Pel seu nom

Puc arribar a entendre la raó per la qual algú va començar a dir-li a la Serrella "el Pirineo alicantino". Fins i tot estic disposat a acceptar que aquells que utilitzen l'expressió, que sembla haver fet certa fortuna a la vista de seua presència a la xarxa i als mitjans, no ho fan amb cap mala intenció sinó motivats per una vaga voluntat promocional. Però res d’això no lleva que, a més de semblar-me una comparació tan odiosa com qualsevol altra (o potser un poc més: com deia Lisa Simpson, “Anything that's the something of something isn't the anything of anything”), ho trobe poc respectuós amb el nostre maltractat patrimoni toponímic i, en última instància, d'una coentor supèrflua i totalment innecessària: tant el nom dels seus cims més característics (el Recingle Alt, el Pla de la Casa, la Mallada del Llop...) com el de la pròpia i completa serralada tenen, des del meu punt de vista, encís, personalitat i força evocadora suficient com per no haver de menester cap altre "eslògan" o reclam suplementari. Deia el mestre Pellicer que, entre tots els noms de les grans serres diàniques "que sonen meravellosament i ressonen encara millor", el de Serrella és el "més suau, més sibilant, més penetrant i íntim, tot conservant sencera l'aspra càrrega agresta de la muntanya". Així és que puc arribar a entendre-ho, i potser no es fa amb mala intenció; però dir-li a la muntanya (a totes les muntanyes) el seu autèntic nom, hauria de ser un compromís indefugible per a tots aquells que ens estimem el territori, la seua cultura i la gent que viu. Ni “Pirineo”, doncs, ni “alicantino”; ara i ací li diem Serrella, una muntanya bellíssima i per molts motius extraordinària, i que mereix ser coneguda pel seu nom a tot arreu.

Pujar al cim del Pla de la Casa --en aquest cas, pel camí clàssic que hi duu des de Fageca pel Barranc del Moro-- sempre és una caminada estimulant, fins i tot quan has de compartir sender (cosa amb la què no comptàvem) amb uns quants centenars de corredors i corredores d’aquells que ara en diuen “de muntanya” disposats a gaudir, com no, del "Pirineo alicantino". Pel demés, les agressions sobre el nostre patrimoni toponímic provocades pel model turístic depredador són ben conegudes, i tot i ser especialment manifestes en les àrees més intensament urbanitzades, els seus efectes s'escampen molt més enllà: no es tracta només de substituir per un impersonal (i castellanitzador) "Cumbres del Sol" el tradicional Puig de la Llorença; és fins i tot començar a trobar-se senderistes britànics que, en lloc de pel Pas de la Rabosa de Benifato, et pregunten com es puja a "The fat man’s agony". I ja posats, i sense eixir de la Serrella, potser que tornàrem a dir "Recingle de la Finestra" i anàrem deixant també això tan modern i ocurrent de la “Penya d’Àfrica"...

 

Retalls de primavera

Segurament fa un poc lleig dir-ho, però aquesta setmana que s'acaba he estat bastant més pendent de la pluja que de la campanya electoral. Quant a la segona, puc dir en el meu descàrrec que fa ja algun temps que tinc decidit --bàsicament-- el sentit del meu vot, que també aquesta vegada serà només un poc en consciència i quasi tot en conseqüència, així que tampoc em calia molta més informació. Espere que a qui tinguera encara dubtes de cap a quin costat tirar, allò que haja escoltat (o que no haja escoltat) aquests dies li haja resultat més útil, i que el diumenge hi haja un poc de trellat, que falta ens fa. Pel que fa a la primera, i a desgrat d'algun excés puntual i d'alguna lamentable inconveniència, la done per ben caiguda per quantitat i qualitat; si de cas, li retrauria que m'haja posat un poc més complicat recollir alguns retalls d'aquesta primavera que a força de calor ja donava per perduda, però que sembla que ha decidit quedar-se encara un poc més entre nosaltres. Tan de bo que siga un bon presagi, encara que m'estimaria més poder confiar en el seny de la gent del meu País... Prompte ho sabrem, en tot cas; tingueu coneixement, i bon cap de setmana!  

