Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escultor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escultor. Mostrar tots els missatges

Sant Crist de la Puríssima


Postal d'una de les escultures del SXVII més importants de Catalunya, a més de ser una de les imatges més venerades de la ciutat de Tortosa. 

Situada a un cambril d'un retaule en una capella lateral de l'església de la Puríssima Concepció Victòria, es tracta d'una imatge de Crist crucificat a tamany real i clavat a una creu llatina (no és l'original).

Pertany a la corrent naturalista escultòric desenvolupat a Itàlia. La talla barroca va ser esculpida pel franciscà Humili de Petralia Soprana.

La casa-taller d’Agustí Querol a Madrid.

“Nada mejor que la visita á su hotel en aquellos días no lejanos de extrema laboriosidad, daba idea de la fibra de Querol u de cuanto le deben nuestras artes plásticas.

Mezcla de palacio y taller, de fábrica y museo, lo erigió ad hoc el artista de la calle del Cisne, esquina á la de Zurbano, para que en las naves de sus varios estudios surgiesen á la vida sus más grandiosas creaciones. Tuvo fe en destino, y no se equivocó. Presintió su categoría de escultor monumental, y llegó á serlo en toda la extensión del vocablo.


En la masa arquitectónica que remata un frontispicio helénico, resalta el nombre del escultor entre dos columnas jónicas. Tras la verja, una puerta confidencial, ahora tapiada, daba acceso al jardín, al estudio grande y á las habitaciones particulares del artista. La yedra y las flores, sombreadas por acacias y arbustos, tapizaban los tapiales y paredes, dejando al descubierto, de trecho en trecho, lápidas, relieves, fragmentos de sus monumentos y estatuas, bocetos varios. En el centro, y en los ángulos del patio-jardín, descansaban é iban á posarse nubes de palomas, cuyo nevado plumaje contrastaba con sus crines leonadas de un hermoso mastín que gravemente seguía los pasos del escultor y se enroscaba á sus pies. Ardían los hornos en que se fundía y moldeaba la armazón del barro, y de los locales en que se hacía el vaciado dels yeso, se ponía término al modelado ó se sacaban de puntos sobre el mármol las estatuas, salía un animado rumor de colmena que levantaba una legión de escalpelinos, ayudantes y obreros. Era la vida que cantaba su canción al trabajo en el altar de la belleza.

De arte libre, glorioso y grande, era el ambiente que allí se respiraba. Al salvar el dintel del “estudio” último del maestro, como al hacer alto en su despacho, la impresión era honda, inenarrable. El asombro no permitía articular palabras, y los ojos se clavaban extasiados en todas aquellas innumerables figuras que reclamaban para sí la atención exclusiva, en los titanes, en las heroínas, en los alados corceles, en los símbolos de tantas gradezas, dolores y virtudes; y resbalaba la mirada por los caballetes y columnas, por los bustos en bronce, por los bocetos en yeso, por los retratos expresivos en mármol, por centenares de fotografías de la producción realizada, por deocenas de proyectos de monumentos por ejecutar… Toda una larga pregenie ilustre, toda una floración desbordada que presidia la escultura de la Gloria, sonriente y majestuosa, extendidos los brazos hacia su devoto y nervioso que á sus pues había encanecido prematuramente y que le rendía lo mejor de su vida.


Ya el hotel está silencioso como un templo. La familia del maestro, cumpliendo su voluntad, lo convierte en museo. Es el mejor tributo á su recuerdo y á su fama.

Així és com Rodolfo Gil, descriu i il·lustra la casa taller de l’escultor tortosí Agustí Querol, que posseïa al Paseo del Cisne de Madrid (actual Eduardo Dato). Aquesta monografia va ser editada al 1910 i estava inclosa dins la col·lecció de “Monografias de Arte Universal – Colección de volúmenes de elegante impressión, ilustrados con preciosos grabados.” Agustí Querol, sent el volum V, queda entre: Goya, Rodin, Bartolozzi, Sorolla, Millet, Murillo, da Vinci.. Una obra mitjançant la qual a l'autor el van nombrar acadèmic de l'Academia de Ciencias, Bellas Letras i Artes Nobles de Còrdova.

