Tràfecs

Aquesta vegada ha estat sobretot perquè ha hagut molta faena, en la faena, aquestes últimes setmanes. Però també han ajudat alguns quefers familiars sobrevinguts, un pessiguet d'ocupacions cíviques, i un constipat inoportú i persistent --com feia anys, que diuen-- que, a la seua manera, ha contribuït a fer-ho tot un poc més complicat. El resultat, habitual en aquests casos, salta a la vista: poc temps --i poc cervell-- per a pensar en el blog. A poc a poc, però, sembla que va amainant, així que a veure si a partir d'ara el temps i el cervell donen un poc més de si, i puc anar recuperant una certa seguida amb les atencions que requereixen aquestes planes i aquells que teniu l'amabilitat de visitar-les. He de dir, però, que tot i la inquietud que sempre em provoca l'abandonament temporal de les meues ocupacions blogaires, aquesta vegada he volgut mirar-m'ho per la part positiva: la faena compromesa ha estat entregada en temps i forma (ja veurem, tot plegat, si qui ha de decidir decideix que l'esforç servisca per a alguna cosa); els quefers van moderant-se, el constipat comença a donar signes incipients de retirada i, gràcies a qui sempre hi és quan més falta fa, fins i tot he pogut espigolar un poc de temps per estar present, aquest cap de setmana, a la Casa Penya de Sagunt, on s'ha reflexionat –molt i bé-- sobre custòdia del territori. Però posats a ser positiu, potser el millor d'aquests atrafegaments ha estat que, entre unes coses i altres, a penes he pogut prestar atenció als últims i notables despropòsits, ridículs i indecències de la banda d'indesitjables que encara ens governen, i dels quals ja s'ha dit pràcticament tot a aquestes altures; almenys, una part de la mala llet me l'he poguda estalviar. I al remat, a les nostres mans està que aquestes malifetes siguen, literalment i definitivament, les últimes.

 



Floreixen com cada any els ametlers, i hi volem veure, en la seua imatge, un anunci de la primavera que s'acosta. Però convé no oblidar que els ametlers floreixen, sempre, en hivern; i que, a desgrat de desitjos i aparences, millor fixar-s'hi en signes més discrets --com ara els brots de les figueres, posem per cas-- per saber quan ha arribat realment la primavera...

La connexió pallaresa

Sempre costa tornar de Pirineus. Però després d'aquests dies d'activitat frenètica, recorrent el Pallars i coneixent --o retrobant-- projectes encoratjadors i persones extraordinàries, encara costa un poc més. Han estat cinc dies farcits de vivències i anècdotes que tardarem en oblidar, i que probablement també seran recordats molt de temps tant pels amics de Friends of Avinença que ens han acompanyat, com per molta de la gent que ens ha rebut en aquelles muntanyes: només algú tan especial com Xavi Ródenas s'atreviria a dur un grup de cinquanta jubilats anglesos a parlar amb un pastor a Escàs o a dinar al refugi del Gerdar, o seria capaç de mobilitzar mitja comarca en uns pocs minuts per tal que ens dugueren, en cotxes particulars, a la Caseta de la Coma de Burg --un altre projecte singular al qual paga la pena prestar atenció-- quan l'autobús va partir una inoportuna avaria. Sense ell, i sense Jordi i Ciro, igualment imprescindibles, res no haguera estat igual.

Entre visita i visita, ha estat també interessant parlar, amb qui procedeix d'una realitat tan distinta a la nostra com la britànica, sobre coses com la memòria històrica (interessantíssima la parada, camí del nord, al Centre d'Interpretació de la Batalla de l'Ebre, a Corbera), el conflicte lingüístic, la implicació ciutadana, les majories absolutes o el desig d'independència. Però sobretot, han estat dies d'aprendre de molts projectes i iniciatives --algunes d'elles, sorprenents en una comarca que no arriba als vuit mil habitants-- compromeses amb la terra i les persones, de les quals anirem dient alguna cosa quan es presente l'ocasió i amb les què poden establir-se, també, vies concretes de col·laboració amb entitats valencianes. Pel moment, potser que en uns mesos siguen els amics i amigues pallaresos els qui vinguen a conéixer un poc millor tot el que es fa en aquestes terres. Quant a nosaltres, ja ens ha anat bé carregar piles, que falta faran amb la que està caent; i a més, ara tenim encara més motius per voler tornar, més prompte que tard, a aquelles valls dolces...

Entre xisquetes

Sempre que les circumstàncies ho permeten, m'agrada reservar-me alguns dies de vacances pel que puga passar. I cal dir que, per sort i quasi sempre, el que passa sol ser una muntanya o alguna cosa similar. L'any passat, per aquestes dates, vaig consumir gustosament els dies que havia pogut guardar-me, tot coneixent un poc millor la feina del National Trust i els seus projectes de conservació en el sud-oest d'Anglaterra. Enguany, tornem a viatjar amb els Friends of Avinença, però la destinació ens resulta més pròxima i familiar: a partir de demà, aprofitant els coneixements i les coneixences pirinenques del bon amic Xavi Ródenas, ens deixarem caure uns dies pels Pallars, per tal de conéixer millor alguns projectes de conservació i custòdia del territori --de la qual, per cert, està celebrant-se la Setmana Europea-- que estan desenvolupant-se en aquelles terres. Entre ells, la Casa de l'Ós a Isil, l'Ecomuseu dels Pastors de la Vall d'Àssua (impossible no recordar Les veus del Pamano...) o l'excepcional tasca iniciada fa alguns anys per l'associació Rurbans amb el projecte Grípia, continuada ara amb l'interessantíssima experiència de l'Obrador Xisqueta.

