imatges, és que elles ens parlen i conten històries.

Aquesta postal editada per Viladrich, amb la riba dreta plena de fusta, ens pot traslladar a la feina i al poema de Salvat-Papasseit: Nocturn per acordió del 1925.

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

                               què és

                                         guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;

sota el flandes

i els melis

sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit

i la volta del cel era una foradada

sense llums als vagons:

i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu

                              què és

                                        guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires

com una farandola

feien un jurament al redós del meu foc.

I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu

                              què és

                                        guardar fusta al moll.

Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells

-que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no li calen veles.

El pati del Govern Militar

Tortosa com a centre administratiu del territori va acollir determinades administracions, entre elles el govern militar, dirigida per corregidor o governador representant del govern, per tant la màxima autoritat de la ciutat en àmbits militars i judicials. Una administració que jugarà un paper molt actiu a la ciutat al voltant dels conflictes carlistes del segle XIX.

És l’any 1848 quan el gremi de la guerra s’instal·la a l’edifici medieval de la llotja. Aquest edifici, que va començar a bastir-se al SXIV, perd totalment la funció inicial per a passar a ser magatzem d’artilleria i dependències de la mateixa comandància. És així com podem veure que les diferents dependències de l’edifici medieval són reutilitzades, com és el pati, i es basteixen altres de nova planta com podem veure en alguna foto.

Veritablement podem afirmar poca cosa del pati, però molt possiblement correspongui a les zones dels pallols, és a dir, una zona empedrada on es deixava el blat porgar i tancats per un mur per evitar furts. Dels quals l’edifici cap al 1420 ja en tenia de dos tipus: a l’aire lliure i coberts, segons els estudis de J. Vidal, però sobre la fisonomia i el desenvolupament de l’edifici gòtic, parlarem en altre moment. Com podem veure a la foto d’inicis del segle passat, el pati estava encarat al riu ornamentat per una balustrada i al darrere del casalot del Govern Militar que tenia el seu accés principal al abans nomenat carrer Llotja, que actualment és l’avinguda.

Al fragment de la postal editada per Àngel Toldrà i Viazo, hi podem veure l’activitat de la zona, i el lateral del casalot del Govern Militar, que s’enfrontava a la façana nord del Mercat. Plaça que llavors es coneix amb el nom de la Pau, perdurant fins a l’actualitat, i que anteriorment per la proximitat de la seu del gremi de la guerra, es va conèixer amb el nom de la plaça d’Armes.

Si fem una ampliació de la vista de la zona, com fa Ramon Borrell, situant-se dalt del campanar del Roser, podem veure l’edificació completa a l’esquerra de la imatge. És l’any 1915 aproximadament i l’edificació ja restaria prou abandonada i deteriorada. Tortosa en deixar de ser capital de província perdrà aquesta institució militar fins que tot el conjunt serà enderrocat i sols es traslladarà una part del mateix al parc on encara es conserva des del 1932.

L'hostal dels Cugat.

Dir que d’aquell hostal vora riu no queda res seria del tot incert, Tortosa sempre deixa veure alguna part del passat. Amb l’afany d’esborrar ràpid, sempre es deixa alguna cosa.

Uns  blocs de pedra rogencs de la cantera tortosina, que reben el sol escalfant-los i mostrant la seva bellesa centenària. Ara reconvertits en aparadors de botiga, dues portes per on passar carro i animals que donaven accés a les quadres, carruatges plens de gènere vingut fins i tot de Benicarló. Llavors no cal pensar sols en un hostal ple de vida, sinó també en una ciutat que capitalitzava tot el territori. Situat a la vora del nou pont de l’Estat i que abans havia estat veí del Roser, configurant la part central de la façana fluvial i fent cantonada amb el carrer Botigues de la Sal.

Un edifici de tres plantes amb grans balcons al riu, per Botigues s’entrava per una petita escala fosca i empinada. A la primera planta la cuina tot just al nivell de la rampa i la resta de plantes plenes de cambres per als hostatges. “Ma mare no volia que ens donessin cafè, la meva iaia i Xon replicaven que l’anís era bo per la panxa, - el cafè amb un poc d’anís el podien prendre els xiquets, i llavors el bevíem. Després em veig colgada al banc de la sala obscura, amb tot ballant mobles i cuina econòmica al meu voltant”. Així és com evoca Mary Cugat la cuina i la vida d’aquell hostal, la casa dels seus avis.

