A la vista

No duc un compte precís, però són de segur els dos cims als què més voltes he pujat al llarg de la meua vida. Ajuda indubtablement la proximitat, perquè tots dos els tinc ben a la mà i a la vista des de casa. Però també que, en algun moment, m'hi interessara específicament per estudiar el patrimoni natural de les serres de les què formen part i, sobretot, que malgrat la seua modesta altitud (1.389 m en el cas del Montcabrer, 1.104 en el de Benicadell), l'un i l'altre mostren a bastament tots els trets --geogràfics, ecològics, culturals i simbòlics-- que fan de la muntanya allò que és, i que a algunes persones ens atrau de forma irresistible. Aquests dies passats he tornat a pujar-los, divendres un i dissabte l'altre, i una volta més ha pagat sobradament la pena: per la bona companyia, per les vistes que mai no deceben i per retrobar-hi, un any més, els entranyables i amistosos bardissers. I com que hui és el Dia Internacional de les Muntanyes --l'únic d'aquests "dies" al què, no sabria dir ben bé per què, encara preste alguna atenció-- ja em va bé, també, aprofitar per recordar-ho. I tan de bo que arribe, algun dia, el dia en què no calga. 

Sant Roc (i el gos)

Invocat popularment com a advocat diví contra la pesta i altres malalties infeccioses, no sorprèn que a partir del segle XV, quan comencen a circular les primeres hagiografies, la devoció per Sant Roc s'estenguera per Europa Occidental al mateix ritme que ho feien les onades successives de la devastadora plaga, i que siguen encara multitud els pobles i ciutats que el tenen com a sant protector. Entre elles, i sense anar més lluny, Alcoi: tot i que a penes hi ha a hores d'ara cap celebració més enllà de la parròquia que porta el seu nom, el sant és el segon patró de la ciutat després de Sant Jordi, d'ençà que el 2 d'abril de 1600 --en plena epidèmia del que llavors es va conèixer com "la pesta de Xàtiva"-- va ser escollit, com era costum a l'època, per insaculació. A mi, que ja sabeu que en aquestes coses soc una mica descregut, que fora bon caminador, amic dels gossos i nascut a Montpeller, ja em semblen motius més que suficients per a que senta per ell una viva simpatia; més encara, per l'oportuna ubicació de la seua festivitat en aquest moment àlgid de les festes d'estiu. Així que per tot això, i per ser el sant patró de tants pobles que m'estime, farem hui cas dels seus ensenyaments: Sant Roc era molt devot, / també molt miraculós; / anava a fer-se un got / i se'n feia més de dos. Total, estic de vacances, i demà encara és Sant Gos.

Tant la portada dels "gozos" com la imatge de Sant Roc a l'església homònima d'Alcoi els he manllevat del magnífic blog "Goigs i devocions populars", molt recomanable si vos interessa aquesta manifestació de la cultura popular de les nostres terres. Quant als versets sobre Sant Roc, els he arreplegat del llibre d'Alfons Llorenç "El Sant del dia", del qual ja vaig dir alguna cosa fa temps (curiosament, també amb alguna referència al sant occità).  I ja que estic per ací, deixeu-me dir-vos que vaig aprofitant aquests dies lliures per seguir provant-me per les serres de la rodalia; aquesta volta, al cim de Benicadell, que també feia temps que no hi anava. I mira, bé també...

Escenaris

A la meitat del segle XII, la imminència de la conquesta per part dels exèrcits feudals devia ser tan evident com aterridora per a la població andalusina que vivia a les muntanyes del sud valencià. L’expansió constant dels regnes peninsulars havia deixat aquestes terres en una situació fronterera que les exposava permanentment a les incursions i cavalcades de les hosts cristianes. No és estrany, per això, que l’amic Josep Torró situe en el període comprés entre el segon terç d’aquell segle i el primer del següent la construcció de la major part de les nombroses fortificacions andalusines de les quals tenim notícia en aquesta zona; unes edificacions que no respondrien a “un 'plan estratégico' de defensa territorial” bastit per cap entitat estatal, sinó que tindrien un origen camperol en ser les pròpies aljames (potser, de vegades, amb la participació d’assessors especialitzats) les que promourien la fortificació, atès que, com diu Torró, són aquestes “las primeras y principales entidades para quienes representa una urgencia disponer de fortificaciones como último medio de impedir el cautiverio o la expulsión: los destinos que aguardaron a los andalusíes de las islas orientales o de la vega del Guadalquivir, donde apenas había ḥuṣūn”.

