Millor Percy que Miko

Imatge de la xarxa

Quan jo era xicotet, podíem aspirar com a molt a tindre una gorra com la de Daniel Boone, que imitava la seua pell amb cua i tot. Però després va arribar Disney, i es veu que a la gent li va pegar per voler fer-se amiga dels óssos rentadors (els mapaches) i tindre'ls com a animal de companyia; un paper, tot s'ha de dir, per al que no estan especialment dotats pels seus d'hàbits eminentment nocturns i, sobretot, pel seu caràcter, que pot arribar a ser molt agressiu. El resultat d'aquesta combinació, com sol passar en aquest casos, era inevitable, i als óssos rentadors que ja s'havien instal·lat molts anys abans en diversos països d'Europa en escapar-se de granges pelleteres, es van afegir els alliberats de forma irresponsable en el medi natural en comprovar que si, molt boniquets i francament intel·ligents, però animals salvatges --i ben salvatges-- al cap i a la fi.

Al País Valencià, el problema dels óssos rentadors en llibertat no arriba, ni de bon tros, als nivells que presenta en altres llocs, com ara Madrid. Però hi ha referències esporàdiques de la seua presència en diverses comarques i d'un probable nucli reproductor --petit encara, pel que sembla-- en la Marina Baixa, per la qual cosa hi ha en marxa un programa de seguiment i captura amb l'objectiu de limitar-ne l'expansió i reduir els seus efectes sobre les espècies i els ecosistemes autòctons. Però com sempre passa amb aquestes coses, és fonamental també la col·laboració ciutadana. Així que si el que voleu és tindre un animal de companyia, escolliu alguna opció més convencional: segur que a la llarga vos durà molts menys problemes Percy que Miko. Però si fóra el cas que, després de la darrera reposició de Pocahontas, no vàreu poder resistir la temptació i ja teniu a casa un ós rentador, recordeu-ho: no l'allibereu mai en el medi, doneu avis per a que vagen a retirar-lo si voleu desfer-vos-en d'ell i, sobretot, no consumiu mai grans quantitats de vodka en la seua presència. Potser la borratxera vos servirà d'eximent legal, però no moral. I molt menys --ja ho diu, amb raó, l'amic de l'energumen-- vos tornarà allò que podeu perdre.

Forasters vindran

D'ací uns mesos seran alliberades en alguna marjal valenciana, per tal de reforçar les poblacions existents o per crear-ne de noves si és que hi havien desaparegut. Fins llavors, aquestes petites tortugues d'estany creixen en les instal·lacions del Centre d'Investigacions Piscícoles del Palmar, on es crien en captivitat, junt amb altres espècies amenaçades de flora i fauna destinades també a millorar la qualitat dels nostres rius i aiguamolls. No sorprén, veient-les, que hi haja qui vulga tindre tortuguetes en casa, més encara quan són tan petites com aquestes; però no deixa de ser irònic que un dels factors que estan contribuint a que les tortugues d'aigua autòctones es troben en perill siga precisament l'alliberament al medi natural d'altres espècies exòtiques --les famoses tortugues de Florida, sobretot; però també i cada volta més, altres espècies dels gèneres Trachemys, Pseudemys o Graptemys, entre altres-- utilitzades com a mascotes. Així que, ara que és temps de regals, m'ha semblat que no estava de més recordar-ho: tan de bo que, més prompte que tard, siga innecessari criar en captivitat les nostres tortugues o amollar-ne al que hauria de ser el seu hàbitat natural. I pensar-se bé quins animals volem tindre a casa (i, sobretot, què farem amb ells quan ja no siguen petits i graciosos, perquè cap ésser viu és una joguina) és una bona forma d'ajudar a aconseguir-ho.

