Ull de pedra

Si pregunteu, a Alcoi, per l'Ull del Moro, poca gent tindrà dificultats per assenyalar-vos un petit i rocallós tossalet que, junt amb la immediata Serreta, tanca per llevant l'horitzó de la ciutat i que, per això, ens resulta tan familiar als que hi hem nascut. I, si demanàreu sobre la causa d'aquest peculiar topònim, és fàcil també que trobeu algú que vos parle d'una curiosa roca --amb una codolla perfectament esfèrica al mig-- que apareix a prop del seu cim, i que segons m'han explicat des de ben xicotet, dóna nom a tot el pujol. Mai no he pogut saber, però, si més enllà d'haver originat el topònim (potser, junt amb el del Pont de les Set Llunes, un dels més evocadors de la rodalia alcoiana), hi ha alguna llegenda que faça referència al singular ull de pedra, com també ignore si la seua presència en aquest punt pot tindre alguna vinculació amb el petit poblat de l'Edat del Bronze que apareix al capdamunt del tossal. Siga com siga, i a falta de temps per poder encarar caminades més exigents, m'ha agradat tornar aquests dies a La Serreta i a l'Ull del Moro: una volta més, per coneguts que siguen els paisatges, sempre hi ha algun matís, algun detall o alguna sensació que resulta nova i sorprenent. A mi  mateix, aquesta vegada, se'm va plantejar una pregunta que mai se m'havia acudit  malgrat totes les voltes que hi he anat: descartat Alcoi, que queda a l'altra banda del tossal, i també l'alquibla per l'orientació de la roca, què és el que ataüllava, exactament, el Moro?

Enguany manen les circumstàncies, i --crec que per primera volta-- no podré viure-la en directe; però d'ací una estona comença la Cavalcada de Reis a Alcoi, i d'ací una estona més ja hauran deixat, i quasi s'haurà acabat un Nadal que, ho reconec, semblava més inhòspit vist en perspectiva del que, al remat, ha acabat sent. En tot cas, diria que tampoc no em sap gens mal que s'acabe, i l'any que ve més; però pel moment, i com es diu al meu poble, que ho acabeu de passar amb salut, i que vinguen carregats! 

Ombries i solanes

"Van cayendo estas [les aigües] al barranco que la ignorancia y la credulidad llamó de la Encantada por la piedra circular de unos cinco pies de diámetro, que en forma de ventana cerrada se ve en la garganta del barranco á 20 pies del nivel ordinario de las aguas. En esta fingió el vulgo la boca de cierta mina, donde los Moros escondiéron sus tesoros, y dexáron encantada una doncella, que cada 100 años sale para volver a entrar en el mismo dia. Fábulas indignas de hombres juiciosos, perpetuadas solamente por la superstición é ignorancia".

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

Ves a saber si era per la donzella, o bé per ser pagana, o potser per totes dues coses alhora; però ja es veu que, a Mossèn Cavanilles, no li feia gens de gràcia una llegenda que és només un atractiu a afegir als molts que s'apleguen al bellíssim Barranc de l'Encantada. Ahir, amb gel de ple hivern als fondals ombrius --el Toll del Salt estava totalment glaçat-- però amb llum quasi de primavera en remuntar un poc els solells, tornàrem a caminar-lo amb una colla de bons amics, perquè sempre va bé començar l'any compartint, amb gent estimable, passeig, conversa, taula i sobretaula. Per cert, potser vos semblaré un poc obsessionat amb tot això de la llum; però per un instant, el sol tocava de tal forma els pins de la carena, que si haguérem estat en la vespra de Sant Joan no m'haguera sorprès gens veure-hi sorgir, resplendent, l'encantada aloja del barranc. Serà que en sóc poc, de juicioso...

Dona d'aigua.

Esperit rebel del bosc,
criatura de la lluna.
Dona d'aigua.
Sentinella de tresors,
puny encés i esquena nua.

No escric balanços

Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.

Vicent Andrés Estellés

Feia un vent aspre i glaçador, diumenge passat, al cim del Montcabrer. Però hi havia també molts amics i companys --ja sabeu que ens hi trobem, cada darrer cap de setmana de desembre, per celebrar el Cap d'Any--, i ganes de passar-ho bé, i la boira i els núvols dibuixaven imatges precioses en uns paisatges mil vegades vistos però sempre sorprenents. I després, el vent va amainar, va eixir el sol, i fins i tot la cama, que m'havia molestat un poc a la pujada, em va deixar gaudir sense problemes del camí de tornada... Mai no he estat persona propensa als balanços --ja ho he dit, també, alguna volta-- i no trobe que siga, ara, un bon moment per canviar: aquest any que s'acaba ha tingut massa moments aspres, i hi ha un risc evident que, en fer escandall, acaben ocultant tot allò que hi ha hagut de bo, que ha estat molt. Però si en fera, de balanços, potser em quedaria simplement amb aquella imatge de diumenge passat, al cim del Montcabrer: fins i tot en els pitjors moments, quan el vent bufa fort i la boira esdevé espessa i glaçadora, hi ha un instant, un paisatge, un sabor o un somriure que paga la pena viure i recordar. Recordaré 2014 per moltes coses, bones i dolentes, alegres i tristes; però espere fer-ho, també, per haver estat l'any en què --deixeu-me que ho diga així-- vaig re-aprendre a valorar els petits gestos, els instants, els detalls.

I 2015? 2015 serà un any esplèndid, estic convençut; tant, que potser quan estiga acabant-se, fins i tot m'abellisca escriure un balanç... Pel moment, que el comenceu --jo espere fer-ho també-- de la millor manera possible. De tot cor, salut i bon any!

Entre bou i pardal

Em sap un poc greu, perquè tret de les poques taronges que encara no hem collit i dels petits fruits que donen nom als cirerers de Betlem --les minúscules floretes, que conviuen també amb ells, són pràcticament invisibles a ulls poc avesats-- les buguenvíl·lies són, a hores d'ara, les úniques plantes del pati que gosen qüestionar, amb una nota de color, el domini quasi absolut del verd. Però tot indica que, a la vista de les temperatures que es preveuen per als pròxims dies, la tímida i rosada rebel·lió té els dies comptats; i encara hi haurà sort si, com sol passar amb certa freqüència, els danys no van més enllà i les gèlides matinades que s'esperen no acaben cremant tota la planta i obligant-la --un any més-- a renàixer pràcticament del no res. I potser són només imaginacions meues, però diria que aquestes lluminoses vesprades en què els dies han anat creixent a passes de pardal i de llebre, les acolorides inflorescències brillaven d'una forma especialment intensa, com si intuïren que, quan la llum avance a pas de bou, serà ja massa tard per elles. Si més no, fins l'any que ve.

No són cirerers de Betlem pròpiament dits (també hi ha algun d'aquests al pati, però no tinc cap foto a mà), però si dos parents pròxims: els fruits, de Ruscus hypoglossum, i les flors --la imatge és francament millorable, però ni càmera ni fotògraf donen per més-- de Danae racemosa. Poca competència, en tot cas i entre tots tres, per a les buguenvíl·lies...

Llum

Doncs això: que enguany, més que mai, em quede sobretot amb la llum que creix i amb el valor del símbol. I amb el desig que, més enllà dels cicles inapel·lables de la natura i de la vida, les clarors no deixen d'eixamplar-se i trobeu --trobem-- la forma de deixar enrere foscors i penombres. Bones festes!