Aquesta entrada està basada amb els seus escrits sobre l’hostal Espanya, la seva família i el sentiment de pèrdua. I al mateix temps dedicada a Mary Cugat, ja que sempre ha mostrat compromís per aquest petit projecte i col·laboració a més d’una participació activa. Una història realment captivadora que sempre hem pensat en portar-la a Tortosa Antiga per exemplificant d'una època, per franca, humil i dura, però sobretot didàctica: uns fets ja tan universals vists de primera mà.

Els escrits francament recomanables del seu bloc: Le bloc de Maririu, continuen descrivint com era aquell edifici, entre altres coses les habitacions prohibides i entre elles el saló del forat, no era altra cosa que el menjador de l’hostal on el seu iaio Pepe llegia el diari. Durant la Guerra Civil, la ubicació tant estratègica de la casa va fer que caigués una bomba, deixant un gran forat al mig que calia vorejar per arribar fins al balcó, on un dia el seu iaio li va ensenyar La Vanguardia, unes fotografies  d’homes i li va dir senyalant la del Papa Pío XII –és un fill de puta, recorda-te’n tota la vida i senyalant als altres tres va dir: -este és Stalin ens ajuda durant la guerra, aquest Roosevelt es portà decentment, aquet Churchill també un fill de puta. Com bé diu Mary la seva vida i de la seva família durant la guerra i posteriorment era pura sang.

Com sempre ens recorda quant ens envia fotos dels seus pares, és per ensenyar-nos el que van patir, no sols per ser perdedors d’una creuada feixista, sinó per perdre allò que més val i que és el primer que desfà una guerra: la vida.

El seu pare Juan Cugat comissari polític durant la guerra (a la fotografia vestit de soldat republicà i retratat a València a l’any 1938), un cop acabada va estar presoner a la Punxa de Tarragona (una església reconvertida en presó, a Tortosa la funció de garjola la va fer el convent de la Puríssima al carrer Montcada). Un presoner polític fins a l’agost de 1942. A la Tortosa rebentada aquells anys no van ser tampoc fàcils, Mary ens relata el comportament de les monges Teresianes. Castigada i arrossegada pel col·legi per no haver anat a missa, amb un rètol en castellà “no ha ido a misa”, mentre les seves companyes igual de nenes feien les banyes del dimoni, com ella escriu “Era hija de rojo, el demonio. Sentía encima de mí la masa negra triumfante y no habia más remedio que la aparente sumisión”.

Evidentment la ciutat ja no era la mateixa del 1936, ni físicament ni moralment. Un exemple d’aquesta situació en la transcriu en el fet d’anar a comprar a casa Canivell, una botiga d’ultramarins a la plaça de l’Àngel, ella la recorda esplèndida, amb vidrieres, modernista, armaris plens, que per a una xiqueta era espectacular tot i ser a la postguerra. La seva iaia li comentava que la tractaven com abans de la guerra encara que sabien que no tenia els mateixos possibles.

La ciutat i la població per una part ressentida i per l’altra represaliada, anava refent-se però de manera desigual i desequilibrada.

Davant la impossibilitat de pagar els estralls causat per les bombes, a les famílies vençudes no els quedava altra que vendre les seves propietats als vencedors que si rebien la indemnització, així és com ens explica la desaparició de l’Hostal i altres de les propietats que llavors tenia la família: “Me divierte ver como se las arreglaron los Nuevos dueños para hacer de las grandes puertas del Hostal escaparates. Los miro con la superioridad que debe sentir la piedra picada, de ángulos labrados, al ver a su lado el aglomerado artificial al que llaman terrasso.”

Sols quedava l’exili a París.  Fotografia del vagó de tren que van ocupar a l’estació de Tortosa.

Imatge de la ciutat esborrada

No sé ni els motius, ni qui ha motivat la retirada de la publicitat de neó de la façana fluvial de Tortosa, tot un exemple cosmopolita i modern de la ciutat que anem perdent.

