A propòsit de l'aigua

Fa quatre mil dos-cents anys, diverses àrees del planeta es van veure afectades per una fase d’aridesa extrema que els geòlegs denominen esdeveniment del quiloany 4.2. Tot i que es discuteix encara sobre la possible relació entre aquest episodi climàtic i el declivi de civilitzacions com la de la Vall de l’Indus o l’Imperi Antic a Egipte, els arqueòlegs atribueixen a aquest moment l’aparició, a les planures manxegues, d’un tipus singular d’assentaments humans constituïts per fortificacions circulars, protegides per diverses murades concèntriques de pedra i presidides per una torre central, que albergaven sitges per a l’emmagatzematge d’aliments i, sobretot, pous d’aigua. Aquestes extraordinàries estructures, conegudes com a motillas, són exclusives d’una àrea que abasta part de les actuals províncies espanyoles de Ciudad Real, Albacete i Cuenca; deuen el seu nom a l’aspecte --un monticle de terra i pedres que s’eleva sobre la plana circumdant-- amb què han arribat fins els nostres dies, i caracteritzen un horitzó cultural particular de l’Edat del Bronze conegut com Cultura de las Motillas o Bronze Manxec, del qual formen part també altres tipologies de jaciments com ara les morras o els castillejos, situats habitualment en tossals o esperons rocallosos. 

Entre la cinquantena de motillas que es coneixen a hores d’ara destaca la denominada Motilla del Azuer, situada al terme municipal de Daimiel: cinquanta anys de treballs arqueològics han tret a la llum una estructura extraordinària, bastida amb pedra travada amb fang, la consolidació (i reconstrucció parcial) de la qual permet copsar la complexitat constructiva i la monumentalitat de l’enclavament. A desgrat d’un aspecte exterior relativament discret, l’accés a l’interior del recinte emmurallat (mitjançant visites guiades que cal reservar prèviament) sorprèn per la magnitud de l’edificació; estrets passadissos circulars que discorren entre sobris i esvelts murs de pedra van superant les tres línies principals de defensa fins conduir finalment a la torre central, als peus de la qual hi havia sitges per a emmagatzemar cereals i lleguminoses i des de la què es domina no solament la fèrtil plana del riu Azuer sinó també i sobretot el formidable pou, excavat fins a catorze metres per sota del nivell del terreny, que ocupa el sector oriental de la fortificació i que mitjançant rampes i esglaons permetia accedir a un recurs tan escàs i vital com per a justificar aquesta afanyosa i contundent defensa. La motilla es va abandonar aproximadament mil anys després de la seua construcció, coincidint amb un període climàtic més humit.

Com passa amb tantes altres coses, malgrat que feia ja temps que n’havia llegit coses sobre ella i d'estar a unes poques hores de cotxe des de casa, ha calgut esperar el moment per anar a conèixer la Motilla de primera ma. Però al remat han coincidit un cap de setmana lliure d’altres ocupacions i entrades disponibles per poder visitar el jaciment, i encara que feia un poc de respecte que la realitat no estiguera a l’altura de les expectatives, no ha estat tampoc aquest el cas, ni pel que fa al lloc ni per la visita guiada i per la informació facilitada, tant al propi jaciment com al Museu Comarcal on comença i acaba el recorregut. I a més a més, de Daimiel estant, hom pot aprofitar per visitar alguna de les llacunes d’allò que s’anomena “la Mancha Húmeda” i, molt especialment, les famoses i maltractades Tablas –més aviat, el poc que queda d’allò que va ser un espai natural extraordinari després de que la sobreexplotació de l’aqüífer que l’alimentava haja reduït a la mínima expressió les antigament extensíssimes àrees inundables de la confluència dels rius Guadiana i Cigüela-- o, fins i tot i ja de tornada, les igualment conegudes i concorregudes Llacunes de Ruidera, a les què no havia tornat d’ençà que, sent un xiquet, em van impressionar tant que vaig estar setmanes somniant-les, i que m’ha agradat molt tornar a veure tants anys després. Així que, tot plegat, entre pous fortificats de l’Edat de Bronze, llacunes i aiguamolls, aqüífers més o menys sobreexplotats i altres variades manifestacions hidrològiques i hidràuliques, podria dir que quasi tot, al cap de setmana, ha discorregut a propòsit de l’aigua, per bé que almenys en algun cas podria dir-se millor a despropòsit. 

