Cronologia d’una destrucció

El projecte d’enderrocament de les cases de la catedral, ja gairebé toca el seu final.

Amb la fotografia d’inicis de segle passat, on encara es conserva amb la seva totalitat, intentarem fer una cronologia.

Primer cal situar-nos, ens trobem a la part central de la façana fluvial de Tortosa. És la part que concentrava més edificis de rellevància a la ciutat. Aquest sector compren des de la Peixateria gòtica construïda sobre les voltes del Vall (Bollonera) del 1380, fins al convent dels Trinitaris actual Palau Montagut (Comunitat de Regants), lloc on es troba el portal de Tamarit.

Aquest lloc força habitat ja des de la Baixa Edat Mitjana, formava part de l’entramat emmurallat de la ciutat, en moments bèl·lics, aquest sector es reforçava com tots els altres, tapiant portes, finestres i carrerons que donàvem al riu. Les cases van ser la pròpia muralla.

Aquest sector tenia dues portes, una secundaria que ja hem nombrat, portal de Tamarit i la principal de la ciutat: el portal del pont de barques.  A més, tot i l’avanç de la terra per guanyar terreny al riu (zona escorxador) moltes de les cases d’aquesta zona tenien accés directe al riu, mitjançant rampes i escales, a la fotografia encara es poden veure les del Palau del Bisbe. Aquestes quedaran anul·lades per la construcció de la rambla Felip Pedrell.

Si la primera vista la tenim reflectida als gravats de Wyngaerde, i entenen que aquesta ha estat una de les zones més viscudes de la ciutat, podem dir que la seva transformació ha estat continuada fins als nostres dies. Tot i així el clos tancat va perdurar fins als anys 30 del segle XX, moment en que es tiren a terra les cases marcades en blau clar, per donar accés a la Costa de Capellans i el carrer Santa Anna. En morat els espais que van perdurar i perduraran encara un poc més:  a la dreta de la imatge el Palau del Bisbe i a l’esquerra la part posterior del palau dels Montagut i la resta de cases (enfilant el sector nord), que fins no fa tant de temps encara llepaven el riu.

En groc la part a enderrocar, unes cases que encara avui en dia mantenen la mateixa fisonomia, moltes d’elles no han canviat ni un sol bastidor de finestra exceptuant la casa de la dreta que va ser enderrocada però que encara conserva la seva façana al carrer Croera i a més cal sumar altra més moderna a l’extrem esquerre que es construiria amb la reurbanització de la Costa de Capellans.

És així com segurament a partir d’aquest any 2015, la antiga muralla fluvial habitada i que donava protecció a tota la ciutat, inclosa la Seu, caurà a terra i donarà lloc a un nou espai esponjat a la ciutat.

Ja veurem si les solucions futures, són millors que els problemes actuals.

Algunes dades referents a patrimoni a la ciutat de Tortosa. El 1978 el nucli antic va ser declarat Conjunt Històric Artístic, el 1981 la Llei de Patrimoni Històric vetllava pel mateix. El 2005 s'aprova el PINCAT, Pla Integral del Casc Antic de Tortosa, on el catàleg d'edificis i conjunts urbans i rurals de caràcter històric, artístic i ambiental de la ciutat i municipi de Tortosa ignora completament les cases de la Catedral i projecta la gran plaça. Finalment aportem la data de l'aprovació per part de l'Ajuntament del Pla Director de les Muralles de Tortosa el 2015 i redactat per la Generalitat.

El riu gelat, II

Sort que aquell dia de gener tant gelat rondava per Tortosa, Bonaventura Masdeu i va fer les fotos al gel del riu.

Era el gener del 1891, si en l’altra fotografia es podia veure tot el sector nord de la ciutat, amb aquesta el que podem veure és la façana fluvial de llavors. Una façana on destaca el Palau Episcopal, la del Hostal (integrat a palau al SXVIII), la casa de l’Aduana o General separades pel pont de Barques. A continuació tota una sèrie d’habitatges abocats al riu que no han perdurat fins al nostres dies.

