De Cuba

De l’Havana ens han portat, a banda dels sempre estimables productes de la terra (en el meu cas, a més d’una guayabera que m’ha fet molta il·lusió, rom i cigars que serviran per a celebrar com cal les victòries del Barça dels pròxims mesos), una bona collita de sensacions i sentiments que traspuen de tot allò que ens conten i ens mostren aquells que hi van viatjar. Allò que nosaltres percebem ara a través dels seus ulls no pot ser més que un pàl·lid reflex del que sentirien mentre hi eren allà; però no es difícil imaginar les emocions vivíssimes, la petjada duradora que ha de produir una experiència tan intensa com aquesta a qui ha tingut ocasió de viure-la. Compartir-la, a través seu, és indubtablement un gran privilegi.



Jaume, d'Alcoi, i Jaime, de l'Havana. Dos cosins germans
--fills de bessons-- que es coneixen finalment als setanta anys...

El retrobament ha estat fèrtil, també, quant a detalls sobre la petita història familiar, tant per les anècdotes recollides a l’Havana, com per una contribució imprevista: Pepe Rulán, que ara viu a Miami amb la seua família, ens ha fet arribar un parell de missatges especialment emotius a propòsit del que vaig escriure al blog, del qual diu que, malgrat la dificultat amb la llengua, “entendi todo lo que escribiste con tanto sentimiento”. Dels records d’uns i d’altres ha anat sorgint l’evocació de la dolorosa decisió d’abandonar Cuba en un viatge del que ja s’intuïa, també, la dificultat del retorn: segons conten, l’àvia Verònica va lamentar molt deixar a l’Havana família, mare i germans (un d’ells, el seu jimagua o bessó Jaime, pare i avi dels cosins que ara han anat a visitar), i sempre va enyorar profundament el seu país. Hem sabut també del viatge en el “Marqués de Comillas” des de l’Havana fins a Barcelona, via Nova York –conta Pepe d’un gallec que anava en el vaixell “que se quiso quedar en USA y se tiró al agua”, però va ser rescatat i tornat a embarcar; el dur descobriment dels freds de l’hivern, ja en el mateix trajecte (el riu Hudson estava congelat) però sobretot en arribar a la Península i, especialment, a aquestes muntanyes; com també el contrast entre la prosperitat de l’Havana luxosa i decadent d’aquells anys, i la convulsa situació d’una Barcelona a les portes de la proclamació de la Segona República.



El vapor "Marqués de Comillas". Foto de la xarxa 


Com deia l’altre dia: fils per anar seguint, vincles amb un passat sense el què ningú no seriem el que som i al què, només per això, paga la pena conéixer i reconéixer, siga on siga que es trobe. Per cert: segons em diuen, dels dos Rulán més joves de l'Havana (Ernesto i Carlos), un és del Barça i l’altre del Madrid. En totes les famílies ha d'haver qui entenga més de futbol, i qui n'entenga menys…

Deià-l'Havana-Alcosser-Alcoi

El 1931, després d'un curt i poc reeixit intent de fer les Amèriques, Vicent Sanjuan va tornar al seu poble natal d'Alcosser, on tenia quatre bancals, abans d'instal·lar-se poc després al barri alcoià de Batoi. Vidu i amb una filla que havia deixat al poble a càrrec de la família, havia marxat uns anys abans a Cuba buscant una vida millor. Quan va tornar, però, no ho va fer sol: l'acompanyaven la seua segona dona Verònica Teresa (de cognom Rulan), una cubana nascuda a Pinar del Río a la què va conéixer i amb qui va maridar durant els anys passats al Carib, i els dos primers fills del matrimoni, nascuts a ultramar, i als quals s'afegirien després quatre fills més. La mateixa Verònica, de qui la gent més major de Batoi guarda encara un record emocionat i entranyable, era també filla d'emigrants. Com tants altres mallorquins en aquells anys d'estretors i penúries, son pare, Jaume Rulan Coll, fill de Jaume i Petrona, havia partit a Cuba des de terres de Deià a finals del segle XIX. Segons sembla, s'hi va instal·lar junt amb un germà a l'Havana, on va establir algun negoci relacionat amb la mar i els vaixells, i on es va casar i prosperar. A més de la filla que va traslladar-se a Alcoi, Jaume va tindre quatre fills més, que romangueren en terres cubanes i que donaren lloc a una de les branques dels Rulan (ells ho escriuen així, tal i com ho pronuncien; d'altres, els més, ho fan com a Rullan) que sovintegen hui en Cuba, Miami, Mèxic o Puerto Rico. Quant a la branca valenciana --i d'ahi aquesta ressenya genealògica-- allò més rellevant, als efectes que ens pertoquen, és que les meues filles són besnetes, per part de mare, de la Uela Verònica, de qui conten que fumava puros i tocava la guitarra; que ben prompte va substituir el seu dolç castellà caribeny pel valencià d'Alcoi; i que, fins i tot en els moments més durs de la postguerra, sempre tenia un raconet per ajudar alguna veïna a qui li curtejava l'oli o la farina.

Comence hui una setmana de vacances, una bestreta imprevista fins l'últim moment, però benvinguda perquè un breu descans mai no sobra i perquè, a més, en aquest cas hi ha una bona raó per haver canviat els meus plans: una part de la família Sanjuan Rulan --i, amb ella, la mare i l'avi de les meues filles-- viatja demà a l'Havana per retrobar-se en persona amb alguns dels cosins i familiars d'aquella banda de la mar. Ja fa alguns anys que s'havia recuperat el contacte amb alguns d'ells, però els avantatges de l'era d'Internet i les xarxes socials l'han fet, fins i tot tenint en compte les peculiars condicions que regnen a Cuba, molt més fàcil i freqüent. Les meues filles, en aquesta ocasió, es quedaran ací amb mi, perquè són encara menudes, són moltes hores de vol i les coses vénen com vénen. Però aquest viatge compta també, per a elles, com una mena de bestreta: una preparació per al moment --no molt llunyà-- en què també elles vagen a conéixer en persona els seus familiars cubans i una de les terres en les què, per atzars de la història, s'enfonsen les seues arrels. Com coneixeran, ben prompte també, els costers de Deià i el port de Sóller, des d'on el seu rebesavi Jaume es va embarcar, fa més de cent anys, en busca d'una nova oportunitat en una altra illa a l'altre costat del món. Probablement, mai hauria imaginat que, algun dia, un rebrot d'aquella branca s'empeltaria a Alcoi i tornaria a parlar, amb un accent diferent, la mateixa llengua que, com tantes altres coses --dolentes moltes, però segur que també alguna de bona-- deixava enrere per sempre mentre perdia de vista el perfil de la Tramuntana.