Somiant

"Si el leopardo de las nieves se manifestara, estoy preparado. Si no es así, eso quiere decir de algún modo (y no entiendo esta intuición, incluso ahora) que no estoy preparado, de la misma manera que no estoy preparado para resolver mi koan; pero no me hace infeliz la situación de no ver. Pienso que debería sentirme desilusionado, después de haber venido desde tan lejos, y sin embargo no es así. Me siento y no me siento desilusionado al mismo tiempo. Me basta con saber que el leopardo es, que está aquí, que sus ojos helados nos vigilan desde la montaña" 

Peter Matthiessen, El leopardo de las nieves 

No recorde la primera volta que vaig saber de la seua existència; sé que jo era molt xiquet, i estic quasi segur de que va ser --com tantes altres coses-- gràcies a l'enciclopèdia de la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente. Però des d'aquell mateix moment, i ja fa d'això uns quants anys, l'esquiu i intrigant irbis, la pantera o lleopard de les neus, em va fascinar fins el punt d'esdevindre, de llarg, el meu animal preferit. Per la seua innegable i imponent bellesa, sense dubte; però també pel misteri que, encara hui, envolta molts dels aspectes de la seua vida, i per la irresistible atracció que em desperten les inhòspites i majestuoses muntanyes del feréstec cor de l'Àsia Central, on encara sobreviu. En tots aquests anys, seduït irremeiablement per aquesta criatura quasi llegendària, he consumit amb fruïció qualsevol llibre, documental o article que en parlara, he seguit els avanços en el coneixement de la seua biologia i he celebrat les iniciatives per a la seua conservació amb la mateixa intensitat amb que he lamentat les males notícies --algunes d'elles, i ja em perdonareu, especialment indecents-- i el retrocés imparable que encara hui amenaça l'espècie amb la seua extinció. 

Distribució del lleopard de les neus, de la wikipedia

Però sobretot, al llarg dels anys i pràcticament des d'aquella primera volta, he mantingut viu el somni de poder visitar, algun dia, el territori del lleopard de les neus, i potser --només "potser", amb la mateixa actitud que tant em va sorprendre quan vaig llegir a Matthiessen per primer cop-- arribar fins i tot a albirar-lo. M'agradaria tornar al Nepal --el més a prop que he estat, fins ara, dels seus dominis-- i conèixer, ara si, els paisatges de  l'Annapurna que a penes vaig poder a arribar a entreveure des de la distància; però també m'atrau el famós Parc Nacional d'Hemis, al Ladakh kaixmir, i cada volta m'interessen més les molt menys concorregudes muntanyes de Tian Shan, al Kirguizistan... Sé, en tot cas, que el somni haurà de seguir esperant: amb tota seguretat, no serà al llarg del dos mil vint-i-u, perquè no estan les circumstàncies --ni les generals, ni les específiques-- com per a ni tan sols intentar-ho; però potser siga al següent, o qui sap si a l'altre... Les muntanyes --i els lleopards, espere-- seguiran alli quan es presente finalment l'oportunitat. I, per sort, dispose encara d'una bona reserva de somnis pendents, la majoria bastant més casolans, accessibles i assequibles, que porten també temps esperant el seu torn i que compte amb poder complir més prompte que tard; alguns d'ells, si tot va bé i sense anar més lluny, aquest any que està a punt de començar.

Lleopard de les neus dissecat al Museu Internacional de les Muntanyes de Pokhrara, al Nepal. No sóc jo molt maniós amb aquestes coses, però la veritat, em va entristir veure'l... 

Amb el virus encalçant-nos de nou de massa a prop, i tot i que les proves --pel moment-- ens són propícies, la prudència aconsella limitar al màxim les eixides i les companyies, encara que això estiga representant renunciar a projectes que ja havia calgut ajornar abans i que preveia recuperar aprofitant aquests dies. A canvi, és un bon moment per rellegir llibres i re-somiar somnis. I ja vindran temps millors...

La vida per la vida

 

