Socotra viscuda

“A vida é o que fazemos dela. As viagens são os viajantes. O que vemos, não é o que vemos, senão o que somos”

Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"

Han passat poc més de catorze anys d’ençà que em vaig plantejar seriosament l’illa de Socotra com a possible objectiu per a un viatge. Com tantes altres coses --encara em sorprèn un poc, cada volta que me n’adone-- ho vaig deixar escrit a aquestes planes, amb la prudent anotació de que es tractava d’una opció “remota, però no impossible”. Ho rellisc ara, pocs dies després d’haver tornat del cor de l’Índic, i allò que llavors eren “els trets que més m’atrauen” són ara mateix sensacions, experiències i records viscuts: la cultura i la llengua, les espècies úniques, el mar i les muntanyes... Però també els sorolls i les olors, el caos –més que aparent-- de Hadiboh, la frugalitat dels pastors de la muntanya, la incerta situació sociopolítica o l’abisme esglaiador que separa la vida en l’illa del luxe d’Abu Dhabi. I per damunt de tot, la bona gent que ens ha acollit i guiat, que ens ha ajudat a comprendre un poc millor el país, i que ha fet que el privilegi de poder passar uns dies en aquella terra tan dura com extraordinària ho fora encara més: si tots els llocs als quals viatgem ens deixen una petjada inevitable, la de Socotra serà sense cap dubte profunda i duradora. Ja sabeu, no és el que veiem, és el que som...

Hi ha el risc cert de que al final vos canseu de tant de viatge, però és inevitable que la profunda petjada de Socotra arribe també fins a La línia, perquè ha estat molt allò vist i viscut i abellirà deixar escrita alguna cosa. No tindré, en tot cas, massa pressa per fer-ho, i ja aniré explicant coses a mesura que el temps, el cap i les lectures –les d’abans del viatge, i les que vaig mamprenent després de tornar-- ho vagen permetent. Deixe pel moment alguna imatge per fer boca, i un immens agraïment a la gent que ha fet possibles aquests dies inoblidables: el gran Pako Crestas, que una volta més ha estat el responsable de convertir somni (o “proposta genèrica”, si ho preferiu) en realitat; el nostre guia Mansur, de Socotra Trek Tours, i el seu extraordinari equip de conductors, cuiners i camellers, amabilitat, professionalitat i estima pel país a parts iguals; i la resta de companys i companyes de viatge, antics coneguts alguns i afortunadíssimes troballes altres: Mili, Ana, Virginia, Rafael, Yosu i Dani, ha estat un plaer, gràcies per tot i fins la pròxima ;)

Crònica d'un cim

La via més habitual per encarar l’ascensió a l’Ararat, i l’única que autoritza a hores d’ara el govern turc d’ençà que es va reobrir la zona als muntanyencs, discorre per la vesant sud de la muntanya, per la qual es remunten els prop de tres mil cinc-cents metres de desnivell que separen el cim culminant de l’antic volcà de la plana que ocupa la populosa i caòtica ciutat de Bazid (o Doğubayazıt), la més pròxima a la muntanya. Tot i que la voluntat inicial era tractar de pujar-la per la via sud-est, menys concorreguda que la normal però més pròxima a la zona d’exclusió militar del Petit Ararat i a la frontera iraniana (o, si ho preferiu, al Kurdistan de l'Est), la negativa governamental no ens va deixar cap altra opció que escollir també aquesta última, a través de la qual se supera l’acusat desnivell en tres etapes de, si fa no fa, mil metres de pujada cadascuna, amb dos campaments intermedis situats aproximadament a 3.200 i 4.200 m d’altitud. 

Després d’un curt desplaçament en vehicle des de Bazid a través d'una extensa planura, en gran part cultivada però amb abundants rastres d’aiguamolls i saladars que deuen inundar-se de forma temporal, una vella pista de terra supera el llogaret d'Eli (o Çevirme) per arribar fins al punt, a uns 2.200 m, en el qual cal començar a caminar i on es produeix també la càrrega dels cavalls que traslladaran els avituallaments necessaris per a la nostra estada als dos campaments. En general, aquesta primera part de la pujada es fa per bons camins, amb pendents moderades i travessant zones de pastura en les que sovintegen corrals, barracars i altres testimonis de l’activitat ramadera que s’hi desenvolupa a la zona. Ens conten els nostres guies --un dels quals, Ramadan, va nàixer ací, a més de 2.600 m d’altitud-- que abans hi havia llogarets en aquesta zona, però que a poc a poc van anar abandonant-se, si més no en part a causa de la inestabilitat d’una àrea en la qual el conflicte entre el govern turc i la guerrilla kurda ha estat intens durant molts anys. 