Convindreu que, si anar a Pirineus sempre és desitjable, fer-ho per aprendre i amb bona companyia encara ho és més; així que abandone per uns dies les pantalles --i aquest blog-- i les canvie per prats, pastors, ovelles xisquetes, pluja i ratafia. I en tornar ja vos conte, si voleu. Bona setmana, i fins prompte!

Pel demés, he de dir que aquesta oportuna escapada m'agafa en dies que caldria qualificar, per moltes coses, com a nefasts: per si no hi havia prou amb els incendis que tornen a assolar el País de dalt a baix, aquests últims dies ha començat a consumar-se l'esperada desfeta que seguirà reduint fins el mínim la capacitat de gestió pública del medi ambient al País Valencià i que, entre moltes altres conseqüències --immediates i a llarg termini-- implicarà que, a partir de l'any que ve, l'excepcional equip de persones que he dirigit durant els últims anys siga desmantellat. El tema no és senzill, i potser caldrà parlar-ne algun dia de totes les circumstàncies que han conduit a aquesta situació. Pel moment, però, cal seguir lluitant, també --o especialment-- en aquest front...

Sic transit...

...i el viu al rebost, que no ens en queda una altra. Plovisqueja, encara: em done de termini el que dure el plugim i la nuvolada, per acabar de restaurar programes, acostumar els ulls a la flamant pantalla i, sobretot, anar fent-me al nou teclat, que no sé com m'ho faig per acabar sempre amb les majúscules bloquejades quan no toca. I també per seguir redreçant la resta de desperfectes causats per una setmana que, vista en perspectiva, no em sap gens greu haver deixat arrere. Sospite que la que ve --fins i tot sense pont, o potser per això-- serà millor; i tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe...

Dient d'ànims i de redreçar: aquest matí, a Carcaixent, hem fet l'assemblea anual d'Avinença. No hi erem tots, però si molts. I sota la pluja suau, amb les finestres obertes als tarongers centenaris de l'hort del què té cura Paco Tortosa --i els seus companys i companyes--, ha estat un bon moment per retrobar amics, per avançar propostes de futur i per confirmar que, tot i les dificultats, sempre s'hi pot avançar. De vegades, molt més del que sembla quan el dia a dia no et deixa parar-te a valorar com cal la feina que fa molta gent i el camí que, a pesar de tot, va recorrent-se.

(I per a algú que m'ho ha preguntat: el bolet és --diria jo-- Bolbitius vitellinus, una espècie freqüent vista a la Vall d'Almonesir, a l'Alt Palància, la setmana passada)

Enxarxant

Dijous passat, a Madrid, va passar una d'aquelles coses què, per pròximes, costa apreciar amb la perspectiva adequada, però què en veure-les amb un poc de distància s'intueixen com a fites destinades a adquirir, en el futur, un matís il·lustre i un caràcter referencial. És per això que va pagar la pena eixir un poc abans de la feina, encarar-se a la pluja i a l'autovia, i retornar a València de matinada només per haver pogut estat presents en l'acte de constitució del Fòrum Estatal de Custòdia del Territori (FECT): després d'un procés llarg i complicat que ha durant quasibé cinc anys, tretze entitats i xarxes de custòdia del territori de tot l'Estat --entre elles, les tres que representen els països de parla catalana: XCT, ICTIB i Avinença-- hi van escenificar la creació d'aquesta entitat, que naix amb la voluntat d'actuar com a xarxa de xarxes i, molt especialment, d'exercir com a interlocutor qualificat, davant l'administració de l'Estat, en tots aquells assumptes que depenen d'ella i que, per tant i ara com ara, ens afecten directament o indirectament.

Excusareu que no m'esplaie ara en detalls respecte als inevitables efectes que l'escapada llampec a la Meseta ha introduït en aquesta setmana, ja de per si un poc estranya, de festa intercalada i feina acumulada. Ni tampoc ho faré, pel moment, sobre el propi Foro, perquè si vos interessa podeu trobar més informació en qualsevol de les entitats fundadores, i perquè m'adone també que aquesta tardor --que per fi sembla que vol començar a ser-ho-- hi estic dedicant molt de temps i espai, en aquest blog, a aquestes qüestions. Que no deixa de ser normal perquè ja veieu que una part substancial de les meues passions i conviccions tenen a veure amb aquests assumptes, i les coses venen com venen i en unes poques setmanes n'han vingut moltes i molt seguides i a mi m'agrada deixar-les dites. Però tampoc és cosa d'abusar, que la processó és llarga i el ciri curt. Així que, pel moment, diguem només que la gent i les organitzacions que ens interessem per la conservació i la custòdia del territori disposem, des de dijous passat, d'un (altre) instrument per poder avançar, nascut des de les pròpies entitats i al què li voldriem vaticinar una llarga i fructífera vida. I també que plou i fa vent; que el codonyat comença a adquirir una textura escaient; i que com açò no canvie molt, de bolets i esclata-sangs, enguany, en collirem ben poquets per aquestes muntanyes. Però l'esperança, també en açò, no s'ha de perdre mai. O quasi mai. Bon cap de setmana!