Pensava que havia quedat a l’oblit, que ningú el tocaria, pensant en temps més òptims per a la seva recuperació i restauració, ja que és una imatge històrica i sobretot popular de la ciutat. Moltes capitals han respectat aquestes marques, no per publicitàries sinó per formar part del imaginari col·lectiu de la ciutadania que transita la ciutat.

L’anunci de brandi d’Osborne es situava a un edifici, reformat a la postguerra: com era prou habitual a la ciutat, per a recuperar part de la façana danyada pels bombardeigs i la metralla es van crear uns miradors que també són molt comuns a altres llocs de la ciutat com l’Avinguda de la Generalitat a l’altura del Mercat.

La situació del neó era estratègica, a una alçada ideal per a ser vist des del pont i de l’altra riba del riu Ebre. Tot un punt d’atracció visual de més de mig segle de vida que formava part de la façana fluvial actual, fins i tot va sobreviure al Palau d’Oliver de Boteller!! i que aquesta setmana d’abril malauradament ha desaparegut per sempre.

En quant a les imatges, us deixo algunes testimonis del neó ja als anys 50-60 del segle passat abans del trasllat del Palau Oliver. A l’altra comparativa del que es va conèixer com el carrer Barana de l’Ebre i l’actual Rambla Felip Pedrell. A la primera d’abans de la Guerra del 36 ens dóna una visió del veïnat en primer terme la Fonda dels Cugat, actualment tot l’habitatge canviat excepte les entrades reconvertides en aparadors. El carrer Botigues de la Sal i les casetes que encara perduren gairebé intactes tret del mirador abans esmentat, fins arribar al Palau, ara un bloc d'habitatges.

De tot allò i símbol d’un canvi de societat el neó de Veterano feia de connexió espai-temps, ara ja perdut.

La reconstrucció del Pont de l'Estat, V

Recuperem altre cop la seqüencia de fotos que il·lustra com el pont anava completant-se i que la podem mostrar gràcies a la donació d'Ignacio Irazuzta Ugarte.

Aquesta imatge que mostra la part de baix de la estructura de la base del pont, és força interessant, ja que gràcies a ella podem tenir una visió prou completa de com va quedar la part central de la façana fluvial, després de la Guerra Civil. És l'any 1940 i a ella podem veure com els habitatges de la zona (carrers Bisbe Aznar, Sant Roc, Canvis, Plaça de la Constitució, Barana de l'Ebre, Botigues de la Sal), encara no havien recuperat la utilitat inicial i són simplement runes. 

A més la gran boca del barranc a la seva desembocadura, com és pot apreciar són les voltes gòtiques apuntades, que avui en dia encara es conserven però amagades darrere de la nova boca, construïda al mateix temps que el mur de contenció del riu i que va crear el que avui es coneix com la Rambla Felip Pedrell.

Aquestes voltes sostenien l'edifici de la peixateria medieval vora riu, i conformaven l'últim pas per travessar el vall, a més de formar part del sistema defensiu de la ciutat medieval, ja que vora riu mai es va construir una muralla a l'ús: les cases i edificis feien aquesta funció.

I a l'esquerra d'aquesta boca la passarel·la provisional que facilitava el pas del riu a la postguerra, tot i que estava fortament vigilada.

A la dreta de la imatge el que es va conèixer com el carrer Barana de l'Ebre, amb l'edifici de la fonda dels Cugat i el carrer Botigues de la Sal. Amb una petita obertura que no és altra cosa que una claveguera que porta totes les aigües brutes al riu, al igual que feia i malauradament encara fa el vall.

En aquestes dues imatges la fase final de l'estructura, ja tocant gaire bé la riba dreta.
Com es veu a l'ultima, aquest fet va crear una gran expectació al seu moment a la ciutat.

El riu de Ramon Borrell

Pot ser és una de les foto més famosa dels inicis de segle XX de Tortosa i del seu riu. Un riu ple de vida, de tràfecs, d’anades i de vingudes. El fotògraf situat a la riba de la Casota, va enquadrar la ciutat més monumental, amb el Palau dels Oliver, la Llotja, el Castell de la Suda, i el Sitjar coronant el barri de Pescadors amb els Quarters. Tot plegat una imatge del principi del fi, una imatge que representa la vida econòmica del riu que prompte acabarà i d’una ciutat que aviat patirà canvis que ni ella imagina, ja que comparar-la amb l’actualitat i buscar coincidències pot ser realment un joc interessant.

