A vora terra

Veure com va la cria de les corbes marines emplomallades, seguir les poblacions de la silene d'Ifac, reforçar els contingents de l'escassíssima falzia marina o controlar la presència i la proliferació d'espècies invasores a les illes i els illots. Faenes de la faena que cal fer de tant en tant al litoral de Dénia i Xàbia, i en les què els últims anys no havia pogut participar per estar capficat en altres menesters. Si que ha pogut ser enguany, i tot i que l'oratge no ha acabat d'acompanyar aquesta volta, poder fer una mà, aprendre coses noves i navegar unes hores per les bellíssimes costes de la Marina junt amb els companys de la Iniciativa PIM, que també s'han implicat activament en la conservació d'aquesta zona, ha estat com sempre un privilegi. Les coses, a la mar i a la terra que hi confronta, segueixen sent complicades i queda encara molt camí per fer; però vull creure que, almenys en aquest cas, s'estan posant les bases per a que administracions, pescadors, usuaris i altres col·lectius rellevants hi puguen treballar conjuntament per tal que mar i terra no acaben sent, només, un fons bonic per a les fotos. 

Per segon any, aquests dies no hi ha hagut als carrers d'Alcoi ni gent, ni música, ni moros ni cristians. Justificat i comprensible, sense dubte, però no deixa de resultar tot molt estrany... Tan de bo que l'any que ve, tal dia com hui, puguem estar a la Plaça de Dins, plis-plai en mà, celebrant com cal el dia del Patró. Pel moment, i per a enguany, ho deixarem en un llibre, una rosa i un sentit Visca Sant Jordi; bé, i un plis-plai que potser també caurà aquesta nit. Feliç Diada!

Deixa'm mirar

Va ser, durant un temps, una de les meues cançons preferides, imprescindible en el repertori d'aquelles llargues vetlades de guitarra vora el foc, cantant-li a l'amor i la revolució sense saber encara molt bé en què consistien, realment, ni l'un ni l'altra. Després, per alguna raó --potser perquè, en el fons, sempre l'he trobada tan bella com trista-- vaig deixar de tocar-la i, durant molts anys, no havia tornar a pensar en ella. Fins l'altre dia, quan només començar a caminar, a peu de penya-segat, vora la Cala del Moraig, em va vindre al cap de sobte i no em va deixar fins que vam arribar, després d'una còmoda i preciosa travessia, al Cap d'Or i el Portet de Moraira. I més enllà encara, perquè al llarg de tota aquesta atrafegada però productiva setmana, no he deixat tampoc de pensar-hi: tan de bo que no ens falte mai una mar blava que voler mirar. Bon cap de setmana!

Només dues paraules, si m'ho permeteu, sobre la "còmoda i preciosa travessia": va ser dissabte passat, amb els companys del CEC, i tot i que transcorre per paratges que ja coneixia --els espadats de Benitatxell, la bellíssima Cala Llebeig i l'esvelta Punta de Moraira, a penes un reflex del que devien ser aquestes costes abans que caiguera sobre elles la bogeria urbanitzadora-- la possibilitat d'encabir-los tots en una única ruta, quasi tota tota ella abalisada, la converteixen en una opció francament recomanable i apta, com solia dir-se abans, per a tots els públics. O per a quasi tots, vaja.