Acabar entre ànecs

Recorde, de quan era poc més que un xiquet que col·leccionava àlbums Maga i la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente, dues històries sobre animals salvats in extremis de l'extinció que, per alguna raó, em van impressionar profundament. La primera parlava d’un cérvol xinés, el milú o cérvol del Pare David (Elaphurus davidianus), què deu el seu nom a Armand David, missioner francés –nascut en Iparralde--que el va donar a conéixer per a la ciència occidental. L'espècie va salvar-se d’una extinció segura gràcies als pocs exemplars que es van conservar en captivitat, en parcs privats europeus, quan desastres naturals i guerres artificials van acabar amb ella en els seus llocs d’origen. La protagonista de la segona era una oca hawaiana, coneguda també com a nēnē (Branta sandvicensis), que havia perdut en gran mesura la seua capacitat de volar, i a la què la caça i la predació per part d'espècies introduïdes a les illes havia reduït a una exigua població de trenta exemplars a principis dels anys 1950. En aquell moment crític, el pintor i conservacionista anglès Peter Scott (fill del famós explorador Robert Scott, mort a l’Antàrtida el 1912), va encetar una campanya mundial que va aconseguir la reproducció en captivitat dels nēnē i la seua posterior reintroducció en les seues illes d’origen, de les quals és actualment au oficial.

Quan vaig saber que anàvem a visitar, com a última etapa del nostre viatge per Anglaterra, el centre que la Wildfowl & Wetlands Trust  (entitat fundada per Sir Peter Scott el 1946) té a Slimbridge, no el vaig associar amb la meua infantil fascinació per la història de les oques nēnē, tot i que va ser allí on Scott va aconseguir els seus primers èxits amb aquest ocell emblemàtic. Tampoc no hi vaig pensar que es creu que és d’Slimbridge d’on es van escapar els primers exemplars d’ànec de Jamaica (Oxyura jamaicensis), que ara es consideren una amenaça per als nostres ànecs capblancs (Oxyura leucocephala), amb els quals s'hibriden. Va ser en veure les oques hawaianes i els ànecs jamaicans, junt amb desenes d’altres espècies (autòctones i exòtiques) que hi viuen a la zona dedicada a aquesta finalitat en els jardins d’Slimbridge, que vaig acabar per lligar caps: només per això --coses de biòleg un poquet friqui-- ja pagava la pena haver anat.

Però pagava la pena per moltes més coses. És cert que la primera impressió que dóna Slimbridge, quan s’accedeix a les seues instal·lacions, té més a veure amb un zoològic o un parc temàtic, que amb un  projecte de conservació. Realment, però, aquesta impressió és precipitada i no respon a la realitat: WWT gestiona 325 hectàrees de l’Estuari del Severn, la majoria de les quals tenen la consideració de Reserva Natural –són lloc d’especial interés científic, aiguamoll protegit pel Conveni de Ramsar, i zona d’especial protecció per a les aus-- i no estan obertes a l’accés públic. A canvi, el centre de visitants (molt semblant als que podem trobar en els nostres parcs naturals, però construït i gestionat per una entitat privada) i les seues instal·lacions annexes, de prop de cinquanta hectàrees, es dediquen íntegrament a la recepció de públic, a activitats lúdiques i a programes d’educació i sensibilització ambiental al voltant del món de les aus i els aiguamolls, alhora que serveixen com a font de finançament per a les activitats del trust. Recorreguts habilitats per a tots els públics, basses temàtiques amb espècies d’aus de diferents parts del món, passejos amb barca, parcs infantils o la possibilitat de veure en viu espècies tan seductores com les llúdrigues o els talpons, a més d'una notable col·lecció d'ocells d'aiguamoll de tot el món, atrauen milers de visitants al centre. WWT és, en aquest sentit, una entitat que no assoleix ni de bon tros a les dimensions del National Trust o de la RSPB; però els seus 212.000 socis i la resta d'ajudes i donacions que reben, li permeten gestionar nou espais d'elevat interés ornitològic a tota Gran Bretanya, establir acords de custòdia amb propietaris i gestors de la rodalia d'aquests espais, i participar en projectes de conservació i cria en captivitat d'espècies amenaçades arreu del món.