La invasió del taro

Els botànics l'anomenen Colocasia esculenta, i pel que he anat veient ací i allà, no solament es tracta d'una de les plantes cultivades més antigues i esteses arreu del planeta, sinó que també deu ser una de les espècies amb més noms populars diferents, per bé que alguns d'ells siguen compartits amb altres espècies més o menys similars. Amb tot, sembla que la forma més habitual de referir-se'n és el nom polinesi taro; malanga s'utilitza també a molts països sud-americans, mentre que les varietats ornamentals solen anomenar-se, per les seues vistoses fulles, orelles d'elefant. De la planta s'aprofiten sobretot els seus corms o tubercles, molt rics en midó però tòxics en cru, per la qual cosa han de coure's prèviament a ser consumits; les fulles, també cuites, es consumeixen com a verdura.

Hom pensa que el taro és originari de les zones pantanoses del sud-est d'Àsia, des d'on el seu cultiu va anar estenent-se fins assolir pràcticament totes les zones tropicals i subtropicals del món. Capaç de viure sota condicions ecològiques molt diverses (incloent-hi sòls inundats), amb un creixement molt ràpid i amb una gran capacitat reproductiva --tant mitjançant llavors com asexualment-- la Colocasia escapa amb freqüència dels cultius, i pot arribar a representar un greu problema en desplaçar a altres espècies autòctones: a Texas i Florida, per exemple, és considerada una espècie invasora per la seua capacitat per ocupar ràpidament extensions significatives d'aiguamolls i altres zones humides. A la Península Ibèrica s'ha detectat per primer cop a Andalusia, on creix en les riberes de rius; però la Colocasia invasora també ha arribat al País Valencià: des de fa uns pocs anys, una vigorosa població s'ha instal·lat en l'Ullal de l'Estany del Duc, en l'extraordinària i amenaçada marjal de Gandia.

No se sap de cert quin ha estat l'origen d'aquesta població; potser algú la va plantar al mateix ullal per raons estètiques o bé pràctiques --aprofitar les seues arrels--, però també és possible que hi haja arribat a partir d'algun exemplar conreat proper. Ja fa algun temps que l'Ajuntament tracta de mantindre sota control les plantes, que fàcilment arriben a ultrapassar els dos metres d'altura, amb segues i altres actuacions, però malgrat tot, la presència de Colocasia és ben visible, sobretot en les illes de l'ullal, i sembla que la població es troba en expansió. Aquesta setmana passada vam acompanyar als companys que s'ocupen d'aquest assumpte, per tal de valorar les possibles estratègies per poder eradicar-la. Probablement, el cobriment amb plàstic o alguna altra cobertura opaca, que ha donat bons resultats en el cas d'altres plantes invasores, siga també la millor opció en aquest cas, però caldrà esperar per avaluar l'eficàcia d'aquest mètode a partir de les proves que van fer-se. En uns mesos sabrem els resultats. Però en tot cas, una cosa s'ha de reconèixer: invasora, ho és; però bonica, també.

Perles de peix

L'alburn, albor, albornell o ablet (Alburnus alburnus) és un petit peix freqüent en rius i estanys de tota Europa i, a hores d'ara, un dels més abundants en molts dels nostres embassaments i cursos fluvials. Però com passa amb moltes altres espècies de peixos, fins fa una trentena d'anys els alburns no formaven part de la nostra ictiofauna: a finals dels anys noranta, algú els va començar a amollar en algun punt de la conca de l'Ebre, per tal que serviren d'aliment --el que diuen "peixos past"-- per a altres espècies, la majoria també exòtiques, que són objecte d'interès per als pescadors esportius. Al País Valencià, els primers exemplars es van detectar en el Xúquer el 1995, i en el Túria un any després. Des d'aleshores, la capacitat invasora de l'espècie --i moltes altres introduccions il·legals, sobretot en embassaments-- l'ha duta a colonitzar la majoria de les conques fluvials de la Península, i en molts trams dels nostres rius és amb diferència el peix més abundant, amb densitats d'individus realment espectaculars. Aquest fet és aprofitat per moltes aus, com les garsetes o els blauets, que han trobat en els alburns una presa fàcil i abundant; però per a la majoria dels nostres peixos autòctons, aquests invasors representen un greu problema, en competir amb ells per l'aliment o pels llocs escaients per a fresar.