"La vida transcurre a velocidades y ritmos disímiles. Por largos periodos avanza con lentitud y de súbito, en lapsos cortísimos, suceden eventos frenéticos y radicales que la trastornan hasta dejarla irreconocible. Cómo  y por qué entra uno a esos ríos caóticos y furiosos es un misterio. Nos quejamos de la grisura de la cotidianeidad, pero con frecuencia es nuestra tabla de salvación. Una existencia sin orden termina por apabullarnos. En la mayor parte de las personas anida la mentalidad del funcionario: un sueldo mensual seguro, los días organizados hora por hora, despertar al lado del mismo hombre. Una vida predecible donde la energía no se malgasta intentando descifrar lo que depara el mañana. Saberse tranquila, serena, sin subir montañas rusas que nos dejan sin respiracion y a borde del vómito. Sin embargo, una parte nuestra es indómita y se rebela, y pese a contrariar nuestra razón, nos precipitamos hacia lo desconocido, lo peligroso, lo letal. El sentido común nos pide que nos detengamos, imposible: por dentro nos late el pálpito de la adrenalina. No importa que podamos perderlo todo, no importa amenazar la vida propia y la de quienes queremos, no importa la muerte, proseguimos. La sangre pulsa a chorros, las visceras se anudan, la vista se nubla. La vida afirmándose como vida, la vida retornando a su forma más primigenia y brutal. La vida por la vida". 

Guillermo Arriaga, "Salvar el fuego"  

Òbric el llibre pel punt on el vaig deixar ahir, i em trobe de sobte amb el paràgraf. Em fa pensar, i deixe momentàniament la lectura. Potser, per a la majoria de la gent, no arriben a ser "rius caòtics i furiosos” que amenacen amb canviar-ho tot i per a sempre, com també crec que la seguretat de la “mentalitat de funcionari” admetria una àmplia gama de matisos i puntualitzacions. Però en el fons, i d'alguna forma, crec que poques persones no experimenten --o han experimentat en algun moment-- aquesta tensió entre la necessitat de buscar la calma i la de fugir d'ella, entre la placidesa de la seguretat i l’excitació de l'exploració. Necessitats, pense, que sovint poden arribar a conviure --cercar la confortable rutina en un aspecte, exposar-se voluntàriament al risc estimulant i imprevisible en un altre, i potser demà a l'inversa-- perquè dins de qualsevol vida hi ha quasi sempre moltes vides que volen ser viscudes. I pense també com, en el fons, potser aquests impulsos aparentment antagònics són només manifestacions diferents d'un únic, d'un mateix desig: el de tindre la sensació, almenys la sensació, de que malgrat el pes de totes les decisions preses i d'aquelles que la vida ha anat prenent per nosaltres, encara tenim l’oportunitat de triar la forma en que volem viure, de poder escollir velocitats i ritmes, de decidir si deixar-se caure al corrent del riu, o quedar-se a la vora veient-lo passar. O de posar-hi només els peus una estoneta i veure, simplement, què passa.

El llibre. Novel·la i mexicana, dura en el fons i original en la forma. Encara a mitges, però està agradant-me, molt; ja vos contaré en acabar-lo. Torne a la lectura...

 

Arengs rojos

A falta de temps i de cap per escriure alguna cosa de trellat sobre una setmana que ha donat bastant de si, havia pensat hui en una d'aquelles entrades lleugeretes de divendres; potser alguna cosa sense moltes pretensions sobre orquídies, que sempre donen bastant de si i a més queden d'allò més vistós fins i tot en mans de fotògrafs tan maldestres com jo mateix. Però vet ací que, abans de començar, he comés la terrible errada de fer una ullada a la premsa. I a més d'un emprenyament considerable, el que m'ha vingut al cap és una fal·làcia sobre la qual recorde haver llegit alguna cosa fa ja temps, i que els anglesos anomenen red herring ("areng roig"): una maniobra de distracció que, en essència i en poques paraules, consisteix en introduir, en una discussió sobre un tema qualsevol, un argument aparentment rellevant però realment insubstancial per al debat, amb l'objectiu final d'aconseguir que aquest debat acabe diluït, emmascarat o abandonat. I així, mentre els nostres arengs rojos particulars (els de tota la vida, i els que se les donen de nous) segueixen veient de distreure'ns amb els seus jocs de noms i banderes, uns altres --des de Montoro al Tribunal Constitucional-- van fent camí en allò que realment els importa. Vull creure, però, que també en això les coses van canviant, i que per més maniobres de distracció i cortines de fum que ens vulguen posar davant, aquesta volta no caurem en el parany d'oblidar el debat essencial: el preu que els valencians hem pagat, paguem i pagarem per seguir ofrenant glòries. I els arengs --rojos o blaus, nous o de tota la vida--, allà on han d'estar: enllaunats, o conservats per fumatge.

Si, al final deixe les orquídies (una abellera groga vista l'altre dia al costat de casa), encara que siga només en efígie: era això, o un peixet roig. O pitjor encara, la cara de Montoro... Bon cap de setmana!