Productors de natura

Douglas Tompkins i la seua esposa Kris, de la web de Tompkins Conservation

Es probable que veiéreu la notícia a principis de desembre passat, perquè van ser molts els mitjans que, arreu del món, se'n van fer ressò d'una o altra manera; però també és fàcil que, si no esteu familiaritzats amb la conservació de la natura, vos passara desapercebut el seu abast real. El cas és que el dia 8 de desembre, als setanta-dos anys i com a conseqüència d'una hipotèrmia causada per un accident durant una travessia en caiac en la Patagònia xilena, va morir Douglas Tompkins, empresari i filantrop nord-americà. De Tompkins vaig parlar ja fa temps en aquestes mateixes planes, a tall d'una xerrada que l'amic Ignacio Jiménez, biòleg valencià que treballa en Argentina per a The Conservation Land Trust --una de les fundacions promogudes pel magnat i que es dediquen a l'adquisició de terres per a la seua conservació-- va fer a València per explicar-nos en què consisteix la tasca d'aquesta organització en els Esteros del Iberá, i la seua relació amb allò que ací anomenem custòdia del territori.

El Parc Pumalín, una de les àrees protegides promogudes per Tompkins a Xile.
De la web del Parc.

Fundador de les empreses "The North Face" i "Esprit", amb les quals va amassar una fortuna considerable, Tompkins va decidir abandonar el món dels negocis i dedicar-se a la conservació de terres i a l'activisme mediambiental a través de les seues fundacions, les quals han promogut a hores d'ara una dotzena d'àrees protegides a Xile i Argentina. Tot i que les seues actuacions --que en la seua web resumeix en "crear parques, restaurar la biodiversidad, desarrollar la agricultura ecológica y promover el activismo de vanguardia"-- han estat sovint objecte de controvèrsia, no hi ha cap dubte que Douglas Tompkins ha representat una figura cabdal per aquells que ens interessem per aquestes qüestions, i que la seua contribució a la conservació de la biodiversitat i a l'ecologisme polític adquireix una dimensió realment excepcional.

Fa uns dies vaig tindre ocasió de compartir amb Ignacio, junt amb Juan --el seu germà-- i amb Miquel, companys tots dos en la Conselleria, una estimulant caminada per Mariola, seguida d'un no menys estimulant dinar que es va perllongar fins que el sol es va amagar a la Valleta d'Agres. Vam parlar, és evident, de Tompkins, de la seua obra, la seua visió i de les inevitables incerteses que, amb la seua desaparició, s'aboquen sobre la seua obra, ara en mans de la seua vídua Kris Tompkins. Però també. i sobretot, d'allò que Ignacio anomena "producció de natura", una visió de la conservació que es planteja com una oportunitat per al desenvolupament socioeconòmic de les comunitats rurals, i que es basa en la preservació, la restauració i l'increment de la biodiversitat, i en facilitar l'accés compatible a aquesta a la cada vegada més nombrosa població urbana del planeta. Un model que està demostrant la seua utilitat en llocs com Àfrica o Amèrica (els espais protegits a través de les fundacions promogudes per Tompkins en són un bon exemple, però en cap cas l'únic), però que requereix una adaptació profunda per tal d'estendre's també a la vella i humanitzada Europa, on elements com els mosaics de paisatge, el patrimoni històric i cultural o fins i tot la gastronomia, poden ser factors diferencials rellevants que faciliten i promoguen la seua implantació.

Precisament Àfrica, ens contava Ignacio, serà la seua pròxima etapa professional: en unes setmanes i durant una temporada s'hi trasllada a la República de Sud-àfrica, a conèixer de primera ma uns altres models de gestió privada de terres i a posar totes les seues experiències en un llibre que, estic segur, acabarà sent referència indispensable per als qui ens dediquem a aquestes coses. Tan de bo que l'any que ve, si fa no fa per aquestes dates, puguem tornar a compartir passejada, conversa i un herberet (o dos) a la memòria de Tompkins. I tan de bo que li puguem explicar que, a poc a poc, també des d'aquest petit racó d'Europa comencem a obrir camí.

Si teniu curiositat: a banda de les ressenyes incloses en les pàgines de les diferents fundacions que va crear al llarg de la seua vida, a la xarxa trobareu abundant informació sobre la biografia de Doug Tompkins, des dels seus inicis com a escalador i aventurer a Califòrnia, fins a la seua contribució a l'activisme ecologista i a la denominada "Deep Ecology". Per cert, i a títol també de curiositat: en una simple cerca a Google sobre els titulars de premsa que recullen la seua mort, trobareu a Tompkins qualificat com a "polémico millonario ecologista", "magnate", "fundador de the North Face", "empresario conservacionista" o, simplement, "multimillonario". Qüestió de punts de vista, supose. 