Oca de coll roig (Branta ruficollis)

Morell d'ulls grocs (Bucephala clangula)

Flamenc del Carib (Phoenicopterus ruber)

Èider (Somateria mollissima)


Poques hores després d'abandonar Slimbridge, meditant encara sobre el vertader significat de l'expressió "tindre pardalets al cap", ens enlairàvem des de Bristol en direcció a la dieta mediterrània, els cotxes amb volant a l'esquerra i les timetables de tipus meridional (que són si fa no fa com les britàniques, però un poquet més laxes). Una tornada amb suficients idees i sensacions com per consumir-ne en fresc fins atipar-nos, i fer després conserva per a quan curtegen. El repte, ara que la digestió es troba ja avançada, és traslladar-les a les persones i entitats que formen Avinença o s'interessen per la custòdia del territori a les nostres comarques, i tractar de dur-les a la pràctica en tot allò que, per al nostre context social, econòmic i territorial, tinguen d'aprofitable. No serà fàcil, però paga la pena intentar-ho. Diuen que potser Gramsci mai va dir la famosa frase que se li atribueix, sobre el pesimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Però tan se val quí la diguera: jo encara me la crec.

Calia anar a aquest viatge per adonar-se de tota la feina --incloent una visita prèvia, uns mesos abans-- que Paul i Pat Pruden han hagut de fer per aconseguir que foren unes jornades realment impressionants. Des de l'elecció dels llocs a visitar i tota la logística associada al viatge, fins els contactes amb totes les persones que ens han acompanyat (i que no llistaré ací per no fer-ho llarg però que ens han tractat sempre amb una amabilitat i una deferència extraordinàries), i malgrat les inevitables diferències d'idioma, cultura i apreciacions, qualsevol agraïment a Paul, Pat i Friends of Avinença es queda molt curt. Quant a Antonio, Paco, Imma, Carla, Carol, Ciro --que ha demostrat, entre altres habilitats, la de ser un consumat conductor per l'esquerra-- i Jordi "Iuri" Domingo, que ha actuat, a més, com el nostre enllaç amb FoA durant tota la preparació del viatge, han estat una companyia esplèndida durant aquests dies de vacances atípiques. Moltes de les idees i reflexions que he abocat en aquestes entrades cal atribuir-les realment a ells i elles. I per això, i per molt més, els he de donar també les gràcies: ha estat un autèntic plaer ;)

Up and Down

Tal i com s'explica a la seua web, The National Trust va ser fundat el 1895 per tres filàntrops Victorians preocupats pels efectes del creixement urbà i la industrialització sobre el paisatge, el litoral i els edificis històrics. Miss Octavia Hill, reformista social, filla d'un banquer i comerciant en fallida; l'advocat londinenc Sir Robert Hunter, i el clergue, poeta i conservacionista Hardwicke Drummond Rawnsley, des de punts de vista diferents però units per una mateixa preocupació, van posar les bases d'aquesta entitat que, a hores d'ara i com ja ha estat dit, compta amb quatre milions de socis i gestiona 250.000 hectàrees de terreny, 1.200 quilòmetres de costa i més de dos-cents edificis i jardins d'elevat interés històric i paisatgístic. El seu conegudíssim principi "For ever for everyone", per sempre per a tothom, implica que la majoria de les propietats del trust són adquirides a perpetuïtat i no poden ser venudes o desprotegides, i també que es troben obertes a l'accés i l'ús públic.

La conservació  d'edificis i jardins històrics constitueix, per tant, un dels objectius bàsics de The National Trust des de la seua fundació, per la qual cosa una visita com la nostra no podia deixar de prestar atenció a aquest rellevant aspecte de l'activitat de l'entitat. De les diverses opcions disponibles (a hores d'ara, 215 edificis històrics; 47 monuments industrials i molins, a més de nombroses fàbriques i mines; 12 fars; 35 pubs i hotels; 19 castells; 49 esglésies i capelles; 57 llogarets, i 25 caserius medievals) Paul i Pat Pruden van escollir, per a aquesta ocasió, dues finques reconegudes, també, per l'interés dels seus jardins: Stourhead i Tyntesfield. La primera, una mansió del segle XVIII, antiga propietat de la família de banquers dels Hoare, d'estil neoclàssic i famosa sobretot pels seus espectaculars jardins: més de mil hectàrees del més pur estil paisatgista anglès, que inclouen un gran llac, nombrosos arbres monumentals i diverses edificacions d'interés. La segona, un casalot d'estil Gòtic Victorià, va ser bastida el segle XIX per la família Gibbs --propietària d'un imperi comercial amb forts vincles amb Madrid i Iberoamèrica-- i ha estat recentment adquirida pel trust en subhasta, després d'una campanya de captació de fons que en uns mesos els va permetre aconseguir, segons ens contaven, els vint-i-un milions de lliures necessaris. Si Stourhead (adquirida el 1947) és una de les propietats més conegudes i visitades del National Trust, Tyntesfield es troba en ple procés de reconstrucció i rehabilitació, la qual cosa ens va permetre també conéixer detalls interessants al respecte.

