Els ulls de la nit

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli

No sé per quina causa, però els mussols del veïnat estan aquests dies un poc rebolicats. No són els únics habitants de la nit que volten pel poble: de tant en tant s’hi deixen sentir en la distància els xiscles inquietants de la bellíssima òbila, i tampoc no és estrany, en les nits de l’estiu, escoltar pel mig les oliveres el xiulit inconfusible dels xots, als que ací diem cornetes. Ni les unes ni els altres, però, arriben ni de lluny a l’abundància dels mussols, que només es deixen veure de tant en tant però els crits dels quals ens acompanyen pràcticament cada nit. I encara més en aquests dies, que no sé què o qui els escarota però fins i tot algun d'ells, que s’ha acostat més a la finestra del que sol ser habitual, ha arribar a despertar-me amb els seus esgarips un parell de matinades. I no negaré que esvera un poc, obrir els ulls així; però posats a que em desperte algun soroll, no puc dir ni de bon tros que aquest siga el pitjor. 

Un dels privilegis de la meua  feina és poder estar present, de tant en tant, quan s'alliberen ocells recuperats en algun dels nostres centres que es dediquen a aquesta tasca. Tant la imatge del mussol --que li manlleve a l'amic Rafa Enguix-- com la de l'òbila, que és per cert una de les meues aus preferides des de fa molts anys, són d'una d'aquestes ocasions. I a veure com es porten, els mussols, aquesta nit... Bon cap de setmana!

Accepcions

Podria dir simplement fatiga, perquè com sol ser habitual a aquestes alçades de l'any, les forces ja curtegen  i hi ha matins en els què el simple fet d'aconseguir alçar-se del llit representa un veritable èxit. Però també podria parlar de fastig, sobretot quan pense en com està posant-se de difícil poder complir amb certa dignitat amb la que se suposa que es la nostra feina, o quan constate per enèsima vegada que els responsables --per acció i per omissió-- d'aquesta situació se'n foten ostensiblement com si la cosa no anara amb ells. Fins i tot, si molt m'apuràreu, diria descoratjament, perquè les perspectives per al futur més immediat no semblen, a la vista de tots els senyals, gens amables, i falta encara molt, moltíssim, per a la primavera. Seré positiu, però: tot i que a aquestes alçades de l'any costa veure més enllà del cansament i les seues múltiples i diverses accepcions, només em queden dues setmanes per deixar temporalment enrere aquest molest camp semàntic i veure de transitar per altres camps i altres paisatges. I a més, hui és divendres, i això --sobretot a aquestes alçades de l'any-- tampoc no és poca cosa. Bon cap de setmana!

De noms

"El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l'home li posés. L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat." (Gènesi, 2: 19-20)

La notícia me la van passar aquesta setmana (gràcies, Imma!), i no deixa de ser cridanera: un equip de botànics ha descrit un nou gènere de falgueres pròpies d'Amèrica Central i del Sud, i l'ha batejat amb el nom de Gaga, en honor de la famosíssima i extravagant cantant nord-americana. Els codis internacionals de nomenclatura zoològica i botànica consagren i actualitzen, mitjançant l'anomenat principi de prioritat, el manament bíblic de posar nom a plantes i animals: previ el compliment d'una sèrie de normes bàsiques, com ara l'ús del llatí, qui descobreix un nou tàxon animal o vegetal pot posar-li el nom que crega oportú. Els exemples pintorescos al voltant d'aquest principi són abundants (ací mateix podeu veure un llistat d'organismes els noms científics dels quals han estat escollits per referència a gent famosa, des de Calígula a Mick Jagger) i, a banda de l'objectiu propagandístic, ben evident en molts casos, responen també a justificacions més o menys imaginatives. En el cas de les esmentades falgueres, els investigadors al·leguen la innegable semblança entre la forma d'alguns vestits de Lady Gaga i la fase gametofítica de la planta; els descobridors del dinosaure Masiakasaurus knopfleri estaven escoltant "Sultans of Swing" quan van trobar els primers fòssils de l'espècie, mentre que unes pates davanteres excepcionalment amples --com si estigueren molt musculades-- van donar peu a anomenar una espècie d'escarabat com Agra schwarzeneggeri. Sobre les motivacions dels entomòlegs que han batejat una nova espècie de tàvec, d'abdomen arrodonit i daurat, com Scaptia beyonceae, quasi que no calen comentaris; sobre dedicar-li a Hugh Hefner una subespècie de conill (Sylvilagus palustris hefneri), tampoc.

Lady Gaga i el gametòfit de les falgueres a les què dóna nom. Imatge de la xarxa

En tot cas, i a tall d'això, cal dir que hi ha també molts casos en els quals el principi de prioritat ha servit per passar comptes amb rivals o enemics: fer servir els seus noms per designar espècies desagradables --un paràsit, una espècie tòxica o a una planta fètida, per exemple-- no deixa  de ser una forma subtil i ingeniosa de revenja. Sempre i quan hi haja alguna espècie disponible que complisca els requisits, és clar: ara mateix, em costa molt pensar en algun ésser viu tan odiós com per merèixer anomenar-se, posem per cas, Aznaria o Wertia.