La casa-taller estava situada a una zona residencial i plena de palauets al nord de la capital i molt propera a la Castellana, dos carrers més al nord hi tenia de veí un artista coetani, però en aquest cas pintor: Joaquim Sorolla. 

Malauradament la casa del tortosí a diferència de la del valencià, ni va restar en peus, ni finalment es va convertir en Museu.


L’estudi de Querol a Madrid.

En aquesta entrada us deixem dos testimonis gràfics molt rellevants però de qualitat dispar, sobre l’estudi on treballava l’escultor tortosí Agustí Querol de renom internacional, a la ciutat de Madrid.


La primera fa referència a l’escultor treballant en la decoració escultòrica per al frontis del Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales, (Fototeca del IPCE. Archivo Conde de Palentinos) Font fotogràfica. Una espectacular fotografia on podem veure com treballava l’escultor, entre altres aspectes destacar la presència del model viu i d’altre model realitzat amb maniquí articulat.



La segon imatge pertany a la premsa gràfica de l’època (1909), és la vetlla del cadàver que es va realitzar al mateix estudi de l’artista envoltat de les seves peces escultòriques. L'estudi es situava al Paseo del Cisne, actualment Eduardo Dato. 

Mausoleu de La Suda.

Tot i que es coneix amb aquest nom, no té res a veure amb el castell. Aquest dibuix a mà alçada és un dels pocs que es conserven de Víctor Beltrí i Roqueta. Agafa aquest nom ja que va ser publicat a la revista La Zuda, el 31 d’octubre del 1915.


Aquest gran mausoleu, s’ignora per a qui va ser projectat o si finalment va ser bastit o no, d’un clar estil modernista, ple de línies corbes, motius i florals i coronat per un cor d’àngels. Possiblement fos un projecte de futur per a tota la família de l’arquitecte.

És sempre interessant poder llegir els articles de La Zuda, en el dedicat a Beltrí finalitzen: “fiel reflejo de las aspiracions y anhelos culturales y artísticos de nuestra amada Ciudad, no puede, sin menoscabo de su patríotico fin, dejar inadvertido a tan ilustre paisano, como inteligente artista y desde estas columnas, le ofrendamos entusiástico homenaje de admiración y cariño.”

Durant tot el 2012 Cartagena va estar fent divulgació de l’obra de l’arquitecte tortosí, degut als 150 anys, sent  “Año Beltrí 2012”.  A la seva il·lustre pàtria vam celebrar el silenci, que sempre és més còmode.

La publicació de La Zuda encara es conserva a l'Arxiu Històric de Tortosa.

  

Les peanyes de Mossèn Sol

A diferència d’altres escultures de temàtica religiosa de la ciutat anteriors a la Guerra Civil, aquesta va quedar intacta, però si fraccionada.


El disseny i projecte inicial de la peanya i monument va ser realitzat per l’escultor Agustí Querol, tot i que no va poder realitzar-lo. Després de la seva mort el relleu l’agafen els seus deixebles Víctor Cerveto i Josep Casán, datant el monument el 1911. L’escultura quedarà inaugurada el 1912 baix una gran expectació i una forta ploguda, com es pot veure a diferents reportatges gràfics de l’època.

Amb la seva inauguració la plaça canviarà de nom deixant de ser Tetuan, per a portar el nom del mossèn, tot i així la popularitat de la plaça del Rastre no li traurà ni un nom, ni l’altre.

Amb els moviments polítics de tarannà anticlerical cap al 1932 es decideix actuar amb el monument, cosa que no passarà amb altres de la ciutat com ara el de Ros de Medrano a la plaça d’Alfons, el qual serà destruït pels aldarulls anticlericals d’inicis de la Guerra Civil.