Una configuració de la ciutat que restava petrificada gairebé des d’època mitjana, una fotografia molt interessant d’observar, sobretot pels detalls: persones arrambades a la barana del pont per veure el gel baixar, la popa d’un llaüt amarrat amb l’agullot i l’arjau amb el gel lliscant riu a baix. 
La foto no és de gaire bona resolució però si parem atenció hi podem veure el nom de la barca (a la dreta de la imatge) a la seva galta; senzillament aquella era la Nº2, de les vuit que configuraven el pont. 

Completem l'entrada amb un text que ens aporta Hilari Muñoz, que pertany als arxius de la catedral i ens explica perfectament com aquest fenomen es va anar reproduint-se al llarg del temps, segurament a causa del mateix pont de Barques que parava la corrent i facilitava el fet de crear gel crespat al riu. El text de 1694 és d'una bellesa notòria i diu: ... Dilluns a 11 de janer 1694, aparegué lo riu de lo pont de barques en amunt fins a la horta de Pimpí, cosa de tir de mosquet poch més o menos, tot gelat ab una vista hermosa que feya lo gel en dit tret, perquè no estava llis com un safareig o bassa, sinó crespat y blanch com la neu, de manera que pareixia haver nevat sobre lo gel, que fou admiració a tots quant lo veren. Y de gruxa lo gel allí al pont de 16 y 17 palms. Y lo mateix dia, tement que dit gel no arruhinàs lo pont, fou llevat y arrimat a la part de la pexera, y al apartarlo del gel, causà molt ruido per los cruixits que donava y se afonà la segona barca del cap de dellà. Y durà cosa de tres dies lo anarsen riu avall lo gel.. Sort de que el fet anés repetint-se durant tres segles fins tenir la tecnologia de la fotografia a les nostres mans i poder retratar els fets. 

Meravelles.

La capella del palau del Bisbe

Una mostra del gòtic tortosí, que molt sovint resta ocult a les mirades de visitants i naturals.

És la façana interior de la capella del Palau, una façana ricament ornamentada amb arc apuntant i representació escultòrica.  Destaca la Mare de Déu al timpà i la representació dels sants bisbes als brancals sobre pedestal i a manera de pinacles a sobre de les columnes, totes aquestes escultures es mostren amb dosseret:  element arquitectònic decoratiu volat i en forma de volta. A més el seu valor és major, ja que conserva part de la policromia original de la mateixa. A la façana hi són adossades dues finestres apuntades amb trencallum i traceria a la part superior. L’autoria de la mateixa ha estat atribuïda a Guillem Seguer, arquitecte, pintor i escultor de Montblanc.

Tota aquesta façana dona accés a l’espectacular capella del Palau del Episcopal, on destaca la seva volta de mitja estrella, sobre voltes raconeres.

La fotografia ha estat trobada a la xarxa, nosaltres sols hi mostrem un fragment de la totalitat de la mateixa; estereoscòpica. L’autor va ser, cap al 1915, Francesc Xavier Parés, en aquell moment president de la secció de fotografia del Centre Excursionista de Catalunya. 

El pont de la Cinta, llepant lo riu

Va ser el primer pont fix per a trànsit rodat i vianants de l’Ebre català, en substitució del pont semifix de Barques.

Després de l’incendi i de la ràpida combustió de la fusta de l’obsoleta infraestructura anterior, només van tardar en construir el nou pont tres anys, per aquesta rapidesa i secretisme en la seva planificació, va ser conegut com “lo pont dels muts”.

És el 1895 quan queda inaugurat i construït per la Maquinista Marítima i Terrestre, un pont de concessió privada que s’avança al de finançament públic que ja es plantejava inclòs abans de l’incendi del de Barques: “En el año 1847 ha concedido el Govierno el permiso para la construcción de un puente de hierro sobre arcos...”. En ser de naturalesa privada la passarel·la, cobrava peatge i molts de la burgesia tortosina hi tenien dret d’explotació, fet que va fer encara més complicat portar endavant el pont públic. Mentre l’única alternativa al peatge era el pontó situat a la zona del Mercat.