Alburns (Alburnus alburnus)

Fa unes setmanes, en el riu d'Alcoi, vam poder comprovar, amb els companys del Centre d'Investigació Piscícola del Palmar, la capacitat expansiva dels alburns. A partir probablement d'exemplars alliberats no fa molts anys en l'embassament de Beniarrés, l'espècie ha anat remuntant el curs del riu fins assolir, a l'altura de l'assut de la Paperera, junt a l'Alqueria d'Asnar, densitats molt elevades. Sorprenentment, però, la situació aigües amunt d'aquest assut és, hui per hui, radicalment diferent: molt pocs alburns, i poblacions ben saludables de barbs (Barbus guiraonis) i madrilles bagres (Squalius valentinus), les dues espècies autòctones de peixos pròpies dels trams mitjans dels nostres rius. Caldrà comprovar, en un futur, si l'aparent paper de barrera que sembla estar exercint l'assut per a aquesta espècie invasora es manté, o si --com sembla més probable-- només és qüestió de temps que els alburns superen també aquest obstacle i seguisquen la seua expansió riu amunt. Per cert, en aquest mateix tram es troba també una important població de tortugues de rierol, de la qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

Barb (Barbus guiraonis) i bagra (Squalius valentinus), capturats
(i immediatament alliberats) en la rodalia de l'Alqueria.  

Ens deien, a l'Alqueria, que hi ha qui va a pescar els alburns, que poden assolir els vint-i-cinc centímetres de longitud, per a menjar-se'ls, tot i que sembla que la seua carn és de molt poca qualitat. Els pescadors esportius també els capturen quan no hi ha altres espècies més atractives per a aquesta activitat, o quan es fan competicions de velocitat. Però el que més m'ha sorprès, cercant informació per la xarxa, ha estat saber que aquest peixet tenia, en els seus llocs d'origen, una curiosa utilitat: les seues escates, molt nacrades, són especialment apropiades per a obtenir el denominat albet o essència d'Orient, la qual, barrejada amb cola --de peix, evidentment-- i aplicada sobre petites esferes de vidre, s'usa per fabricar perles falses (o, si ho preferiu, artificials). Ignore com està el mercat d'aquestes perles actualment, però una cosa està clara: matèria prima n'hi ha en abundància. Així que a veure si algun emprenedor o emprenedora es fan avant, i matem dos pardals d'un tir...

Les serps, el paracetamol i els Simpsons

A l’illa de Guam, els talls de llum són un fet habitual amb el qual han de conviure residents i visitants. Com a mitjana, es produeixen unes dues-centes interrupcions en el subministrament elèctric a l’any, algunes d’elles degudes a les tempestes tropicals i a altres incidències climàtiques. Però la major part d’aquests talls, què afecten no solament a la vida quotidiana dels illencs sino també al transport, les comunicacions o la seguretat, no són culpa del mal temps, d’instal·lacions obsoletes o de falles tècniques: la causa són les serps. Ho conta també Oliver Sacks en un dels capítols de "L’Illa dels Cecs al Color" (Editorial Empúries, 2000), un dels seus llibres més estimables, que fa poc he acabat de rellegir i del qual ja avance que tornaré a parlar en aquestes planes. Sacks, qui va visitar Guam --convidat per John Steele, un metge canadenc afincat en l'illa-- per a estudiar la possible relació entre una estranya malaltia neurològica que afecta als nadius i el consum tradicional de les llavors d'una cícade (Cycas micronesica), ho relata així:

"Just haviem començat a menjar que se'n va anar la llum. Un "una altra vegada!" va omplir tot el restaurant, però els cambrers de seguida van anar a buscar unes espelmes i van saber acontentar els clients.
--Es veu que estan ben preparats per als talls de llum --vaig observar.
--I tant --va confirmar John--. Això és el nostre pa de cada dia. És per les serps.
--¿Com? --vaig fer.
¿Hi havia sentit bé? John no sabia el que es deia. Vaig quedar esbalaït, i durant uns instants vaig pensar que li havien servit peix verinós i començava a desvariejar.
--Sembla estrany, ¿eh? --va continuar--. A Guam tenim milions d'aquestes serps marrons que s'esmunyen pertot arreu. S'enfilen als pals de telefon, s'escolen pels conductes de les subestacions i, quan arriben als transformadors, puf!, s'apaga la llum. Potser hi ha dues o tres avaries cada dia. La gent ja ho sap, i està preparada. En diem snakeouts."