 

Fa algun temps, en una entrada sobre el denominat Bronze Valencià --contemporani tant de la Cultura de las Motillas com de la de l’Argàrica-- parlava de l’impacte genètic de l’arribada a la Península Ibèrica, cap a l’any 2500 aC, de genets procedents de les estepes de l’est d’Europa, el cromosoma Y dels quals va substituir quasi per complet i en unes poques generacions al de la població masculina preexistent. Doncs bé, és en un altre extraordinari jaciment del Bronze Manxec (el Castillejo del Bonete, al terme municipal de Terrinches, coetani i relativament pròxim a la Motilla del Azuer) on es va descobrir fa uns pocs anys una tomba doble que il·lustra aquest procés, en haver-s'hi inhumat una dona amb perfil genètic indígena junt amb un home d’ascendència iamna. No m’hi vaig poder acostar aquesta volta al Castillejo, que mostra trets --com ara les alineacions solars-- que el fan especialment interessant i al que potser hauré de buscar el moment d’anar-hi; però pel moment, espere poder visitar prompte un altre jaciment, en aquest cas d'època ibèrica i a terres catalanes: si ja fa temps que m’abelleix conèixer els Vilars d’Arbeca, el seu pou i les seues fortificacions, ara encara més. I a la pròxima, els nurags.

 

El bronze i el cromosoma

Mola Alta de Serelles (Alcoi, l'Alcoià)

Al llarg del prop de mil·lenni i mig que va transcórrer entre l’arribada de la metal·lúrgia del bronze i l’extensió de l’ús del ferro, ja a l’albor de la denominada Cultura Ibèrica, les actuals comarques de l’Alcoià i el Comtat van albergar una densa xarxa de poblament que ha deixat nombroses restes atribuïbles a aquesta etapa històrica. Tot i que no tots els jaciments d’aquesta època --la denominada Edat de Bronze-- van ser com és lògic coetanis, els arqueòlegs n’han catalogat a aquesta zona més de cent vint, la majoria poblats i coves d’enterrament, i les seues característiques distintives respecte a altres àrees de la Península van donar lloc a la descripció d’una cultura específica anomenada Bronze Valencià, contemporània d’altres com ara la de El Argar, pròpia del sud-est de la Península, amb la que comparteix nombrosos trets però de la qual es diferencia sobretot per un repertori material menys elaborat i per les inhumacions en coves i no dins dels espais domèstics, com succeïa en el cas d’aquella.

El Cercat (Gaianes, el Comtat)

A hores d’ara, i si més no a ulls de profà, les restes més visibles de l’Edat del Bronze conservades a aquestes terres estan constituïdes pels poblats, majoritàriament ubicats en els estreps de les muntanyes o en tossals avançats sobre les valls, i protegits quasi sempre per estructures defensives més o menys complexes en funció de la topografia dels llocs; uns trets que, a més de dotar aquests enclavaments d’un innegable interès històric, els converteix en destacats objectius excursionistes i en fita habitual de moltes de les caminades muntanyenques que s’hi poden fer per aquestes contrades. Deixant de banda els nombrosos indrets en els què els poblats del Bronze van ser posteriorment reocupats, per exemple en època ibèrica o andalusina, llocs com la Mola d’Agres, el Cercat de Gaianes, l’Ull del Moro, el Mastec o la Mola Alta de Serelles, per esmentar-ne només alguns dels que em paren més a prop, representen testimonis especialment rellevants d’aquesta època i constitueixen, com s'ha dit, punts de visita indefugible quan hom camina per les serralades en les quals s’enclaven. 

Restes de muralla al poblat de la Mola Alta de Serelles

No ho havia planificat inicialment així, però repassant algunes de les caminades que he fet els últims mesos per aquesta zona, me n’adone que moltes d’elles van incloure la visita, ni que fora de passada, a no pocs d’aquests jaciments, a alguns dels quals feia molts anys que no m’hi acostava. És el cas, per exemple, de la Mola d’Agres, situat en un esperó avançat de l’ombria de Mariola i jaciment cabdal per a la definició, en el seu moment, dels trets característics de la ja esmentada Cultura del Bronze Valencià; o de la Mola Alta de Serelles i el pic del Mastec, situats tots dos relativament a prop sobre escarpades prominències del terreny i defensats per sengles muralles allí on les cingleres i els penya-segats que delimiten la major part del seu perímetre no eren suficients per protegir-los. La Mola de Serelles ha proporcionat nombroses evidències de l’activitat metal·lúrgica, com ara motles per a la fosa de destrals i altres eines, mentre que a Mastec són ben visibles nombroses estructures com canals i cassoletes excavades en la roca, freqüents en altres jaciments d’aquesta època, i la funció dels quals resta encara subjecta a interpretacions i conjectures. 