Tot i la benedicció i suport de l’església. El pont de la Cinta, també va ser dinamitat l’abril de 1938 (aquí alguns estudiosos del tema hi diuen el 18, altres 19). El cas és que va ser el segon pont en ser volat de Tortosa, després del Pont de l’Estat i abans que el del Ferrocarril.

D’aquell pont sols queda la pilastra central, fent de peanya a un monument franquista dedicat als “caiguts” a la guerra, però això és altra història tot i ser el mateix espai.

Postal del Pont de la Cinta i façana fluvial editada per Fototípia Thomas i fotografia del pont al riu extreta del grup de facebook Baix Ebre i Montsià Antics.

A la segona foto, a més de la destrucció del pont, hi podem veure el barri de Sant Jaume, amb la seva cúpula del Convent del Miracle. Llavors el convent venia de ser la presó municipal, i en acabar la guerra els bàrbars de Regiones Devastadas van decidir enderrocar-lo per a construir-hi les escoles de Remolins. 

Balcons i gelosies, mirar sense ser vist

Fa un temps parlàvem de les cases d’escaleta i de les seves innovacions. Entre aquestes innovacions els balcons. Un espai de connexió entre l’exterior i l’interior dels habitatges, que guanyant en altura havien perdut els patis interiors i per tant els espais no coberts, tan importants fins al segle divuit per la vida domèstica. 

L’eclosió dels balcons va ser tan gran que molts d’aquells edificis que no disposaven d’aquets espais es van apuntar a la moda i en van construir. Cal parlar doncs de la utilització que tenien aquests espais, els balcons, eren la part exterior de l’habitatge i llavors era i és un lloc per mirar i ser mirat, un espai de comunicació d’enllaç entre la vida privada i pública, un espai on desenvolupar alguna de les tasques que dins de la casa eren difícils de fer, com estendre la roba, tenir plantes... Es així com aquets espais rectangulars del SXVIII de dimensions en molts casos reduïts, són els protagonistes dels habitatges i perduren fins als nostres dies.

Aquí introduïm la visió del passeig del Born, Barcelona. És una pintura del XVIII, en ella veiem un mercat, però a nosaltres ens interessa els habitatges de la mateixa, a la seva majoria ens representa cases d’escaleta, amb els seus balcons, coberts per tendals. Uns balcons construïts majoritàriament en ferro d’una peça o llosana i que s’encastaven a la façana de l’edifici, utilitzant de terra manises de colors de cara al terra. A més la pintura és doblement interessant ja que ens mostra una altra de les innovacions que van dur aquestes construccions. Com hem dit era un espai privat, però a la vegada públic, llavors molts d’ells com podem veure comencen a tenir una gelosia, fetes de fusta, les quals permetrien sortir per veure sense ser vist, sent les precursores de les tribunes i miradors que eclosionaran  a finals del XIX i XX amb el modernisme.

Ara parlem de la visió de la imatge estereoscòpica que ens  fa Salvany Blanch al 1914 del Carrer Croera, sent el protagonista el Palau Episcopal del segle XIV. Tot i ser una fotografia moderna la seva visió ens pot fer retrocedir dues centúries i parlar exactament del mateix que fèiem de la pintura del Born, si no fos per la publicitat enganxada a la parets de les cremes  Kaiser, i dels cinemes de la ciutat.

Hi podem vore tendals cobrint la intimitat i la llum dels habitatges i el millor de tot  dos balcons, dels tres que hi ha actualment a la façana, de llosana de ferro que no són originals de l’estil gòtic de l’edifici. Amb manises decorant la base del mateixos i un cop més altra sorpresa: una gelosia de fusta! La podem veure en el balcó que esta més allunyat, com a la pintura, aquesta permetrà tenir una visió discreta del carrer.