Les terres situades a peus de la serra de Benicadell no devien ser en absolut alienes a aquesta percepció, accentuada a més a més pel record de les devastadores incursions de les hosts del Cid a finals del segle XI i les posteriors cavalcades dels reis aragonesos (Alfons el Bataller i Alfons II), de tots els quals se sap que van recórrer i fins i tot ocupar la Penna Cadiella. De fet, i a hores d’ara, encara resulta possible visitar les restes de dues fortificacions que, si be mostren unes característiques --i un estat de conservació, també-- ben diferents, corresponen a dues de les tipologies típiques de les construccions defensives bastides en aquesta època a la Ŷibāl Balansiya. La primera d'elles, coneguda actualment com Castellet de Carrícola, mostra els trets propis de les denominades torres d'alqueria, fortificacions de poca entitat destinades a la protecció dels habitants d'un o dos nuclis de població, les quals i a més de la torre característica solien disposar d'un petit reducte fortificat o albacar. Les excavacions arqueològiques dutes a terme al Castellet i el seu entorn amb ocasió de la seua recent restauració (finalitzada el 2011) han permès confirmar els últims anys del segle XII o els primers del XIII com a data de construcció; no sembla que, una volta consolidada la conquesta, la fortificació fora objecte d'un ús continuat, i tot apunta a que va ser abandonada i parcialment enderrocada a finals del segle XIII.

No molt lluny del Castellet, però molt menys aparent que aquell, s'alça un altre exemple de fortificació, però aquesta amb una magnitud i característiques pròpies d'un autèntic castell o ḥiṣn: el Castell de Carbonera, com és conegut habitualment, estava constituït en aparença per un ampli recinte emmurallat bastit al capdamunt de la denominada Lloma del Castell, pràcticament a cavall entre els actuals termes municipals d'Otos i Beniatjar. Tot i que amb dificultat pel seu estat actual de conservació, s'hi distingeix un espai principal envoltat per una muralla de quasi tres-cents metres de longitud, reforçada per diverses torres quadrangulars de les quals a penes es conserven actualment restes de la base. A la part superior d'aquest recinte hi ha vestigis d'un altre paredat que podia actuar com a celòquia, mentre que a l'exterior es conserven fragments del que podia haver estat un tercer perímetre defensiu, potser amb funcions d'albacar. Al cantó nord-est de la muralla, junt al que devia ser l'accés a la fortalesa (i on s'han dut a terme, aparentment, excavacions recents que semblen a hores d'ara paralitzades) es conserva part d'un aljub i el que podria ser una habitació. A falta d'un estudi sistemàtic de les restes conservades, no és molt el que se sap d'aquest castell, que alguns autors fan coincidir --des del meu punt de vista erròniament-- amb el que les fonts medievals anomenen Binnah Qatal, Peña Cadiella, Pennacatell o Penacadell. Quant a la seua construcció, hi ha qui la remunta al segle XI, tot i que Torró el considera, en base a altres exemples pròxims i comparables, una edificació de finals del segle XII; en el primer terç del segle XIV, el castell estava abandonat i s'havien enderrocat les seues defenses.

 

Els castells de Carrícola i Carbonera poden visitar-se en una relativament curta però entretinguda caminada pels estreps septentrionals del Benicadell, i de fet és això el que buscàvem, en principi, el cap de setmana passat, quan ens hi vam acostar a aquesta zona: després d'un estiu de fer-les servir poc o gens, no estan les cames com per a plantejar-se massa reptes, i recorreguts com aquests van bé per veure d'anar posant-les a punt. I els paisatges estimables, els poblets encisadors, els castells i la història fascinant d'aquells que els van bastir i de qui encara ens queda molt per conèixer, no deixen de semblar-me, també, el millor dels escenaris per a fer-ho.

