Una imatge recreadora del pati de l’antic Seminari

Per fi podem ensenyar com era el pati del Seminari o millor dit per fi ens ho podem mostrar a nosaltres mateixa, gràcies a les fotos publicades al bloc: Som de la Mercè.

Tot i així és una enganyifa i ens expliquem. No volem dir que la foto sigui falsa, el que volem dir és que no és la foto que ens hagués agradat veure (com al mite de la Caverna de Plató, sols veiem les ombres de la realitat). Per què? Doncs, perquè ens mostra l’última etapa de l’edifici i per tant la més alterada, la dècada dels anys 70, tot just quan el col·legi de la Mercè es va instal·lar allà.

A nosaltres ens hagués agradat veure el pati fotografiat per Ramon Borrell o Salvany Blanch, el pati tot just d’abans de la Guerra, abans de les fortes alteracions i restauracions que aplicaran els “salvatges” de Regiones Devastadas. Un pati conventual construït pels jesuïtes de la ciutat, organitzat en galeries i aules on donar classe però com al segle XVII era impossible fer fotos, també ens hagués agradat veure una de quan va tenir la funció educativa amb més fama: la de Seminari.

Tot i així encara no és possible i per aquesta raó publiquem la foto més moderna que hem trobat, ja que pensem que tot i no ser la més encertada ni aclaridora, ens mostra una realitat propera i al mateix temps recreadora d’una imatge més llunyana del pati, de l’Antic Seminari. 

Borrell. Les seves fotos, la premsa i les dones en Guerra

Que Ramon Borrell i Codorniu, és un dels fotògrafs més importants i prolífics de la ciutat no cal tornar a dir-ho. Però en aquest cas el tornem a portar aquí, per l’ús que tenien les seves fotos a la premsa estatal de l’època. Per sort hem pogut recopilar a la xarxa la foto inicial (baix) i el nou enquadrament que va sortir a la premsa.

Un grup de dones retratat a principis de segle XX, al pati del convent de la Mercè, llavors ja col·legi, museu, teatre... un espai que segurament transportat a la nostra contemporaneïtat vindria a ser una casa de la cultura. En aquest cas aquestes dones formen part del grup de la Creu Roja. El peu de foto ens relata: “TORTOSA.- Distinguidas señoritas de la localidad que han realizado durante tres domingos consecutidos una [...] a favor de los heridos [...] de las víctimes de la guerra del Rif, logrando un resultado altamente satisfactorio”. El moviment femení solidari es va fer notar en aquella època a territori estatal, per mitigar la crueltat del que passava al nord d'Àfrica. 

Una guerra que enviarà moltes lleves al nord del Marroc (llavors protectorat espanyol i un desastre de política colonial) i que ha generat moltes llegendes i mites, tant pels que van anar com aquells que quedaran al territori amb mil i una estratègies, com pagar les 2000 pessetes que lliurava de fer el servei militar.

No farem, ja que considerem que no cal, un anàlisi d’aquesta brutal guerra, però per a que us feu una idea del que passava al Marroc hi posem dues fotos. Ja valoreu vosaltres.

Un pati amb múltiples funcions

Com la gran majoria d’edificis de major volum de la ciutat la seva funció anat canviant i difícilment hi trobarem que els espais es dediquen als mateixos usos per als quals van ser creats. Aquest és el cas del casalot dels jesuïtes, de seminari, institut... del carrer Montcada i que actualment no és altra cosa que un descampat, en espera a la construcció d’un edifici d’última generació per albergar delegacions de la Generalitat i l’obertura d’un aparcament.

Per molts és recordat com l’edifici de l’institut (1928) de la ciutat, per altres com una seu provisional de l’escola la Mercè (1970).

Però cap d’aquestes funcions educatives va ser la inicial. L’edifici (1642) i la seva església conventual, la més gran de la ciutat després de la Seu, van ser bastits pels Jesuïtes com a col·legi, fins al seu abandonament i expulsió de la congregació l’any 1767. Llavors és quan l’edifici agafa més fama, fins i tot en molts casos es canvia el nom del carrer Montcada pel carrer del Seminari. El Seminari Conciliar s’ubicarà allà l’any 1842.