Qui de la cúria de Palacio, sortia a veure el que passava a carrer?

Pintura anònima del Bornet, segle XVIII. Museu d’Història de Barcelona.

Fotografia de Salvany Blanch, 1914. Font Biblioteca de Catalunya.

El pati de la Canonja

Aquest pati a la ciutat de l’Ebre va deixar de tenir el seu pes específic, per a passar a convertir-se en un simple pas per entrar a la catedral, actualment més conegut per tots amb el nom de Porta de Palau i menystingut com a un carreró fosc.

Però aquesta porta-pati durant segles va ser la més utilitzada per accedir a la catedral i la canònica de la catedral de Santa Maria (el portal de l’Olivera és del segle XVIII i la façana de  Martí d'Abària no va ser projectada fins la dècada del 1620), a més de contenir i formar part de l’antic Palau Episcopal romànic de la ciutat.

Un edifici d’estil romànic que va ser construït cap a la segona meitat del segle XII i que va estar en actiu fins al XIV i del qual queden poques restes integrades als habitatges que es van construir amb el pas del temps al voltant d’aquest espai. Llavors per ser de pas obligat de canonges que entraven i sortien de la Seu, va quedar el nom de pati de la Canonja. A més de ser la comunicació més ràpida amb el nou Palau Episcopal gòtic.

En quant a les restes esmentades a les fotos hi podeu observar alguns arcs, portes, que si es para atenció també es poden observar en la fotografia d’inicis de segle de Ramon Borrell i Codorniu, sent l’espai utilitzat com a zona de jocs de xiquets.

Però per no fer-se un embolic explicarem el per que del nom de Canonja.

Un canonge és un dignatari eclesiàstic on la seva funció està regulada pels cànons 503 a 510 del còdex del dret canònic, formen part del capítol d’una Seu que pot ser catedral, com la de Tortosa, o col·legiata, com la de Xàtiva. Per tant és una orde  Canonicorum regular, que fan vida en comú,  on desenvolupen l’ofici clerical (capellans) i la vida apostòlica seguint la regla, en el cas tortosí la de Sant Agustí. El seu hàbit és molt característic per les grans i ostentoses puntes anomenat roquet. Aquests feien ús de les diferents parts de la catedral com era el cor on es recitava l’ofici diví, el dormitori, la sala capitular on es reuneix el capítol, una assemblea periòdica com a consell del Bisbe de la Seu, entre altres espais de la Catedral articulats al voltant del claustre. Els canonges tortosins van obtenir la secularització el 1772.

A l’actualitat l’espai es presenta força degradat, com bona part del centre de la ciutat i conté  l’accès a l’exposició permanent de la catedral, que tanmateix ocupa bona part de les dependències de la canònica.

Per últim, podeu apreciar tots els elements explicats en aquesta fenomenal  imatge estereoscòpica de Salvany Blanch: l’estat del pati de la Canonja l’any 1914, i els canonges entrant amb la seva vestimenta característica acompanyant el bisbe. Com a curiositat, la dona que els acompanya pidolant almoina al bisbe que sembla ignorar-la. En un dels murs s’observa la Creu de Palau, dels segles XV-XVI, d’autoria anònima, i en un altre el cartell d’un forn. Per altra banda es veu el paviment típic de tot el centre de la ciutat, fet amb còdols i lloses de pedra per facilitar el pas dels carruatges.

Font: Fons Salvany Blanch. Biblioteca Nacional de Catalunya.

Una joia del gòtic català

Possiblement un dels palaus episcopals més antics de Catalunya, un edifici construït en part, sobre les drassanes romanes de la ciutat, fet amb carreus isòdoms és a dir totes les pedres són de la mateixa mida.

El pati és una de les parts més rellevants de l’edifici, amb dues galeries conservades al primer pis d’arcs ogivals,  on destaca la seva esveltesa, potenciada per les fines columnes de fust quadrilobulades i capitells d’ornamentació floral. A aquesta galeria s’accedeix per una escala volada a l’interior del pati.