Santuaris nuclears

L'amic Ignacio Jiménez, de qui parlava en una altra entrada anterior, m'envia des de l'Argentina la referència d'aquesta notícia apareguda en la premsa xilena: Tomkins, el filàntrop, ha visitat la zona d'exclusió de Txernòbil, per interessar-se en projectes de conservació i recolzar la creació d'un santuari de vida salvatge. N'havia sentit dir alguna cosa sobre el tema --potser també vosaltres--però arran d'això he actualitzat un poc la informació, que abunda en la xarxa: els voltants de la central, on es va produir la major incidència de l'explosió i d'on va ser evaquada tota la població, han esdevingut vint anys després una zona salvatge a la que han tornat (o per la què s'han estés) nombroses espècies animals, moltes d'elles amenaçades: llops, linxs, óssos, teixons, castors, cèrvols, ants, llúdries, agrons blancs, galls lira, cignes, grúes, brúfols o àguiles marines. Bisons europeus i cavalls de Przewalski, reintroduïts fa pocs anys, multipliquen la seua població al voltant del "bosc roig", la zona on els pins es van veure més afectats. Hi ha desenes d'estudis, notícies i pàgines web sobre el tema, per si vos ve de gust ampliar informació; alguns exemples poden ser aquest, aquest o aquest, per triar-ne només alguns. Si trobeu alguna cosa que vos semble especialment rellevant, no dubteu en dir-ho.

I és que el tema, amb independència dels diferents tractaments i interessos que hi concorren --convé no oblidar que estem parlant d'un accident que va matar directament 31 persones, va obligar a l'evaquació permanent de 135.000 i ha causat i seguirà fent-ho un nombre indeterminat de morts a causa de la radiació-- dóna per a molt. Fins i tot, hi ha qui a partir de l'evident recuperació de la vida salvatge i dels resultats oficials del seguiment dels seus efectes sobre les persones, arriba a negar la magnitud dels efectes de l'accident i l'atribueix a "propaganda ecologista i antinuclear" per a demorar el programa de desenvolupament nuclear. També resulten especialment interessants les investigacions en curs sobre els aparents efectes de la radiació sobre els animals que ara viuen en l'entorn de la central. Centenars d'ocells niuen dins el sarcófag de formigó que recobreix les restes del reactor; d'acord amb algunes dades, sembla que la radiació afecta a l'ADN d'aquestes i altres espècies, però aquesta afecció no sempre es manifesta de forma visible.

Però, tot i la importància vital d'aquestes qüestions (i d'una anàlisi científica rigorosa i independent al respecte), convé també parar atenció a la dimensió ètica dels fets, tal i com es presenten a hores d'ara. No és casual, des d'aquest punt de vista, l'interés de Tomkins --un dels principals suports de la Deep Ecology-- en un cas com el de Txernòbil. I ve al cap, immediatament, la reflexió sobre el paper de la humanitat i la seua relació amb la resta de la natura, en la línia de "El mundo sin nosotros", d'Alan Weisman (Debate, 2007). I també, en certa manera, el principi antròpic popularitzat per Stephen Hawking ("Historia del Tiempo", Ed. Crítica 1988) però que té arrels filosòfiques remotes i profundes. Sembla evident, es mire com es mire, que la nostra espècie és, en un context biosfèric, tan prescindible com qualsevol altra, i de que els exemples de què "la vida s'obri camí", que deia el doctor Malcom, són infinits. La recuperació de la vida salvatge (i d'espècies emblemàtiques i particularment mediàtiques) en l'entorn d'una catàstrofe nuclear és un més, d'aquests exemples. I, a més, resulta en tot cas encoratjadora pel què té de positiu creure que les nostres errades només són parcialment irreversibles, i què fins i tot en circumstàncies extremes la restauració dels ecosistemes, o de part d'ells, és possible. Però també cal parar atenció al fet que aquesta recuperació es produeix, precissament, després de què haguérem de fugir d'allí: el "santuari natural" en que està convertint-se Txernòbil no solament té el seu origen en un accident previsible i evitable, en una tecnologia si més no arriscada i en la mort i en el patiment de milers de persones que han vist les seues vides arruïnades. També expressa, amb tota claredat, el llarg camí que ens queda per recórrer per tal que els humans aprenguem a conviure amb altres espècies. Si perquè elles visquen nosaltres hem de marxar, alguna cosa no va bé, tret que simpatitzeu amb el VHEMT. Però a mi, i em perdonareu la ingenuïtat i l'antropocentrisme, quasi que m'agradaria més si trobarem la forma de quedar-nos a veure-ho.





Nota final: fa uns mesos vaig sentir parlar per primera vegada d'una associació anomenada "Wild Europe", que treballa per la conservació de les àrees salvatges en el continent. D'entrada em va semblar una cosa curiosa en la humanitzada Europa, però són seriosos i saben el que fan: "There are a few parts of Europe where large truly wild or ‘wilderness’ areas can currently be found in the sense of the IUCN Classification, referring to very substantial regions that are largely untouched by the hand of man. They occur in parts of Finland, Sweden, Norway, Ukraine and Western Russia together with bordering states; there are also elements in Central and Southern Europe. The strategy focus here is on protection of existing heritage". Si més no, va bé saber que existeixen, pel que poguera passar.