Però més enllà de l'innegable interés històric i arquitectònic d'aquestes propietats (i del seu contingut: habitualment, el National Trust hi adquireix, també, tot allò que alberguen, amb la qual cosa les seues col·leccions de llibres, mobles, obres d'art o estris de tota mena han assolit una rellevància excepcional), i del privilegi de poder-les visitar de la mà dels responsables del seu manteniment i gestió, hi va haver de nou alguns aspectes que no puc deixar de remarcar en aquesta personal evocació. El primer, especialment cridaner per a una mentalitat com la nostra, és el potent entramat comercial bastit al voltant d'aquestes propietats: aparcament i entrades --tots dos gratuïts per als socis-- però també botigues, restaurants (espectacular el de Tyntesfield, ubicat en els antics estables de la propietat), allotjaments en els cottages situats en les pròpies finques... En conjunt, i tenint en compte els més de cinquanta milions anuals de visitants que reben les propietats del National Trust, una font ben remarcable d'ingressos, complementada a més amb moltes altres aportacions, com les que la fundació de la National Lottery dedica a la restauració de diverses dependències de Tyntesfield. Tot i això, remarcaven els nostres guies, cal tindre present que quatre de cada cinc propietats de l'entitat són deficitàries, i que els fons que es recapten han de ser distribuïts per al conjunt. En segon lloc, i com ja s'ha dit en diverses ocasions, sorprén la implicació dels voluntaris, també en aquestes finques: des d'aquells que es dediquen al manteniment del jardins o els horts (kitchen gardens), fins als jubilats --un en cada estança-- que expliquen als visitants els principals trets dels edificis i la seua història, o aquells que treballen inventariant col·leccions o restaurant mobles, centenars de persones s'hi impliquen activament en la tasca de l'entitat; i la sensació d'orgull i satisfacció que transmeten per fer aquesta tasca no deixa de provocar un punt inevitable d'enveja i admiració.

 

 

Després, passejant ja pels carrers de Cheltenham, no podiem deixar de comparar la diferent percepció que tenim, els anglesos i nosaltres, sobre el paper de l'administració quan es tracta de conservació. Per a la majoria del britànics, que desconfien del govern tant com confien en la Corona i estan acostumats a una llarga història de desamortitzacions i venda de propietats públiques, el National Trust ofereix una seguretat molt major que el propi Estat quant a la pervivència del patrimoni i l'eficàcia en la seua gestió, la qual cosa explica --si més no en part-- l'èxit del seu model. Un altre assumpte, un poc més subtil, ens voltava també pel cap: rere cadascuna de les finques que haviem visitat s'endevinava una història d'amos i criats, de rics i pobres, de poderosos i treballadors --em va impressionar especialment el panell de campanetes per avisar el servei a Tyntesfield-- que, a la vista de l'actitud dels visitants, no semblava tindre massa importància. Segons ens reconeixien, podia haver algun punt fosc --mai, però, "explotació" o "esclavitud"-- en la forma en què les grans fortunes angleses adquiriren moltes d'aquestes propietats; però, al cap i a la fi, això era història passada. Allò important és que, a hores d'ara, aquestes cases, els seus jardins i les seues ostentoses col·leccions, són propietat del National Trust i, per tant, i d'alguna forma, han estat redimides: ja són de tots, i ho són per sempre.

I, entre tantes xifres i dades, impressionats per l'allau d'informació rebuda, una pregunta va quedar pendent: quants fantasmes recorren, en les fosques i boiroses nits angleses, els solitaris corredors de les finques? i, sobretot: estan en plantilla, o els han convençut perquè siguen voluntaris?

Com en les anteriors entrades --que espere que no se vos estiguen fent massa pessades, però que a mi ja em venen bé per ordenar un poc el cap i les idees--, deixe dites les fotos per si de cas, a saber: els impressionants jardins d'Stourhead, amb el seu llac; avisos del National Trust a l'entrada de la finca; els edificis principals d'Stourhead i Tyntesfield (totes dues, escenari de nombroses pel·lícules, segons ens explicàren); un castanyer de sis-cents anys de la primera, i la sala de trofeus, el 'kitchen garden' i un dels hivernacles de la segona;  i, finalment, les campanetes que feien servir els senyorets (up) per avisar el servei (down) i que sapigueren exactament on acudir.

I una última qüestió, que m'acaba de sorgir mentre escoltava les notícies: acceptarien com a fantasma, els nostres amics anglesos, a González Pons? a veure si encara fem tracte...

Treure arbres per fer bosc

L’entorn muntanyós de la comarca andalusa d’Algesires alberga algunes de les singularitats botàniques més rellevants de tota Europa. Una d'elles, considerada pels especialistes com una relíquia de les laurisilves que cobririen la conca mediterrània fa milions d’anys, creix en els famosos canutos --barrancs llargs i estrets que arrepleguen les abundants precipitacions d'aquesta àrea, la més plujosa de la Península-- i rep el nom local d'ojaranzo, Rhododendron ponticum per als botànics. El ojaranzo, parent dels nerets pirinencs, és un arbrissó de fulles coriàcies i floració espectacular, que té la seua àrea principal de distribució en les muntanyes turques, a milers de quilòmetres per tant de les poblacions andaluses de l’espècie, les quals han estat diferenciades com a una subespècie distinta (R. ponticum ssp baeticum).

