Mentiria si no reconeguera que, en algunes ocasions, una fugaç ombra de remordiment m’assalta encara quan pense el que vaig fer. Al remat, feia ja molts anys que servia a la casa, i tot i que la meua relació amb el senyor no s’havia distingit precisament per la confiança o la familiaritat, el temps i el tracte van fer que acabés agafant-li un cert afecte. M'irritava, per això, haver de veure com es deixava ensarronar, una vegada i una altra, per la caterva d’espavilats, marxantons i estafadors que el visitaven regularment amb la intenció d'encolomar-li, quasi sempre a un preu absolutament desgavellat, les últimes "meravelles" que enriquirien les col·leccions del seu gabinet de curiositats i que despertarien --"podeu estar-ne segur, excel·lència"-- l’enveja i l'admiració del seu cercle. Perquè aquesta era, sense cap mena de dubte, la seua principal obsessió: d'orígens extremadament humils, sense cap formació ni cultura, havia sabut jugar amb habilitat les cartes que la vida havia posat al seu abast fins assolir una posició més que benestant que, tot i això, no li havia valgut per guanyar-se el respecte i la consideració de l'exclusiva i excloent classe social a la qual maldava per semblar-se. Tan se val que foren quadres, estampes, tapissos, antiguitats o qualsevol altre objecte amb pretensió de ser, o de semblar, "exòtic". Cada nova adquisició representava per a ell un pas més cap al seu objectiu irrenunciable: ser reconegut com un membre de ple dret de l'alta societat de la qual estava exclòs per bressol però en la qual, segons ell ho veia, s'havia guanyat de sobres el dret a ser acceptat.
Quant a mi, sempre en un discret segon pla i limitat, feu-vos càrrec, pel meu paper de criat del qual s'espera prudència i discreció, havia d'assistir impassible a les interminables sessions de mentides, enganys i exageracions que invariablement acabaven amb el venedor de torn un poc més ric, el senyor un poc més pobre, i alguna penyora d'escàs valor però d'un preu altíssim lluint damunt d'un alçador o penjant d'una paret. Amb tot, he de dir en la meua defensa que, tot i que la meua posició no em permetia expressar obertament les meues opinions, en algunes ocasions vaig tractar d'advertir discretament al senyor (ah, aquelles pèssimes imitacions de porcellana xinesa, la burda armadura suposadament japonesa que fins i tot un xiquet hauria reconegut com a falsa...), amb l'únic resultat de provocar el seu enuig, que què anava jo a saber, pobre criat, d'aquestes coses elevades de l'art i de la història. I va ser així com, ignorat, rebutjat i ridiculitzat de forma sistemàtica, vaig decidir canviar de bàndol: si el senyor estava disposat a deixar-se entabanar tot i els meus advertiments, crec que no se'm pot culpar per haver decidit beneficiar-me de la situació. Com a coneixedor privilegiat de les seues dèries i els seus desitjos, i a canvi d'una ajustada però merescuda comissió, vaig començar a posar-me d'acord amb els venedors, que en sou d'oportú oferint-me precisament aquesta peça única i buscadíssima, no em digueu que no és una afortunada casualitat, fa no res em deia el meu criat que tothom en parla d'ella com una de les més cobejades a hores d'ara pels vertaders amants de la bellesa...
Sé que hi ha qui ho trobarà censurable; jo mateix, ho he dit abans, ho pense de vegades, i sé també que potser algun dia hauré de passar comptes per tot plegat: tard o d’hora, fins i tot algú tan obtús i limitat per a aquestes qüestions com qui va ser durant tants anys el meu senyor acabarà reparant, per ell mateix o a instància d'algú altre, en que hi ha alguna cosa que no quadra en aquella “extraordinària col·lecció de gravats de Don Francisco de Joya” per la qual va haver de pagar una petita fortuna i que a mi em va valdre un sucós percentatge gràcies al qual em vaig poder acomiadar i establir-me pel meu compte. Quan això passe, però, jo ja estaré molt lluny, i ningú em traurà del cap que sí, que el vaig enganyar, però que comptat i debatut s'ho havia guanyat a pols. A més, i gràcies a això, jo vaig poder començar la meua pròpia col·lecció, i aquesta, vos ho puc assegurar, si que és realment extraordinària perquè jo no em deixe enganyar tan fàcilment, i sé que gràcies a ella algun dia assoliré el respecte i la consideració que estic segur de que meresc.
La meua participació, un poc tardana, als relats conjunts del mes de maig. Per cert, fent-li voltes al quadre de Fortuny i al que representa (no ha estat gens fàcil, aquesta volta), no he pogut deixar de pensar en la història de Sir William Douglas Hamilton, diplomàtic, naturalista i col·leccionista en el Nàpols del finals del segle XVIII, la seua esposa Lady Emma, i la relació d'aquesta amb Lord Nelson, de la qual vaig saber per la novel·la de Susan Sontag "El amante del volcán", un llibre que recorde com a fascinant i que potser hauré de rellegir un d'aquests dies...