Amb mossèn Sol es decideix dividir el monument en dues parts, la peanya de fort caràcter modernista quedarà resguardada en el col·legi dels Josepets, fundat pel mateix Domingo Sol. Aquesta va quedar allà oculta i resguardada fins a l’actualitat, 83 anys separada de la seva estàtua.

En canvi la imatge modelada del mossèn va ser traslladada al claustre de la catedral, on es va bastir una peanya més funcional i senzilla. Tot i així sembla que no va aguantar l'envestida anticlerical. 


Els temps moderns i democràtics, fan que es torni a bastir un nou monument a Mossèn Sol, realitzat per Àngel Acosta al 1989, a la plaça del Rastre. 

Amb les obres de reurbanització i reorganització de la plaça que es porten actualment, la peanya i l’escultura (nova) s’han retrobat,  desprès de més de 80 anys tornen a lluir juntes, ara sols queda que es restauren i es tornen unir.





Fotografia de Mossèn Sol al claustre de la Seu, extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics. 

El Parc i l’arraconament d’Agustí Querol

Amb la construcció del Mercat, a dins Tortosa, la gent es quedava sense lloc on passejar. La destrucció del passeig de la Ribera, que al mateix temps ocupava la platja fluvial que van ser les drassanes medievals de la ciutat, va fer que la gent travessés els portals per sortir fora ciutat, a passejar.

El lloc seria una filera de plataners i moreres a la vora del Camp de Titets, les noves drassanes, a la vora dels calafats i de les barraques dels mestres d’aixa. Aquell espai anirà guanyant en fama i predilecció ciutadana. Fins que al 1884 guanyen la partida els passejants i les drassanes seran traslladades al marge dret del riu, constituint-se en aquesta zona el Parc del Temple.

El seu desenvolupament va de la mà del creixement dels eixamples de la ciutat, projectat a la manera francesa, el parc constarà d’un passeig central rodejat de parterres i glorietes. Que amb el temps s’anirà ennoblint, uns exemples seran: la construcció de l’Escala de Pau Monguió, la creació de fonts i llacs, escultures, fins i tot el trasllat de la Llotja medieval... Perfilant-se com el lloc idoni d’esbarjo de la ciutat i de la seva burgesia.

I és aquí, en el seu ennobliment on, en aquesta entrada, ens aturem. Ens aturem per parlar de l’escultura que va finançar el consistori per homenatjar a uns dels escultors més importants de l’Estat al segle XIX; Agustí Querol i Subirats (1860-1909).


És l’any 1918 i l’escultura-monument és encarregada a un altre escultor tortosí José Cerveto: Un bust de l’escultor sobre una columna i peanya hexagonal a la zona de les palmeres (part nord del parc, abans havia estat situada a l'espai modernista del Llac Vell). El motiu de la seva creació va ser la celebració de la gestació del que seria el primer museu monogràfic de l’Estat: “Museu Querol”. Obres que provenien del seu estudi madrileny serien exposades a la ciutat de l’Ebre.

Al final tot se’n va anar en orris. Per oblits, desinterès i falta d’astúcia, la ciutat de Tortosa va perdre una gran oportunitat, tot i tenir a la família de la seva part. Però no sols, la concepció de la creació del nou museu va quedar en res, la mateixa escultura del Parc acabarà desapareixent, arraconant l’homenatge d’aquest tortosí. Perdoneu, però no podem concretar el per què de la seva retirada: qüestions polítiques?, feia nosa?, la Guerra? amenaçava ruïna?... no ho sabem.

El fet és, que la seua ciutat natal es sumava i es suma a perpetuar aquest oblit, d’aquest escultor que va adquirir fama mundial. La seva filla Sílvia va intentar reanimar els projectes del museu a Tortosa durant la postguerra, però l’alcalde “nodemocràtic” de llavors, mai va respondre a les seves cartes.