Per a poder descabdellar la fotografia la fragmentarem en sis parts, encara que cada u i cada visió la podria dividir en les parts més personals, ja que la ciutat és de tots i pròpia, amb moltes visions polièdriques i complementàries.   

Fragment 1: L’entrada al Palau Oliver de Boteller, llavors seu de l’Ateneu i el mur del riba-rec encara per construir i al moment de   prémer la foto sense cap llaüt amarrat. Tot al contrari és el tràfec de gent que va pel carrer Baranda del Ebro, ombres que van i venen potser del Mercat o tal vegada en busca de les escales del pont. Al mig del riu, el que es va conèixer com el Puente Volante, el Pontó o Barca de Pas, aquesta es va sufragar per l’Estat i permetia creuar el riu sense tenir que pagar el peatge del Pont de la Cinta, això sí, amb poques garanties de seguretat i sense que importés el temps, ja que podem imaginar que la rapidesa no seria uns dels seus forts. Dos grans llaüts units per una plataforma amb una barqueta per si naufragués, dos pals on anaven les cordes que permetia el moviment transversal de la corrent, un ase, una haca negra i gent de peus fent-la petar,  i si fixem la vista una figura que seu a proa damunt de la barana del pontó.

Fragment 2: L'església del Roser que formava part del convent, era la última peça que es conservava després de l’exclaustració (desamortització de Mendizábal; 1836), però la seva façana presenta un aspecte degradat, ja que sentenciada a mort per a construir els accessos del nou pont es va anar abandonant, tot i així el poder eclesiàstic i burgés no van cedir i fins no aconseguir un altre temple a l’altra vora del riu el temple romania en peu. Davant la seva portalada barroca les escales de fusta, que des de la il·legalitat, l’ajuntament del González va manar construir per a permetre el pas de vianants, inaugurades el 1900 amb caràcter provisional es van mantenir fins la construcció de les rampes, uns deu anys de penúries, mofes i lluites per interessos econòmics oposats que es van iniciar amb l’incendi del Pont de Barques. Més enllà i baix l’ombra del ferro del pont l’espai que va ocupar l’embarcador de Sant Roc, ara reconvertit en un “malecón” un espai per a la ciutadania. Tot seguit s’enfila la façana fluvial amb les cases sobre la Vall i les voltes gòtiques de la Peixateria.

Fragment 3: És evident que les ciutats i els seus habitants van canviant i per tant la seva fisonomia urbanística, comerç, manera de comunicar-se, vestir-se, expressar-se... De què parlaven aquets homes asseguts a les orles del llaüt, esperant l’ordre per descarregar la fusta al moll, és totalment impossible de saber. Rodejats de fortes olors a fusta, aigua, corporal... Navegants de terra endins, ens mostren la seva embarcació, amb la sama ben repleta de fato i dalt a la coberta un barrilet, els homes descansen al igual que l’arbre del llaüt, mentre l’embarcació del costat espera repleta de fusta apilada.

Fragment 4: La popa del llaüt, amb el seu timó, arjau i el pal de l’arbre que va més enllà de la llargària de l’embarcació. El conjunt de tres llaguts a la riba de la Casota, fan que la foto agafi rellevància ja que explica no sols la ciutat de l’època, sinó als seus habitants i la seva vida.

Fragment 5: El barri de Pescadors i els Quarters, en concret el tram que pertany al que va ser Carrer de la Llotja entre el carrer de la Sang i carrer En Carbó. Una de les parts de la ciutat amb més transformacions tant a causa de la construcció dels accessos al pont com per les bombes de la Guerra Civil, les quals van fer esborrar del mapa als quarters i gran part del barri.

