Tornar a la seguida

Hi ha hagut, és innegable, diferències notables amb el Nadal de l’any passat. La primera, evidentment, les vacunes, que ens han donat la relativa tranquil·litat de saber-nos molt més protegits front a afeccions greus. Però també el moment, perquè si al 2020 el virus ens va afectar al mateix nucli de les Festes (un bon coronadal, en deiem llavors), enguany els seus efectes s’han desplaçat cap a la perifèria i s'han fet notar tant abans com --principalment-- després de les dates més assenyalades. En tot cas, i afortunadament, ni l’any passat ni aquest les conseqüències del virus han passat, per a qui l’ha patit directament (que ve a ser, en el nostre cas, pràcticament tothom tret de mi, que ves a saber per què encara forme part, i toque ferro, dels cada volta més escassos negatius) dels símptomes lleus i la molèstia necessària dels confinaments i les distàncies. I amb això estem, de fet, ara mateix: adaptant-nos a la situació, mascareta en boca i tests a mà, i retardant un poc més el necessari i desitjat retorn als ritmes quotidians d’en passar reis; ritmes que, si fa no fa, venen a coincidir amb allò que que per aquestes terres solem anomenar la seguida, i que més enllà de la lacònica definició (“acció de seguir”) del DIEC, té per a nosaltres unes connotacions molt més àmplies (“continuïtat i orde en l'activitat”, diu el DNV, però també "faena, ocupació", “camí o conjunt d'etapes que porten a un resultat” o fins i tot “línia de conducta adequada”) i, com veieu, majoritàriament positives. I bastant diferents, a poc que hi penseu, d'allò que solem anomenar rutina…

A falta d’altres opcions de major envergadura que hauran d’esperar el seu moment, les vacances nadalenques han donat per a no poques caminades, sempre a prop de casa i per camins ben coneguts però gens rutinaris: per més voltes que haja recorregut –i n'han estat moltes-- l’emblemàtic Barranc del Cint i la seua rodalia, mai no deixa de sorprendre’m el seu paisatge abrupte i colpidor i totes les belleses i singularitats que aixopluguen els seus cingles. I en arribar allà on comença, recordar un poc més l’Ovidi, que ja sabeu que hi fa vacances... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Bon any

Potser la situació, just a les portes d'un any per començar i a peus d'una venerable savina nou voltes centenària, hauria requerit, no sé com dir-ho, un poc més de misticisme. Però és curiós que haja estat ara, mirant-me les imatges, que hi haja reparat, perquè en aquell moment em vaig limitar --ho recorde nítidament-- a menjar-me l'entrepà i a admirar el port majestuós i la sòbria bellesa de l'arbre i de l'entorn en el qual creix, mentre tímidament el primer sol del matí començava a tocar les seues branques. I si no em va nàixer, allí mateix, cap pensament presumptament solemne o transcendent sobre el pas del temps, la capacitat de resistència o les virtuts de la tenacitat i la perseverança, trobaria inoportú i fins i tot un poc indecorós tractar de fer-ho ara. Em permetreu, doncs, que ho deixe així, perquè al remat aspirar simplement a seguir gaudint de la bellesa, siga com siga que se'ns vulga presentar, no deixa de semblar-me un bon propòsit per a l'any que està per començar. Que tingueu, de tot cor, un feliç 2022. 

El Alto de las Barracas, cim culminant del País Valencià amb 1.837 metres d'altitud (a penes 23 més que l'emblemàtic Penyagolosa, a qui durant molts anys se li va atribuir aquest honor) ha estat l'última muntanya a la que hauré pujat aquest 2021 que donarem per tancat en unes hores. Un recorregut magnífic pel sempre estimable Racó d'Ademús, no solament pel cim --al que potser li falta, per al meu gust, un aire un poc més de 'pic' i unes vistes més obertes-- sinó també, i sobretot, pel camí i els paisatges que cal travessar fins arribar-hi, molt especialment els extraordinaris boscos de savina --jalonats, ja ho heu vist, per exemplars centenaris-- i les bellíssimes pinedes de pi rojal amb savina muntanyenca que caracteritzen aquestes altures de la serralada Ibèrica. I quant a l'any, doncs que voleu que vos diga... Ho deixarem també --ja ho deia l'altre dia-- en que se m'ha passat molt ràpid, i que ha estat, tot plegat, un poc estrany, cosa que no hauria de sorprendre venint des d'on veníem. Tan de bo que les foscors --moltes-- que encara persisteixen es vagen esbandint en l'any que ara comença, i que vosaltres (i nosaltres) ho vejam. Bon any, de nou, i als mallorquins i mallorquines, feliç Diada!

El sol i el riu

D'Heràclit a Borges, de Manrique a Verdaguer, el riu ha estat des de sempre metàfora del pas del temps i del curs de la vida, escolant-se en una única i inexorable direcció: panta rei, tot flueix, com l'aigua que s'obri pas entre muntanyes camí de la mar i que no té marxa enrere perquè, com se sol dir, dia que passa dia que no torna i d'aigua passada molí no en mol. Una al·legoria universal i indubtablement poderosa però que, segons es mire, contrasta amb el que vindria a ser el símbol per excel·lència --igualment poderós i universal-- d'aquestes dates solsticials, el renaixement del sol que inicia ara de nou el seu cicle etern fins que, d'ací uns mesos, la llum i la primavera tornen a omplir el món de vida... En aquestes coses pensava l'altre dia, l'hivern a penes estrenat, caminant vora riu sota un sol lleganyós a qui li va costar obrir-se pas entre la boira: ací estem un any més a punt de celebrar, seguint costum ancestral i àmpliament acceptat, un punt arbitrari del cicle solar que els nostres avantpassats van reconèixer, no dubte que justificadament, com a especialment rellevant, i que la majoria de nosaltres, amb tots els matisos i les puntualitzacions que facen al cas i sota el nom que més convinga, hem acabat fent nostre. Un cicle més, doncs, que com cadascun dels anteriors ens deixarà --el riu ens ho recorda-- un poc més a prop de la desembocadura, però amb molts paisatges encara per travessar i amb les ganes intactes de poder fer-ho. I amb el mateix desig, també, que sempre, potser fins i tot un poc més en aquests temps incerts de deltes i omicrons: que sigueu molt feliços, també en aquestes dates, i que tingueu unes bones Festes. Les millors, si pot ser.