El Palau va començar a bastir-se al segle XIV durant l’episcopat de Berenguer Desprats (1360-1340) i és una mostra del poder que van arribar assolir els bisbes tortosins en època medieval, la seva pujança constructiva coincideix amb l’impuls de la construcció de la catedral gòtica de la ciutat.

Fotografia de Salvany Blanch, 1914. Font Biblioteca de Catalunya.

Els quatre ponts de Tortosa.

Evidentment com ja és sabut, malauradament la ciutat mai ha tingut quatre passos sobre el riu. Va ser una expressió irònica de la ciutadania.

Ens hem de situar al 1937 a una ciutat a la reraguarda, ja fortament castiga pels bombardejos de les tropes feixistes i els Fets de Maig conseqüència dels moviments revolucionaris. Un cop liquidada la revolta al maig. L’Ajuntament es va constituir de nou, sent l’alcalde  Ferran Pons del PSUC-UGT, en aquest nou govern quedà exclosa les formacions de la CNT i la FAI, ja que cap dels seus militants van presentar-se a la convocatòria. És així com el 8 de maig del 1937, es va constituir un ajuntament amb 10 regidors del PSUC-UGT, 8 d’ERC, 3 d’Acció Catalana, 3 de la Unió de Rabassaires.

La situació en la que es trobava el consistori verdaderament era ben magra, després del desgavell econòmic provocat per la gestió anarquista de la Conselleria municipal de Finances. Aquest desori continuà fins al final, com va ser el fet de la sostracció d’un milió de pessetes de la Conselleria de Defensa de la Generalitat (per Carrozas, líder de la CNT-FAI), abans de l’esclat dels Fets de Maig i posterior fugida de Catalunya. La recaptació d’aquest milió s’havia fet amb més o menys coacció als personatges benestants de la ciutat.

Així doncs tot era força inestable, tant políticament com econòmicament, sense afegir la por, la fam, i tantes altres situacions que crea una guerra. Tot i així Pons, un home vanitós, no va proposar mesures de restricció, sinó que es van acollir a la creada Caixa de Crèdit de la Generalitat, com a un possible finançament, (caixa creada per aglutinar els valors d’incautacions). Cid i Mulet (Acció Catalana) com a regidor de Cultura, va fer títols de deute amortitzable que pujaven fins al 30 milions de pessetes amb el Palau Episcopal i el Cabildo de la Catedral , tot i així l’estat financer de Catalunya no va poder pagar tot els crèdits, que van quedar en poques quotes que no van arribar ni als 2 milions de pessetes.

Trencada l’esperança de la Caixa de Crèdit, retirada la circulació de la moneda de plata per ordre del Banc d’España, influïts encara per les respostes al problema dels anarquistes, molts municipis catalans van optar per crear paper moneda. Aquest va ser el cas de Tortosa, tot i que ràpidament el Govern de la República els farà desaparèixer. Els ajuntaments majoritàriament van treure recursos d’aquella moneda, que els compraven amb el mateix import legal, sobretot els col·leccionistes.

L’ajuntament va emetre una sèrie de cent mil pessetes en 0,25-0,50 i 1 pesseta. Una magnífica panoràmica de Tortosa, litografiada per Marià Lleixà que ràpidament es va esgotar. Un bitllet signat per: el dipositari Pere Blasi, com a comptador Sr Martínez i l’alcalde Ferran Pons. El tarannà tortosí aviat va completar aquella imatge dels tes ponts sobre el riu, el campanar del Roser, la façana fluvial i els llaüts circulant pel riu. La ciutat tenia quatre ponts: els reals i l’alcalde.

Tot i així cap d’aquestes mesures va resoldre els problemes,  i això que van haver més, com la venda dels solars de la Llotja,..

L’equip municipal va ser tret de l’ajuntament, degut a haver-se constituït a les braves per resoldre els problemes dels Fets de Maig i amb el suport del Govern Central.