Fragment 6: La Llotja, construïda al segla XIV, la trobem encara que al seu emplaçament original amb una finalitat del tot distinta que gairebé va fer que desaparegués per a sempre. Convertida en Govern Militar i magatzem de material militar, la veiem acompanyada dels edificis adjacents que van desaparèixer al ser traslladada al Parc al 1932. De les poques coses que encara se poden identificar són les dues finestretes gòtiques d’arcs trilobulats. Als seus peus munts de pedres que serviran per a la construcció d’una petita zona portuària per facilitar la càrrega i descàrrega amb petites grues. Seguint el riba-rec cap al sud es pot veure com un senzill sistema de corrioles ajuda a descarregar un llaüt.

La font del Paiolet

A la foto la zona que va ocupar la capella i l’embarcador de Sant Roc, ara guarnit amb una font de ferro colat que dóna servei als veïns i que moltes d’elles van sobreviure fins als anys 50 del S. XX. Amb l’embarcador ja era una zona d’esbarjo, i pel que mostra a la foto a principis de segle continua sent-ho, amb xiquets i gent recolzada al balcó que se creava en aquesta zona i resseguia al carrer Barana del Ebro fins la zona portuària. Un espai on confluïen els carrers Canvis, Sant Roc i Pes de la Palla, que deixa de tenir un caràcter comercial, per a tindre una fisonomia de parc, amb el seu arbre, font amb paviment per impedir la creació de fang, llocs per seure...
Així veiem com la ciutat en molt poc de temps va canviant la seva fisonomia i seguirà canviant-la sobretot en aquest sector de la façana fluvial.


A principis d’any de 1938 la ciutat de Tortosa va ser fortament bombardejada per l’aviació feixista, realment aquest bombardejos seran els causants de les grans transformacions que va patir la ciutat i sobretot el Paiolet, un espai entre ponts i per tant molt estratègic, encara que majoritàriament sols hi visqués població civil. Com es pot veure a la foto del 12 de març de 1938 molts dels avions feien el camí de sud a nord, deixant un rastre de bombes que afectava a tota la riba esquerra de la ciutat, des del pont del Ferrocarril fins al castell de la Suda.


Així que aquesta foto pot ser resultat d’aquest bombardeig o d’altre calcat, a la foto queda ben poc, cases desventrades amb escales penjant, mitjaneres foradades, els carrers ple de pals, bigues, runa i ni una sola persona. Amb aquesta foto res queda de la ciutat florent i comercial amb vapors pel riu, ni tampoc l’idíl•lica placeta amb la font on jugar els nens del barri a la fresca que puja pel riu.


Ens situem al 1938, plena guerra civil la ciutat aviat serà front de guerra i la façana fluvial es convertirà en una trinxera i les dues ribes quedaran incomunicades amb la voladura dels ponts. 1/Carrer Canvis, que s’escurça a causa de l’ensorrament de les cases del seu cap, adquirint la fisonomia actual. 2/Carrer Bisbe Aznar, amb l’escurçament del carrer Canvis, fa que aquest tingui accés directe al riu, ja que abans estava barrat per les cases de “la peixateria”. 3/Carrer Sant Roc, totalment desdibuixat per la runa, actualment aquí hi ha finques de relativa nova creació (anys 50). 4/ Espai alliberat per l’ensorrament de cases que posteriorment crearà l’actual plaça del Paiolet afegint també la rambla Felip Pedrell, que es crearà amb la construcció del mur. Els edificis amb la taca roja són aquells que és van salvar per qüestió de metres, actualment encara resten en peu i habitats molts d’ells.


En aquesta foto de l’any 40 (enviada per Joan Ramírez) retrat de la gran postguerra on tot és provisional: la passarel•la, muntada sobre barques de formigó, la torreta de ferro al mig per portar llum a les cases, la runa que plena carrers, el ferro del pont que llepa el riu. Amb altra perspectiva, retrata la desfeta de la zona, tot ple de runa, però afilant la vista hi trobem la font de ferro col•lat que amb el seu terra encara intacte per a reservar del fang als bevedors, ha resistit tota una llarga guerra, bombardejos i queda com a testimoni d’una placeta que mai més tornarà a ser la mateixa que abans de la guerra. També s’observa l’eixida del muret vora riu i més enllà el pont de la Cinta que tancava el paisatge a la primera foto, ara tot rebentat, a Ferreries les cases de vora riu danyades per les bombes ja que també va ser un sector fortament bombardejat.