Al remat, entre vistes esplèndides de la vall que va quedant als nostres peus i el cim que comença a mostrar-se en tota la seua magnitud, i amb algun xàfec ocasional que desapareix tan ràpidament com arriba, menys de quatre hores són suficients per arribar sense cap contratemps al lloc on instal·larem el primer dels nostres campaments, una herbosa i florida planura que s’escampa entre el rocam. A prop, però a una distància suficient per mantenir un agradable aïllament, s’albiren altres campaments similars bastits per les diverses empreses locals que s’hi dediquen a guiar la ruta. Personalment, l’indret, ampli i còmode, em sembla fascinant; m’entretinc, mentre arriba una posta de sol que tardaré molt en oblidar, en gaudir de les vistes i en observar les bellíssimes plantes alpines que floreixen entre els prats, mentre un trencalòs ens sobrevola relativament a prop. En fer-se fosc, ens sobresalten  el que semblen uns trets pròxims; els nostres guies, amb tota naturalitat, els atribueixen a un intent de foragitar els ossos que s’acosten amb freqüència als campaments en busca de menjar fàcil i que no és estrany que destrossen alguna tenda. Definitivament, tinc la sensació de ser un privilegiat per poder estar ací. 

Tal i com pertoca al pla preestablert, el matí següent comencem la pujada –que se’m fa també curta i relativament còmoda malgrat el desnivell—fins al segon campament, en aquest cas en una ubicació molt menys confortable: un caos de tendes i envelats, amb més brossa escampada de la que seria desitjable, s'apinya entre les roques en els escassos i reduïts emplaçaments aptes per a aquesta finalitat, els quals compartim amb els altres grups que, com el nostre, preveuen l’ascens al cim en les pròximes hores. L’altitud, ja significativa --4.200 m-- es fa palesa en pondre’s el sol, i en l’oratge canviant que fa que el cel encalmat es veja ràpidament substituït per una curta però intensa tempesta de neu granulada, per tornar a obrir-se tot seguit. Però pel moment, i per sort, els símptomes de mal d’altura entre els companys i companyes del grup són pràcticament inexistents, tret d’algun inevitable mal de cap. Les previsions del temps per a la pujada són, també, excel·lents. Afortunadament, les hores que passarem en aquesta zona --que no manca, s’ha de reconèixer, d’un innegable atractiu muntanyenc-- seran poques: tal i com sol esdevenir-se en aquestes ocasions, a mitjan vesprada tractem de dormir una mica abans de que, no més tard de l’una de la matinada, comencem a enllestir-nos per superar l’últim desnivell que ens separa del cim. 

Abans de les dotze de la nit --que en el meu cas, i com em sol passar quasi sempre en aquests casos, transcorre pràcticament en blanc—els irrespectuosos veïns ucraïnesos amb els quals hem compartit campament decideixen donar per acabat el descans de tots els qui ens hi trobem, i poc després de que ells comencen a pujar ens equipem per posar-nos també en marxa. La primera part d’aquest últim tram no té tampoc molta història: un trajecte empinat i pedregós però ben traçat i sense massa dificultats, que va remuntant el vessant vorejant algunes congestes i que recorrem durant una estona a la llum dels frontals --amaneix molt prompte, en aquesta terra-- fins arribar al punt on hem de començar a progressar sobre el gel, dur en aquesta ocasió, que cobreix el tram final de la muntanya.  La pujada, sense ser excessivament exigent, se m’ha començat a fer llarga, i una volta equipat amb els grampons i el piolet i alliberat del pes de la motxilla, que recolliré a la baixada, he de mantindre un ritme pausat els 150 m que ens separen del cim.  Pas a pas, però, superem també aquesta última dificultat, i tots els components del grup que havíem iniciat l’ascens --un dels companys va decidir quedar-se al campament-- arribem finalment a l’objectiu. Les sensacions, no per conegudes, deixen de ser tan intenses com sempre: tots els qui hagueu experimentat un moment com aquest sabeu el que se sent amb aquesta mescla de cansament, satisfacció i companyonia, fins el punt de que per moments resulta difícil contenir alguna llàgrima. El dia està clar, les vistes són extraordinàries i només lamente una cosa: la senyera d’Alcoi que m’ha acompanyat en tants cims abans d’aquest, s’ha quedat a la motxilla uns metres més avall. No hi haurà doncs foto cimera amb ella en aquesta ocasió, però crec que podré superar-ho...