La Generalitat el va considerar il·legal i el 22 de setembre del 1937 els regidors rebutjaren els seus càrrec, deixant en mans el consistori al delegat d’Ordre Públic, començant el 26 del mateix més les negociacions per a solucionar la nova crisi. On sortirà  Josep Rodríguez Martínez d’ERC nou alcalde de la ciutat de Tortosa, el dia 29 de setembre del 1937.

Bibliografia

J. Subirats Piñana. TORTOSA, FRONT DE GUERRA. E. Columna Tresmall

J. Cid i Mulet. LA GUERRA CIVIL I LA REVOLUCIÓ A TORTOSA. E. Abadia de Montserrat.

Font imatge: Monedas i billetes locales.

60 anys del Biscúter

Aquest any es compleixen les sis dècades d'aquest micro utilitari fabricat a Sant Adrià del Besos per l'empresa catalana "Auto Nacional SA". Va ser l'únic automòbil popular durant la dura postguerra gràcies al seu baix cost, amb comparació amb altres cotxes, fins l'arribada del 600 de la Seat.

A la foto una dona amb el Biscúter a l'any 1959, als terrenys guanyats al riu per a construir l'Escorxador i per on actualment transcorre l'Avinguda de Remolins.

Publicitat de l'època, als anys 50. 

Fotografia i publicitat extreta del web "todocolección".

La reconstrucció del Pont de l’Estat, IV

Recuperem la seqüència fotogràfica que mostra el desenvolupament constructiu del pont, enviades per Ignacio Irazuzta Ugarte.

A les dues primeres fotografies la gran grua que es desplaçava per la base del pont, amb els seus grans tensors i que facilitava l’avanç de la construcció sobre el riu.

Però d’aquesta entrada cal destacar aquesta instantània. Una fotografia entre captivadora, bella i esfereïdora. Ens mostra als peons al pont posant a l'objectiu contents i amb orgull de formar part de l’obra, aliens al teló de fons que mostren. Un teló d’una ciutat que realment fa por, una ciutat completament devastada per la guerra, tota plena de mitgeres obertes, de cases sense sostre i finestres sense cortines.

Un decorat que tardarà en agafar altre cop pujança i mostres d’una ciutat complerta. A la part del Paiolet (esquerra de la imatge) es fa notori els estralls dels bombardejos, però no sols aquí, tota la façana fluvial quedarà danyada. Al centre de la imatge l’antiga zona de la plaça de les Cols (ara baixada del pont), els danys es tornen a fer evidents. Tot zones força estratègiques que van fer que la ciutat es tornés inhabitable, desplaçant a la gent cap a les muntanyes. Seguint la direcció del corrent del riu, a la dreta de la imatge la zona del Palau Oliver de Boteller i les cases adjacents al carrer Botigues de la Sal, com és l’hostal dels Cugat on es veu clarament el desperfecte de l’habitatge. Uns desperfectes causats en la seva majoria per l’aviació italiana a l’any 1937, a més del que suposa ser front de guerra durant gaire bé un any.

A dalt del Sitjar el volum dels Quarters obra del segle XVIII i que serà destruït per donar pas al nou hospital de Tortosa.

Per últim la mateixa estructura, amb la visió de la riba de la Casota, les diferents naus de fustes, el Flamenco i l’església del Roser que serà un dels edificis més danyats d’aquesta zona. Altre aspecte de l’època de postguerra i anteriorment característic de la zona, és la total desaparició de les drassanes i de l’activitat fluvial.

Festes de la Cinta

Les festes de la ciutat als anys 20, a la fotografia cedida per el Joan Otero hi podem veure una escena on surt part del seguici festiu com són els gegants i la cucafera, tal vegada esperant a la sortida de la Mare de Déu per començar la processó. 

Interessant de veure com els xiquets s'arremolinen al voltant de la Cucafera, situada més prop del carrer Croera baix les finestres del Palau Episcopal. I els gegants situats a la replaceta creada per les escales de la Catedral.