Ignacio, el filantrop i l’ós formiguer

Ignacio (Jiménez) és un biòleg valencià que treballa a l’Argentina. No és el seu primer treball: de fet, tot i la seua joventut i com a especialista reconegut en conservació i reintroducció d’espècies de fauna, ha voltat per mig món, des de Madagascar a Costa Rica. Fa ja alguns anys que viu als Esteros d’Iberà, una extensa zona (la meitat de la superfície del País Valencià) coberta de prats i aiguamolls a la província de Corrientes, al nord-est argentí i a tocar de Brasil, Uruguai i Paraguai. Ignacio sap d’espècies i la seua conservació –a banda de la seua envejable experiència pràctica, ha publicat molt i bo sobre el tema--i, per això, cada vegada s’interessa més per assumptes diguem-ne externs a les espècies pròpiament dites: els habitants dels llocs on treballa, els equips científics i tècnics, els conflictes, la governança, la difusió i la conscienciació…

L’ós formiguer és el protagonista del penúltim projecte d’Ignacio. Quan dic ós formiguer podria ser qualsevol dels exemplars que, des del 2007, s’han alliberat a Iberà fins aconseguir una població silvestre estable que ja es reprodueix; però posem que és l’ossa Beba (rebatejada després com a Iboty pora, “flor bonica” en guaraní), un exemplar capturat quan cadell, coix d’una pata i mantingut en captivitat com animal de companyia per una família de Jujuy. Tot i considerar-la quasi com un més de la família, van ser conscients de que el millor destí per a ella era reintegrar-se a la natura, de la que apenes coneixia res (ni tanmateix havia menjat mai formigues o tèrmits…). Ara, és un dels components d'aquesta població, i un símbol del projecte per als habitats de la zona.



Però la feina d’Ignacio no és remarcable només per la singularitat de les espècies amb què treballa (com podeu veure més amunt, junt amb altres biòlegs també està duent avant la reintroducció en la zona del “venado de las pampas”, i pensa ja en el retorn del jaguar...) o per l’exòtic d’aquesta terra que parla guaraní, d’horitzons immensos i gent dura com poca. Tot i que una part dels Esteros està protegida pel Govern Argentí, Ignacio no treballa per l'administració: els seus projectes són duts avant per a un propietari americà que, des de fa uns anys i mitjançant una fundació creada amb aquesta finalitat, es dedica a comprar terres en la zona per a conservar-les; Ignacio treballa, doncs, per a un filantrop. I no per a qualsevol: es tracta de Doug Tompkins, fundador de marques de roba com The North Face o Esprit, i figura singular i controvertida com poques; la fundació és The Conservation Land Trust. En conjunt, una experiència única en la que es barregen les motivacions personals i ideològiques, la voluntat d’invertir diners (molts diners) en projectes que no semblen buscar beneficis econòmics, la reacció social front a un americà d’intencions difícils de comprendre, una solidesa tècnica i científica inqüestionable, el paper (peculiar) dels governs en aquest assumpte...

Tot això ens va contar l’Ignacio fa un parell de setmanes, quan vam convidar-lo a compartir les seues experiències en una conferència i alguna trobada informal i fecunda a València. El vam convidar des d’Avinença, una xarxa valenciana d’entitats i persones vinculades o interessades per la custodia del territori, que és com anomenem ací a aquesta forma (voluntària, basada en l’acord i amb el protagonisme dels propietaris) de conservar el patrimoni natural; no dubteu que, de custòdia del territori i de la mateixa Avinença, parlarem més avant. Simplement, no volia deixar passar l’ocasió de suggerir que dediqueu una estoneta a conéixer aquest projecte pel que té de singular, que no és poc. Perquè des de fa unes setmanes, i a banda d'haver parlat bastant amb Ignacio i de somiar en conèixer sobre el terreny a Iboty pora, no deixe de pensar en la importància de la difusió i la conscienciació feta com cal, amb modèstia i responsabilitat; en les diferents formes –en absolut excloents—d’afrontar un conflicte quan es produeix; en allò que ell anomena “planificació adaptativa” front als esquemes rígids i les rutines estàtiques que sovint dominen aquestes actuacions; i, sobre tot, en filantrops. Pense en filantrops i les seues motivacions, i si seran o no de fiar, i perquè no n’hi ha quasi cap, d’aquests, en aquestes terres. Si prestem l’atenció deguda als pocs que tenim. I, fins i tot, si voldríem tindre’n més...




(si entreu a la web de The Conservation Land Trust trobareu aquest video de 26 minuts on es presenta "el treball lligat a la conservació, restauració, activisme i agroecologia de Kristine i Douglas Tompkins; els valors que orienten les seues accions i la seua visió d'una futura societat verda". I després em direu que en penseu...)