A Anglaterra, Rhododendron ponticum és, simplement, una plaga. Introduïda en el segle XVIII pel seu innegable valor ornamental (i, segons ens explicaven, també per tal d'afavorir la cria de faisans i d'altres espècies de caça en les alterades arbredes angleses, pràcticament desprovistes de sotabosc) l'espècie ocupa, a hores d’ara, milers d’hectàrees arreu el país. A més de ser una planta tòxica, la presència de Rhododendron impedeix que hi prospere qualsevol altra espècie, la qual cosa dificulta la reconstrucció dels boscos originals de roure i grèvol que ocuparien, abans de la seua destrucció a mans humanes, gran part de les Illes Britàniques. També les brugueres àcides o heathlands, hàbitat de gran interés científic protegit per la normativa europea, s’han vist profundament alterades per la proliferació d’aquesta bellíssima espècie invasora.

Half Moon Common és una de les propietats de The National Trust en l'entorn del New Forest, la major zona forestal del sud d'Anglaterra, part de la qual està protegida com a Parc Nacional. Realment, només algunes zones del New Forest alberguen encara retalls millor o pitjor conservats de les antigues rouredes autòctones. La major part de l'àrea (també la finca que visitàrem) està ocupada per monòtones plantacions de pi escocés i bedollars, sota les quals prospera amb força el rododendre pòntic; però també hi abunden els prats –en els què pasturen els famosos ponies del New Forest— i els matollars, a més d'algunes granges. La gestió que el National Trust aplica a aquesta àrea se centra, per això, en eliminar l’omnipresent Rhododendron, controlar l'expansió de la falguera, i afavorir la substitució progressiva de les pinedes per vegetació forestal madura.

Però aquest tipus de gestió, totalment coherent des del punt de vista ambiental, pot representar un conflicte potencial amb la població local, els visitants i d'altres agents socials: tot i que el caràcter invasor del rododendre –i, per tant, la necessitat de controlar-lo i d’eradicar-lo—comença a ser acceptada per tothom, es tracta en última instància d’eliminar un paisatge característic que els habitants i els usuaris de la zona identifiquen com a propi des de fa molt de temps. I quan es tracta dels pins i altres arbres, la situació és encara pitjor. Treure uns arbres que hi han estat “des de sempre” per a plantar-ne uns altres (roures, grèvols...) que, en el millor dels casos, tardaran decennis en créixer, requereix una bona justificació i moltes explicacions. I és aquest el camp que més ens va interessar –el dels mecanismes d’informació i participació que utilitzen--, més familiaritzats com estem amb les qüestions estrictament tècniques. Al capdavall, i de tots els sistemes que fan servir (entre els quals, i com sempre, un voluntariat extens i compromés), el més eficaç resulta ser també el més complicat i el que requereix un major esforç: el contacte directe, cas per cas i cara a cara, amb totes les persones implicades.

A banda dels boscos, el National Trust també es dedica, en aquesta zona, a gestionar altres hàbitats naturals com les torberes (moorlands) o, sobre tot, les brugueres àcides (heathlands), de les què vam poder conéixer alguns exemples en la zona de Purbeck, una gran finca donada a l’entitat i que inclou a més pastures, platges, granges i fins i tot un castell (el de Corfe). En aquest cas, i tot i que els hàbitats i les espècies als què s'apliquen són diferents als nostres, es tracta de projectes que, si més no als qui ens dediquem a aquestes qüestions, ens resulten molt familiars. La qual cosa, per altra banda, va donar peu a que poguérem presumir --un poc-- de la rica biodiversitat valenciana i de moltes de les iniciatives que s'hi duen a terme per a la seua conservació. Com també ens va permetre constatar que l’entusiasme dels botànics, quan trobem una espècie interessant, ultrapassa barreres de cultura i idioma i és capaç de posar a prova la paciència i la resistència al fred de la resta dels presents no-botànics. Sort que, en aquesta ocasió, els productes locals (una esplèndida sidra produïda artesanalment per farmers del New Forest als què també haviem visitat, i un típic cream tea en el preciós poblet de Corfe Castle) van evitar mals majors. Però a mi, potser per tant de Rhododrendron ponticum o ves a saber perquè, no m'haguera importat substituir els scones --amb nata i melmelada de maduixa; ja quasi els he acabat de digerir-- per un platet de pescaíto frito al solet d'Algesires...

Per si interessa: en les fotos hi ha, de dalt a baix, una flor de Rhododendron ponticum (feta allí mateix); una vista i l'indicador d'entrada a Half Moon Common; una bruguera, amb el seu aspecte característic; un dels brucs més interessants d'aquest tipus d'ecosistemes (Erica ciliaris); molses típiques de les torberes àcides; pomes esperant que s'acomplisca el seu noble destí (esdevindre sidra), i un carrer del pintoresc poblet de Corfe Castle, que forma part d'una donació al National Trust i en el què aquesta entitat gestiona les pastures comunals i té acords amb els habitants per compatibilitzar la ramaderia i les activitats de lleure.