El conillet de Hefner (que, per cert, és una espècie amenaçada). De la xarxa.

Probablement, i a la vista del tema, allò més lògic haguera estat optar hui per Bob Dylan per a l'habitual cançó de divendres. Però crec que aquesta tampoc no desdiu, i després d'una setmaneta com aquesta, reconec que el cos m'ho demana. A crits. Visca el Masiakasaurus knopfleri, i bon cap de setmana!

Somien els blogs amb platges virtuals?

Hi ha divendres, i divendres!. I aquest és, evidentment, dels segons. El particular i pictòric compte enrere que ha anat apareixent aquests últims dies a la dreta d’aquestes ratlles ha arribat al seu final i, des d’aquest mateix moment, em declare oficialment de vacances. Passaran encara uns quants dies abans que emprenga camí (primer cap al nord, a la muntanya; després, a l'est per cercar mar i illa), però enguany he decidit que aquest blog s'ha guanyat un descans, i vosaltres també. Bé estarà, doncs, que deixem reposar la Línia durant algunes setmanes, amb la idea de carregar piles i tornar, si tot va bé, quan setembre s’haja instal·lat definitivament i el llençol comence a recuperar la seua funció primordial.

Gràcies, ara com sempre, per haver-vos deixat caure per aquestes planes durant aquests mesos; ha estat un autèntic plaer, i espere veure-vos a la tornada. I ja siga que feu vacances com que no, que passeu –o seguiu passant-- el millor dels estius possibles. Salut, i fins prompte!

and after all the violence and double talk

there's just a song in all the trouble and the strife

you do the walk, you do the walk of life



Até breve

M'agrada que em desperte el soroll de la pluja. Especialment a l'estiu. Potser per això no em sap molt mal haver de canviar els plans previstos quan és per aquesta causa, tot i que he de reconéixer que hui m'haguera fet goig una escapadeta a la mar, que la tinc una mica abandonada últimament. L'alternativa, mentre les tronades s'anaven succeïnt aquest matí sobre les muntanyes, ha estat baquetejar un poc la guitarra elèctrica --un altre amor desatés, aquest estiu; potser ja van sent-ne massa-- amb especial entrega a riffs i solos d'algunes cançons de Mark Knopfler ("Telegraph Road", "You and Your Friend", "In the Gallery") què, sent raonablement accessibles per gent, com jo, d'escàs virtuosisme, fan bon paper per a entretindre's una estoneta i soltar un poc els dits.


Dits, per cert, dels què prèviament ha calgut extirpar unes quantes i molestes punxes, perquè a aquestes altures encara no he aconseguit eixir un dia a la muntanya sense acabar tenint unes paraules amb algun esbarzer, argelaga o mata espinosa similar. Serà l'obsessió per tocar. I això que ahir, a la Serrella, hi havia quasi més pedra que verd: el recorregut, tan recomanable com tots els que poden fer-se per aquesta muntanya, des de Quatretondeta al Pla de la Casa, amb imprescindibles parades a les fonts Roja i de l'Espinal, variant al barranc del Moro i escapada final --accessòria però aconsellable-- cap als Frares. No m'estendré en descripcions detallades, innecessàries per tractar-se d'una senda ben coneguda i perquè d'aquests bellíssims paisatges ha escrit molta gent i amb molta més traça. Però val a dir que, entre els meus amors muntanyers --abundants i diversos; sóc persona de fidelitats justetes-- Serrella ocupa un lloc rellevant. I que quan m'abelleix perdre'm sense anar molt lluny, cosa que passa amb notable freqüència, m'agrada vagarejar per aquestes agulles impressionants, a l'ombra de les quals sempre pot trobar-se, a més d'alguna herba notable o sorprenent, una saludable dosi de serenitat. I en el Pla de la Casa contar les estrelles una nit de primavera.




La qüestió: demà, finalment, marxe de viatge. Un poc inquiet pel peculiar aeroport de Funchal --com més avions agafe, i n'agafe bastants, més valore tindre els peus a terra-- i pels efectes que hagen tingut a l'illa els últims incendis. Però marxe, amb gust, i abandone al continent xarxes, ordinadors i, òbviament, aquestes planes. Espere que ens veurem, de nou, a la tornada, allà pel setembre. I me'n deixe, mentre, una de les que més temps m'ha ocupat aquest matí. You know I'm talking about you and me, lady writer on the TV. Saúde!

Dies irae

Dies illa en què, entre unes coses i altres, estem per a poques bromes sense saber molt bé perquè. Un poc ve de dins, un altre de fora; cansament i calor, indignació --per què, Nettahnyahu?-- i desconcert. Demà, probablement, serà un altre dia, però la situació reclama alguna cosa ara mateix, i d'escriure no en tinc moltes ganes... Volum amunt, som-hi.