No ens encantem molt en el cim: la previsió de l’oratge anuncia un ràpid empitjorament, i ens esperen encara dos mil metres de descens perquè l’objectiu, després d’una breu parada per recuperar forces al segon campament, és arribar a fer nit al primer, molt més còmode i adequat per al descans.  Tret d’algun ensurt puntual ràpidament superat gràcies a la perícia i la professionalitat dels nostres guies, la baixada es fa també sense incidències remarcables i a poqueta vesprada hi arribem finalment al nostre objectiu. Migdiada reparadora, sopar esplèndid --per la bona feina del nostre equip de suport, i pel bon sabor que té tot en ocasions com aquestes-- i descans després d’una jornada intensa. Tan bon punt m’arrecere dins la tenda comença a ploure, i el sac em sembla més acollidor que mai; per sensacions com aquesta, em dic, faig encara aquestes coses, i voldré seguir fent-les mentre puga. Hem parlat, en el sopar, de les impressions del dia, de la sort d’haver coincidit, de projectes pendents, viatges per fer i muntanyes per pujar... M’endormisque mentre hi pense. Fora encara plou.

He tingut algunes dificultats per aclarir quina és en realitat l’altitud del cim de l’Ararat: tot i que algunes fonts li n’atribueixen 5.166 m (5.165 m, en el cas de l’Enciclopèdia Britànica), sembla que la xifra més habitualment reconeguda seria 5.137 m, per bé que la disminució del casquet de gel que el corona estaria minvant encara més aquesta magnitud i ja n’hi ha qui en parla de 5.123 m. A falta de més dades, m’incline per l’opinió majoritària, amb la qual cosa i a tots els efectes considere haver pujat en aquesta ocasió fins els 5.137 m. Bastant per baix dels meus anteriors cinc mils (el Kilimanjaro, amb 5.895 m, i l’Elbrús, amb 5.642 m) però cinc mil, al cap i a la fi. I algun altre que espere que caurà, si Melek Taus vol. 

In memoriam

Hui, la premsa (i la Comtessa d’Angeville) m’han recordat que la Gerència de Medi Ambient d’Alcoi ja no existeix, a falta que el Ple de l’Ajuntament ho ratifique en els pròxims dies. No existeix formalment, perquè tot i que sense acords plenaris que ho refrendaren, em fa l’efecte que la defunció funcional ja fa temps que va produir-se. Potser algú ho recordarà, però jo hi vaig ser, des del primer dia fins que l’abril del 2000 vaig presentar a Sanus, que estava també a punt de marxar (i de quina manera) la primera dimissió de la meua vida. Des d’aleshores, i no sense certa recança, vaig decidir que no faria comentaris sobre el destí, futur o funcionament d’aquell invent en el que vaig deixar moltes hores, més il·lussió i cinc anys llargs de la meua vida personal i professional.

Fins i tot en aquestes darreres setmanes, quan a tall de la notícia (anunciada) de la seua desaparició definitiva, vaig rebre algunes propostes de mitjans de comunicació per parlar-ne, he declinat fer-ho. Algú pensarà que ha estat per por (por a què? amiguets i amiguetes, jo tinc la meua faena a València bufe d’on bufe el vent; són altres el qui, tard o d’hora, hauran de plegar...), però realment ha sigut (o ha pretés ser) per coherència. En marxar de la Gerència renunciava, també i conscientment, a donar lliçons de ninguna mena a qui continuava, fóra qui fóra. Amb aquell dinar de comiat a la piscina de Benimarfull vaig donar per tancada una etapa de la meua vida que, mirada amb perspectiva, mereix un balanç positiu, però que va ser també dura i difícil, com ho és sempre posar en marxa alguna cosa que aspira a obrir camí. Mai no és fàcil dur a la pràctica aquelles coses en les que creus i que, quasi sempre, són molt més complexes del que pensaves. Vaig entendre, i ho entenc encara, que havia tingut la sort (i l’oportunitat) de viure una etapa irrepetible. Vaig marxar quan vaig pensar que tocava, i qui s’hi quedava havia de tindre també la seua oportunitat i bregar amb les seues circumstàncies. Si fora el cas, ja jutjaria qui volguera o poguera. Cadascú és cadascú, i a mi em va molt bé això de passar pàgines i seguir endavant amb el llast justet.