Entrada baix pal·li

Any 1926, Félix Bilbao Ugarriza enfila escales de la Catedral baix pal·li, deixant el carrer Croera i el Palau Episcoal a la seva esquena, serà bisbe fins l'any 1943.

Postal partida

Postal turística de Tortosa que mostra dues imatges. Una vista de la façana fluvial, on encara es veu en primer pla el Cap de pont, que dòna accés al Pont de la Cinta i que condueix cap a la zona del carrer Canvis, carrer Ciutat i Croera. Dominant la ciutat els quarters al Sitgar. En xicotet una imatge bucòlica de l'Ermita de Mig Camí.

Editada per Fototípia Thomas, inicis SXX.

Lo pont de barques

Fotografia de Bonaventura Masdeu, a la dècada de 1880.
Enviada per Ramon Monllau.

Segur que tomba

Restes del pont de la Cinta, entre els anys 1938-1966.
Fotografia extreta del web soctortosa


Des d'aquí ens unim a la iniciativa de la retirada del monument feixista del riu Ebre. Proposada pel Casal Panxampla




Som de l'opinió de recuperar l'ús que sempre va tenir, un espai públic i de trànsit urbà, un punt d'enllaç entre les dues ribes, símbol d'unió i no de divisió.

Caràcter destructiu

Avui us deixem fragment d’un article de Josep Bayerri i Raga publicat el 07/03/2010.

El patrimoni històric de Tortosa ha estat objecte d'agressions al llarg dels anys, però les que més dolen són les recents, quan formalment ja hi havia una cultura historicista, i els òrgans oficials estaven integrats per persones en teoria lletrades. El 1962, en adquirir la possessió dels terrenys d'Orleans, l'Ajuntament enderrocà les casernes de Sant Francesc, un edifici significatiu de l'arquitectura militar del segle XVIII; al seu solar es va projectar una urbanització de xalets i finalment es va construir l'hospital Verge de la Cinta, una decisió del tot inadequada, com s'ha demostrat al cap dels anys. El 1965 es va destruir el tram de muralla que unia les fortificacions del Sitjar amb el fort d'Orleans, molt malmès des de l'obertura de la carretera Simpàtica el 1894, però, en qualsevol cas, perceptible i recuperable; el 1966, en reconstruir-se l'església de Sant Blai, l'aleshores bisbe de Tortosa, Manuel Moll, va fer sortir a la força el delegat de Belles Arts que volia investigar unes restes arqueològiques aparegudes als fonaments; el 1967 la Diputació enderrocà el palau del baró de Purroy, amb un vestíbul i escales d'accés del segle XVII, per construir un bloc d'habitatges de nova planta amb l'edifici del Patronat, també enderrocat; el 1975 el que era president dels Cantaires de l'Ebre, amb la indiferència de l'Ajuntament, dinamità un tram de la muralla interior del Rastre del segle XV, per encabir-hi una pista de bàsquet que mai va funcionar; pocs anys després, el mateix personatge féu obres a les restes de la torre de la muralla exterior per habilitar-se un xalet; el 1979 l'Ajuntament autoritzà a convertir la sala d'actes del balneari de Porcar en aparcaments a la venda i, ara fa dos anys, fins i tot es va plantejar enderrocar tot el balneari per fer-hi habitatges; el 1984, en clausurar-se el cementiri vell, el regidor de l'àrea decidí abatre els arbres interiors que definien uns jardins de notable valor estètic i, alhora, cremar tots els arxius (la història dels enterraments esdevinguts des de 1844), perquè li semblaven «funeraris».
Parlant d'arxius, són ben recents les pèrdues dels arxius fotogràfics d'Escudé (amb una important col•lecció de plaques de vidre del segle XIX) i el de la família Ramos (amb negatius dels anys quaranta i cinquanta); i l'arxiu històric del Banc de Tortosa es va salvar gairebé de miracle. Tot plegat en la línia del que va succeir el 1902, quan empleats municipals van abocar al riu carretonades plenes de restes de ceràmica trobades al subsòl de la ciutat, que havia anat col•leccionant durant anys l'arquitecte Joan Abril per constituir el Museu de la Ilercavònia; el nou Ajuntament, dit liberal progressista, va considerar que allò era brossa.