Potser Steele exagerava quant a la freqüència dels snakeouts. Però la Guam Power Authority ha estimat que les serps són responsables de que es produisca com a mitjana un tall de llum cada tres dies, amb un cost calculat, entre pèrdues de les diferents activitats afectades i les necessàries reparacions, que assoleix els 4,5 milions de dolars anuals.

Boiga irregularis. Foto de la xarxa.

Guam és una petita illa micronèsia de l’arxipèlag de les Marianes, situada a l’est de Filipines i al nord de Nova Guinea. Té una superfície de 541 quilòmetres quadrats, un percentatge significatiu de la qual es troba ocupada per instal·lacions militars dels Estats Units, sota la sobirania dels quals es troba com a territori no incorporat. La població originària de Guam (els chamorros) s'ha vist reduïda a la mínima expressió després de les ocupacions d’espanyols --la més prolongada, des del segle XVI fins el XIX--, japonesos i nordamericans. Però la darrera d’aquestes invasions no l’han protagonitzada exèrcits ni missioners: cap a l’any 1950, uns pocs exemplars d'una serp freqüent en Nova Guinea i el nord-est d'Austràlia, coneguda com serp arbòria marró o brown tree snake (Boiga irregularis) va arribar a l’illa, es pensa que accidentalment, a bord d'un vaixell militar. En trobar desocupat un nínxol ecològic en el qual s’havien especialitzat en el seu lloc d’origen, les serps arbòries es van reproduir a Guam de forma explosiva, fins assolir concentracions que actualment s’estimen en uns 25.000 exemplars per km2. Molt d’aquests exemplars s’enfilen pels pals de la llum, els tranformadors i altres instal·lacions elèctriques, i en són així la causa dels talls d’energia que sobtaren a Sacks.
 

Però deixar reiteradament a fosques els habitants de Guam no és, ni de bon tros, l’efecte més greu de la invasió d’aquesta espècie. Com passa sovint en els medis insulars, a l'illa no existia, abans que hi arribaren les primeres serps arbòries, cap predador comparable. Per això, la fauna autòctona de Guam, i en especial els ocells –molts d’ells, exclusius d’aquest petit territori—no estava adaptada per a fer front a una amenaça com aquesta. El resultat ha estat un dels majors desastres ecològics coneguts en temps recents: la pràctica totalitat de les espècies d’aus existents en l’illa s’han extingit en a penes unes desenes d’anys, i moltes altres es troben en una situació crítica. La prol·liferació de Boiga irregularis i els seus efectes catastròfics sobre una avifauna especialment rica i sensible com la què existia en Guam, ha esdevingut un dels exemples de referència sobre els efectes devastadors de les espècies invasores: la informació disponible sobre aquest cas és, a hores d’ara, molt extensa, i el Grup d’Especialistes en Espècies Invasores (ISSG) de la UICN considera la serp arbòria marró com una de les espècies invasores més perilloses del món.



Zosterops conspicillatus, una de les primeres espècies
de Guam extingides per les serps. Encara sobreviu en altres
illes de l'arxipèlag de les Marianes. Foto de la xarxa.