El 1982, l’edifici queda declarat en ruïnes i restarà abandonat fins a la seva demolició. A la dècada dels 50 l’església contigua va ser demolida per Regiones Devastadas, a causa dels desperfectes de la revolució del 1936 i els bombardejos dels anys següents, i al seu solar es va fer una pista esportiva.

Malauradament del pati no tenim cap fotografia disponible per a publicar-la i donar a conèixer aquest espai, sabem que era un espai rectangular al qual hi donaven les diferents galeries que donaven accés a les aules. Les dues imatges que adjuntem son dos fragments de fotografies de Ramon Borrell i Codorniu. La primera presa des del Sitjar, on es veu una perspectiva de la ciutat amb les cobertes de l’edifici i de l’església, la segona és altre fragment de la façana de l’edifici i de l’aspecte que tenia el carrer Montcada a inicis del SXX.

El pati de la Mercè

Les comparacions segons alguna gent són odioses, tot i així no fer-les, també és odiós. 

Són els anys 40 a la postguerra i les dues imatges dels patis parlen per si soles.

Tot i les dificultats dels dos centres escolars, de la restauració dels edificis després de la guerra, de la posada en marxa de la vida educativa, social, econòmica fins i tot la religiosa, la diferència de les dues societats representades és abismal. Tot i que l’escola de la Mercè no es pot considerar laica en aquella època, els seus mestres si que eren seglars i la barreja de sexes un fet, mentre a les Teresianes (entrada anterior) les mestres eren religioses i sols el sexe femení que es podia permetre la quota, era  present a les seves aules.

Un reflex escolar, de tota una societat, que va quedar molt dividida i danyada després de tres anys de guerra.

A més d'aquest pati cal fer altre apunt: era el claustre de la casa dels mercedaris, orde que s'estableix a Tortosa ja al segle XIII i perdura fins al 1835. Un cop dissolta la comunitat religiosa l'edifici desamortitzat passarà a tenir diferents funcions, polvorí, teatre, museu... i sobretot escola, sent la primera escola pública de Catalunya, perdurant fins als nostres dies. Al lloc on es va situar aquest edifici de la Mercè actualment hi trobem la biblioteca Marcel·lí Domingo i l'església de la Reparació.

La fotografia del grup escolar de xiquets de parvulari de doña Paca, és totalment una meravella, extreta del bloc de Som de la Mercè. Paga la pena fer un clic a l’enllaç i llegir la informació aportada per Toni Gallardo i Joan Ramírez.

Col·legi de la Mercè

Fa un temps l'Anna Roig Chavarria ens va enviar una foto d'un grup de xiquets escolars que es feien una foto a l'escola de la Mercè, natros vam preguntar per buscar informació i finalment la fotgrafia ha estat publicada al bloc Som de la Mercè. Es tracta d'una foto de l'any 1923, on surt retratat Leandre Roig Roig, pare de l'Anna Roig.

Tornar a l'escola

Setembre temps de raïm, figues i de tornar a classe, buscant imatges al bloc d’antics alumnes de la Mercè; Som de la Mercè hem trobat:



Toni Gallardo ens explica:"...volíem recollir aquí algunes imatges que hem trobat sobre els edificis que al llarg de la història ha tingut la Mercè. Les imatges en blanc i negre corresponen a l'edifici del carrer Montcada. Cal dir que són dels anys 40 del segle passat, és a dir, en l'època en què allò era l'Institut de Batxillerat, però ens sembla, no obstant això, que el seu interés està més que justificat." +info


Porta barroca de l’antic seminari, Segle XVIII. Situat al carrer Montcada.

A nosaltres al veure-les ens ve al cap aquella cançó tant descriptiva que té l’Ovidi Montllor, l’Escola de Ribera, ningú com ell per explicar el que eren aquelles escoles dels anys 40. La podeu escoltar aquí, Arxiu personal de l’Ovidi Montllor. Inclosa al disc De manars i garrotades.

Xiquets de la Mercè

Fotografia de grup, 1905. Inclosa a l'exposició "La Mercè. Una història en imatges", podeu fer un cop d'ull a Som de la Mercé.

Enviada per Joan Otero el 23 de juny de 2010.