Recorde quan Àlvar Seguí, flamant regidor que intuïa que calia fer alguna cosa diferent, ens va convocar –a Setla, te’n recordes?-- a un grup d’amics i coneguts del gremi del medi ambient, per proposar-nos donar una ma. I com després d’un parell de dies de pensar-ho, li vaig dir que per mi endavant però amb dues condicions: que volia que fóra temporal –jo ja treballava, llavors, a la Conselleria, i a la Conselleria pensava tornar quan donara per acabada la faena al meu poble—i que la proposta per a dirigir allò que encara no tenia ni nom es fera per unanimitat de tots els grups polítics. Totes dues van complir-se, i allà que vam anar.

Després, i en un context polític entretingut --si voleu, repasseu l’hemeroteca de fa catorze o quinze anys-- van vindre les llargues reunions amb Intervenció i Secretaria per convèncer-los de que una “Gerència” (un “òrgan desconcentrat”, si no recorde mal la terminologia) era el més adequat per al que preteníem fer. Que en contra de la tendència habitual volíem una estructura àgil, tranversal, amb poca gent adscrita i amb pressupostos tan baixos com fora possible, però amb una capacitat real d’intervenció en les polítiques i decisions de la resta de departaments municipals (un “virus”, en diem; la “in-gerència”, també). I l’aventura d’inventar-se un reglament de funcionament des del no res, i el Consell d’Administració i la Mesa Local de Medi Ambient, i posar en marxa quasi sense mitjans tot allò, sota mirades condescendents, desconfiades o directament hostils. I la convicció --debatuda i assumida-- de que no pagava la pena renunciar a certes coses per pragmatisme ni per eficàcia, per dur que poguera resultar...

Perquè van haver estones dures, molt dures, d’incomprensió i de discussions i debats amb pràcticament tot el món (amb els anys, ja m’he adonat que una de les coses que té aquesta faena és que tard o d’hora tothom trobarà raons per a posar-te a parir). Hores baixes que en eixir del carrer Major ens duien, a l’Àlvar i a mi, al soterrani del De Dins a tractar d’alçar-nos els ànims i a pensar alternatives que segur que n’hi haurà alguna. I Mariu, la gran Mariu, multiplicant-se i fent sempre molt més del tocava des del primer dia. I Carles, i els objectors i els becaris i becàries i tota la colla de gent que voltava per allí i que ara encara segueix fent de les seues ací i allà. I les jornades de Mil·leni, una altra bogeria que va acabar eixint bé amb la complicitat impagable de Ramon de la CAM, tot i que els elements (i les goteres de la Llotja Sant Jordi) feren el possible per llançar-la a perdre abans de començar. I el descobriment de l’Agenda 21 Local i la decissió de posar-la en marxa; els cursos de formació i les visites de tècnics i regidors de molts llocs d’Espanya per interessar-se per aquella cosa... I alguna que altra cagada, obviament, que també ens equivocàrem, i més d’una vegada. Però d’això no m’abelleix parlar ara.

De la meua època en la Gerència vaig traure una amistat sòlida i persistent amb l’Àlvar, i una manera de treballar junts que encara funciona en els embolics en que ens movem per FAPAS i AVINENÇA; molts altres amics i amigues, a Alcoi i fora, i a l’Ajuntament i més enllà (d’enemistats i tipities procure no recordar-me’n massa); bastants nits sense dormir, i una tendència malaltisa a mirar i olorar el fum de les ximeneres de les fàbriques; la sensació de no haver passat massa temps amb la meua filla major, que llavors tenia uns pocs anyets i a la que almenys banyava totes les nits (poc a poc he procurat anar posant-me al dia amb ella); i la idea --que conserve i conree-- que ser del Barça no és garantia de res més. Però sobretot, recorde la sensació d’estar aprenent molt, però molt molt, sobre moltes coses, no totes elles enquadrables en allò que anomenariem “medi ambient”.

Tan de bo algú altre, el dia que toque, vulga tornar a arriscar-se. El meu poble, malgrat tot, s’ho mereix. Encara que no isca tan bé com hauries volgut. Encara que, al final, s’acabe. Perquè el que no s’acaba, ni s’acabarà, és gent que lluite perque les coses es facen com cal. Que no ho dubte ningú.