Mastec (Cocentaina, el Comtat). Ubicació del poblat, detall de la muralla i cassoletes excavades a la roca

L'Ull del Moro (Alcoi, l'Alcoià)

Però la veritat és que, a banda de ressenyar l’innegable interès històric d’aquests poblats i la bellesa de moltes de les ubicacions escollides pels seus habitants per a bastir-los, arran d’aquestes visites he recordat algunes lectures recents sobre treballs d’investigació relatius a la composició genètica de les poblacions ibèriques en aquesta època històrica, els resultats dels quals em resulten tan sorprenents com evocadors. A grans trets, l’escenari que dibuixen aquests estudis, i que amb tota seguretat seguirà completant-se en el futur a mesura que hom dispose de més dades, posa de manifest que fa aproximadament 4.500 anys --és a dir, coincidint si fa no fa amb el trànsit entre les edats del Coure i el Bronze-- una població humana originària de les estepes de l’est d’Europa va irrompre en les terres ibèriques deixant en el patrimoni genètic de les poblacions locals un rastre tan notable que fins i tot va acabar substituint part dels trets originals d’aquestes poblacions. Però el resultat més cridaner d’aquests estudis és la constatació de que aquest procés de substitució genètica va tindre lloc de forma quasi exclusiva per via paterna, atès que els seus rastres han quedat fixats en el cromosoma Y. En altres paraules: a partir de l’arribada dels pobladors de les estepes i per causes que a hores d’ara es desconeixen, les dones que vivien a la Península Ibèrica deixaren d’emparellar-se amb els seus companys autòctons --no necessàriament per la força ni a causa de que aquests foren d’alguna forma eliminats, atesa la falta de testimonis arqueològics que ho recolzen-- i començaren a tindre fills, de forma pràcticament exclusiva, amb els nou vinguts, fins el punt que, pocs segles després, la seua petjada genètica havia acabat per reemplaçar per complet a l’anterior. Poca cosa se sap, ara com ara, dels detalls d’aquest procés, però hom pensa més aviat en una combinació complexa de factors socials, culturals i mediambientals, que explicarien en conjunt l’ampli abast territorial i la relativa rapidesa amb què es va produir.

Mola d'Agres (el Comtat)

Cova del Bolumini (Alfafara, el Comtat), àrea d'enterrament del poblat del
Cabeço de Mariola,  reocupat posteriorment per un important oppidum ibèric.

No hi ha dubte que l’ús de la paleogenètica, encara en una fase molt inicial del seu desenvolupament, aportarà en el futur dades fonamentals per complementar els estudis arqueològics tradicionals i per completar el coneixement de la nostra historia i, fins i tot, de l’evolució de la nostra espècie. De fet, la substitució, als inicis de l’Edat del Bronze, del cromosoma Y dels barons autòctons pel dels procedents de l’est d’Europa és només un dels resultats dels diversos estudis que s’estan duent a terme a la Península Ibèrica, i que abasten períodes temporals que s’estenen des del Neolític fins a l’Edat Mitjana. Quant a mi, tal i com he dit, aquestes coses em resulten francament suggeridores, i seguiré pendent dels avanços que s’hi vagen produint en aquestes investigacions. Però pel moment, quan torne a visitar algun d’aquests poblats, no podré deixar d’evocar aquell moment remot en que uns genets nòmades arribats amb els seus carros i cavalls des dels confins del continent, amb nous costums i noves creences, i guarnits amb armes i ferramentes fetes d’un metall fins llavors desconegut, acabaren deixant una empremta encara més sòlida i duradora que les assolades construccions de pedra que ara contemplem als poblats als quals van viure: aquella que s’amagava, sense que fins ara ho sospitàrem, en els nostres propis gens.