En pausa

Entre apurar preparació muntanyenca (després de l’Aitana, li va tocar el torn a Benicadell, d’on són les fotos i de qui ja destacava Cavanilles “sus cuestas rápidas sembradas de escombros y de precipicios que horrorizan”), tancar a la feina alguns temes importants que no podien esperar, i algunes altres fites rellevants de les quals em deixe pendent parlar en altre moment perquè a un no el conviden tots els dies a presentar-li un llibre a l’amic Martí Domínguez i la veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé escoltant-lo, ha estat setmana densa i un poc més atrafegada del que venia sent habitual els últims temps. La done en tot cas per dignament superada, i a falta de fer encara alguna última prova de cames, de repassar una volta més el material abans de tancar definitivament el farcell i, sobretot, de comptar amb la preceptiva PCR que pot condicionar-ho tot --no hi ha prou, per entrar a Turquia, amb el certificat de vacunació, i encara que tot fa pressuposar que la prova serà negativa, sempre hi ha un marge d’incertitud que em té, no puc negar-ho, un poc inquiet-- des d’ara mateix i a tots els efectes pose el cap i el blog en mode pausa viatgera-muntanyenca. Si no vos veig d’ací uns pocs dies, serà senyal que m’han deixat pujar a l’avió, i ja vos contaré a la tornada; i si no, doncs a la pròxima serà, però ja vos dic que confie en que no calga. Així que, pel moment i si vos sembla, ho deixarem en que ens veiem aviat, però no massa... Fins llavors, cuideu-vos molt, i bon(s) cap(s) de setmana!

 

Aigües cercades

Afortunadament, el cas de la Séquia del Port, de la qual parlava no fa molt ací mateix, no és en absolut excepcional: cada volta més pobles valencians disposen ja d'iniciatives per tal de fer visibles els seus elements hidràulics tradicionals i reivindicar-ne el seu valor històric i patrimonial. Fonts, alcavons, basses, séquies o molins, majoritàriament d’origen medieval, van eixint a poc a poc de l’oblit i la degradació a què havien quedat relegats durant molt de temps, i van sent incorporats a propostes culturals, recorreguts senderistes i itineraris interpretatius fàcilment accessibles i entenedors per al públic general. No ho havia previst així, però precisament aquest darrer cap de setmana he tingut ocasió de (re)conèixer dos casos més, tots dos relativament a prop de casa, als quals feia molt de temps que no m’hi aplegava i que no puc resistir-me a ressenyar, ni que siga molt breument. 

El primer, sobradament conegut (i concorregut) per la gent de la rodalia, és el denominat Canal de Bellús, una extraordinària infraestructura, aparentment d’origen medieval (tot i que és molt probable que fora traçada sobre estructures més antigues), que discorre pel denominat Estret de les Aigües, un congost obert a la Serra Grossa a través del qual el riu d’Albaida abandona la seua vall per passar a la veïna comarca de la Costera. Els excepcionals valors ambientals, patrimonials --la importantíssima Cova Negra de Xàtiva s'enclava en aquest indret-- i paisatgístics del paratge es veuen realçats per la presència del canal cobert que, al llarg de més de set quilòmetres, conduïa l’aigua des de l’alcavó de la Font de Bellús fins a la vila i hortes de Xàtiva. Els característics respiralls que esguiten el traçat del canal, i algunes obres realment monumentals, com el conegut aqüeducte de les Arcadetes d’Alboi, aparentment del segle XIV, posen de manifest l'interès d’aquest preciós recorregut, que discorre sempre a vora riu i al llarg del qual és possible veure també altres elements vinculats a l’ús de l’aigua com séquies, assuts, molins o fàbriques de llum. 