Cultivant el paisatge

He de reconéixer que la visita a Stonehenge, la primera del viatge, em va resultar especialment emocionant. D'ençà que recorde --i fa ja uns quants anys d'això-- l'enigmàtic i majestuós cercle de pedres m'ha semblat un indret fascinant del qual m'han interessat singularment les característiques de la seua construcció, la seua possible utilitat i les habilitats i coneixements astronòmics dels qui el van bastir. Un interès que encara és major ara gràcies a les recents troballes i hipòtesis, tant sobre el propi monument com sobre el que, en realitat, constitueix un conjunt molt més extens, divers i complexe del que es pensava: megàlits, necrópolis i d'altres restes, estructures i elements arqueològics, que han estat declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO. Trobar-me, finalment, davant les imponents lloses de gres, recórrer --com fan cada any centenars de milers de persones-- el passeig que les envolta, va ser un d'aquells moments que costa descriure amb paraules.

En aquest cas, però, l'interés de la visita excedia els assumptes històrics o monumentals (i, evidentment, les meues preferències emocionals i simbòliques) per centrar-se en aspectes lligats a la gestió de l'espai i el seu entorn, i és sobre això que volia dir quatre coses. D'entrada, cal assenyalar que l'espai que ocupa el monument --una milla, aproximadament-- és una propietat pública gestionada per English Heritage, l'agència governamental dedicada a la investigació, conservació i millora del Patrimoni històric. El propi funcionament i estructura d'English Heritage --oficialment denominada Historic Buildings and Monuments Commission for England-- és, en si mateix, un cas interessant: tot i el seu caràcter públic (depén del Departament de Cultura), disposa d'una notable autonomia de funcionament i una part substancial del seu finançament prové tant de donacions i ajuts privats, com dels seus membres individuals --a hores d'ara, més d'un milió--, els quals paguen una quota anual a canvi de la què poden accedir a diversos avantatges, com ara l'accés gratuït als més de 400 jaciments i llocs històrics que gestiona l'entitat.

En Stonehenge, English Heritage s'encarrega tant de la investigació i el manteniment del monument --d'acord amb el que estableix la planificació del lloc del Patrimoni de la Humanitat-- com de la gestió dels visitants: un espai molt senzill dedicat a aparcament, recepció, botiga i bar que rep prop d'un milió de visites anuals i que segons ens explicava Peter Carson, el seu responsable, representa uns ingressos per a l'entitat d'uns huit milions de lliures cada any. Tot i que és cert que Stonehenge és un cas excepcional per la seua fama i rellevància, i que cal ser molt prudent en aquestes coses --com en moltes altres-- quant es tracta de fer comparacions, a la vista d'aquestes dades i del model de funcionament que s'hi aplica és inevitable fer alguna reflexió sobre la nostra realitat i els models que fem servir, ací, per a la conservació del nostre patrimoni històric i arqueològic. O sobre els què no fem servir, si ho preferiu.

Quant al National Trust, el seu paper en aquest indret em va semblar especialment interessant: pràcticament tot l'entorn del monument és propietat de l'entitat, o bé aquesta ha arribat a acords de gestió amb els seus propietaris. L'objectiu, tal i com ens explicaren els seus responsables, és senzill: fins fa pocs anys, una part substancial del paisatge que envolta el megàlit estava ocupat per cultius, la qual cosa interferia en la imatge escènica del propi monument i en donava una percepció que no es considerava adequada. Després d'un procés de debat i discussió, va decidir-se que el paisatge més adient per a emmarcar les vistes eren els característics prats del countryside anglès, i aquesta és la feina a la què es dedica, bàsicament, el National Trust: a mantenir en les seues finques activitats compatibles amb aquesta imatge paisatgística, i a afavorir que ho facen els propietaris amb qui té establerts els acords. No és, evidentment, l'única actuació, ja que també s'hi duen a terme nombroses activitats de conservació de la biodiversitat --algunes d'elles, en col·laboració amb altres entitats com la RSPB, que disposa també d'una reserva a la zona-- o d'ús públic i recreatiu de les finques. Però la tasca principal, l'objectiu prioritari en aquest cas, és tan simple i tan complicat com això: cultivar paisatge.

El vent bufava fred, i un oportú café amb els nostres amables guies ens va servir encara per completar un poc la visió sobre aquest indret i els plans que s'hi preveu aplicar per resoldre alguns dels principals problemes: la desviació de dues carreteres que discorren molt a prop del cromlec; la necessitat de comptar amb un centre d'informació i recepció més ampli i confortable, que incloga un museu per albergar les troballes arqueològiques de la zona; o els mecanismes que fan servir per tal que els ingressos que produeix el lloc revertisquen en la població local. Per no fer-ho molt més llarg, em quede amb un dels comentaris que més em van fer pensar: fins ara, els gestors havien tractat de resoldre els problemes mitjançant projectes integrals, cars i molt ambiciosos, que no han arribat ni a aplicar-se; des de fa un temps, han optat per anar pas a pas, amb projectes molt més reduïts, parcials, consensuats i operatius, i les perspectives semblen ser també millors. No sempre els grans problemes exigeixen necessàriament grans solucions; sovint, pot ser més útil i intel·ligent optar per les accions petites, continues i coordinades. El café, per cert, terrible; i és que res no és perfecte, ni quan es tracta d'Anglaterra...