Un desgavell patrimonial, potser també la destrucció de les cases de la catedral. Sols són quatre cases!!, però són patrimoni i testimoni de la ciutat. Tombar aquestes cases representa desfer la trama urbana de ciutat vella i perdre un tret medieval de la ciutat, com són les cases muralla. Així passaria a ser una agressió més importants al patrimoni de Tortosa. En principi suposa la desaparició del Carrer Croera, que és la via principal de la ciutat baix medieval, la que donava pas a la Vilanova i a tot el nord del territori del marge esquerre de l’Ebre. Paga la pena? Baix el meu punt de vista no. Una plaça per a què? Segurament Martí Abaria al 1625, arquitecte del projecte de la façana barroca, i Antoni Ferrer quan un segle més tard 1728/1757, va realitzar la portada actual, ja ho tenien present donar eixida al riu a una obra barroca, grandiosa i espectacular, dotar-la de perspectiva i profunditat, però avui en dia la façana està per concloure, falten les dues torres i el cos central, així doncs no precisa de profunditat. Per a la ciutat és més important mantenir l’únic tram de façana fluvial històric, que dotar de perspectiva a una obra tardobarroca, que aporta poques coses.
A més no volem una ciutat més turística, quin lloc millor de la ciutat per albergar botigues, restaurants, hotels, habitatges,... El govern de la ciutat hauria de ser conscient, de tot el que ha perdut la ciutat i ara no és pot permetre el luxe de tombar i tampoc de comprar habitatges amb diners públics per deixar-los abandonar, fins poder declarar-los en ruïna, sols posaré un exemple i és el: Cabanyal-Canyamelar de València, aquestes polítiques no són les adequades, les ciutats del S. XXI han de fer possible la rehabilitació, la reutilització i la consolidació social d’espais únics i peculiars.

Crear una plaça allí pot ser divertit, però és totalment inadmissible, mai ha hagut una plaça precedent i si es crea quedarà com un decorat, sense funcions socials, com una cosa falsa i sense trellat. Hem de ser CULTES i respectar l’entorn urbà. Per què no gastem els pressupostos en fer ponts per a vianants? En habitatges per a joves? En recol•locar en un lloc didàctic i explicatiu el monument feixista? En crear llocs de treball? En fer una ciutat viva, amb la seva idiosincràsia. Respectar els seus atributs i desenvolupar-los.
I posats a tombar per què no tombem també el Palau Episcopal? Sense ell la vista seria monumental, a més quedaria tot nou i polit, hi ha tècniques per desmuntar edificis i col•locar-los a altres llocs. Quin privilegi té el Palau, que no tinguin les cases dels ciutadans.

Si el traslladem podem fer un bon aparcament!!


Façana fluvial a finals del S.XIX

SIGUEM CONSCIENTS I RESPECTEM EL QUE ENS QUEDA, QUE NO ÉS MOLT

Ramon Borrell i Codorniu.

Tortosa 1869/1948

En data anterior al 1959 l'Ajuntament de Tortosa adquirí el seu fons fotogràfic, ingressat l'any 1962, el qual compta amb més de 3000 plaques fotogràfiques de les quals la més antiga data del 1872.

Moltes de les seves fotografies de la Tortosa del seu temps van tindre una amplia difusió gràcies a que van ser utilitzades com a postals per fer publicitat de "Hiposfosfitos Salud, para los insomnios - Elixir Digestivo Salud. Estómago."


Fotografia del Pati del Palau Episcopal.
Font: Ilercavònia.

Panoràmica

Fotografia al voltant de la dècada de 1880.