Tot i així  pensem que encara estem a temps de crear un nou pol d’atracció cultural per a la ciutat de Tortosa. 

La recuperació i la dignificació d’aquest artista depèn de nosaltres, es pot fer una bona tasca, al voltant del seu entorn i reputació. ESTÀ A LES NOSTRES MANS. És impressionat els milers d’actius que té la ciutat i que son desdenyats, cal reactivar-los, tot i que siguin projectes de segles passats.

Fotografia: postal editada per Lucien Roisin, Barcelona. Anys 20 del SXX.

La Maternitat



Estàtua central de la Plaça Alfons XII. Inaugurada el 1947 de l’artista Soriano Montagut, substituta de l’anterior monument a Ros de Medrano.
L’escultura es situava al bell mig d’un llac i s’ha arribat a afirmar per part d’alguns autors que aquestes pedres pertanyien a la façana d’una sinagoga paleocristina posteriorment excavada a la mateixa plaça (obres de l’actual aparcament).
A la foto també es pot observar els bancs de fusta que poblaven la plaça i part de la façana nord amb la casa dels Algueró a la cantonada de l’arquitecte JM Franquet (1947) i la casa de Joan Ballester de l’arquitecte Josep Muntada (1911).
Imatge extreta d’una postal turística dels anys 50. Fotografia de E. Pedrola i editada per Fica.

Programa Coliseum



Programa de mà del Cinema Coliseum de febrer de l'any 1945.

El Cinema Coliseum estava ubicat a la plaça Alfons XII, al solar que va deixar el Teatre Principal després del seu incendi del 15 de juny de 1932. El cinema/teatre va ser derruït cap al 1972, víctima de l'especulació immobiliària.


A la imatge dels anys 60, es pot veure la plaça, amb el bar del cinema i a la esquerra de la imatge,el cinema Niza que va ser obert cap als ays 50. Al centre de la plaça l'escultura de Soriano Montagut, "la maternitat" de 1947 que després de la remodelació restarà arraconada i mig oculta per la vegetació a un lateral de la plaça.

Programa cinematogràfic i fotografia enviades per Joan Otero.

Família Beltrí Belilla - Roquetas Estampres



Família Beltrí Roqueta fotografiada al febrer de 1894. D'esquerra a dreta : Ignacio Carlos Beltrí Roqueta, Mª Cinta Dolors Beltrí Roqueta, José María Beltrí Belilla, Julián Vicente Beltrí Roqueta, Carmen Beltrí Villaseca, Teresa Villaseca Zanetti y Víctor Beltrí Roqueta.

José María Beltrí Belilla (1829/1898). Escultor de la segona meitat del S. XIX, el seu estudi estava situat al Carrer Taules Velles, nº13 i cap al 1887 es va traslladar al Carrer de la Rosa nº14.
Amb la col·laboració d'altre escultor tortosí, Ramon Cerveto (1828-1906), van realitzar escultures de temàtica religiosa, en fusta. Cap el 1859, van tallar “El Sant Sopar”, “L’Oració a l’Hort”, “Sentencia de Pilat” y “Els Assots”.


Pas Els Assotts.


Pas La Sentència de Pilat.

Tots quatre passos van ser destruïts a la Guerra Civil.
Fonts: Web del cognom Beltrí.

Agustí Querol i Subirats



Escultor modernista. Tortosa el 17 de maig de 1860 i mort a Madrid el 14 de desembre de 1909.



Bastida pel monument a Federic Soler, Pitarra. A la Rambla de Barcelona. Obra projectada el 1896 i conclosa el 1906 per l'arquitecte Pere Flaqués i l'escultor Agustí Querol i Subirats.



Agustí Querol al seu estudi, 1897. Amb la Glòria, que està situada a l'edifici del Ministeri d'Agricultura a Madrid, acompanyada dels Pegasos.

El legado póstumo de Agustín Querol: su estudio madrileño, su museo no realizado ni en Madrid ni en Tortosa
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...