Des que vam tornar dimarts passat de la fèrtil, rica i delitosa illa d'Anglaterra, fins a hui mateix, hem aprofitat la presència en el 'UK trip' de la responsable tècnica d'ICTIB (els Impulsors de la Custòdia del Territori a les Illes Balears, dels quals ja he parlat en diverses ocasions), per segrestar-la uns dies més i recórrer amb ella algunes de les experiències de les entitats d'Avinença en diverses comarques valencianes. Podria escriure, també, moltes coses sobre aquests dies intensos i fructífers; sobre com estem, valencians i 'balears', tan lluny i tan a prop; o sobre l'evidència --que sovint oblidem-- que darrere tot hi ha sempre les persones. Però pel moment em limitaré a dir que han estat, simplement i des de tots els punts de vista, uns dies magnífics i que tardaré molt de temps en oblidar. Gràcies, Imma.

Digerint

Des de que vam agafar el cotxe llogat --i amb el volant a la dreta-- a l'aeroport de Bournemouth, fins que el vam deixar cinc dies després al de Bristol, hi ha hagut temps per fer-nos una idea bastant aproximada del que representa, per a la conservació del patrimoni natural, històric i paisatgístic d'Anglaterra, la tasca del National Trust i d'altres entitats semblants. Tal i com es preveia, la possibilitat de visitar diversos projectes, acompanyats pels seus gestors i responsables, no solament ha estat una oportunitat única per conéixer de primera mà els seus detalls tècnics, sinó que també ens ha permés poder parlar, escoltar i aprendre de molts aspectes que sovint no formen part dels fullets o la informació formal. L'organització interna de les entitats, la forma com promouen i gestionen el treball dels voluntaris, la relació amb l'administració i d'altres agents socials, l'origen dels fons econòmics necessaris per a la seua tasca i la forma de gestionar-los, o la manera com entenen la participació pública i social, són només alguns dels temes que ens han tingut ocupats aquests dies, i dels quals hem obtingut, gràcies a la gent --sempre amable-- que ens ha fet de guia, informació útil i abundant. Tan abundant, de fet, que ens caldrà temps per anar assimilant-la. Comprendre, ni que fóra superficialment, un context social, històric, econòmic i fins i tot polític tan diferent al nostre en molts aspectes, ha estat també un dels elements rellevants del viatge. I això, per no parlar de les anècdotes britàniques, que donarien per a molt...

Comença, doncs, la digestió. Promet no fer-me molt pesat, però a mesura que avance serà inevitable que vos conte alguna cosa més. Prompte, segur.

Land stewardship

 

Imatge de la web de The National Trust


Fa pràcticament un any --els britànics són, per a certes coses, gent extremadament previsora-- els amics de Friends of Avinença (FoA), de qui ja he parlat en alguna ocasió, ens van fer una proposta difícil de rebutjar. Com que ells, residents estrangers al País Valencià, estan coneixent projectes de conservació i custòdia del territori a les nostres comarques i són, a més, persones actives, compromeses i ben relacionades, s'oferien a organitzar i gestionar una visita al Regne Unit per a gent de les nostres entitats, per tal de conéixer sobre el terreny algunes de les experiències de custòdia --land stewardship, en diuen alli-- més rellevants i avançades del món. No cal dir que la proposta va prosperar i, com que un any passa molt ràpid, des de demà mateix i per uns quants dies deixaré el blog aparcat mentre recorrem, pel sud d'Anglaterra, alguns enclavaments i projectes de conservació que han esdevingut referent imprescindible per als què ens interessem per aquestes qüestions.

El programa que ens han preparat Paul i Pat Pruden, autèntica ànima dels FoA i guies d'aquest 'land stewardship trip', inclou visites a Stonehenge, el bosc de New Forest --que ens han dit que està especialment bonic en aquesta època de l'any--, els aiguamolls d'Slimbridge o les finques de Stourhead i Tyntesfield, gestionades pel National Trust (una de les entitats de custòdia del territori més importants del món, amb quatre milions de socis, i amb els tècnics de la qual mantindrem també una reunió). En tots els casos tindrem ocasió de parlar amb responsables i gestors dels diferents espais per tal de conéixer els problemes a què s'enfronten i les solucions que hi apliquen. Tot això, en bona companyia, amb la previsió d'aprendre tant com es puga, i de veure què podem traslladar, de tot allò, a la nostra realitat territorial, econòmica i social; com diu Murakami, "al món hi ha molts casos en què el que es demana no és precisament ser original". Ja vos contaré...




A banda d'una inevitable inquietud pel meu anglès patètic --que espere superar gràcies a la paciència i la bona voluntat de la gent que m'acompanya-- l'únic que em sap greu d'aquest viatge és perdre'm el 9 d'Octubre. Tan de bo que hi haja molta gent, a València, el diumenge a la vesprada; jo, per la meua banda, faré per explicar a tot britànic que s'hi preste que el 'secret conflict' espanyol abasta més del què es diu, i que al sud de la Sénia en som uns quants, també, que creiem que el País Valencià, diguen el que diguen, 'is not Spain'. Des d'ara, i per a llavors, bona Diada a tots i a totes!