Potser menys popular que l’anterior, però d’una rellevància igualment remarcable, és el cas de l’extens perímetre regat per les aigües de la Font d’Elca de Salem, una preciosa fondalada a peus de l’abrupta vessant septentrional de Benicadell. Com en el cas anterior, un recorregut senyalitzat permet a hores d’ara discernir sobre el terreny els elements més rellevants d’aquest sistema de reg (en aquest cas, d’origen i estructura indubtablement andalusins) que alimentava les terres de cultiu de diverses alqueries, i els elements més destacables de la qual són la pròpia font, alimentada per un alcavó (no visitable) de 350 metres de longitud, i l’enorme bassa de reg adjacent a la surgència, a la qual hi ha qui ha volgut atribuir origen romà, però que sembla ser una obra moderna bastida sobre l’emplaçament de la primitiva bassa andalusina. Un curt recorregut, abalisat com a sender local i que parteix del mateix poble, permet arribar-hi després de travessar part dels terrenys que reguen aquestes aigües, amb la possibilitat afegida d’allargar-se, si convé, fins a la immediata Lloma de les Planisses, frondós estrep avançat del sempre estimable Benicadell. 

Les fonts de Bellús i d'Elca (i també la que alimenta la Séquia del Port) són, amb els seus alcavons, exemples d’allò que el meu admirat Miquel Barceló anomenava aigües cercades, i no és casualitat que, per a encapçalar aquesta entrada, m’haja pres la llibertat de manllevar el títol del seu llibre essencial sobre els qanats de l’Illa de Mallorca. Perquè és gràcies als seus treballs pioners, i als de tots els investigadors i investigadores que han seguit treballant en aquest camp, que el nostre coneixement sobre aquestes extraordinàries estructures han fet un salt immens i comencen, com es veu, a ser també conegudes i valorades pel conjunt de la societat. Però també, i especialment, perquè com destacava el propi Barceló, la recerca sobre els perímetres irrigats i les seues estructures associades només té sentit en tant que es vincule a les gents (els camperols andalusins) que els van bastir, i a la forma com aquestes comunitats humanes s’organitzaven sobre el territori; un tema, deia l’historiador mallorquí, que tracta de persones, i no (o no solament) de tecnologia hidràulica. I crec que és important no oblidar-ho. 

Incidentalment: en la zona de l’Estret de les Aigües està duent-se a terme una actuació conjunta entre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la Generalitat Valenciana, per eliminar l'extens canyar que l'ocupava i restaurar la vegetació de ribera que havia estat pràcticament engolida per aquell. Entre les diferents metodologies per a eliminar els canyars de forma duradora, en aquesta zona estan fent-se servir geotèxtils que s’estenen sobre les àrees prèviament desbrossades per dificultar, en privar-los de llum, que els tenaços rizomes de la canya tornen a rebrotar amb força. Una volta aconseguit aquest objectiu, els geotèxtils --evidentment-- es retiraran i s’hi plantaran les espècies riberenques que pertoquen. Mentrestant, però, l’aspecte de la zona és com a mínim sorprenent, fins el punt que podria passar per una instal·lació d’allò que ara s’anomena land art. Vaja, o almenys a mi m’ho sembla. 

A mig aire de la serra

"Llençols grisos de gebre

cobrien els bancals dels ametllers,

però les pluges van venir com màscares

i l’herba va esborrar els miralls del fred.

L’aire càlid als ulls de l’hivern

començava a mentir a les ales grises

d’ocells erràtics dins els arbres nus.

En una sola nit de tebiesa

amb la fosca d’imatges al mirall

es van obrir les flors dels ametllers.

Tu també vas venir en un temps de fred

i soledat: l’amor va ser un oratge

damunt del gebre gris. Flors oblidades

escampaven perfum de primavera

en els àmbits glaçats, càlida neu

d’efímeres flors blanques. Amb tristesa

les recordo a l’hivern

que en una sola nit les va glaçar."

                                Joan Margarit, "Flors blanques en la boira"

.

He de confessar, no sense recança, que és molt poc el que conec de Margarit. Però hi posaré prompte remei, sense cap dubte, perquè alguns dels poemes que he llegit ací i allà arran de la seua mort recent, m'han resultat propers i colpidors. Així que, tot i que ja es veu que aquesta nota havia nascut amb intencions obertament maragallianes, em permetreu que canvie, de poema i de poeta, només per deixar dit que un any més, els ametlers --aquells que sobreviuen, malgrat tot, a la seua pròpia i devastadora pandèmia-- han tornat a florir a les serres i valls que tinc per meues.  I que a ma mare, que ahir va fer un any que ens va deixar, li agradaven molt, també, les seues flors, encara que feia ja molt de temps que no podia dir-nos-ho.