Així doncs el Paiolet s’ha anat creant gràcies a l’alliberament d’espai construït. Primer amb la barrancada de 1874 s’ensorra la capella de Sant Roc, amb la creació de l’embarcador i el Riba-rec el lloc adquireix rellevància a la ciutat, posteriorment la zona quedarà com espai d’oci fins la guerra on quedarà destrossat, els anys 40/50 amb la construcció del nou mur del riu i les noves edificacions li donaran l’aspecte actual, encara així l’espai està per redescobrir. Primerament com encreuament lliure, després com a rotonda i actualment conté containers i un petit espai de jocs i bancs, gens aprofitat a l’espera d’una concepció urbanística més apropiada i digna.

La Plaça del Paiolet

Plaça del Paiolet.
Riuada del 1961.
Fotografia enviada per Josep Maria Faiges Albiol.


La plaça com la coneixem actualment, sembla que sempre fos així, un espai obert vora riu, però no, les barrancades i les riuades com a elements naturals i els bombardejos i accions humanes han fet que la zona del Paiolet quedes totalment transformada. A la foto podem vore el carrer Canvis, el carrer del Bisbe Aznar (anterior Plaça Nova) i el carrer de Sant Roc que en època medieval corresponia al carrer dels Sabaters. Durant la Guerra Civil la proximitat dels ponts de la Cinta i l’Estat, va fer que fos una de les zones més castigades pels bombardejos amb l’ensorrament dels edificis més pròxims al riu i que actualment donen lloc a la plaça, ja que abans els carrers eren barrats per cases que configuraven la façana fluvial des de l’època medieval, testimoni d’això són les arcades gòtiques que resten ocultes a la Vall i que sostenien la Peixateria. La fotografia dels 60 tampoc mostra cap indici del pas provisional que es va bastir durant la postguerra i que unia el carrer Bisbe Aznar amb Ferreries, ara apareix l’ombra del nou pont de l’Estat estrenat l’any 1942.
Les barrancades també van fer que la zona quedes ben canviada, la del 1874 va ensorrar la capella de San Roc al cap del carrer homònim i de gran devoció a l’època, aquesta capella donava l’eixida al riba-rec: el moll on ancoraven bucs i llaüts, aquest riba-rec va crear un carrer vora riu que es va dir Baranda del Ebro (antecessor de l’actual rambla) i passava per davant de l’església del Roser fins al Palau Oliver de Boteller. Una vegada esborrada del mapa la capella es construiria l’embarcador de Sant Roc, unes escales que baixaven fins al riu, per facilitar la càrrega i descàrrega del vaixells tant de mercaderies com de passatgers. Així que res queda, la construcció de la Rambla Felip Pedrell per a facilitar el trànsit rodat modern no sols modificà la zona del Paiolet, sinó tota la façana fluvial de la ciutat.

Riuada del 61

Diferents imatges de la riuada del 1961, la primera des del pont de l'Estat, mostrant la Rambla Felip Pedrell i la segona a la Plaça de Montserrat, coneguda popularment com la dels Farols.
Fotografies cedides per José Maria Guerrero Montero.

Aprofitem l'avinentesa per demanar-vos fotografies de la riuada del 1961, ja que tot just fa 50 anys d'aquell succés. Les podeu enviar a seveiwene@hotmail.com o per via facebook.

Carrer Barana de l'Ebre anegat

Riuada del 1937

Fotografia enviada per Joan Otero.
Un dels inconvenients de fer niu, vora riu.

Carrer Barana de l'Ebre

Una de les zones més actives econòmicament de la ciutat, en primer terme l'antic Palau Oliver de Boteller ara reconvertit en l'Ateneu, la zona portuària amb les petites grues per a la descarrega dels llaüts, el mercat i al fons cap al pont del ferrocarril es deixa entreveure el parc.

Fotografia enviada per Ramon Monllau.

Casa Villoria i moll

Imatge de postguerra on es veiu el Palau Oliver de Boteller, també conegut com casa Villoria. S'adivina la pròximitat del Mercat pel tràfec i moviment de carruatges i als peus el moll fluvial amb un llaüt amarrat amb l'arbre plantat.
Fotografia enviada per Joan Otero.