Dir que d’aquell
hostal vora riu no queda res seria del tot incert, Tortosa sempre deixa veure
alguna part del passat. Amb l’afany d’esborrar ràpid, sempre es deixa alguna
cosa.
Uns blocs de pedra rogencs de la cantera
tortosina, que reben el sol escalfant-los i mostrant la seva bellesa
centenària. Ara reconvertits en aparadors de botiga, dues portes per on passar
carro i animals que donaven accés a les quadres, carruatges plens de gènere
vingut fins i tot de Benicarló. Llavors no cal pensar sols en un hostal ple de
vida, sinó també en una ciutat que capitalitzava tot el territori. Situat a la
vora del nou pont de l’Estat i que abans havia estat veí del Roser, configurant
la part central de la façana fluvial i fent cantonada amb el carrer Botigues de
la Sal.
Un edifici de tres plantes amb grans balcons al riu, per Botigues
s’entrava per una petita escala fosca i empinada. A la primera planta la cuina
tot just al nivell de la rampa i la resta de plantes plenes de cambres per als
hostatges. “Ma mare no volia que ens
donessin cafè, la meva iaia i Xon replicaven que l’anís era bo per la panxa, -
el cafè amb un poc d’anís el podien prendre els xiquets, i llavors el bevíem.
Després em veig colgada al banc de la sala obscura, amb tot ballant mobles i
cuina econòmica al meu voltant”. Així és com evoca Mary Cugat la cuina i la
vida d’aquell hostal, la casa dels seus avis.
Aquesta entrada
està basada amb els seus escrits sobre l’hostal Espanya, la seva família i el
sentiment de pèrdua. I al mateix temps dedicada a Mary Cugat, ja que sempre ha
mostrat compromís per aquest petit projecte i col·laboració a més d’una
participació activa. Una història realment captivadora que sempre hem pensat en portar-la a Tortosa Antiga per exemplificant d'una època, per franca, humil i dura, però sobretot didàctica: uns fets ja tan universals vists de primera mà.
Els escrits francament
recomanables del seu bloc: Le bloc de Maririu, continuen descrivint com era
aquell edifici, entre altres coses les habitacions prohibides i entre elles el
saló del forat, no era altra cosa que el menjador de l’hostal on el seu iaio
Pepe llegia el diari. Durant la Guerra Civil, la ubicació tant estratègica de
la casa va fer que caigués una bomba, deixant un gran forat al mig que calia
vorejar per arribar fins al balcó, on un dia el seu iaio li va ensenyar La
Vanguardia, unes fotografies d’homes i
li va dir senyalant la del Papa Pío XII –és
un fill de puta, recorda-te’n tota la vida i senyalant als altres tres va
dir: -este és Stalin ens ajuda durant la
guerra, aquest Roosevelt es portà decentment, aquet Churchill també un fill de
puta. Com bé diu Mary la seva vida i de la seva família durant la guerra i
posteriorment era pura sang.
Com sempre ens recorda quant ens envia fotos dels seus pares, és
per ensenyar-nos el que van patir, no sols per ser perdedors d’una creuada
feixista, sinó per perdre allò que més val i que és el primer que desfà una
guerra: la vida.
El seu pare Juan
Cugat comissari polític durant la guerra (a la fotografia vestit de soldat
republicà i retratat a València a l’any 1938), un cop acabada va estar presoner
a la Punxa de Tarragona (una església reconvertida en presó, a Tortosa la
funció de garjola la va fer el convent de la Puríssima al carrer Montcada). Un
presoner polític fins a l’agost de 1942. A la Tortosa rebentada aquells anys no
van ser tampoc fàcils, Mary ens relata el comportament de les monges
Teresianes. Castigada i arrossegada pel col·legi per no haver anat a missa, amb
un rètol en castellà “no ha ido a misa”,
mentre les seves companyes igual de nenes feien les banyes del dimoni, com ella
escriu “Era hija de rojo, el demonio.
Sentía encima de mí la masa negra triumfante y no habia más remedio que la
aparente sumisión”.
Evidentment la
ciutat ja no era la mateixa del 1936, ni físicament ni moralment. Un exemple
d’aquesta situació en la transcriu en el fet d’anar a comprar a casa Canivell,
una botiga d’ultramarins a la plaça de l’Àngel, ella la recorda esplèndida, amb
vidrieres, modernista, armaris plens, que per a una xiqueta era espectacular
tot i ser a la postguerra. La seva iaia li comentava que la tractaven com abans
de la guerra encara que sabien que no tenia els mateixos possibles.
La ciutat i la
població per una part ressentida i per l’altra represaliada, anava refent-se
però de manera desigual i desequilibrada.
Davant la impossibilitat de pagar els estralls causat per les
bombes, a les famílies vençudes no els quedava altra que vendre les seves
propietats als vencedors que si rebien la indemnització, així és com ens
explica la desaparició de l’Hostal i altres de les propietats que llavors tenia
la família: “Me divierte ver como se las
arreglaron los Nuevos dueños para hacer de las grandes puertas del Hostal
escaparates. Los miro con la superioridad que debe sentir la piedra picada, de
ángulos labrados, al ver a su lado el aglomerado artificial al que llaman
terrasso.”
Sols quedava
l’exili a París. Fotografia del vagó de
tren que van ocupar a l’estació de Tortosa.