En gran mesura, els danys provocats per les serps arbòries a Guam són ja irreversibles. Però ara l'amenaça s'esten cap a altres illes del Pacífic, com ara Hawaii, on podria reproduir-se la situació i causar l’extinció de moltes espècies d'aus endèmiques que han esdevingut ja extremadament rares a causa de la influència humana i d’altres invasions biològiques prèvies. Per això, les mesures de control sobre el desplaçament --accidental o no-- d'exemplars de Boiga, i els esforços per tal de controlar la seua població a Guam, no han deixat de créixer. Ahir, el diari "Público", recollint informacions d’altres mitjans internacionals, donava compte --per bé que sota un titular un poc frívol--d’una de les últimes iniciatives per tractar de controlar aquesta pesta: des de fa uns deu anys, s’ha comprovat que el mateix paracetamol que fem servir per alleujar el nostre mal de cap, és molt tòxic per a algunes serps, entre elles la Boiga irregularis, fins i tot en dosis molt petites. Tot i que existeix encara certa controvèrsia sobre si l’ús d’aquesta substància podria tindre efectes no desitjats sobre altres espècies, després d'anys d'investigacions i propostes no reixides s’ha posat finalment en marxa un procediment experimental per tal d’avaluar la seua eficàcia. Per a això, es llançaran des d’avions ratolins morts als quals s’ha injectat aquesta substància –d’ahí el titular dels "ratolins paracaigudistes"—amb l’esperança que, en ser consumits per les serps, provoquen la seua mort. Si l’experiment funciona, la Força Aèria dels Estats Units preveu una actuació sistemàtica de "bombardeig amb ratolins" sobre Guam per tal d’erradicar --o almenys controlar-- la seua població de serps.

Les espècies invasores són, indiscutiblement, un dels majors problemes que afecten a la biodiversitat a escala planetària, sobretot quan incideixen sobre grups o territoris –com les illes oceàniques—on s'ajunten una elevada varietat d'espècies i una major sensibilitat a les pertorbacions. No cal que es tracte, a més, d’introduccions conscients o deliberades: la importància de les introduccions accidentals augmenta de forma constant en un món cada vegada més globalitzat. A més, i com s’ha dit, els seus perjudicis directes sobre les activitats econòmiques humanes poden quantificar-se en desenes de milions de dolars, per no esmentar els riscos sobre la salut –les serps de Guam causen també enverinaments a les persones, tot i que no són massa habituals. La imatge de ratolins llançats amb un paracaigudes de joguet pot moure al somriure; però el que hi ha darrere d’un titular anecdòtic és, realment, una situació dramàtica i malauradament massa frequent. Fins i tot els Simpsons, amb la seua habitual ironia, se'n van fer ressò en un antològic episodi, en el què Bart provoca una plaga de "fardatxos arboris bolivians" en no acceptar sacrificar-los tal i com li exigia Skinner --que fa de president d'una curiosa Springfield Birdwatching Society. Quan els fardatxos comencen a devorar els coloms de la ciutat, la seua invasió passa a ser considerada (fins i tot pels "observadors d’aus") com una bendició. Però quan Lisa es planteja si no serà pitjor la plaga de fardatxos que la de coloms, Skinner li assegura que, si fora així, per acabar amb ells portaran "serps agulla xineses". I quan les serps siguen un problema, introduïran "goril·les menjadors de serps". I puntualitza Skinner: "el millor de tot és que, quan vinga l’hivern, els goril·les simplement moriran de fred"... O potser no?

Els fardatxos de Bart eixint de l'ou. De la Wikipèdia.

Els efectes en cascada de les espècies invasores, sobre els que ironitzaven els Simpsons, no són cosa de broma i ho saben bé a Austràlia, a Hawaii o a Maurici. Però tampoc cal anar a indrets remots del planeta per detectar les conseqüències de l'arribada d'una espècie exòtica a un hàbitat diferent. També al País Valencià tenim, ara mateix, problemes importants per aquesta mateixa causa. Les caulerpes (C. racemosa i C. taxifolia), les gambúsies (Gambusia affinis), els musclos zebrats (Dreissena polymorpha) o els jacints d'aigua (Eichhornia crassipes) són només alguns exemples d'espècies forànies que estan causant danys més o menys greus en els nostres ecosistemes, i de les quals potser parlarem amb més detall en altra ocasió. Perquè pel moment, en aquests com en la majoria dels casos, l'única aplicació del paracetamol és alleujar-nos els mals de cap que ens provoquen.